L'auca del senyor Esteve/L'Esteve

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca




L'ESTEVE



Es la senyora Tomasa una dona de sa casa.
I


Quatre anys de matrimoni.—Ont es veu que uns bons informes donen més bon resultat pera casar-se.—Aont se veu un enamorament i altre cabories de gent jove.

 Havien passat quatre anys desde'l casament de l'Esteve, i am tot i haver passat fets de trascendencia, que en altres cases sense arrels haurien somogut la familia, com que aquets fets de trascendencia havien sigut morals i no afectaven al negoci, allí no se'n havia fet esment.
 Havia mort el senyor Ramon, però com que havia mort de feridura (un home tant reposat!) i com que si hagués viscut ferit pot ser hauria quedat inepte, destorbant la marxa normal que té de tenir tot establiment, van acordar, els que quedaven, que per haver de patir i fer patir a n'els que no hi tenien cap culpa, tant de bé havia fet Déu d'endur-se-l a la seva Santa gloria. Havia mort el senyor Forment, però com que no havia donat molesties, i allí quedava'l silló pera recordar el seu motllo a n'aquellá casa, i com que no havia fet res en el món més que seure i parlar del temps, tampoc se'n havien adonat. Havien hagut de pòsar una font a la senyora Roseta per mor de la sofocació que li donaven les carns, però com que era una font que no amoinava més que a n'ella, que la duia, se li deixava fer el seu fet. S'havia casat la Pepeta, de resultes d'aquell petó, amb un artiller d'allí al devant, però com que n'havien près una altra de Pèpeta més jova, més escarraçi més econòmica que ella, que no's menjava les llunes del caldo, ni demanava pera sortir els diumenges a la tarda, encara hi havien guanyat.
 Sí, allí no havia passat res que pagués el gasto de amoinar-s'hi. El senyor Esteve tant serè, tant equitatiu, tant balances i tant conceller com sempre; la senyora Felicia fent-se vella, però am tota resignació; les Maries fent un mes que havien acabat una bànova; el graner havent-se recasat, i entre'l gra i dos filles més que havien granat del casament, no fent mai nosa a n'el gendre; la senyora del primer pis, continuant a n'el primer pis; i el negoci, que és lo principal, marxant com una trenzilla, aquella llar comercial no podia anar mellor de lo que anava. Gènero, parroquia, capital, consideració, i interessos, anaven pujant hora per hora, i, si bé és veritat que de mica en mica, pujaven am tanta constancia, que, segons deia el senyor Esteve, «era la gota del penyal que va foradant els clients i duent profit a la casa».
 Tant aumentava la casa, que havien hagut de posar dos dependents, majors d'edat, i de pago, perquè ni l'Esteve ni la dòna podien donar l'abast al giro.
 L'un era'l tenedor de llibres, que's deia senyor Pau i res més; que era solter, gris, mig calvo, mig magre i de mitja edat; que era un d'aquells pobres homes que quan passen un no sab què són ni de què fan; que ningú'ls veu, que mai destorben per res, que ningú'ls dona el «Déuvosguard» quan arriben, ni l'«Adéu-siau» quan s'entornen: que era un Esteve fracassat, i que de més a més era tant sord, que si no cridaven pas molt no sentia ni una paraula, i com que no cridava ningú perquè ningú feia esment de que hi fos, es passava la vida d'esma; d'esma que li servia pera'ls llibres, això sí, perquè no poguent-se distreure com no's podia distreure am res de lo que deien els altres, vivia no més per aquelles planes, com a únic paisatge del seu viure; i l'altre, era un viatjant, que's deia Tonet, que era jove, aixerit, enraonador i bellugadiç. Tant aviat era a Galicia com a Murcia, com a Extremadura. Es passava la vida en tren, consultant itineraris; en les fondes enraonant de tot, de tot-hom i de lo altre; a n'els cafès i a n'els cassinos, ponderant la seva terra, que la trobava tant hermosa perquè no hi vivia mai: en les tendes, fent notas i contant qüentos, arribava atrafegat, i feia mostruaris depressa, i tornava a saltar a un altre tren, i tornava a arribar, i a entornar-se'n, passejant baguls i cançons, mercería i crids, i rialles de banda a banda d'Espanya.
 Al mig d'aquets dos temperaments, el de pau del senyor Pau i el d'acció d'aquell viatjant, l'Esteve i la Tomasa aguantaven les balances am tanta nivellació i tant aplom, que mai «La Puntual» havia sigut tant puntual, ni'l carro comercial havia anat per tant bon camí. Desde que duien les corretges aquell matrimoni exemplar, que eren l'unió de dugues escoles: la d'importació i la d'exportació; la de vendre i la de recullir; la d'escampar betes i fils i la d'importar lo més important: els diners entraven a dintre al calaix amb una pressa metòdica. Allò no era una merceria: allò era extracte de botiga.
 L'Estevet, d'ensà que era Esteve, havia fet tant camí que era més que comerciant: era un manual de comerciant; el perfecte comerciant, la flor del comerciant! Tenia totes les virtuts de l'home que vol fer fortuna: calma, constancia, serietat, ull, desafecte, inconciencia, tossuderia, perseverancia i tant-se-me'n-dona del pròxim; i no tenia cap destorb que li aturés els intents: ni escrúpol, ni geni, ni talent, ni lletra, ni cebes, ni preocupacions. El temps, que pera tants és la cadena que va a rumbo de l'infinit, pera ell era no més que un plazo pera esperar el cobro o el pago de les lletres i les factures; el món, que pera tants és un misteri plè de qui-sabs i plè d'enigmes, pera ell era un gran mercat am deudors i acreedors, amb homes dolents que no pagaven, amb homes sospitosos que devien, i am gent de bé que cumplien; la vida, aquesta vida, que tant ha fet rumiar, pera ell era com un dietari amb entrades i sortides; i la mort, era un venciment. I tot això no ho pensava: (si hagués tingut cap pera pensar-ho, ja no hauria estat betes-i-fils), ho sentia; en tenia'l dò, el cop d'ull, el sisè instint que té'l botiguer, quan ho és de natural, que li fa veure totes les coses, no pel costat que enlluernen, sinó pel costat que fan claror. Ell no més flairant una trenzilla ja coneixia amb el nas si tenia de pujar, i del nas anava a la compra, i de la compra al guany, i del guany a un altra compra; ell, amb el gust vulgar que tenia, ja podia assegurar que lo tque li agradés a n'ell agradaria a les majories, que eren tant Esteves com ell; am l'esma natural que Nostre Senyor li havia donat, i el senyor Esteve refermat, tenia una guia tant segura, pera assegurar-se'ls guanys, que, si tenint una hora tonta, en comptes de valdre-s dels instints, hagués pogut pensar i hagués pensat, hauria perdut en una hora'l guany de tota la vida. No: no havia nascut pera pensar. L'Esteve havia nascut pera esperar a la porta de la tenda i am constancia, am reculliment, i am la sagrada paciencia d'un bon pescador de canya, agafar les dònes que piquessin i, enganxades per l'àm del desig, entraries a la botiga.
 En cambi ella, la Tomasa, aquella noia tant quieta, tant modoseta i tant ull-baixa; aquell terrocet de modestia, aquell pinyó de virtut, aquell gra de blat de candor, havia tret les ungletes que duia sota la pell blanca i, corpresa per l'ambició, s'havia convertit en dòna, i de dòna en botiguera, i de botiguera en símbol, i de símbol en guardiola. Els diners que de la botiga pujaven al entressol ja no veien maimés la claror. Sabia trobar recons d'armari i forats de calaixera que encara que hi haguessin anat lladres nó'ls haurien sabut trobar. Tenia modos d'estalviar, de retallar, d'escapsar, d'escarbotar, d'arreplegar les engranes i de portar-les a l'ombra, i allí a l'ombra tenir-les preses en amagatall perpetuo, que era cosa meravellosa. Del menjar en sabia treure lo més just pera que sense patir gana quedessin tips, si no satisfets; la roba la feia durar fent sorgits inverossímils que éren obres d'art de dissimulo, deixant les prendes de vestir en un estat de modestia que mai eren ni noves ni velles; els mobles, que mai havien estat joves, a copia de miraments, de cuidados, d'untures i cataplasmes, els sabia conservar en una mitja edat passadora, que ni feien ganes de tenir-los, ni eren prou passats pera llensar-los. Allí ningú's podia amagrir, però ningú's podia engreixar. Si la senyora Roseta tenia les carns que tenia, és que encare guardava'l greix del temps del senyor Ramon, que Déu l'hagi perdonat; però ni l'Esteve posava viandes, ni ella's va haver d'aixamplar les camises i les enagües, com temia al fer-se les robes.
 Els informes havien sigut bons, viva Déu!, però ella havia sortit mellor que'ls informes. No ho diem pas per alabar-la, però aquella granera escanyolida, que no pesava un gra de mill, era un tractat d'economia posat al servei del comerç, i mai betes-i-fils conegut pot haver trobat una dòna més de sa casa, més feinera, més estalviadora, més sorgidora, més garsa, més fura, més formiga, més pràctica i més botiguera, que la que havia trobat l'Esteve, am la ajuda de gent entesa: una dòna que era una finca, una dòna que produia més del catorze per cent, una dòna que si hi haguessin premis pera premiar les botigueres, li haurien donat medalla d'or; or que hauria anat a caure a n'aquella guardiola.
 Ell, l'Esteve, no havia de fer més que comprar; «comprar bé», com havia dit el senyor Esteve, i ella ja's cuidava de tot: de vendre, de despatxar, de posar l'olla alfoc, de treure-la; de manar a la minyona, al tenedor, a la sogra, i fins a n'ell mateix. Ell no més havia de fer l'home, que per això duia pantalons; i ella es cuidava de posar-los-hi, com qui volca un comerciant. Ell, a fer presencia a la casa; d'estampa, de Majestat, de respecte, i ella el teixit de l'aranya; un teixit tan fi però tant espès, que no s'escapava una mosca.
 I tot això ho feia sense crids, sense soroll, sense pressa. Relliscava silenciosament per tots els recons de la casa: anava aont havia d'anar am pas de monja; parlava baixet i poc a poc com si hi haguessin malalts a la casa; caminava com descalça per no despertar la parroquia, i de mica en mica feia'l seu fet, com un àngel del negoci que hagués baixat a fer el miracle de venir-los-hi a portar la casa.
 Vaja, que aquella «Puntual» ja era més que una puntual. Era un niu de reglamentació i de virtut ben entesa.
 A poguer tenir successió, no's podia demanar més.
 Però en tindrien de successió? Nostre Senyor ho havia de disposar, i en això, com en tot lo demés, l'Esteve no portava pressa.


