Jochs Florals de Barcelona en 1869/Á la gent del any vuit
VI.
Premi de la Englantina d' or.
Á LA GENT DEL ANY VUIT.
Adeu, forta nissaga, per esser gran nascuda,
Per mares alletada que duyan sanch de braus,
Que un jorn, potent t' alsares per di 'á la Europa muda
Que 'ls fills de aquesta terra no saben ser esclaus.
Adeu, rassa valenta, de sava montanyesa,
Que 'l cap no doblegares al buf del temporal;
Y ferma com las penyas que 't davan la bravesa,
Salváres de la pátria l' antich, noble casal.
Te 'n vas, atlétich poble, que un dia al despertarte,
Sentint en tas masias l' accent del estranger,
Y 'l pes de las cadenas lo coll ennuagarte,
Y dins la llar dels avis un cant tot foraster;
Veyentne per tas planas senyeras de altre terra,
Y 'ls teus sembrats xafarne del inimich los peus,
Y 'l nom paurós ohintne, del home de la guerra
Volent de una ditada planar los Pirineus;
T' alsares, com s' aixeca superba, magestuosa
Del fons del vall la broma que du la tempestat;
Y retronant cayguéres damunt la host victoriosa
Que á sòn trepitj tenia lo mon esporucat.
Y com la pedregada que esqueixa lo brancatje
Y engruna las espigas y asseca tot l' herbam,
Del gran estol de Fransa ne feres tal carnatje
Que la áliga traidora llensá sòn darrer clam.
Y 'l Céssar que sas vetllas de enveja febrosenca
Passava, en un gran regne sens fitas somniant,
Vegé sòn cel de glória tapar broma negrenca,
Y 'l cor li gelá la ombra de un' illa del mar gran.
¡Te 'n vas! y fuigs per sempre, generació gloriosa!
¡La tomba se us enmena, patricis, de un á un!
Lo segle, qual naxensa vegéreu, espantosa,
A tots vos deixa enrera, tocant á ne 'l sèu punt.
Quant vé forta desglassa, la pirinenca serra
De sa mortalla blanca llensa 'ls despulls al mar;
Mès, sobre la alta cima, la neu apar s' aferra
Y alguna hermosa clapa de lluny se veu brillar.
Aixís alguns ne restan, de blanca cabellera,
De testa encara altiva ¡si n' eran de bon cer!
Que, ab veu trencada, contan aquella lluyta fera,
En la invernada freda, 'sentats en un rasser.
Mès ay! caurá la fulla, vindrán las tramuntanas,
Y tots, viventas glórias, al clot devallaréu!
May mès la santa Pátria, las serras catalanas
Que pam á pam cobráreu ¡may mès trepitjaréu!
Per sobre vostra testa la dalla ja s' arrana,
Y l' ángel del sepulcre sas alas ja us esten;
Tal volta en est capvespre, vos plori la campana
Que us feya pendre 'l ferro, tocant á somatent.
¿Perqué moren los héroes! lo nèt no tindrá al avi,
Y al ascó centenari veurá á la vetlla un buyt;
Y al nèt respondrá 'l pare, fredós movent lo llabi,
«Fill meu, no la he assolida la guerra del any vuyt»!..
Ja no hi seréu vosaltres! Vos cercarém debades,
Rapsodas de un poema que n' heu dictat los cants...
¿Qui, donchs, podrá enardirnos, com feyeu devegades,
Tot repassant la gesta que sembla de gegants?
Sols restará la história. Sa lletra morta 'ns roba...
Mes nó, que un altre llibre tenim devant dels ulls;
Vostra petjada encara, per tot arreu se troba,
Y són vall y montaya de vostra história 'ls fulls.
Y avans lo Ter y 'l Segre farán una girada,
Y un dia de tempesta Puigmal s' enfonzará,
Que 'l mur vell no recordi la vostra gran crehuada
Y 'l crit de ¡Deu y patria! s' afogui al mont y al plá.
De dins vostra fossana, quant tombi la vesprada,
Nos parlaréu vosaltres, ¡jurém no ser may sòrts!
En pau feu la dormida! que terra assahonada
Ab sanch de bona mena, no pot donar fills borts.
Jamay dexarém perdre de glória la alta heréncia;
Lo cor nos dirá sempre que som nèts de gegants;
La barretina encara vol dír independéncia...
¡Dormiu, cendras sagradas, que 'us vetllan catalans!!..
(De Jaume Collell y Bancells, de Vich.)