L'Atlàntida/Pròleg
Excm. Sr. D. ANTONI LOPEZ
Muntat de tos navilis en l' ala benehida,
busquí de les Hespèrides lo taronger en flor;
mes ¡ay! es ja despulles
de l' ona que há tants segles se n' es ensenyorida,
y sols puch oferirte, si 't plauhen, eixes fulles
del arbre del fruyt d' or.
Jacinto Verdaguer, Pbre.
Vapor trasatlántich Ciutat Comtal. — 18 de Novembre de 1876.
- PROLECH
Vingueren grans terratrèmols è
inundacions, y en lo curt espay de
una nit la Atlántida s' enfonzá dins
la terra entreoberta.
Al llegir en un dels magnífichs diálechs de Plató que Soló anava á cantar lo gran fet geològich del enfonzament de la Atlántida quant la mort, per malaventura nostra, gelá ses inspiracions abans de náixer, los colors de la vergonya me surten á la cara y 'm sento caure de les mans mon petit llibre, convençut de que sols á la escalfor del sol de Grecia podía escriures, vora les mateixes antigues fonts de la tradició que les ruines dels pobles, l' oblit y 'l descrehiment han estroncades.
Ara, al tráurel á llum, veig ab recança quant sumptuós edifici hauría sortit d' eixes hermoses pedres, si haguessen caygut en una má de mestre, y que hi hauría terra de sobres per aixecarhi un roure en l' endret ahont he plantat aqueix reboll, que encara que reboll com es, anyívol y mal arrelat, me costa més que si l' hagués regat amb sanch de les venes.
Era en les primeres volades de ma jovenesa, y per lo tant més perdonable, quant, poch satisfet de mes cançons y corrandes, gosí posar les mans en aqueixa obra, arreconat com vivía en un mas de la plana de Vich, sens haver vist més terra de la que s' ovira desde un marlet de les serralades que la enrotllan, y coneixent la mar com si sols la hagués vista pintada; mes això y mon poc seny me posaren la ploma á les mans; altrament may m' hi hauría arriscat. Mon apartament dels grans centres y ma falta d' experiencia literaria, y, més que res, l' espectacle sempre nou de la naturalesa, que ab les coses més petites dona imatge de les coses més grans, me feren pendre 'l vol á la bona de Deu, sens adonarme del poch delit de mes ales. Les antigues cròniques de Catalunya y d' Espanya, de que m'agradava escartejar sobre tot les primeres fulles, m' ompliren la fantasía d' aquells fets que, de tan llunyers y embolcallats ab la calitja dels temps primitius, la historia va oblidant y perdentne 'l compte, y en una obra ascética de Nieremberg llegí per primera vegada, entre 'ls grans cástichs ab que Deu ha flagel·lat la terra, l' enfonzament de la que tants sabis geòlechs y botánichs veuhen jayent al fons de la conca del Atlántich.
Á la ombra de sos tarongers, ¡qué enciseres me semblaren les Hespèrides, amor de la antiga Grecia, que feren sospirar tan dolçament les lires de sos poetes! ¡qué esgarrifós lo Pirineu entre les flames, però qué temptadores y belles les ones d' or y plata que de ses foses entranyes regalaren! ¡qué gran Hèrcules allargant ab lo sepulcre de Pyrene la cordillera á que ha dat nom, batent á colps de clava los gegants de la Crau en la Provença, atuhint á Gerió y al líbich Antheu, esparverant les Harpíes y Gorgones, i, en son derrer treball, esportellant la muntanya de Calpe, tanca del Mediterrani, y abocantlo com un riu en la vehina Atlántida, aqueix pont llevadíç que Deu trencá pera incomunicar en èpoques de corrupció 'ls móns, tornats á unir en lo més hermós dels segles moderns pe'ls titánichs braços de Colon.
Aqueix, aterrant les columnes del Non plus ultra y esqueixant la cortina de la Mar tenebrosa, me semblá la més gentil corona del poema que ab massa coratge gosí empendre, començantne d' escriure 'ls primers cants.
Cent vegades volguí recular, com qui entra en una balma esglayadora d' hont ningú ha escandallat los abismes; cent vegades deixí caure defallit lo món de mes pobres inspiracions rostos avall, y altres cent vegades, com Sísifo, torní á pujar vers la alterosa cima lo feixuch pes tan mal midat á mes espatlles de poeta. En eixa lluyta terrible en que, vençut ó vencedor, sempre era jo qui rebía les espurnes, una malaltía 'm féu deixar los dolços ayres de la patria per les ones de la mar, no tant amargues pera mi d' ençá que breçavan mos flayrosos somnis, y ab cántichs y música m' hi cridavan hermoses visions de jovenesa. Passaren falagueres ò aterradores davant mos ulls enlluhernats, y caygudes les barreres de mes montanyes anyorades, mon horisó poètich s' aixamplá com un cel que s' esboyra.
Vegí Cadiz, la de cent torres de vori, Ábila y Calpe, que semblan dos gegants que acaba de despartir lo Mediterrani d' una arrambada, obrintse pas entre llurs peus de marbre. Al ferreny Montgó y al cap Finisterre demaní ses llegendes mitj oblidades ja, com los pobles que les dictaren, y al Bètis y Guadiana recorts de les terres sumergides per ahont degueren allargar ses argentades cintes; orí davant les sagrades cendres de Colon, que desde sa tomba miserable, vergonyosa pera nosaltres á qui regalá un continent, sembla guardarnos encara la perla de les Antilles; vorejí les Azores y altres illes atlántiques, que, com á pilastres del gran pont romput, ensenyan encara 'l front rallat pel llamp de la venjança divina.