R.Casas-Auca129-Gerro.png

Per fer creixer la botiga treballen com la formiga.
II


L'auca va seguint el seu curs

 A l'arribar al punt d'aquesta auca, si l'Esteve hagués pensat, o hagués tingut temps de pensar, li hauria acudit aquesta pregunta: Ets feliç, Esteve? I aixís que se l'hauria feta no hauria sabut què contestar-se.
 Si s'entén per ser feliç tenir emocions, alegries; tenir tristors de capvespre que acabin am la llum de l'alba, tenir il·lusions que s'empaiten fins al cap-d'avall de la vida, i amors, i gelos i passions... no!, no n'era de feliç l'Esteve. Si'l goig de la vida és viure-la i gastar-se-la am salut, i enmatllevar forces quan flaquejen, i corre a darrera d'un ideal fins a morir de desenganys... no: no era home per córrer, l'Esteve; si la felicitat és una fruita que s'ha de patir per haver-la, o empenyar-se la joventut, o vendre-s l'ànima al diable, l'Esteve, que no'n volia vendre ni empenyar deu cèntims de vida, no podia ser feliç; però si la felicitat és passar dies sense nits, sense febre, sense angoixes, sense llàgrimes i sense rialles, i «anem tirant» i «alabat sia Déu» que ja arribarem al cap-d'avall de la carretera plana... l'Esteve era un feliç complert: n'era tant, que no més li faltava, pera ser-ho definitiu, adonar-se de que ho era, si és que amb el sol fet d'adonar-se'n no ho hagués deixat de ser.
 No: aquet luxo de tenir angoixes, i goig, i cabories, i desitjos, i fantasies, no se'l permetien l'Esteve i la seva fidel esposa. Allí era una plaça forta que, fòra lo que s'ha de passar perquè no hi ha més remei que passar-hò, no hi trucava cap emoció, i no se li donava entrada. Am trenta anys que ell tindria aviat, i am trenta més que'n tenia ella, no havien estat mai malalts; no havien estat mai ben bons, no havien tingut cap trastorn gros, ni cap alegria petita. Allí estaven condemnats a que no 'ls passés mai res. Ni mal de caixal, ni mal d'amor, ni nits d'esperar l'endemà, ni endemàs d'esperar la nit, ni gelos, ni sospites, ni dubtes; dies llisos, anys i anys llisos, sempre llisos, com aquell glacis de la ciutadela, d'herba retallada am màquina. Allí les hores de menjar marcaven el temps que passava; les hores de dormir, el temps que havia passat; les portes tancades, la festa; i al cap-d'avall hi havia'l balanç, sempre'l balanç, que era esperat com la vinguda d'un profeta. Allí'l rosari era'l vendre; i el Déu era la mitja cana, que anava amidant pams i més pams fins a un infinit de trenzilla; la música era'l dringar que feia la calderilla quan anava caient al calaix, i tota la Naturalesa era la plaça enfangada, amb aquella vista de quartel, llarg i simètric, am les finestres tancades, que semblava un hospital de malalts diciplinats; de malalts d'administració i reglamentació forçosa.
 Si això era ser feliç, ho eren els estadants de «La Puntual». Ho havien sigut més de trenta anys i ho serien uns trenta més, si no tenien cap sòrt, que per ells seria desgracia, segons el seu modo de viure.
 El cas és que, feliços o no, aquella mena de llims inspirava tanta confiança a n'el veinat, a n'els compradors i a tot-hom, que la casa era tinguda com una cosa de respecte. La casa que ningú en diu res, a copia de no dir-ne res, es va tornant venerable, i com més vella és la botiga més fresc i més bo's troba'l gènero. Li tenien tant per venerable, aquells menestrals de veinat, que hi compraven am quietut, am religiositat de creients, am la seguritat de que'l gènero venia de la velluria i es podia comprar am confiança; i, oh poder de la tradició!, tenien tanta fe en els rodets i en les troques de «La Puntual», que si s'hagués tancat, per etzar, i haguessin hagut d'anar a una altra tenda, de desde'l carrer del Rec al carrer de Tantarantana, no s'haurien fet mes bànoves, ni canaris de llana groga, ni respaldos de ganxet, ni maresdedéus de Montserrat, treballades al canyamasso.
 Però no hi havia temor: no tancarien. Obrien, obrien sempre amb una puntualitat que'l rètol mateix se'n admirava.

 Obrien, i seguien venent, i dinant, i tornant a vendre, i sopant, i venent més, i dormint, i tornem-hi a ser; i això mesos i mesos i anys i anys, lo mateix que si'ls donessin corda.
Van á fer una costellada á la Montanya Pelada.
III


