Jochs Florals de Barcelona en 1864/Amargor de la vida
Número 10.
PREMI Á LA ENGLANTINA D'ARGENT.
——————
AMARGOR DE LA VIDA.
Á LA
LA MORT DE PERE 'L CATÓLICH.
Cambra reyal del gran omnipotent
Parfaitament auyats mon devot chant,
Per tots priant siatsnos defendent.....,
......Qu'el occident qu'ns va tots jorns gaitant
No puxe tant qu'ns face vos absent.
M' aturdeix de la terra
lo brugit espantós que al cor retrona.
Vinch á la vostra serra
perque m' doneu, Madona,
la ansiada pau que res del mon me dóna.
Com cerva perseguida
que fuig dels cassadors, la turba irada
fujo dels que á ma vida
tramaren emboscada,
per assestám sageta enverinada.
Sento que la amargura
sas negres alas dins mon pit desplega,
y de la vall impura
l' ayre viciat m' ofega,
y la pòls dels combats ma vista encega.
Y un sol remey, Senyora,
tinch; no tornar al mòn que es ma agonía,
y l' goig que l' cor anyora
buscarlo en Vos, María,
en Vos, port de salut, font d'alegría.
Per ell á la montanya
pujo, que sè de vostres dons es plena.
Mon ángel m' acompanya,
y 'ls mérits de ma pena
com presentalla us duch, y ma cadena.
Instint secret la ajuda
m' assegura obtenir que en Vos se troba....
Verge, no bè us saluda
ma vista y ja s' renova
tot l' esperit y altra existencia proba.
D' himne suau m' encanta
regenerant mon ser, dolsa armonía:
es la cadencia santa
del virolay, María,
que en torn vostre casal s' ou cada dia.
Angélich cor l' ensenya
al tendre infant que son acort modula,
y un eco de la penya
entre 'ls pinals ondula
y l' repeteix lo riu que al peu circula.
¡Y cóm eix cant recorda
al difundirse en vibració infinita
l' apassionada corda
del arpa israelita
quant celebrá á la egregia Sulamita!
Del vent en alas munta
fins vostre etern palau ¡oh Mare meva!
¡y ab quín consol s' hi junta
l' immens clamor que eleva
com trist sospir lo desterrat fill d' Eva!
Quietut, dolsura y vida
recull en eix concert que l' enamora
l' ánima dolorida,
y es ab tal fruyt, Senyora,
que si segueix plorant, de ditxa plora.
¡Y ab quin plaher la cresta
dels pichs serrats á descobrir s' alcansa,
que en prodigiosa aresta
al firmament se llansa,
sempre indicant lo cel, nostra esperansa! —
Sovint m' han dit que s' posa
sobre 'ls tallats torons la boyra freda,
y entre l' vapor confosa
llavors tota vereda,
del mòn aïslada la montanya queda.
Millor: així á ma vista
del mòn la imatge no ofendrá importuna.
Boyra mes freda y trista
allí es la glassa bruna
que 'ls cors cubreix quant penan sens fortuna.
M' han dit que la tormenta
aquí mil voltas ab fragor estalla
y en commoció violenta
tot element batalla,
y foch dels núvols esquinsats devalla.
¿Y al que ha sofert la injuria
de mes horrendas tempestats encara,
qué li ha de fer sa furia,
Senyora, si s' ampara,
com l' abrich mes segur, junt á vostr' ara?....
Jo sè que entre ruinas,
com nius de inofensivas orenetas,
al temple sant vehinas
hi ha rústicas casetas,
alberch un jorn d' austers anacoretas.
Deixau que sens memoria
del temps perdut jo tinga en la mes alta
un llar que l' home ignoria,
hont l' ánima malalta
passi l' breu temps que de sofrir li falta.
Y quant en l' ampla esfera
marqui inflexible soberana agulla
lo fi de ma carrera,
y caygui com la fulla
del arbre sech que la tardor despulla,
Del vïador la canya
que m' sostingué en ma llarga romería
quedará en la montanya.....
Jo us trobaré ¡oh María!
en la eterna Sion desde aquell dia.
.jpg)