L'áliga, l'òs y la formiga

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


Número 17.


PREMI DEL ATENEO CATALÁ. MEDALLA D'OR.

———

L'ÁLIGA, L'OS Y LA FORMIGA.
__

llegenda tradicional popular

 Veus' aquí que una vegada era un home qui cap á la vesprada caminava, caminava, caminava tot solet. Y com la companyía d' ell no li fes nosa, s' esbargía cantant una de aquelles cansons les quals, com devallades del cel, sovint se posen en los llavis del viatger pera ferli mes dolsa y suau la de sí aspre jornada de la vida. Y axí cantant, cantant, anássen de sá y d' allá per diverses vies y camins, fins á trobarse dins una selva isarda, hont entrava quant la lluna comensava á sortir per entremitx dels arbres. Y com ab la fosca y la solitut totes les coses parlen, y no res apar molt, y la nit es mare del esglay, semblávali á ell sentir remor de veus y sobtilíssim trapitx com de ánima viventa dins del bosch, les quals veus y trapitx tost s' atansaven, y d' entre elles una mes que les altres prima y clara d' arrans de terra li cridava:—Company, company!..... Mes ell esporuguit cantant feya sa via, y la segona vegada la veu que 'l cridava era mes fosca y sortia de mes amunt, y la tersa de tant amunt no s' entenia.
 Y llavors prop d' ell vegé l' áliga, l' òs y la formiga que per un curriol del bosch ensemps anaven y portaven un bou al coll. Y 'l bou era mort, y l' ánima del home mes morta que viva de tal visió com devant sos ulls havia. Y lo que ell dins son cor ne pensá:—De les tres, dues son les coses que t' esglayen: l' álíga y l' òs. Mes quant assó ell pensava, vingueren á ell los tres companyons de viatge y diguérenli:—Company, company, volguesses tú com á home, valdament per una sola volta, fernos justicia, y com á bons germans repartirnos la presa que havem feta.
 Y ell ab tals paraules se revingué, y pres coratge digué 'lshi:—Jo prou.... mès no sabré á quí de vosaltres faré content ni descontent.
 Y responli l' òs (com á mes semblant al home):—Tú mateix. Fes com sols.
 Veus aquí donchs que ell fèu tres parts del bou, y donáles una á cadescú dels tres: á l' áliga com á áliga, al òs com á òs y á la formiga com á formiga, tot segons les sabies lleys y consuetuts antigues establertes, qui manaven donar á cadescú lo que li pertoca. Y assó fet, ell fèu sa via, y totduna que á caminar comensava sent que 'l criden. Y llavors s' esfereí, y d' esfereiment pensá:—¡Ay trist! matarte volen.... Y anássen envers ells esborronit y digué 'lshi:—¿Qué voleu? y tremolós afegí:—¿Per malventura no estau de mí contents?
 Diu:—Sí, sí. Y de tant contentament que havem, un dò volemte fer, del qual tots los jorns de la vida hajes dolsa recordansa. Y axís si dius:—¡Válguem Dèu, jo fos áliga! serás áliga; si dius:—¡Válguem Dèu, jo fos òs! serás òs; y si dius:—¡Válguem Dèu, jo fos formiga, serás formiga. Y tantost com digues:—¡Válguem Dèu, jo fos home! tornarás á ta primera natura que es d' home, com ara.
 Diu:—Vet aquí com t' han ben enganyat! Y com dins lo pit de l' áliga y dessota la pell del òs y fins en lo petit cos de la formiga trobars' hi pot lo cor mes gran y llarch en donar que en lo mòn sia. Y pensá:—Cosa tant bona tú ho ets de probar!
 Y ell que diu:—¡Válguem Dèu, jo fos áliga! y totduna fou áliga. ¡Válguem Dèu, jo fos òs! y sens sébrer cóm, ja n' era òs.—¡Válguem Dèu, jo fos formiga! y dit y fet, ja era formiga. Diu:—¡Válguem Dèu, jo fos home! y en un no res torna á ésser home. Diu:—Vejes quín dò tant bo m' han fet, que may pensarho poria! Y dient altra volta ab gran esperit:—¡Válguem Dèu, jo fos áliga! y prenent lo vol del cim d' una montanya, diu:—Léxam' en anar á descobrir mòn....
