Jochs Florals de Barcelona en 1864/Lo pas d'Aquerusia
PRIMER ACCESSIT Á LA FLOR NATURAL.
———
LO PAS D'AQUERUSIA.
En afectuosa recordansa del eminent Espanyol, restaurador de la poesia catalana
CÁRLES BONAVENTURA ARIBAU.
______
Néarque.
Ou pensez-vous aller?
Polyeucte.
Au temple ou l'on m' appelle.
(Corneille.)
Sas ayguas funestas en calma tenia
Temps ha d' Aquerusia la amarga llacuna;
Sens dar per son ámbit remada ninguna
Sentat dins sa barca Caron s' endormia.
Ninguna alenada las auras movia,
Que ensemps de las onas trovábantse quietas.
De sabis il-lustres, de insignes poetas
Cap ombra per ellas ja feya sa via.
Tot era nit bruna.—Vinguda tan sols
Del lloch hont dels genis trobavan las ombras,
Perpetua fragancia y eternas alfombras
De flors, y armonías de eterns rossinyols,
Claror enviada per llunys arrebols,
Se veya una ténue lleugera guspira,
Sentías' á voltas lo so de una lira,
Que l' ayre encantava fantástich y dòls.
Y al punt se perdia la espurna. No mes
Servia per ferne la nit mes odiosa;
La lira apagaba sa nota sabrosa,
Mes aspre 'l silenci per ferne després.
Mantell d' apinyadas tenebras suspés
Tenia l' Erebo per l' ampla comarca
Que volta las ayguas.—Sentat en sa barca
Caron se rendia dels somnis al pes.—
De prompte 'l desperta canturia sonora
Que en himnes de triumfo s' atansa festiva.
Millors cantarellas ensá de la riba
Jamay s' escoltaren avans aquell' hora;
Y en núvol de flama que l' éter colora,
Guiat per lo númen de patria poesía,
Monarca dels bardos que fou algun dia
Vè en ombra callada del aygua á la bora.
—«Viatger de la terra, ¿quín es lo vingut
Que vol de la Estigia salvar la negrura?»
En tó de sorpresa demana y veu dura
Lo vell de la barca que 'l somni sacut:
«Si tránsit espera, ¿qué porta en tribut?...»
Y 'l Númen que 'l guia llavors li contesta:
—«Barquer, va á la Gloria. L' Elíseo s' apresta,
Nou hoste per rébrel: al hoste salut!
«Disposa ta llanxa.... Rebut ab amor,
Dins ella deu ferne son últim viatge.»
—«¿Y hónt té la moneda, que es preu del passatge?
Servat à Minerva no porta 'l ram d' or?»
—«Ta barca disposa y acalla 'l temor.
L' afany que 't inspira ta índole avara
Saciat has de véurer: sa testa repara,
Te porta de sobra, diadema y tresor.
Lo llor en sos polsos verdeja. Si 't plau
Buscar dins sa boca ton óbol.... la mina
Veurás que té en ella de parla divina
Qu' un jorn encantava melosa y süau.
Barquer, de la fama l' aguarda 'l palau
Hont sempre han de víurer son nom é memoria....
Barquer d' Aquerusia, sa mare es la Gloria,
Sa patria la Iberia, son nom Aribau!»— · · · ·
· · · · · · · · · · · · · · ·
Apenas del Númen la frase postrera
Sonaba en los ayres, ja l' ampla llacuna
Vensia gojosa de tanta fortuna
Com duya dins d' ella la barca lleugera.
Las ayguas partidas en dolsa brumera
Murmuri d' aplausos al nauta donavan;
Los vents que aromosos son front refrescavan
L' esquif impel-lian al altra ribera.
Y en ella, de palmas baix digne dosser,
—Germans de la patria, que en época llunya
També en sa grandiosa felís Catalunya
Coronas guanyaren d' espléndit llorer—
Al bardo esperavan ab intím plaher
Per darli sa estreta cordial abrassada
Del tendre Cabanyes la sombra adorada
Y augusta la sombra del bon Piferrer!
Y com á vegadas la terra polar
En mitj de la fosca de cop il-lumina
Llistada columna que encesa camina
De blau y esmeralda los cels á pintar,
En cércols de flamas se veya brillar
L' atmósfera entera dels camps al entorn...
Lo que era nit bruna se feya clar jorn,
L' espay inundantse de llum en un mar!
____
ENVÍO.
Plena d' antichs recorts ma inquieta fantasía,
Gentil ficció evocant de hermosa alegoría
Que al pensament complau,
Se representa aixís la colossal victoria,
L' etern mereixement, la immarcessible gloria
D' en Cárles Aribau.
Y 'l somni es tan sabrós, tan grata es sa delicia,
Que alegre l' esperit s' hi gosa y l' acaricia
Com lo mes pur encant:
Y 's llansa, al tornar d' ell, del mòn entre la onada
De véurer cobdiciós que la ficció evocada
No es somni d' un instant....—
Lo somni es veritat!—La musa llemosina
Del trobador lo nom rodeja peregrina
D' un immortal trofeu:
La fama 'l difundeix, salvant ja las fronteras,
Desde 'ls natius turons á platjas estrangeras
Ab dilatada veu.
Lo somni es veritat!—Un nou tribut encara,
Favencia ab patri afany, al mort cantor prepara
En mausoleo altiu;
Magnífich monument hont en perpetuas fullas
Podrá lo mòn llegir, que 'l sabi á sas despullas
Com Fénix sobreviu.—
Reyna del Rubricat, gran sempre, oh Barcelona,
En guerra, pau y amors, ma obscura enhorabona
Benignament acull:
L' ánima, de passió per tú 's desfá, quant mira
Que de tos fills al cor, com en immensa pira,
Desitj tan noble bull!
Pus,—tal com veu París, dins Sancta Genoveva,
Saperbo Panteon que als homens grans s' eleva
Com natural recort,—
La patria d' Aribau veurá en la altiva tomba,
Que fins sobre son llit de mort—nova hecatomba—
Lo geni vens la mort.
Y ab fe que en l' alt Eden també etern lauro gosa,
Estímul al traball y á la virtut gloriosa
Será en lo venider;
Y s' ajuntarán cent cors del geni en recordansa
Com ara, als patris cants, s' uneix en sa alabansa
La veu del estranger.