L'Antònia

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Segona serie de cançons populars catalanes (1909).djvu


L'ANTONIA



Minyons que aneu
al Pla de Girona,
m'encomanareu
a aquella minyona
que està a sol ixent.
De tant blanca que es
n'apar una monja,
monja d'un convent
de dins Barcelona.
Diumenge al matí,
n'el joc de pilota,
me'n diuen:—Joan,
te casen l'Antonia.—
En sentint això
a plorar me'n poso.
Baixo carrê avall
sonant la viola,
quan a mig carrer
n'encontro l'Antonia.
—Déu vos guard, Joan.
—Déu vos guard, Antonia.
M'han dit que us caseu
encar no fa una hora.
—No ho cregueu, Joan;
no cregueu tal cosa,
que jo fins aquí
soc estada vostra,
i d'aquí endavant
la mateixa cosa
del cap fins als peus
tota ma persona.—
Me'n poso barret
i la roba bona;
me'n vaig a l'iglesia
a dir pare-nostres.
Quan soc assegut
ja n'entra l'Antonia
amb jove al costat,
que a casar la porten.
Me'n vaig 'ver d'anar,
vaig sortir a fòra.
Trobo un meu cosí:
li dic i li conto:
—¿Vols venir, Josep,
a córrer la bola?
Ens farem soldats
de la sanigoia.
—No facis, Joan,
no facis tal cosa,
que, si't vols casar,
no't faltaran dònes;
al poble n'hi ha
que són bonicoies.
—No'n trobaré cap
com era l'Antonia.

Musical scores are temporarily disabled.