 Vola que volarás, quant va esser molt lluny, lluny, que ja no's veya terra, en mitx del mar ovirá una illa y en l'illa una montanya y en la montanya un castell y en lo castell una torra y en la torra un finestral y en lo finestral una nina que guaytava d' ahónt lo sol sortiria, ja que l' albor s' atansava. Y ell deturá son vol y posás demunt la barbacana.
 Y la nina quant lo vegé, diu:—¡Ay pare, lo mèu pare, quín tant plahent aucell que sò vista! Volgaulo me'l agafar, pera que jugue ab ell!
 Y als crits de la nina sortí un gegant. Y 'l gegant amanyagava l' áliga. Y l' áliga pensá:—Vet' aquí, porias lexarle agafar... ¡tant de temps que no has menjat! Si'm fan la vida dolenta, dich:—¡Válguem Dèu, jo fos formiga! y 'ls passaré per entremitx dels dits de les mans que nose n' adonaran, y me n' aniré.
 Axó dit, se lexá agafar pe'l gegant. Ficárenlo dins una gavia molt gran y portárenli carn crua á menjar. Mès ell, no 's lexá enganyar ab tan poca cosa, y estranyat de que en un tan gran y tan bell castell sols visquessen un gegant y una nina tan petita que no semblava de nissaga de gegants, pensá:—Tú ets de véurer qué fan aquí sols aquest gegant y aquesta nina.
 Veus' aquí que quant vingué la nit, tot fent com si dormia ab lo cap sota l' ala, per entremitx de les plomes veu que 'l gegant pujant los esglahons de replá á replá, se 'n va dalt á sa cambra, y que la nina se'n anava á la sèua que n' era á peu pla. Y ell que diu:—¡Válguem Dèu, jo fos formiga! Passa per una escletxa de la gavia, passa per sota la porta de la cambra de la nina.—¡Válguem Dèu, jo fos home! y fèu soroll.
 La nina:—¡Ay pare, pare, pare, que dins ma cambra hi ha un home!
 Y l'home:—¡Válguem Dèu, jo fos formiga! Passa per sota la porta, passa per l' escletxa de la gavia y—Válguem Dèu, jo fos áliga. Torna á posarse tot fent com si dormia ab lo cap sota l'ala.
 Lo gegant devalla 'ls esglahons de replá á replá, cerca, roda dins la cambra, mira la gavia y veu l'aucell dormint ab lo cap sota l'ala. Diu:—Dorm, dorm, filleta, dorm, que en tot lo castell no hi ha mes que nosaltres y l' aucell es dins sa gavia. Tornássen lo gegant á sa cambra, tot remolejant, y l'aucell altra volta:—¡Válguem Dèu, jo fos formiga! Passa per una escletxa de la gavia, passa per sota la porta—¡Válguem Dèu, jo fos home! y la nina torná á sentir remor. Mès l' home ab veu falaguera diuli:—No us esporuguiu, senyora, que sò l' aucell de la gavia y sols per vos en ella visch empresonat. Y diuli la nina ab mes pòr que no pas gotx:—Donchs ¿qué cercas en ma cambra? ¿qué vols de mí?
 Diu:—Res, senyora. Mes capir no puch cóm en un tan gran y tan bell castell visque sola ab un gegant dels mes gegants una nina tan nina com sòu vos, sens altra companyía de ánima viventa en tot ell, la qual estranya visió m'apar un somni y mou ma suspitosa pensa á créurer que 'l castell n' es encisat com també la montanya hont se troba, y que fins exa deu esser la en totes quatre parts del mòn anomenada Illa de les fades.
 Diu:—Ver es tot quant dius y tot quant pensas; y encara mes, que aquest gegant per art del encantament me tè empresonada dès d' un jorn que, de nits, entramaliats follets tombaren en mitx del mar ma barca, morint llavors mos pares que n' eren reys de unes terres molt grans. Y ara ¡trista! si no l' anomenava pare, se 'm menjaria de viu en viu.