L'Esteve i la Tomasa van al camp. —Lo que veuen i lo que diuen. —Exaltament de l'Esteve, que acaba am tota prudencia com correspòn a n'el seu gènit.
 Un jorn, aixís mateix, veient que tot-hom predicava, que l'estar tant temps a la botiga no era bo pera la salut, que si no's movien de casa patirien de la gota, que's tenia de sortir al camp, i que tot-hom surt al camp, i que camp per aquí i camp per allà, doncs també van volguer fer una sortida i anar a dinar sobre l'herba, i saber lo que era aquell camp que tenia tanta parroquia.
 Naturalment que per anar-hi s'ha de preparar l'anada i saber el dia que s'hi va; les coses s'han de prevenir i fer-les a temps; i ja que s'havia fet el pensament de perdre un dia en fer platjeria, se'n tenia d'escullir un que no fos un dia, que fos una diada; i van triar el més senyalat pera aquesta mena d'esbarjos: el dia d'anar-lo a enterrar.
 Si havien estat mig any pera pensar-s'hi, pera preparar-ho van estar un moment. Ells eren tardans en el pensar, però eren actius en el resoldre.
 La senyora Roseta, pel seu pès, que la privava del traslat, es quedaria perenne a guardar l'establiment. S'endurien la minyona, l'arroç, la caçola, el pollastre, el congre, els muscles, i l'ensiam; surtirien de bon matí; pujarien a n'el cotxe de Gracia, anirien a n'el lloc més camp que hi havia a n'els volts de la ciutat, a la Montanya Pelada; dinarien patriarcalment, i sabrien per sempre més què ve a ser un dia de platjeria, que'l que ha estat trenta anys a n'el deber, si no té dret a un moment de broma, que vinguin els jutjes i ho fallin.
 Tal dit tal fet. El dia senyalat, a les vuit en punt del matí, després d'haver recomanat a la senyora Roseta que per l'amor de Déu i dels sants no obrís les portes a ningú; que no's deixés enganyar per tants homes seductors que diuen fineses a les dònes pera treure els quartos del calaix; de que la feien responsable de lo que pogués succeir, i de que si hi havia foc enviés un propi, van carregar els cistells a la minyona i els muscles, i el calamars i aquell pollastre i aquell ensiam, i van anar al Portal de l'Angel, d'aon sortia'l cotxe de Gracia.
 El cotxe no era un sol cotxe, eren molts, i tots de la mateixa mena; una mena de cotxes llargs, mig tartana i mig conductora, tant plens de capes de pintura, i de pols sobre la pintura, i de pintura sobre la pols, i de pols i color sobre les capes, que's necessitaven bons cavalls pera portar el pès de tant remendó, i els cavalls, que també eren molts i també eren tots iguals, no eren pas montats pera dur pès: tenien no més la salut justa pera portar-se a n'ells mateixos, i si duien els passatgers i les baluernes era pel convenciment de la tralla.
 El cotxe en un moment va ser ple, però no ple de passatgers, sinó de cistells i de vianda. Per cada seti que anava omplert, de persones pròpiament dites, hi havia sis coves, dos farcells inútils i tres guitarres. La gent que havien pujat semblaven emigrants de broma, que s'emportaven provisions per lo que pogués succeir; gent que fugien d'una pesta de tristesa i d'obligació i s'enduien l'alegria i el rebost; nois am barba o escapats d'estudi, que anaven a fer campana de la fàbrica, del taller, de la botiga o de l'hospici am tant alè de divertir-se, que una portella que queia, un senyor que feia un esternut, els donava dalit pera riure, pera cridar, pera esvalotar i pera donar-se cada patacada que feia trontollar el cotxe.
 Aixis que va arrencar, aquell cotxe, va arrencar el cant de tots plegats i ja no va pa¬ rar en tot el dia. De «Tú eres la flor», i «Ay sí», i «Abril», i «Baja al jardín», i «Adiós, mulata», i més sis, i més abrils, allí dintre era una gabia amb aucells desbocats i tres aucells ensopits, que eren els de «La Puntual». El crid per aquell passeig de Gracia no va parar un sol moment: quan no cridaven feien coro, i quan no feien coro xisclaven, i era tant l'afany de divertir-se, i de demostrar-ho als oients per medi de la gargamella, que'l van encomanar a n'el cotxer; i el cotxer, pera esbravar-se, feia anar aquells quatre cavalls, fets d'òssos i de pell marcida, com si fos una cuadriga i ell un carrer de jocs olímpics. I «Arri aquí!» i «Coronela!», i «Potro!», i «Reira de Déu!» i «Galante!» i reneg i garrotada, la pols sortia del cotxe com una catifa vella que l'espolsessin al sol i alcés un núvol de miseria.
 L'Esteve, la Tomasa i la minyona ja haurien volgut arribar.
 —Això és massa, —deia la Tomasa a l'Esteve.
 —I tant massa, —li responia ell. —Ja sabs que a mi m'agrada la broma, quan l'hora s'ho porta i l'ocasió; però una cosa és broma que siga expansió natural, i una altra l'esvalotament. Fes-te ensà, i que no't taquin el vestit, que aquesta gent, aixis que s'exalta, no respecten ni la roba.
 En sent a la Travessera, el cotxer va preguntar si tenia de baixar algú, però ningú baixava a n'aquell cotxe; ¡anaven tots a montanya! ¡a cercar arbres! ¡al bosch! ¡al diable! allá aon fos! am tal d'eixir de ciutat; i fins a la plaça d'en Rovira, que no anava més enllà, ningú va parar de fer gatzara, de corejar i de moure xivarri. Van baixar dònes i cistells, al ser a la plaça d'en Rovira, i vinguen les guitarres i amunt. Altres cotxes que arribaven van anar vessant més comitives, i d'Horta, i de Sant Andreu, i de Gracia i per tots costats no's veien més que grans colles que anaven pujant la montanya. Allí obrers, amb el gec blau, gorra negra i espardenyes, am la bóta enlaire, la dòna aprop i els infants saltant al darrera; allí parelles i més parelles caminant donant-se les mans, amb els ulls encesos de goig i els llavis vermells de desig; allí menestrals endiumenjats aturant-se de tant en tant pera anar veient el panorama; allí bailets lleugers com cabres, trescant pels marges i saltant parets pera fer-se passar el delit de córrer; allí colles uniformades: un cassino de manyans que havien posat de recó cinc cèntims cada setmana pera anar a fer un dia de platjeria; i allí tocar de guitarres, i crids, i cants, i panderos, i acordeons, i un sol que emborratxava'ls homes i coloria les dònes, i tots amunt, amunt sempre i visca!, com un estol d'aucells de gabia que'ls havien donat llibertat i corrien cap als arbres.
 I els arbres eren garrofers. ¡Pobres garrofers, mig cargolats, am les branques penjant a terra! I la terra era un tou d'ortigues, plena d'òssos de costella, d'herba seca, de pedruscam de pedrera, de grava i de cargols buids. I aquella il·lusió de camp era un d'aquells paisatges que semblen fets de les desferres que les ciutats escupen a fòra; però com que no hi ha paisatge mellor que dur-se l'alegria a dintre, a n'aquells presoners del treball cada garrofer els hi semblava un portentós Manzanillo, aon no'ls feia res de dormir-hi am tal de dormir a vora d'ella; cada arbre el del bé i del mal, que tots els arbres ho són quan la serp de seducció vetlla darrera l'esperit, i tant els hi semblava aixís, que quan l'Esteve (i familia) va volguer trobar un xic d'ombra'ls va costar cinc sentits. Cada garrofer era un cassino, amb tres o quatre caçoles fumejant a sota del toldo; cada toldo era un niu de rialles, i cada rialla dolça malura que s'encomanava als altres.
 Com que l'Esteve no era pretensiós, ni la seva dòna tampoc, es van acontentar d'un plansó, que, si bé no feia gaire ombra, al menys no estava habitat; i vinga llenya, i foc, i la caçola i comencem la batalla!
 L'Esteve va volguer asseure-s, mentres la minyona feia l'arroç i la Tomasa vigilava, peró com que feia molts anys que no hi havia segut a terra, per tot es trobava malament; va alçar-se i va anar a veure l'arroç pera també dir-hi'l seu parer, però li van dir que destorbava; va volguer mirar la vista i justament allí hi havia un marge que la tapava la vista, i per fi, no sabent què fer, va treure una llibreta i un llàpiç, i va començar a tirar sumes: tant fa tant, i farà tant, i el dia trenta d'aquet mes l'arqueig pujarà dos mil duros, i pug pàgar tant i quant, i... tampoc va poguer acabar: al garrofer d'allí al costat se sentien tantes rialles, i xiscles i petons i corregudes, que espantaven als aucells, i si espantaven als aucells, que hi són pràctics a n'el estimar, comptin vostès, cavallers, si s'havia d'espantar l'Esteve.
 —No sé com les autoritats ho consenten que's vingui a festejar en via pública,— va dir l'Esteve a la Tomasa; però com que ella no ho havia sentit, i com que l'arroç estava a punt, es varen seure en una pedra, i se'n varen posar tres plats, ni massa plens, ni massa buids: tres plats, ni de ric ni de pobre.
 L'arroç era bo.
 L'Esteve li va trobar i va complimentar a la minyona.
 —Ja ho crec que té de ser bo, — va exclamar tot seguit la mestreça. — No hi falten bons amaniments, pollastre, congre, calamarç... Per força en té de ser de bo, però que'n fessim cada dia i ja veuries tu mateix aont aniria a parar la casa.
 —Ja que parles de la casa, — va dir ell: —¿ja's varen enviar aquells brodats a la casa Giménez, Rubio, Ramírez i C.a, que va demanar el viatjant?
 —Es clar que's van enviar, — li va dir ella mig ofesa. — Ja sabs que no me'n descuido mai de les coses que m'interessen. Vols una mica més d'arroç?
 —Pensava una cosa, Tomasa. Si poséssim una secció de tela de matelaç, vols dir que no ens daria producte?
 —No, — digué ella, amatent. — Val més lo segur que lo incert. Es té d'anar de mica en mica. Menjar poc i pair bé.
 I després de aquestes tres sentencies va afegir com dient-ho pera ella:
 —Si tinguéssim fills, encara.
 —¡Vols dir que no'n tindrem de fills?—va gosar insinuar l'Esteve.
 —Calla, que ja te'm desbarates, — va dir ella mig rient. —Vet-aquí lo que són els exemples. Noia, porta les costelles!
 Les costelles també eren bones. Tampoc hi faltava amaniment i tampoc eren costelles que se'n poguessin fer cada dia; però a l'ensiam sí que n'hi faltava; semblava que mengessin herba, i sòrt que amb el formatge i les atmetlles, i una mica de vi ranci que van dur com a extraordinari, el van fer anar coll avall.
 Bueno: ja havien acabat, i ara, què havien de fer? Entornar-se'n? Pera entornar-se'n desseguida no valia la pena de venir! Dormir? Qui dorm a n'aquell pedregar i amb aquells crids d'allí al voltant? Jogar a cartes? I qui en portava de cartes, i qui hi sabia jogar a cartes? Enraonar? Què no s'havien dit a n'el món, ni què's podia conversar sent fòra de la botiga? Fer mitja? Si la Tomasa hi hagués pensat, l'hauria portada la mitja; però que hauria deixat a n'ell en Babia a sota d'aquell garrofer? Contar qüentos? Això és cosa de criatures. Contar histories, ells no més en sabien una l'historia: l'historia de les quatre regles. No hi havia res per fer, bona reira! I ells no'n sabien de no fer res. No's podia fer més que esperar que'l sol es pongués a les bones, i anar a voltar per Vallcarca i, camina que caminaràs, entornar-se'n a la botiga.
 I que va tardar a baixar aquell sol! I quin sol més poc feiner, Déu del cel! I que poc temps l'hauria tingut, a «La Puntual». I quina empenta li hauria donat l'Esteve, pera fer-lo rodar més depressa, si això dels sols estessin a mà pera fer-los córrer els Esteves! Va badar, va seure, va alçar-se, va ajeure-s, es va tornar a seure; però com no havia badat mai, perquè l'obligació li privava, ja siga'l badar o lo que siga, va veure coses imprevistes que'l van estranyar una mica. Va veure que'l cel era d'un blau que mai se'n havia adonat; va reparar que hi havia núvols pintats de color de rosa com les cintes de a ral el metre; va notar que's criaven flors fins a les escletxes de la grava; va observar que quan un està en vaga veu lo que no veu treballant, i, oh pasme de contemplació!, va veure lo que no havia vist mai perquè no s'hi havia fixat: que la seva dòna era magra (en això si que s'hi havia fixat), però que entre la magresa hi havia plenituts de vida que no les havia sospitades; que'ls ulls tenien reflexes verds que mai els havien tingut; i que'ls llavis prims i ondulats tenien un cert tremolor que no sabia que'l tinguessin i... «Anem-se'n», li va dir; i, cosa nova pera ell, la va agafar pel braç i va en- dur-se-la montanyes amunt de Vallcarca, am la minyona, que seguia com impedimenta de l'idili.
 Van pujar montanya amunt, amunt fins al cim, fins que no van trobar més montanya, i era tant fòra de mida lo que passava a l'Esteve, que aquell botiguer sossegat, al veure la ciutat extesa allà baix, a la blavor, am la blan- curia de les cases arrupides sota Montjuic, amb els braços dels carrers estirant-se sobre'ls conreus, va tenir un crid d'admiració, i va dir: «Aixó és espaiós», i espaiós, pera ell, era tant com lo que dirien en deu odes els que són del ram de fer odes.
 Realment ho era d'espaiós. Ho era la vista, ho era la tarda, ho era el sol ponent, ho eren els chors dels que baixaven ubriagats de joventut i relliscant serres avall al braç de l'enamorada. Aquells crids i aquelles guitarres, aquells xiscles i aquell cantar, que no havien parat tot lo dia, ara amb el frec del cap-vespre s'havien anat apagant; però si s'apagaven les paraules s'havien encès els cors. La fiblada de la llum els havia entrat a l'ànima, i el sol que duien a dintre seu els rebotia a n'els llavis, que s'apropaven a les fosques; a les mans, que s'ajuntaven, i als braços, que s'estrenyien; i abans d'entrar a la ciutat bevien l'últim raig de sol, pera guardar-ne l'impressió al tornar-se a junyir a la feina.
 L'Esteve, sense dir res, va agafar a la Tomasa i la va estrènyer.
 —Que t'has locat? —li va dir ella. —Que no veus que ja som a ciutat?
 I tenia raó la Tomasa: tornaven a ser a ciutat, amb el fang, am les botigues, amb els carros i am les empentes.
 Camina que caminaràs, van arribar a «La Puntual».
 Van entrar, van preguntar a la guardiana si hi havia anat algun lladre, i l'Esteve, ja no poguent més, cansat, malmès i cruixit, deixant-se caure a una cadira que hi havia al peu del taulell, va dir sospirant:
 —Ai, Tomasa! Que bé que s'hi està a la botiga!


R.Casas-Auca146-Instruments.png

Y els dóna nostre Senyór un fruit de benedicció


IV


De l'influencia del paisatge a n'el pervindre de «La Puntual»


