L'Imperi del sonet/Fantasiant, Amor a mi descobre

Fantasiant, amor a mi descobre...

L'encontre

Un sol cop us he vist i torna a vós
mon pensament fantasiaire. Encara
m'apar sentir vostre parlar commós,
veure un brill de sorpresa en vostra cara.

Ahir mateix, ni esment de vós tenia
i ara —oh!, secrets designis de l'atzar!—
de sobte amics ens hem sentit per art
del noble vincle de la poesia.

L'amistat vostra, què serà per mi?
Serà, tan sols, un arbre en el camí?
¿Serà, potser, el trencall que duu al misteri

d'un bosc abstrús que ens tempta i ens fa por
i, no sabent del cert què pot haver-hi,
dubtem, dubtem de penetrar-hi o no?

El record

Com una ombra fidel que m'acompanya,
pertot el seu record em persegueix
i sento, a voltes, una veu estranya
que, previsora i cauta, m'adverteix:

—No et fiïs de les plantes margeneres;
abans no en cullis cap, mira-t'hi bé,
que al costat de les herbes remeieres
hi ha, sovint, punxadís, un esbarzer.—

No vull saber-ho i faig el meu camí
sota el dit invisible del destí,
insegur del futur inescrutable.

Torna la veu: —Oh, amic!, prepara el cor,
car temo que la llei d'aquest record
és d'anar endins i fer-se inextirpable.

El somni

A ple migdia els ulls he ben tancat
—abstret així de tot el que em rodeja—
i per un món d'interna claredat
la fantasia, a lloure, vagareja.

I allò que mai no podrà ser per mi,
car mai ensems de dos senyors no fóra,
ara se m'apareix ran de camí:
meva és la fruita que el meu cor enyora.

Closos els ulls del sol a la claror,
secretament, puc contemplar millor
els dons ficticis de la fantasia.

I així, per una estona, sóc feliç
fins que una veu externa romp l'encís.
Bell, però amarg, és somniar de dia.

L'amistat

Res de mi no temeu, oh, dolça amiga!
No torbaré del vostre cor la pau:
el pas dels anys el foc d'amor mitiga
i l'enamorament ja no m'escau.

Jo admiraré vostra gentil figura;
vós, els meus versos sobris i acurats,
i, enmig de versos i literatura,
jo us callaré mos somnis soterrats.

I per si mai reviscolés la pira
i us n'arribés tan sols una guspira
—car, vell i tot, mon cor encara bat—

sigueu per mi, discreta i noble dama,
no el foc que atia la primera flama,
sinó la pluja que, amatent, l'abat.

El mestratge

L'hora ha vingut de canviar el mestratge;
d'ara endavant seré el deixeble jo.
Si jo us ensenyo l'art del bell llenguatge,
vós, ensenyeu-me l'art de ser més bo.

Als ulls de Déu, vós em guanyeu, oh dona,
car té un preu molt més alt que no cap vers
la virtut de, com vós que ja sou bona,
dominar fortament l'instint advers.

«Plena de seny», com diu l'antic poeta,
vós em signeu quina és la via dreta
quan el meu peu vacil·la en el camí.

Amb la paraula i amb l'exemple alhora,
vós em dieu: —Serem amics i fora!—
(Amb or no es paga una amistat així.)

El dubte

Per timidesa, per temença o bé
perquè no havien madurat encara,
mai no m'heu dit, oh, amiga!, cara a cara,
les coses que em dieu sobre el paper.

¿D'on us ve aquesta brava gosadia
que m'ha sorprès i gairebé espantat?
¿Quin sentiment, més fort que l'amistat,
involuntari, en el cor vostre nia?

¿Ignoreu, tal vegada, la virtut
activa de certs mots? ¿O jo he perdut
el do d'interpretar-los? ¿O no tenen

un pes idèntic i un mateix sentit
segons com els conceben i els entenen
la ment que els dicta, l'ull que els ha llegit?

L'impossible

Si m'estiméssiu, per atzar, un dia,
oh, amiga! —diuen que l'amor és cec—,
guariu-vos-en d'antuvi, jo us ho prec.
El meu cor, massa vell, en patiria.

Car, si l'amor és rebre i és donar,
què, en pac dels vostres dons, jo us donaria?
Amb versos sols l'amor no pot durar;
dos temps distints refusen l'harmonia.

Eixarreït fóra el meu pa, per vós;
el flameig del meu foc, poc ardentós;
curt, el vol insegur de l'esperança.

Calleu, si cal, pel meu i el vostre bé.
Del record vostre m'acontentaré
i d'una tendra, mística recança.

El retorn

El bosc ignot que va temptar-me un dia
era defès i m'hi sentia intrús;
però, tan forta fou la fantasia,
tan fort l'afany de desxifrar l'abstrús,

que —oh, goig insòlit!— vaig cercar-hi el bes
d'una dríade oculta —la «flor blava»—
d'un impossible somni. Però res,
res sinó angoixa i por no m'hi esperava.

Fins que una veu enèrgica i severa,
que em recordava el Paradís perdut,
va dir-me: —Fuig del risc on has caigut;

deixa al passat l'efímera quimera! —
I ara, calmat el cor, vaig resolut
vers el llindar on Penèlope m'espera.

El combat

Ah, però, abans del desencantament,
dins el misteri d'aquell bosc de faula,
quantes hores de lluita i de turment!
Dir-les no pot, inepta, la paraula.

El cor em deia: —No te'n vagis: resta!
No et diuen res sos ulls embadalits?—
I el seny: —Del somni al·lucinant desfés-te;
tem el regust dels besos prohibits!—

Del seny fou la victòria, al capdavall.
Vaig tornar al vell camí. Des del trencall
—oh, pobre cor, etern fantasiaire!—,

sorgit del fons recòndit del meu pit,
un bes de comiat llançava a l'aire,
de cara al bosc, com un ocell ferit.

El recobrament

L'arbre que sota el vent de la tempesta
s'agitava, torcívol com un jonc,
ara redreça novament el tronc
i reordena l'esbullada testa.

I mentre, roja i turbulent, fa via
la rubinada inútil, fressejant,
totes les branques ploren d'alegria
gotes que brillen com el diamant.

El món, al seu retorn, va apaivagant-se
i riu el sol i torna la bonança;
l'aire és més net, més pur, més transparent.

I, al branc més alt, com pregoner de festa,
canta un ocell, victoriosament.
Així el meu cor, passada la tempesta.