Entre ells m' afigurí veure als Atlants alçapremar aquelles roques y esculls, llançantlos contra 'l cel, y ab brams y cridadiça pujar, caure, y ab los bocins de llur pelásgica torra rodolar al abisme de les ones; y, no cal dirho, mon poema s' acabá per ell mateix, com una d' eixes petxines que cada día, cansada de brunyirles, la maror llança á la platja; y, bé ó mal arrodonit, véusel aquí.
¿Hauré deslluit y fet malbé aqueixes esbalaidores tradicions, tresor de les centuries, escampat com les perles en les marines espanyoles? ¿Hauré esfullat aqueixes flors cullides la matinada de ma vida en les valls y garrigues de la patria? ¡Oh! si la áliga m' hagués deixat ses enlayrades ales, si hagués tingut la cadena d' or de la inspiració dels grans poetes; d' aqueixes perles, malguanyades en mes mans barruheres, li 'n hauría fet un collaret de sultana, y ab eixes y altres més ben triades flors hauría coronat son front de reyna. Ara, ella 'm perdó si goso posar á ses plantes mon manadet d' espigolera vora les daurades garbes del camp, sempre assoleyat y benehit de Deu, de sa literatura.
Al despedirme, fa poch temps, del mar, bressol de mes derreres illusions, tot assegurant los peus en los escalons del Moll de Barcelona, poch esperava jo una acollida tant amistosa y falaguera pera 'l poema que, en mal endreçat manuscrit, duya sota la aixella, salabrós encara, y fent olor de quitrá y algues marines. Poch creya que, aprés de llegirlo una y moltes vegades en lo recó de la llar catalana, los propis lo mostrassen als estranys, ab una má signant y fent ovirar ses curtes belleses, y ab la altra cobrint, benèvols, sos defectes y tares. Al amor de mos compatricis, representants de la patria y de les lletres, més que á mon propi enginy literari, dech la felíç entrada de ma nau en lo port de la bona anomenada. Grans mercés ne sían dades á la institució dels Jochs Florals, que li ha esbrossat y obert lo camí, á la Excma. Diputació, que li ha obert los braços, y á tants periodistes, crítichs y poetes que cobriren ab flors los brots sechs y espines de ma toya, y en ses ales la aixecaren tant amunt, tant amunt, que de part d' allá dels Pirineus, de la altra vora del Ebro y afins, qui ho diria! de la altra banda del Atlántich, la han ovirada.
Avut, al tráurel á llum per segona volta, he procurat donar á alguns de sos quadros los derrers tochs y pinzellades, y entre altres, no sé si encertades adicions, hi afegesch, com epissodi, lo chor d' illes mediterránees.
Lo que sí m' es plahent, y penso que no desplaurá á quants fullejen lo volum de ma tant reduhida com afortunada obra, es la traducció castellana que la acompanya, bonich y primorós treball d' argenter, del qual no me 'n deixa dir res la modestia del que ha de vestir també ab la riquesa de la llengua de Cervantes aqueixes pobres y senzilles idees. Y aquí, per ben escayguda final de pròlech y capçalera de la Atlántida, transcriuré la coral enhorabona del immortal cantor de Mirèio, sols pera honrarme ab sos conceptes triats y bellíssims com tot lo que raja de sa ploma d' or. Maillane (Bouches du Rhône.)
Moussu e noble mèstre:
Vène de legi atentivamen L' Atlántida, e vous mande tout-d'un-tèms l'expressioun de moun amiracioun la plus ardènto. Despièi Miltoun (dins soun Paradise lost) e despièi Lamartine (dins sa Chute d' un ange), degun avié trata li tradicioun primourdialo dóu mounde emé tant de grandour e de puissanco.
Voste poèmo magnifi me fai l'efèt d'aquélis animau espetaclous que li minaire trobon dins lis entraio de la terro, e que, reconstituï pèr la paleountoulougìo, nous revèlon li mistèri ennega pèr lou Deluge. La councepcioun de La Atlántida es grandarasso e soun eisecucioun es resplendènto. Jamai la Catalougno avié fourni uno obro que countenguesse en elo autant de pouësìo, de majesta, d'amplour, de forço e de sagesso. Li tradicioun li plus antico e li plus venerablo de la terro catalano soun aqui acampado, ourganisado e reviéudado em'uno versemblanço estraourdinàri, e l'imaginacioun emé la sciènci embelisson meravihousamen vòsti supèrbi descripcioun.
O valènt troubaire, avès largamen tengu li proumesso que dounavias en estènt jouine. Me rapelle encaro aquéli bèlli fèsto de Barcilouno ounte vous rescountrère, umble estudiant, portant la barretino vióuleto, e que venguerias à iéu emé tant d'entousiasme e de gràci. Tóuti, me n'en souvèn, countavon sus vous: ¡Tu Marcellus eris! e avès au centuple realisa lis esperanço que la patrìo foundavo sus vous.
De tout moun cor vous mande mi felicitacioun emé mi gramaci. L'epoupèio soubeirano que venès d'enaura dins l'ideau apartèn, noun soulamen à la Catalougno, mai encaro e subre-tout à la Reneissènço de nosto lengo; e lou Felibrige entié se glourifico dins vosto obro.
Vous salude, bon e noble mèstre, e vous embrasse de tout moun cor.