 Això de que l'Esteve i la Tomasa, una gent tant de sa casa, un matrimoni tant reposat, uns negociants tant fixos, haguessin sortit un dia a fòra, i am caçola i tot, i am la minyona, i en dia d'anar-lo a enterrar, va promoure tanta alarma a n'els parents, a n'els coneguts, i fins als veins, que cosines, senyora Pepa, senyora Felicia, i tots plegats, van anar l'endemà a veure-ls, com si haguessin tingut un daltabaix o haguessin tret una rifa. Fins el graner va deixar el llegum pera anar a saber si'l seu gendre se li havia trastocat, i feia desgraciada a la filla.
 —Un cop de cap, — anava dient el matrimoni a n'els que anaven arribant. —Va ser un cop de cap. Un rapenta.
 —Però què vareu fer? Què vareu menjar? 1 la vista? Es tant bona com diuen la vista?
 —Espaiosa, —va dir l'Esteve.
 —Diu que's veuen tants i tants pobles?
 —Espaiosos. Li havia agradat la paraula, a l'Esteve: i tot ho trobava espaiós: la vista, el cel, l'arroç, la caçola i les costelles.
 —Si aquestes montanyes dels voltants les tinguessin a l'estranger, serien les mil i una noches, — va dir el graner, entusiasmant-se.
 —Nosaltres hem sentit a dir que és una cosa molt poètica aquesta montanya Pelada, —deien en tercet les Maries.
 —Espaiosa,—tornava l'Esteve.
 —Si jo tingués medis pera viatjar, no'm mouria mai de fòra, —deia la senyora Felicia. —M'agradaria anar a n'el bosc, però en bosc que fos meu, i que hi pogués tenir safreig, una cascada am pedra tosca, una parra i peixos vermells. No hi ha res que'm faci l'il·lusió que'm fan els peixos vermells.
 —No són bons pera menjar, —van dir tots. I a propòsit de les cascades, dels peixos i del safreig, tots varen poetisar, cantant les belleses del camp.
 El graner, quan era jove, havia pujat a Sant Geroni, i deia entusiasmat:
 —La vista de la Montanya Pelada és una vista de segona comparada am Sant Geroni. Figureu-vos que aneu pujant, i pujant, i pujant, i com més pujeu més veieu. De pobles en vaig comptar onze i vaig perdre la paciencia. De pinedes n'hi ha pera llenya pera tots els forns de calç del pla, i si hi aneu a la tardor se hi fan uns robellons com berrets. Allí l'aire que s'hi pren es giènic. No porta les manacions del supsuelo ni les miasmes que respirem a les viles habitades, perquè allí no n'hi ha de supsuelo. Nada, que si'ls que vivim a ciutat, aixis que venen dugues festes anéssim tots a Sant Geroni, tindriem les carns més fortes i no patiríem de l'estèric.
 —Jo no més havia estat a Moncada,—va dir la senyora Roseta,—i em va agradar tant, però tant, que si mai m'amagrís hi tornaria. Tot es regadiu, a Moncada.
 —Com que'l camp, pera que sigui camp, en té de ser de regadiu,—varen dir les tres Maries.
 —Segons, —va saltar el senyor Esteve;—el ram de la Naturalesa ha de ser com una botiga: ha d'estar surtida de tot. Hi ha d'haver regadiu, secà, fruites, verdures i aigües fresques. —Aigües fresques, pera'ls que estàn bons, i aigües calentes pera'ls qu'estem malalts,—va dir la pobra senyora Pepa.—Quan vaig anar a La Garriga, amb l'esperança de curar-me, ho vaig poguer ben comprovar. Veuriau que allí l'aigua és bullenta en sense que la mà de l'home l'hagi escaldada per res.
 —Això no són més que fenómenos,—va dir el graner am serietat.
 —No són fenómenos, són banys fets de la Naturalesa. Jo'n vaig pendre nou de seguits, perquè'ls banys han de ser sanassos. Que'n preneu cinc, set o nou, vos curen; i que'n preneu vuit, o deu o dotze, vos en aneu pitjor que abans. Si jo n'hagués pogut pendre vint-i-un, ai!, pot-ser m'hauria apedaçat; però'l negoci'm va reclamar, i ara ja ho veieu com estic: vivint anys i anys, però sempre malalta.
  —Sigui com vulgui,—va dir el graner,—la mare Naturalesa podrà tenir les seves tares, com totes les coses del món, però jo hi crec: hi ting confiança, i això que jo soc d'aquells homes que no crec més que lo que toco. Amb això, que per molts anys pogueu anar al camp en semblant festa, i am salut, que és lo prin cipal, i que jo i tots ho poguem veure.
 I dit això se'n van anar donant l'enhorabona a l'Esteve per aquella corassonada que'ls havia sortit tant bé.
 Ja ho crec que'ls havia sortit bé.
 Els havia sortit tant bé que encara no ho sabien tot.
 Es va saber al cap de tres mesos.
 Un dia, la propia Tomasa va cridar a l'Esteve apart, i, ull-baix i amb un tò prudent, li va dir baixet a cau d'orella:
 —Esteve, prepara un plat més a taula.
 —Convidats?
 —Un convidat que ve pera estona; si Nostre Senyor ho permet.
 I li va parlar més a l'oído, i l'Esteve va quedar parat.
 —Qué't sembla la nova?
 I ell parat.
 —Quèhi dius?
 I ell més parat.
 —Bé, que't sap greu?—li va dir a l'últim.
 —No, que no me'n sap de greu; al revés. Casi et diré que me'n alegro,—va acabar per dir l'Esteve.—Lo que ha de venir, i ve, perqué ve, no me'n sap mai de greu; però… me sorprèn. Et prometo qué'm sorprèn.
 —I ara! I per qué't té de sorpendre una cosa tant natural?
 —Qué't diré jo, pobre de mi!… Tot allò que un no'n fa esment, per més natural que sia, sobte, i et deixa parat. Perquè, si t'he de ser franc, encara no m'ho esperava.
 —Això ve quan no s'espera, totxo.
 —És que'm creia que'l ser pare era una cosa més solemne. Què't diré jo?... que un s'ho sentia venir, i al veure que és tant senzill sembla que no pugui ser.
 —Deixa-t de ser o no ser, babau. Estàs content o no n'estàs?
 —És clar que n'estic. Molt n'estic. Però la cosa ve tant de golpe que un no té temps d'acontentar-se. Ara ho estic més que quan m'ho has dit, veus? I demà ho estaré més que avui, perquè hauré reflexionat. Abraça-m, Tomasa,—li va dir, pera treure'l mal efecte d'aquella fredor d'abans.
 —Deixa-t d'abraçar i prenguem mides.
 —Això,—va dir ell,—prenguem mides i fem les coses am tot ordre. Per de prompte ja tinc pensat que allò de posar noves seccions les hem de posar desseguida. Tindrem més gasto. Vindrà'l noi…
 —I qui t'ho ha dit que serà noi?
 —Sigui lo que sigui, tindrem gasto.
 —Pensem en coses perentories; això ja vindrà quan sia hora.
 —Engrandirem més la botiga.
 —No hi ha lloc.
 —L'engrandirem, encara que no n'hi hagi. Quan jo vaig néixer es va engrandir; quan neixi'l noi o la noia, ens tòca engrandir-la a nosaltres, i després els tocarà a n'ells.
 —Això no és perentori, et diuen. S'ha de pensar a qui ha de dir-se. Qué s'ha de fer, a qui's té d'avisar.
 —Jo no hi tinc práctica a ser pare de familia. Jo avisaria al padrí, que ell si que n'hi té de pràctica. Ell n'ha vist néixer tres seccions, d'infants de la nostra familia, i sab com s'arregla aquet tinglado.
 Encara que l'avi rapapiejava, i anava molt poc a «La Puntual», van anar a donar-li la nova, pensant donar-li una gran sorpresa, però la sorpresa fou pera ells quan els va dir que ja ho esperava.
 —Sí, ja ho esperava,—els va dir.—Sabia que tardariau a dar fruit de benedicció, però sabia que'n donariau. El meu avi, el pare, jo, el meu fill, i tu, tots hem tardat, i tots n'hem tingut, i és que aquí'l tenir descendencia no's té sense més ni més: Es té am calma i coneixements, com s'han de tenir totes les coses.
 —Ha vingut impensadament,—va dir l'Esteve a n'el seu avi.
 —No tant impensadament com et penses,— li va respondre'l padrí.—Jo ja'm creia que compliries, i ara et podria donar uns concells, però ja'ls havia donat a n'el teu pare, i ja te'ls he donat a tu, i no m'agrada fer gasto en coses que ja han sigut dites. Tu no ets pas un exaltat.
 —No ho és,—va dir la Tomasa.
 —No ho soc,—va dir l'Esteve.
 —No ho ets,—va respondre'l senyor Esteve,—i com que tens judici, i coneixements i et van donar bona instrucció, aixis com has sabut fer d'espòs, sabràs fer de pare, d'avi, i de besavi, i m'aturo. Si és un noi (que ho será, perquè ja és tradició a la casa, aixis comercial com particular, que no més es tinguin nois), no mes et tinc de dir ung. cosa. Encara no obri la vista, treu-lo a mirar aquell lletrero. Ensenya-li aquell 1830. I ara a esperar, i no descuidar-se, que'ls infants venen «puntuals» al món en sense mirar-se'ls lletreros.
 Realment, els mesos que faltaven no's van descuidar de res; però, s'ha de dir la veritat, no hi havia motius de descuit. Si no fos que ja ho sabien que havien de teñir un infant, no se'n haurien adonat. Hauria arribat el pas i se'l haurien trobat a coll com si'ls portessin un present. Ni mareig, ni engunies, ni basques, ni desitjós de calç, ni de sorra, ni de albercocs, ni de maduixes: no més desitjós de fer diners, i més diners, i omplir el calaix; que si és cert, com asseguren totes les llevadores que hi entenen, que lo que la mare desitja surt a n'el còs de l'infant, l'infant hauria hagut de néixer amb un duro a cada galta, am betes i fils per cabells i per ventre una guardiola plena d'or i de calderilla.
 Això sí, com qüe'l pare és pare, tot era mirar criatures que havien nascut de poc i enterar-se quant temps tenien i a quants anys posaven les dents, i a fer comparacions, sempre odioses, i a veure aparadors de roba, i a regatejar-ne, i a no comprar-ne… perquè ja se'n cuidava la mare. Va durar més de dos mesos que quan li preguntaven les compradores quin dia tindria de ser pare deia: «D'avui a demà». Va preparar el bateig am calma, creient que ben previngut es batejava molt mellor; feia postures a la Tomasa, que casi li sortien ben fetes; era amable, era complacent, era manyagós; en fi, era pare… que, per 1830 que se sigui, els pares són sempre pares.
 Aquell home tant gris, tant mate, tant apagat i tant sofert, aquell borrós botiguer que havia passat els trenta anys sense un sotrac en la vida; que mai havia plorat ni rigut, que mai havia gaudit ni sofert, anava a tenir una emoció.
 L'anava a passar tant forta, que aixís que li van dir que era un noi, hauria saltat d'alegria, si no hagués sigut que'l pobre home no'n podia tenir cap d'emoció que no dugués contra-emoció.
 Am l'infant, li arribà una nova: La casa Giménez, Rubio, Ramírez y C.ª li havia quebrat per mil doscents duros.
 I va quedar tant compensada l'alegria amb el trastorn, que no tingué trastorn ni joia; i tant barrejades les dugues coses i se li va fer tal nus d'impressions, que si li preguntaven per la quiebra deia que havia sigut un noi, i si li preguntaven pel noi deia: «Són mil dos-cents duros».


R.Casas-Auca156-Cornucòpia.png

El bon Ramonet creixia rodejat de merceria.
V


De com creixia en Ramonet i del xibarri que va promoure a n'aquella llar «de Mercería».

