L'Imperi del sonet/Averanys

Averanys

I

Com és trist d'evocar la font sonora
i els versos fàcils d'un vell temps florit
quan l'eixut se'ns fa llarg a dins i a fora,
a la terra i al fons de l'esperit!

Amb quina àvida set, amb quin neguit
d'un impuls renovat esperen l'hora!
Aigua del cel la font truncada implora;
tumult de ritmes, el cor exhaurit.

Si la virtut del cant, pròdiga un dia,
no pogués ja reprendre, jo diria:
—Salut, oh, Muses, si existiu! Dicteu,

que jo us escolto, una divina faula;
jo us prestaré la veu i la paraula;
jo seré el vostre dòcil tornàveu.

II

Per què, poeta, el descoratjament?
No saps les minves de la poesia?
Mai cap poeta no l'esgotaria
i en cadascun reneix eternament.

Cal només tenir l'ànima desperta
i els sentits afuats per no deixar
passar debades el seu crit d'alerta,
com un ocell escàpol, cel enllà.

No menyspreïs els fruits que pots collir
en tot el temps que et resta de camí;
el ver poeta mai no desespera.

Canta i confia, que el teu cant millor
tal volta encara no l'has dit, sinó
que en el misteri del futur t'espera.