 Diu:—Lo cor m' ho deya. Mès, senyora, ¿no us podeu desencisar?
 Diu:—Prou. Mès pera assó mester fòra que vingués á mon adjutori lo mes ardit cavaller que sia en la terra, pus fins ara tothom qu' ho assatjá, tingué de morir.
 Diu:—¡Per sant Jordi! que de terres sò hont may vensuts foren, y jo surtiré d'aquesta ó no 'n surtirá nengú. Plássieus, senyora, dirme qué tinch de fer y donarme vostra permissió, que jo us fas ara sagrament de desfer vostres encantaries ó de morir en la requesta.
 Dio:—Pus sapias que en terres de Catalunya la gran n' hi han unes montanyes molt altes y moll llunyes qu' están entremitx de cel y terra, y boyres y núvols tenen als peus, les quals montanyes s' anomenen: montanyes del Canigó, y en elles hi ha un gorch d' aygues estranyes, del qual al entorn y al punt de la mitja nit tots los dissaptes hi ballen nou fades á la roja claror de les teyeres. Allí anirás, pus axí 't plau, y llensarás una pedreta dins del gorch. La pedra llensada, les aygues com montanyes s' axecarán, y les fades xisclant de mort. Demunt del cap trons y llamps, y sota 'ls peus gran terratrémol. Axó veurás y sentirás, mès tú fes com si res vegesses ni sentisses fins que surte'l drach custodi del gorch, pus llavors mester te serán totes tes forses.
Dia:—Senyora, val mes enginy que forsa, y allí hont no hi arriba lo cor de l' áliga, ni la forsa del òs, hi arriba l'enginy de la formiga.
 Y com ell ja se 'n volgués anar, diuli la nina:—Axó fet y 'l drach vensut, tot encara restará per fer; pus vensut lo drach, tens de matarlo, y mort, tens d' escorxarlo, y escorxat, tráureli de dins una coloma que fará tot lo que pugue per fugirte. ¡Y si 't futx, tot será perdut pera sempre! Mès si la pots agafar, ets de matarla, y morta, ets d'obrirla, y oberta, tráureli de dins un ou d'or que 'm portarás á mí, pus jo sola sò qui en lo mòn sap lo que ab ell deu ferse pera desencisarme.
 Diu:—Axí Dèu m'ajut, com tot se fará.
 Diu:—Si axís ho fas, devant Dèu sia y de mí tens segur l' agrahiment y dès d' ara tot quant vullas.
 Diu:—Senyora, content seré dès d'ara si us plau donarme lo mirall encisat que á semblansa de tusó portau al pit, pera que ab ell me conforte y per tos vencedor sia. Y penjantli la nina ab sos delicatíssims dits del coll l'encisada imatge, besáli ell ses mans y dient:—¡Válguem Dèu, jo fos áliga! y passant pe' l finestral, lexá á l'encisada nina mes encisada que may.
 Mentres tant ell vola que volarás feya via á través la mar salada, y quant deturá son vol, tenia ja dessota 'ls peus los blanchs cims del Canigó y veya les ombrívols selves y regalades aygues y sentia 'ls rossinyols que nit y dia cantaven. Llavors se deturá demunt del cim mes alt y vegé 'l gorch, les aygues del qual no 's movien. Y fent lo que li havia estat acomenat, llensá una pedra al fons. Y no lo que li havia estat dit, mes encara vegé. Les aygues brugentes al cel tocaven, les onades del gorch com la maró d'inflades, la tempestat demunt son cap y sota 'ls peus fins á les planes, lo tro ressonant cent voltes tramés de roca en roca, los penyals estimbantse ab fort terratrémol y les fades en mitx de la negror xisclants com bojes. Y ell en forma d' áliga á la claror del llamp volategava, llambregant al drach qu' al sortir ab son verinós esguart tráurer foch pe'ls ulls y pe'ls quexals talment semblava. Reptá'l ell de feréstech y mal encisador, y que de res li havia de servir tot lo socós de les nou fades com per ell fos en batalla lo gloriós sant Jordi á qui de cor anomenava. Y dient:-¡Válguem Dèu, jo fos òs! sens lexar lo mirall encisat hont se veyen cent voltes mes grans totes les coses, s'escometeren los dos ab tant gran esfors y dalit que la polsaguera 'ls tapava. Y axís bregaren tot lo jorn dès del matí fins al vespre. Y ja una vegada 'l drach á clavar anávali demunt ses urpes, quant ell digué:—¡Válguem Dèu, jo fos formiga!