 Quin raig de sol va entrar a n'aquella casa al venir aquell infant al món! Quina claror a n'aquell entressol! Quin esplet d'animació i de vida a n'aquella cova de l'ordre! Es veu que lo dels desitjos no deu ser una cosa ben segura, perquè vos juro que no hi va pas néixer amb un duro encastat a les galtes. Si va néixer amb algun desig va ser amb un picarol al cap, perquè mai s'ha vist un infant com aquell que a l'arribár a la vall de llàgrimes hi vingués tant a la fresca, obrís els ulls tant oberts, ni armés tant xibarri pera venir, ni's deixondís am tanta pressa. Semblava aquells cabrits que al néixer s'espolcen l'ensopiment i fan un saltiró que vol dir: «Ja hem nascut, doncs visca la vida!»
 La llevadora, els pares i l'avi van quedar parats aixis que van veure un infant que plorava, que cridava, que feia anar els braços i les cames amb aquell desfici de volguer esser. No hi estaven fets a « La Puntual». La tradició de la casa era que arribéssim somorts, callats, tristos, prudents, i aquell no hi arribava de prudent. L'esvalot que armava allí a l'arcoba se sentia fins al quartel; els crids per volcar-lo eren feréstecs. No'n volia d'aquells volquers. Volia llibertat; volquers lliures, esbarjo i els drets de l'home.
 Les cosines, quan veien allò, deien que no era natural i que devia tenir mal de ventre; la senyora del primer pis va dir que eren cucs; la mare, com que era fill seu, deia que ja havia de ser aixis; el pare, com també era pare, deia que sí que havia de ser aixis, però hauria volgut que no ho fos; i el senyor Esteve'ls calmava dient que allò era'l primer ímpetu, però que després del bateig es reposen bona cosa, i que si'l bateig no l'aturava, ja l'aturaria l'exemple que veuria a n'aquella casa.
 El bateig va ser com sempre: a Sant Cugat, i el padrí també'l mateix: el senyor Esteve. Van quedar que's diría Ramón, per tres o quatre motius: perquè'l pare, al cel sia, se'n deia; perquè no n'hi havia cap a la familia i un Ramon sempre hi va bé a dintre d'una familia, i perquè si li posaven Esteve, entre Esteves, Estevets i senyors Esteves, hi hauria una confusió que desbarataria l'ordre i es podrien confondre les firmes.
 Va venir aquell faetón, el cotxer, els cavalls i el clavell; van venir els mateixos convidats, a més del del senyor Pau i el viatjant, que havia arribat de Cartagena i se'n entornava l'endemà a Orense; van batejar a la mateixa pila, i el senyor Esteve parlà com parlava en aquets casos, i fins es permeté una broma.
 —Am tantes vegades com hem vingut,— va dir mig serio a n'el vicari,—ja'ns podrien fer una rebaixa.
 Al ser a casa i al tornar l'infant a la mare, que naturalment que se'l criava, perquè en aquell temps a les mares encara'ls provava'l criar, es va veure que'l bateig no l'havia calmat, com deien, i que continuava aquell desfici.
 Aquell bordegàs era un trueno: o mamar o cridar; o plorar o moure-s; o dormir o armar xibarri. Encara no tenia quatre mesos i ja's mirava la gent, i no solament se'ls mirava, sinó que semblava coneixe-ls. A cinc mesos va començar a riure; a riure, cavallers!, allí que'l riure semblava un renec. Als nou mesos ja va saber dir papá i mamá; a un any i mesos a fer preguntes, i a un any i mig a respondre-les; i aixis que'l van deixar anar, de la primera embranzida, va córrer més de dugues canes sense topar a les cadires.
 Una altra cosa extraordinaria que's va notar a n'aquell infant, que també era portentosa a n'aquell cau de bones costums, és que tenia'ls cabells riçats; però no quatre cargolets dels que's cargolen am prudencia, sinó riços verdaders: de luxo, de senyor, de noble; d'aquells riços que's fan servir o per vanitat o per tallar-los, segons les families que'ls crien.
 Allí no'n gastaven de riços, però era una una cosa tant estranya de tenir un fill am dibuixos, i am gorniments que no són útils, que tots estaven admirats.
 La mare, sense saber-ho, en tenia com un orgull: quan els cabells es cargolen és que són diferents dels altres, i, siguen les dònes que vulguin, la distinció sempre'ls admira. La senyora del primer pis deia amb un tò de profecia: «Ai quan creixin aquets cabells que n'ompliràn de medallons!» El senyor Esteve no'n feia esment. Els cabells, riçats o no riçats, és la tara de la persona; però sent tara i tot se'ls mirava i no creia que fossin cap mal pera'l progrés de la mercería, i a l'Esteve li teren indiferents: la qüestió ós que'l noi puji bé, que les prendes naturals són bones pera algun eapritxo, però no porten el menjar a taula.
 Riçat o no, el noi creixia. Creixia en tot: en pès, en vivó, en coneixements i en alegria. Tot el posava content a n'aquell infant venturós. Si li deien alguna cosa, per trista que fos, el feia riure; si'l renyaven el feia riure, un riure que acabava am llàgrimes i amb un riure d'haver plorat; si tenia am que entretenir-se, estava content d'entretenir-se, i si no's divertia tot sol; i com els gatets quan són joves, que tot els serveix de gatzara, feia córrer els capdells per casa i els hi corria al darrera, i embolicava les troques i es divertia embolicant-les, i convertia aquella llar, tant seria i tant respectable, en un frontó o un jòc de botxes.
 A tres anys ja volia sortir, escapar-se, volar, eixir d'aquell niu de trenzilles. Encara no obrien la porta ja'l trobaven al carrer, i allí pastava fanc, i es mullava, i s'ajeia a n'els regarons, i s'enfilava a n'els pedrissos, i arribava tant brut a casa, però tant content d'anar brut, que no sabien si renyar-lo o deixar-lo tornar a sortir. A quatre anys ja arribava bava fins al quartel, i tenien de córrer a caçar-lo; i a cinc va apendre de cantar: quan no havia de plorar cantava, i com que no havia de plorar gaire perqué no tenia motius, cantava del matí al vespre, i «la, la, la» i «xim, xim» i «là, là», semblava que tenien un auxell engabiat a la botiga.
 Es clar que aixó'ls amoinava una mica a n'aquella gent tant de pau. Ja sabien que un infant és natural que canti i que salti, que tinga les expansions que's porta la falta d'edat i d'experiencia; però'ls infants que pujen avui dia, segons assegurava l'Esteve, no són com els nois del seu temps, que a cinc anys ja reflexionaven i, si bé encara no eren aptes, ja començaven a mirar com s'omplirien els prestatges i el rumbo que duia'l barco a n'el ram comercial i molts detallets que hi han en les tendes que convé que'ls infants s'hi fixin.
 Es clar que a cinc anys encara no's pensa i l'exaltament és natural, però… i si en fos de natural d'exaltat? I si arribés a ser d'aquells que, en comptes de mirar eis prestatges, mirés com se buida'l calaix? I si'ls sortís un noi de mala índola (mala índóla volia dir gastador) dels que gasten en quatre dies lo que'ls havia costat tantes suors i anys i anys de no veure'l sol i d'estar-se darrera'l taulell, i de pensar de dia i de nit en les vendes de l'endemà, i de teñir la mitja-cana com a única religió, i la guardiola per capella, i les betes i fils per rosaris, i la calderilla per Déu, i no haver passat joventut, ni amors, ni goig, ni alegria, ni haver tingut pena ni gloria pera anar montant la fortuna que'ls servís pera una vellesa que tampoc seria vellesa? I si fos un hereu escampa? Jesús tot Poderós, guardeu-nos-en! Si fos un hereu escampa, estimaven molt al seu fill tant la Tomasa com l'Esteve, però valdria més pera ell, pera ells i pera tots plegats que Nostre Senyor se l'emportés abans de veure semblant cosa, que'ls fills és un ai! el tenir-los i una fortuneta de res costa anys i anys de captar-la.
 Un dia, l'Esteve, pera sortir de dubtes, va cridar a n'en Ramonet i li va dir:
 —Escolta-m bé, Ramonet. Quan serás gran què voldràs ser?
 En Ramonet no ho entenia.
 —Què és lo que t'agrada més?
 —Anar en cotxe!
 —És dir que voldràs ser cotxer?
 —Vui ser soldat i anar en cotxe.
 —Artiller vols dir?
 —Anar en cotxe.
 —Però si tens ganes d'anar en cotxe s'ha de saber tenir diners, i pera tenir diners s'han de guanyar, i els que'n guanyen de diners se'n diuen comerciants. Que vols ser comerciant o anar en cotxe?
 —Vui ser comerciant i anar en cotxe.
 I com que no'l podia treure del cotxe se'n va anar a peu a dormir, pensant que... ja havia pensat prou.
 Si aquella taleia d'anar en cotxe no li havia acabat d'agradar, lo de comerciant li agradava, i es va dormir com dormia sempre: sense pena ni alegria.


R.Casas-Auca164-Falç.png

Li carregen un moltó pera anar á la processó.
VI


A lo que porten quatre riços, quan els reguen am vanitat, i dels tropells que van costar-los-hi a n'en Ramonet, al senyor Pau i a un bè que no hi tenia cap culpa.


