Jochs Florals de Barcelona en 1865/Bè n' haja la primavera

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca




Número 4.

Premi de la Flor natural.

BÈ N' HAJA LA PRIMAVERA.






BÈ N' HAJA LA PRIMAVERA




Σρος.



 Alt es lo sostre,—bella la cambra,
lluhen las joyas—sobre la taula,
d' or son las unas,—altras de plata,
totas bonicas,—totas flamantas.
Mòlt franca, alegre—dolsa veu parla,
sas parauletas—lo vent escampa.

—Son estas joyas—per la mes maca
de quantas ninas—vulgan guardarlas
ab la sapiencia,—la fé ó la gracia.—

 Quatre ja 'n venen—andant ab pausa;
totas jolías...—¡Semblan quatr' ángels!
L' una s' acosta—l' altra s' aparta.
La que s' arrima—ja als jutges parla.

 —Jutges, bons jutges,—jo sò arribada
per' emportarme—lo qu' en la taula
llú com l' estela—del trench del auba.
Jo la nèu crio—en las montanyas;
jo las fontetas—en las vessanas;
y boiras negras—y boiras blancas
aixis que 'm troban—lluny m' acompanyan.
Si 'm las donasseu—estas flors gayas,
¡ay, que contenta!—¡ay, qu' encisada!
Hivern me cridan—totas las brancas
quan de las fullas—ja despulladas
pèl bosch me veuhen—bèn enmantada.
Hivern me cridan—totas las plantas
que sus la terra—per fèr brotada
tan sols esperan—véurem llunyana.
Hivern me crida—l' aiga gebrada,
y 'ls vents que xiulan—en las montanyas,
en los curts dias—y en las nits llargas.
Si 'm las donasseu—estas flors gayas,
¡ay, que contenta!—¡ay, qu' encisada!—

 Recula aquesta—y un' altra avansa,
y aixis al jutges,—tota manyaga,
tota dolsura,—contenta parla.

 —Jutges, bons jutges—jo sò arribada
per' emportarme—lo qu' en la taula
raigs esparpilla—bells com no gaires.
Jo l' herba verda—deixo daurada;
la fals m' estima,—me busca ab ansia;
cantan mas glorias—negras cigalas;
del sol qu' abrusa—sò la estimada;
las ombras fujo,—busco las planas;
las aigas deixo—lliscar brusantas.
Estiu me diuhen,—batent sas alas,
las aucelletas—que fan niuhada
entre las fullas—de grossas brancas.
Estiu me cridan—las sargantanas
quan en la vella—mig esquerdada
paret ne beuhen—las soleyadas.
Estiu las brisas,—estiu las auras,
las nits ardentas,—las aubas claras,
y las fontetas—mig assecadas!
Si 'm las donasseu—estas flors gayas,
¡ay, que contenta!—¡ay, qu' encisada!—

 Fineix aquesta—y una altra avansa.

 —Jutges, bons jutges—jo sò arribada
per' emportarme—lo qu' en la taula
llú com la estela—parpellejanta.
De fruita n' umplo—totas las brancas;
l' arbreda altiva,—l' herbeta blana
rego ab cuidado,—rego ab mas aigas;
lo cel ampleno—de nuboladas,
mos trons ressonan—en las montanyas,
y las abellas,—mig tremolantas,
de sos buchs dintre—la mel treballan.
Dono la vida,—porto abundancia.
Tardor me cridan—las cogulladas,
tardor las vinyas,—y las castanyas
que de sa closca—ja apar que saltan,
y las aucellas—que ben cansadas
de mí s' allunyan—tot fent la passa.
Si 'm las donasseu—estas flors gayas,
¡ay, que contenta!—¡ay, qu' encisada!—

 Tota senzilla,—roja de galtas,
baixa la vista,—quieta, parada,
la quarta nina—ni mica parla.

 Quan la preguntan—tota s' esglaya;
quan se la miran—la vista abaixa.
¡Que n' es d' hermosa!—¡Que n' es de blanca!
Mes que la escuma,—mes que l' aubada!
Cenyeix sa testa—blanca garlanda
de triadetas—flors buscatanas.
Sos ulls blavejan,—sos llabis cantan
las cansonetas—que al naixer l' auba
l' oronel piula—batent sas alas.
Tots se la miran,—tots se li atansan,
com s' anomena—tots li demanan.
Las tres que ab ella—son arribadas
plenas d' enveja—ja se la guaytan.
—¿Com te dius, nina?—¿Hont es ta patria?
¿Quins son tos pares?—¿Quina es ta parla?

 —Sò Primavera—respon y calla.

Y tots los altres,—plens de gaubansa,
totas las joyas—que hi hà en la taula
ja las hi posan—en sas mans blancas;
y umple los ámbits—de l' alta cambra
música tendra-que 'l cor encanta,
mentres qu' alegre—y enjogassada
la Primavera—diu ab veu baixa:

 —¡Ay, que contenta!—¡Ay, qu' encisada!
Jutges, bons jutges,—gracias, mil gracias!
¿Donchs que, son mevas—estas flors gayas,
tan, tan volgudas,—tan envejadas?—

 Y lleugereta—surt de la cambra,
mentres que 'ls jutges,—tot contemplantla:

 —¡Que n' es d'hermosa!—¡Que'n te de gracia!
diuhen; sos llabis—son pura grana,
or son sas trenas,—rosas sas galtas,
y en sos ulls brilla—dolsa esperansa.
Bè n hajas, nina,—qu' ignocent parlas
baixa la vista,—roja de galtas!
Ah, primavera,—vida de l' ánima,
cor de la ditxa,—adèu... bè n' hajas!

24 de Mars de 1865.