—y 'l drach s'esfereí de si mateix al véure's dins lo mirall encisat, cent voltes mes gros y mes lletx de lo que n'era. Llavors ell reviscolantse, digué:—¡Válguem Dèu, jo fos òs!—y tirántseli al demunt d'una gorjada l' arraulí, y estrenyentlo fortment dins son cos, matá'l ab aspre dolor.
 Mort que fou lo drach, esmortida la verinosa mirada, ja del tot apagat lo turmentós panteix, obrí'l ell de mitx á mitx. Mès per molt llest y amatent que fou, la coloma s' en volá pe'ls ayres y fugí de la visió dels homens. Y ell:—¡Válguem Dèu, jo fos áliga!—vali al derrera, s' enlayra, l' ovira, l' atansa prop del mar, y prenentla dins ses urpes, tot volant l' estripa, y del pedrer li trau l' ou d' or, que es maravella. L' ou d' or ja tret, prenlo ell dins sos bechs y vola que volarás, tot dret fa via á través la mar salada fins ovirar en la mar una illa y en l' illa una montanya y en la montanya un castell y en lo castell una torra y en la torra un finestral y en lo finestral una nina.
 Mès tantost la veu ja son vol detura y dient:—¡Válguem Dèu, jo fos home!—á sos peus s' agenolla y ses mans li besa, y en ells ab molta reverencia l' ou d' or li posa. Prenlo la nina ab rioler esguart, ab axó mostrant son agrahiment, y allargantli falaguera la ma, á son costat fèulo séurer pera escoltar la maravellosa historia del venciment del drach, presa de la coloma y furt del ou d' or. Y axí mentres ell parlava, tenia'l ella per lo mes ardit cavaller qu' era en la terra, pus habia portat á acabament lo fet mes gran que proposarse pot en ordre de caballería. Mès ell contáli com tot era degut al socós del senyor sant Jordi y del mirall encisat, y com cavallers catalans vencedors sempre sortiren per lo cor de l' áliga, per la forsa del òs y ab l' enginy de la formiga.
 Y llavors ella li digué cóm havia de ferse pera desencisarla y tráurela de la mala potestat en que estava. Y ell fèu tot lo que li havia estat acomenat. Y al punt de la mitja nit, quant dotze hores varen cáurer, anássen ab l' ou d' or á la cambra del gegant, hont trobá tres claus dinals y un mall que li servien de joguina. Y ell prengué 'l mall ab totes dues mans, y ab los tres claus dinals clava l' ou en la porta. Y al primer sentí un ¡ay! que esglayava y feya tremolar lo castell, y al segon un ¡ay! encara mes trist y fort que la montanya tremolava, y al ters un ¡ay! tant fort y trist que fins tremolava l' illa com una nau de canya. S' obriren llavors les portes de la cambra de bat á bat, y vegé al gegant ajassat per terra, revolcantse en sa propia sanch, y á l' áliga, l' òs y la formiga tornats á sa primera natura de prínceps qu' eren avans d' esser mal encisats.
 Y la nina, ja no encisada, mès la reyna de les fades semblava, y tant sobirana que tot quant volia 's feya, manco póndre's lo sol al mitx del dia. Y axís pera complir en tot les lleys d' amor y cavallería, volgué ella enmaridar son cavaller, com de fet l' enmaridá, y enmaridats fins á la mort visqueren, essent de son regnat los furs y llibertats de l' áliga, l' òs y la formiga.