 Aquells riços d'en Ramonet varen tenir conseqüencies.
 Les processons de Corpus s'apropaven, i, pensant en les processons, la senyora del primer pis havia tingut una pensada.
 Ja que'l noi era tant riçat, tant ros i tenia aquella cara de figureta de pessebre, d'angelet d'altar, de ñiño, per què no'l feien anar a la processó de la parroquia, vestidet de sant Joan, amb el seu bè corresponent i am tots els requisits d'aquets casos? Ella en tingués un d'infant tant ñiño, ja ho crec que li faria anar! No esperaria pas que creixés, que quan passen dels cinc anys aquestes criatures tant riçades els hi han de tallar els cabells, i un infant sense cabells no és prou criatura ni prou home.
 L'idea va entusiasmar a la mare. Realment, veure'l seu fill ben vestidet de sant Joan entusiasma a qualsevol mare, per poca devoció que tingui, i ella podia ser estalviadora, però pera'l fill no hi planyia res; però l'Esteve ja era diferent: havia tingut aquella quiebra (sempre que havia de gastar la retreia), i el vestit de sant Joan du molt gasto: s'han de comprar pells, gaiato, corona, bandereta, sandalies i mitges de color de carn, i, sobre tot, s'ha de comprar un bè, perquè un sant Joan sense bè és com un establiment sense género, i ell no estava pera desembolsos amb el dèficit d'aquella quiebra!
 La mare va insistir dient-li que lo que costa més del vestit són les betes i les trenzilles, i que d'això en tenien saldos, i que en tocant a lo del bè, un cop hagués servit pera l'acte, el podien matar i menjar-se-l, i que la satisfacció d'un pare, de veure'l fill caminant am lo millor de Barcelona, no's paga am diners ni am dinades. L'Esteve va contestar que un pas de tanta trascendencia val la pena de meditar-lo. Ella, que ja ho havia meditat; ell, queí s'havia de meditar més, i per fi, com en tots els casos, va ser el padrí'l que ho va resoldre am quatre ratlles de sentencia.
 «Que hi vagi,—va dir el padrí.—Bò és conservar les tradicions que no perjudiquen el crèdit, i l'anar de sant Joan no perjudica a ningú: ni al bon nom, ni a vosaltres, ni a n'ells ni a la serietat de la casa.»
 Ja estava fet! Vinga preparar-se i fer les coses com han de fer-se: el senyor Pau, el tenedor de llibres, acompanyaria l'infant, perquè l'Esteve era massa serio pera acompanyar criatures. Posarien bancs a la porta pera veure passar la processó, i sobre tot a n'en Ramonet; convidarien a les families que capiguessin a n'els bancs, i fins després darien refresc: la xacolata de sempre, secalls, horxata, xarop i tota l'aigua que volguessin.
 Pera donar a entendre a n'el tenedor el càrrec que li destinaven van estar molt més de mitja hora; els crids se sentien del terrat; però quan ho va haver entès va acceptar-ho, i fins ho va acceptar amb alegría. El trajo que havia de dur el sant Joan no'n va costar tants de crids, però va costar més discussions: que si havia de dur la corona sostinguda per un filferro, que si les sandalies són vermelles, que si sant Joan portava barba... tom-hom hi va dir la seva; i en quant a la compra del bè, va ser una qüestió tant seria que de poc tot se'n va en orris: la mare'l volia blanc, perquè aquets xais han de ser blancs; l'Esteve'l volia ben gras, perquè anant munt i avall aquet bestiar s'aflaqueix i quan se'ls té de matar no més en queda la pell, que tant li feia blanca com negra; i per fi, partint diferencies, van arribar a comprar un xai que no podia per més apte pera'l pas i pels aliments: era un bè nèt, blanc i grassonet, amb uns ulls de resiginació que's veia que ja sospitava lo que li havia de passar; amb un aire tant modest que si l'hagués vist sant Joan l'hauria adoptat xai honorari, i amb un posat de tristor que no més de veure-l una vegada ja se li posava afecte.
 En Ramonet quan el va veure n'hi va posar tant d'afecte i va estar tant content de tenir-lo que'l va fer pujar a l'entressol, i el va fer baixar a l'establiment, i aquí caic i aquí m'aixeco, les capses rodaven per terra i els rodets anaven enlaire, convertint «La Puntual» en corral de la bestiola i del pastor que la guiava.
 Sòrt que no més va durar quatre dies aquella vida bucòlica, o si no hi ha una feridura, que hauria sigut la de l'Esteve.
 El dia de la processó va arribar, i després d'haver dinat van esperar als convidats; van arreglar els taulons a fòra i van vestir a n'en Ramonet.
 Les Maries, la senyora del primer pis, la senyora Pepa, la senyora Felicia i la senyora Roseta hi van ajudar a vestir-lo, però'l que hi va ajudar més va ser el bé, perquè si ell no hi hagués sigut allí entretenint a la criatura no l'haurien pas pogut vestir, amb aquell gènit que tenia. Primer li van pentinar els riços, que pera ells es feia la festa; després li van enquibir els colans, uns colans de color de rosa que talment semblaven de carn, si la carn fos d'aquet color, i com que li venien amples els hi van lligar am dugues betes i tota una restallera d'agulles; després les sandalies, també de color de rosa, pera amdós chus, com dugues magranes, que li venien sobre'ls dits dels peus; després les mànegues, de seda, de seda de color de prat, a dugues pessetes el pam; a sobre de tot la pellissa, que hi entrava un altre moltó, i la corona i els llacets, i ja no més faltava gornir el xai, que era tant delicat com lo altre, perquè de flors a la cua, i de roses de paper a sobre l'esquena i ta sobre'l cap, i de lliga-cames a totes quatre, i de cintetes allí on cabien n'hi varen arribar a posar tantes que semblava que «La Puntual» anunciés la mercería.
 Quan varen estar tots dos gornits hi va haver un crid d'admiració. Mai, però mai, un sant Joan que fos tant Joan com aquell s'hauria passejat pel barri! Ni allò era un infant, sinó un sucre; ni'l bè un bè, sinó un maçapà; ni a n'els altars ni a les estampes s'havia vist una parella tant proporcionada i tant piadosa.
 L'Esteve va pujar pera veure-la, i no va tenir gaire alegria perquè pensava en el gasto, però tampoc va tenir tristesa, perquè fet i fet era'l pare. Van donar brenar a sant Joan i una mica d'ofals a la torna; va arribar el senyor Pau de levita i van sortir cap a Sant Cugat am tot el veinat a les portes, armant un esvalot i uns crids que fins el centinella's va girar pera saber lo que passava.
 En sent aprop de Sant Cugat, sant Joan va volguer fer lo que no hi ha cap llei ni cap santetat que ho privi. I pera'l pobre tenedor de llibres aquí començà'l primer treball. La criatura prou demanava, però'l senyor Pau no ho sentia, i quan ho va sentir ja era tard. Com que li havien lligat els colans per sota de la pellisa, i com que pera treure la pellissa s'havia de desgornir el trajo, i com que l'infant duia pressa, i com que també era pràctic, cansat de plorar... va resoldre-s, i el color de rosa dels colans va quedar d'un tò més pujat de dalt a baix de les cames.
 Aixís i tot, van continuar. El senyor Pau va pensar que encara que anés un xic mullat no tots els sants Joans són aixuts, i, amb aquesta convicció de que'l temps ho asseca tot, van arribar a la parroquia.
 Ja era hora. Els gegants s'impacientaven, i, donant saltirons i fent voltes, ja havien emprès la marxa, am les trampes i els ganfarons que'ls anaven seguint al darrera.
 Després dels ganfarons van ser els infants: tots els estudis del veinat, tots els bordegassos del barri, tots els bailets de tots els gremis van anar seguint, amb els ciris i amb els cabells tallats de fresc, rapats fins arrel, i empolainats, però veient-se a n'els fronts estrets, a n'el crani alt i a n'els ulls fondos els fills d'una raça toçuda que'ls havien posat pomada, però que no eren fets pera pomada, sinó pera suor del treball. Passava'l pervindre de Ribera; els que havien d'alçar els pisos a n'els fonaments d'aquelles cases fetes am capitells trencats i grava de columnes gòtiques; passaven els Estevets, sorruts, serios i arrenglerats i am mirar resignat però ferm; i era tant el posat esquerp que tenien aquells infants, que quan passava'l fill d'algun noble amb el criat vell al costat, la blancor d'aquella cara i els bucles i les mans grogues semblaven, pel seu contrast, flors malaltisses d'arcova que s'havien de fondre com els ciris; flors d'esquerda de panteó al costat d'olles d'aufàbregues.
 Després dels infants els Esteves, els pellaires, els camàlics, els graners, els botiguers, els manyans, els teixidors, els carreters, els bastaixos bastaixos, tota la gent de força i de feina, que, dintre dels gecs apretats i de les ermilles cordades, els rebotien els muscles, que estaven encongits per la roba; després els senyors Esteves, els comerciants retirats, regidors i arcaldes de barri, els puntals de la barriada i els que si havien fet fortuna en duien arrugues al front i xacres sota la levita; després els capellans i els soldats, i després la tarregada, l'angelical tarregada de verges, santets i angelons; disfresses de confiture que com el nostre Ramonet eren il·lusions de mares.
 Al sant Joan i al bè i al senyor Pau els van posar al mig de les files i varen anar seguint.
 Vers la capella de Marcús caminà la processó entre un núvol de paperets i una catifa de ginesta. Desde'ls pisos fins als bancs i desde'ls bancs fins als terrats era una pluja de colors, una vibració colorida, una nevada de vida que omplia'l carrer de joia. Aquelles cases negres i rònegues havien tret l'ànima al defòra, i els damassos verds i vermells, les bànoves de l'antigor, els cortinatges de l'arco va, les catifes de la sala, tota la mica d'alegria i tots els drapets de les festes que enjoiaven l'interior els havien posat al balcó. Aquelles dònes menestrales havien tret tots els vestits de la calaixera de caoba, aon dormien tot l'any plegats am flaira de poma carnosa, i els havien tret a la llum. Aquelles noies de Ribera, d'ulls somniadors i mans fermes, s'havien tambó encatifat am les mantellines blanques i flocs de colors i galtes enceses, i havien arrencat tots els clavells i les roses i els llessamins de tots els testos de les finestres i les duien sobre'l pit, sobre'l coll, sobre la cintura i sobre la daurada polsina de la cabellera rossa, i de banda a banda de Ribera'ls carrers talment tremolaven de vibració i de moviment com si caigués una polsina feta d'espurnes de gloria.
 La processó anava seguint solemnialment, magestuosa, poc a poc, tant magestuosa i poc a poc que d'un cap de carrer a l'altre hi posaven més de mitja hora, i la gent feia comentaris am tots els que anaven passant.
 —Aquell és l'arcalde del Born.
 —Aquet és aquell botiguer que va fer fortuna amb els sucres.
 —Aquet és aquell gran gallinaire del carrer de Flassaders.
 —Aquet és el senyor Mateu.
 —Aquet és el senyor Pere...
 Tot-hom hi anava dient la seva. Que si eren això, que si eren allò, que si com havien fet la fortuna, que si havien estat tants anys a fer-la; però quan passava en Ramonet amb el seu bè tant gornit i el senyor Pau tant mudat, allò ja no eren comentaris: era exclamació desfeta, enterniment i controversia.
 —Mireu-lo! Mireu-lo que és bufó!
 —Si sembla de pasta.
 —Si ho és.
 —Això deu ser una prometensa.
 —Jesús!
 —L'han tret d'una escaparata.
 —Sembla'l santet que tenim allí a les Hijas de María.
 O bé n'hi havia de sorruts que deien malhumorats:
 —Jo'ls daria garrot a n'els pares.
 —No sé per què no hi ha un asilo pera les criatures disfressades.
 —Això'ls governs han de privar-ho.
 —Supersticions són això. I per això a Espanya anem tant bé que ara mateix serà un caos.
 Un home fins els va insultar.
 Una dòna va córrer a abraçar-lo i se'n va entomar plorant.
 Però la processó anava seguint, am més paperets i més ginesta, i, fos el mareig d'aquell acte, fos l'enlluernament dels ciris, o fos que l'anar poc a poc cansava a la criatura, en Ramonet va ajupir-se i no va volguer seguir més.
 Plora que plora i crida que crida, es va aturar al mig de les atxes i no hi havia qui'l fés seguir.
 Prou n'hi va oferir de carmel·los i dolços i cavalls de fusta'l senyor Pau, apurat, però no senyor: no volia moure-s.
 Prou el va amenaçar que en sent a casa'l tancarien a les fosques: tant se n'hi endonaven les fosques com la claror de les atxes. Prou es va enternir: res hi valia.
 Què s'havia de fer?, va preguntar-se l'atribulat tenedor. Deixar-lo allí al mig a n'ell i al bé i anar a avisar la familia? Deixar aquell destorb allí terra que embussava la processó? Avisar un cotxe o un camàlic? Si a les processons hi hagués ambulancies pera carregar l'impedimenta d'àngels i sants i Veròniques que no poden seguir el curs, l'hauria carregat al carro; però com que no hi havia ni carro, ni carretó, ni sòrt, ni misericordia dels homes, se'l va carregar a coll... i endevant!, que quan hauria passat la raresa'l tornaria a posar a terra i arribarien com podrien.
 Això sí, al tenir-lo a coll va pensar: «Es molt pesat el portar els llibres, però ho és més el dur criatures».
 I pera conformar-se una mica's va dir aquet comentari: «Ja he fet bé jo de no casar-me».
 Havia fet bé de no casar-se, però com que aixis que ve una desgracia en sol venir una altra al darrera, i com que'l senyor Pau era un home que no havia nascut am xaripa, mentres es feia reflexions amb en Ramonet als braços, ja sien els mateixos motius que havien aturat a sant Joan, o ja sia peí mal exemple, o ja sia pera fer la contra a n'el pobre tenedor, el bè també s'hi va ajeure i tampoc va volguer seguir.
 —Aveiam si també hauré de dur el bè,—va dir el pobre home mig plorant.—Aveiam si també m'hi ajeuré jo i que'm passi la processó per sobre, i que m'esclafi, i que'm trepitji.
 I mentres ell s'exclamava, am cada gota de suor com les dels blens de les atxes, la gent, que veia aquell grop que… estava empantanegat, també hi anava dient la seva.
 —Entreu-lo a dintre una botiga aquet marrà!
 —Porteu-lo a l'escorxador!
 —Aquet moltó és un dropo. Coeu-lo, que no'n volem de dropos a n'aquet barri!
 —Doneu-li aiguanaf, pobrissó!
 —Dissequeu-lo!
 I fins un noi dels que passaven el va socarrimar amb un ciri, i allò feia un tuf de llana que no's podia aguantar.
 Per sants que siguin els tenedors, i per sants a coll-i-bè que portin, arriben que la paciencia ja ha donat tots els aixamples i que no poden més i reventen.
 El senyor Pau ja ho era un de sant, però un sant ben entendido, i va pendre una resolució: deixar el bè allí al mig del carrer i endur-se'n a n'en Ramonet, i que se salvi qui pugui… Però mireu-ho què són les planetes: allò va ser lo que va salvar-lo.
 Quan la criatura va veure que anaven a deixar el bé va callar i va volguer seguir.
 Va seguir i el bè va imitar-lo, i el senyor Pau va respirar, però'l susto havia sigut tant gros i el tenia clavat tant endintre que, responent als capellans que resaven al darrera, anava dient a mitja veu, a modo de lletania:
 —Maimés!
 Maimós infants!
 Maimés processons!
 Maimés béns!
 Maimés sants Joans ni altres sants!
 Els llibres, els llibres i res més que'ls llibres!—
 Mentres passava tot aquet tràngol ja s'havia anat fent de nit. La processó havia arribat al carrer de la Princesa, i, en comptes d'aquells crids d'abans, d'aquell color i d'aquella llum, no més es veien les atxes, caminant com dugues serps enceses de llarg a llarg del carrer. El silenci era magestuós. Les cares, abans tant alegres, a la groga claror dels ciris, semblaven cares d'enterrament, cares de fotografia, cares de claror de bengala. La música anava tocant, però la marxa de joia d'abans s'havia tornat marxa fúnebre, i l'impressió era tant solemne que'l bè anava dient: «Bè!… Bè!…», un bè d'anyorament i d'engoixa, i en Ramonet anava seguint, però plorant al sò de la música, i el resignat tenedor també tenia ganes de dir bè pera treure-s la tristor de dintre.
 De sobte va esclatar un gran trò. Ja hi érem! Ja teniem pluja. Aquelles dugues fileres d'atxes van fer un zic-zac d'esverament; després un altre de més fort, i se'n van apagar la meitat; després van començar a caure unes gotes que n'hi havia un raig a cada gota, i la gent va començar a córrer; i després, al venir el ruixat, gremis, nois, gegants, clero i trampes, que aquí caic, aquí m'aixeco, no hi va haver classes ni respecte: a cops, a empentes, a rodolons i com podien es van ficar a les entrades, i quan les entrades eren plenes encara n'hi van entrar més, i quan tot va ser atapait els que van quedar al carrer corrien d'una banda a l'altra com rates emmetzinades.
 El bè, el senyor Pau i en Ramonet van ser dels del carrer. Un sant Joan, quan és petit, s'enquibeix a qualsevulga entrada, però entrar un xai a dintre d'una casa quan les persones hi estàn espesses és pitjor que fer-lo passar per devant d'algun fielato; aixis és que sota les canals, am «bès» i plors i exclamacions, van haver d'aguantar tot el xàfec.
 I si ells aguantaven el ruixat, compteu els de « La Puntual» i el rengle de convidats, que esperaven veure-ls passar, quin desengany i quin esglai! Que si hauràn caigut, que si hauràn topat, que am les empentes d'un xàfec es pot esclafar a una persona, que si com el senyor Pau és tant sord no hauràn sentit la tempestat i l'hauràn rebuda a raig fet, que si'l vestit de sant Joan no és un vestit pera les mullenes, demaneu-ne de comentaris. La senyora del primer pis deia d'enviar un municipal al curs de la processó i demanar per un bè perdut; la mare hi volia anar ella mateixa. El senyor Esteve'ls calmava dient que mellor que rebés un xàfec, que aixis els infants es fan forts. L'Esteve no deia res, perquè no sabia què dir; però a l'últim es va aclarir el temps, i la mare, que era a la porta mirant amb els ulls de mare, va fer un xiscle d'alegria perquè'ls va veure que arribaven.
 Arribaven, sí, però de quin modo! Quin mullader! D'aquell sant Joan tant ñiño no més en quedava la pell. Ni corona, ni banderèta, ni sandalies, casi ni riços: tot se'n havia anat riu avall! L'atribulat senyor Pau no més havia salvat el berret, perquè hi duia un mocador, però havia perdut el mocador, que valia més que'l berret; i el xai casi no era xai: brut, enfangat, sense flocs i am les flors fetes una pasta que li havia tenyit l'esquena, en comptes d'un bè de sant Joan, era un moltó de matadero que s'havia esgarriat i que'l duien amb una corda. El xacolate va ser trist, espès, agie, i el xarop… xarop de rabes! La deria de deixar el negoci per una cosa de luxo havia estat un escarment. No hi tornarien maimés!
 I encara faltava l'epíleg, que va ser el jorn de matar el bè.
 En Ramonet va plorar tant, al veure que de revolada se li emportaven l'amic, aquell amic tant bon amic, que l'havia tingut vuit dies sense deixar-lo ni un moment, que havia anat amb ell a la gloria i que no l'havia abandonat quan va venir la desfeta, que aixis que va veure que'l treien i que'l mirava amb aquells ulls tant tristos i plens de dolcesa, com volguent dir: «Ha arribat l'hora»... que's van creure que emmalaltia.
 —No he vist mai una criatura de tants sentiments com aquesta,—va dir la mare, corpresa.
 —No só pas a qui s'assembla,—van dir de pla les tres Maries.
  —Deixa-t estar de semblances, ni de xais, ni de coses fútils, — va dir l'Esteve a la dòna.—Amb una vegada n'hi ha prou d'això de processons i romanços. Baixa a baix, a la botiga, que hi ha molts pedidos atrassats, i els pedidos són els pedidos.

Per las ideas del fill La Puntual corra perill.
VII


Segueix l'auca.—Cambi d'estudis i de pensades.—Els pares proposen i els fills disposen.
 Aquella jornada de Corpus va marcar el jorn de tallar els riços.
 Am cinc anys de portar al cap aquella mena de gorniment inútil ja n'hi havia prou, i potser massa. Ja era hora de deixar-se d'endromines i de suplements decoratius, pera començar a fer entendre al noi que al món no hi venim pera lluir, sinó que hi venim pera treballar, i que'l que porta massa temps tirabuixons i altres falomies corre'l perill d'avesar-s'hi i anar gornit tota la vida.
 L'Esteve volia que'l noi fos home, i com més aviat mellor. Aixis és que l'endemà, no sols li va fer tallar els cabells, sinó que ja va vestir d'home: pantaló llarg i americana, feta de la mateixa roba que ell se'n havia fet un trajo; botines am gomes, com les d'ell, berret de la mateixa forma que'l seu i tot tant parió i tant exacte, que quan anaven pare i fill sem¬ blava que al néixer l'home n'havia sobrat la criatura.
 Lo únic que va lograr amb aquet cambi fou que'ls bailets de tot el veinat, quan van veure eixir de «La Puntual» aquella criatura tant severa, li tinguessin molt més respecte del que li havien tingut fins allavores. Allò de jogar a bales i a cartrons amb un infant que anava de llarg, que duia leontina de níquel i un rellotge que si bé no anava feia'l mateix efecte que si anés, els feia magestat, i si bé'ls bailets de tota mena no s'hi fixen gaire en la roba, haver-se-les amb un marrec que tant jove ja gasta capa, n'hi ha pera fer-ne molt de respecte.
 I a fè que no tenien de tenir-n'hi, perquè era un infant ben infant, el nostre ex-riçat Ramonet. Comparat am la patuleia que's criava per aquells voltants, que fins quan jogaven a jogar tenien d'ensenyar les ungles, en Ramonet era un anyell. Si per cas veia que l'estafaven es deixava estafar pacíficament, i no més a n'el fons de tot hi tenia un cau de revolta, que era d'aon n'eixien les llàgrimes; si pegaven a un que fos més feble, sempre's posava al costat del feble, encara que li toqués el rebre, i a generós ningú'l guanyava. N'era tant i tant naturalment, que, si'ls bailets sabessin pensar, s'haurien adonat desseguida que ell era diferent dels altres, i no per la capa i el capell, sinó pels sentiments que duia a dintre.
 Va anar creixent d'aquet modo, i amb ell van anar creixent els instints i una sensibilitat exquisida, i una comprensió extraordinaria, i un dalit de saber de tot, menos de lo que li convenia.
 —Aquesta criatura no's fixa,—deia molt sovint el seu pare.
  —Ja's fixarà,—deia la mare.—Jo he conegut botiguers que fins que han sigut majors d'edat no s'han començat a fixar. Se li té de deixar fer el creixent.
 —Aquí'm tens a mi, que a quatre anys... —És que d'Esteves com tu no n'hi ha cap més a Barcelona. Estigues tranquil i deixa fer, que no tens raó de queixar-te.
 No tenia raó de queixar-se, però no tenia motius d'estar alegre. El noi vivia a la botiga, però'l seu esperit no hi vivia. Aquells prestatges li eren estrets, com la capa i com l'americana, perquè ell creixia i lo altre no, i no podien avenir-se. Sentia com una frisansa que'l feia mirar cap a fòra; una mena de formigor allí on sortirien les ales si'ls infants en tinguessin d'ales; el desfici que senten els lleons joves que'ls tenen engabiats; i ni'l taulell, ni'l mateix taulell, am tot l'atractiu del taulell, li podien ensopir els nirvis; aixis és que quan a dèu anys un dia l'Esteve va dir-li que l'acompanyaria a estudi pera que l'ensenyessin de viure, ell va pensar que això volia: que l'ensenyessin de viure; i, en comptes de saber-li greu, com a tants infants del veinat, hi va anar més content que unes Pascues.
 L'estudi aont el va acompanyar l'Esteve (l'avi tenia una bronquitis i no'l va poguer acompanyar) ja no era aquell mateix estudi del carrer dels Flaçaders. Aquell se'n havia anat al cel, am la piçarra i el mestre, i ja no hi havia ni Seca, ni Meca, ni Vall d'Andorra. Aquelles dugues sales d'ensenyança eren magatzems de conserves. L'estudi d'ara ja no era un estudi, era un colegio; un colegio am tota forma, amb escala de marbre, amb higiene i am mires al porvenir. Aquella piçarra espaiosa s'havia anat enxiquint i ja no presidia la casa; aquella sala tant pintoresca ja era una sala simètrica, am ventilació, amb aseo i amb aire (dos metres cúbics per deixeble), i aquella ensenyança tant senzilla s'havia anat complicant: a més d'aquelles quatre regles que demanava l'Esteve, ensenyaven d'unes coses que l'Esteve no podia entendre i molts dels deixebles tampoc: ensenyaven de piano, de solfeo, fins de llatí, i fins de dibuix, i si no ensenyaven res més no és perqué'ls mestres no'n sapiguessin, sinó perqué no tenien salida.
 Per més que'l pare va encomanar que de tot alié d'aquells adornos en fessin de més o de menos, i si'ls suprimien mellor, i per més que'l mestre va prometre, que se'n anés a casa tranquil, que ja se suprimeixen ells mateixos, mireu-ho lo que són les planetes: el diantre d'en Ramonet, en comptes de dar-se a n'aquelles regles, que era lo que li pertocava, aquelles coses inútils eren les que més li agradaven i les que va estudiar am més dalit. Ja'n va arribar a apendre de sumes (embrutant piçarres se'n aprèn), però com aquell qui prèn una purga; ja la va arribar a resoldre una multiplicació de tres xifres, però en sent a la quarta s'encallava i, en comptes de multiplicar, es perdia, i en cambi lo que no li convenia, les histories de fets difunts, que pera vendre merceria no necessitaria pera res; la lectura i l'eloqüencia, que pera despatxar parroquianes se'n necessita poca i concisa; i sobre tot al dibuix, que mai li hauria de servir, s'hi va tirar am tant alé, que no podia dar l'abast d'apendre-n. Ja n'hi podien donar a llegir de coses, que ell se les empassava com bresques; ja n'hi podien donar de làmines, amb ulls i orelles i nassos, i geometries pera copiar: am dos cops de llàpiç les treia, i escupides a l'estampa; ja n'hi podien donar de solfes, que ell anava més llest a apendre-les que no pas el mestre a tocar-les. Menos números, tot lo que vulguen. Menos xifres, que li convenien, tenia un cap que tot hi entrava. Anava saltant els cartells com aquell qui salta la garrotja, i dels cartells passava als llibres, i dels llibres xics als més grossos, i el mestre estava apurat, perquè am l'empenta que portava, si no li treien pas del devant, aviat sabria més que ell. I tot això sense amoinar-s'hi, alegre, trempat, graciós, empassant-se les lliçons com aquell qui's menja un carmel·lo; aprenent lo més complicat no fixant-s'hi (com deia'l seu pare); recordant lo que llegia amb un posat de tant-se-me'n-dóna, i quedant-li temps de fer campana i d'anar a córrer i a fer gatzara.
 Això sí, fins en això s'apartava de les tradicions de «La Puntual»: ell no hauria anat mai als glacis, si'ls glacis hi haguessin sigut. No li agradaven els llocs tristos. Ell anava sempre vora'l mar, allà ont hi havia llum, allà ont hi havia blau, allà ont hi trobava espai pera'ls ulls i aire pera omplir els pulmons; ell anava allà on veia arbres, allà on veia flors, allí on veia gent que's movia, allà on sentia gent que reia; ell anava, com els aucells, allà on pogués cantar lliurement i no tingués parets de botigues que li enfosquissin la vista i li estrenyissin el cor; anava on va la joventut, quan no'ls fermen per una pota, a flairar la vida i el món, on després tindria de viure.
  Compteu! Compteu, fillets meus, si l'Esteve hagués sabut o hagués pogut sospitar l'empenta que duia en Ramonet, quin trastorn a n'aquella casa! Pot-ser a n'aquell pobre pare li hauria arribat el moment de tenir alguna emoció! Però ca! Ni veia res, ni podia veure res, ni tenia vista pera veure-hi! L'home que sempre ha viscut darrera d'unes vidrieres té'l panorama entelat i no sab lo que passa allà fòra! El que ha estat sempre tancat en una capsa d'agafets no sab lo que és la llibertat! Aquesta santa llibertat que tants la canten i tant pocs l'estimen! El que s'ha envellit sota'ls prestatges no pot ni tant sols sospitar que hi bagi infants desprestatjats, que s'estimin més un raig de sol que totes les betes i fils que podrien voltar el planeta! Els desitjos d'aquell d'infant, que no més tenint catorze anys ja li venia'l món estret, no'ls podia compendre un home que midava'ls somnis i ambicions valguent-se de la mitja cana. Tot allò era massa ample pera ell, i més li valia que ho fos, que, a no ser-ho, el pobre Esteve no hauria dormit de nits, i ara dormia i fins roncava.
 Un dia va trobar un llibre a sobre mateix del taulell. Un llibre que no era de comerç: una historia o una novela, que no ho va saber ben bé de fixo, i tampoc en va fer esment, i també féu bé de no fer-ne!
 Aquell llibre tant senzill, el primer que entrava a la casa, era, senzillament, el corc que tenia de matar-la.


R.Casas-Auca188-Gerro.png

Mort el padri de l'Esteve y el ploren..... á casa seva.
VIII


Darrers moments i darrers concells del fundador de «La Puntual».—Dia de dol pera Ribera. — L'enterrament.— L'Esteve passa a senyor Esteve.
 Aquell llibre en va portar d'altres. A n'aquell despatx d'en Ramonet n'hi varen anar compareixent tants de llibres, que semblava que'ls xuclessin. Tots els que tenia'l senyor Pau en un recó de llibreria que no'ls havia llegit mai ningú, tots els que li deixaven els companys, tots els que duia de la fira comprats am les economies, van anar passant per la botiga i van ser llegits d'amagat, i de nits, i a mitja llum, amb aquella fam de menjar lletres que tenen els que les estimen.
 El corc anava rosegant.
 En un xicot fill de pares botiguers, d'avis botiguers i de besavis comerciants, era complicat de saber per quins atavismes llunyans i per quins viaranys intrincats li venia aquella fam de llegir tot lo que trobava. Això que ho esbrinin els savis que tenen botiga de savi, que jo no faig més que anotar-ho; però mentres votin lo que siga, lo que jo ting de fer constar és que encara en Ramonet no veia un troç de paper imprès es tirava sobre les lletres com un falcó sobre la presa. Aixis com hi ha cadells que tenen de rosegar traps perquè posen el dentat, en Ramonet havia de rosegar llibres perquè posava intel·ligencia, i encara no tenia una hora que les betes i fils fluixegessin s'empassava a crema-dent cada capítol de novela, o cada poesia (anc que fos clàssica), o cada cabòria històrica, que n'hi havia pera pervertir al botiguer de Ribera que tingués idees més fermes.
 Els llibres, generalment, posen tristos a n'els desgraciats que llegeixen. S'hi conten tantes tristeses que són no més penes retòriques, tants desenganys de menor edat, tants gemecs que'l consonant els porta i tants desenganys de lloguer pera acontentar la parroquia, que'l pobre jove que ho llegeix i no sab per experiencia propia que tot allò és per tornar a vendre i pera explotar la llàgrima, hi cau com les papellones a la llum trista d'un quinqué; però en Ramonet no era aixis: les penes, els planys, i fins els versos, li servien pera nodrir-lo i pera enfortir-li l'ànima, li donaven ambició i coratge i li feien veure un més enllà que, ai!, o s'hi havia de salvar ell o s'hi havia de perdre la casa.
 L'Esteve, mentrestant, badava, perquè era badador natural, i la mare perquè no hi ha cap mare que en tractant-se dels fills no badi. De la desfeta que aquells llibres anaven fent a les idees de l'hereu no'n veien res, ni'n podien veure res, perquè aixis com el noi patia del deliri de la lletra, a n'ells l'ambició del negoci'ls havia entrat tant endintre que ja no pensaven en res més: ell d'anar arreplegant.els quartos, i ella d'estalviar i fer recó. Havien posat més seccions, havien pres dos dependents més; el viatjant anava i venia pel mapa fent pedidos i més pedidos; el senyor Pau havia de vetllar pera donar l'abast a n'els assientos, que'l tenien assegut catorze o quinze hores diàries, i mentres en Ramonet s'omplia l'enteniment de totes les fantasies i de tots els idealismes que li passaven pels ulls i l'Esteve i la seva dòna anaven omplint la caixa de tots els diners que passaven, el fet més trascendental que'ls havia succeit desde que «La Puntual» era puntual els va venir a trucar a la porta.
 El senyor Esteve, am gran esforç, tossint, ofegant-se i dut per la voluntat, havia anat a la casa i els havia dit, prevenint-los:
 —Em liquido! Nois, em liquido. Aviat em tindreu de borrar del llibre de compte-corrents.
 I com aquell que diu am tristesa: «Aixis que caiguin les fulles», ell deia am certa amargor: «Aixis que caigui'l balanç em retiraré del viure!»
 Va caure'l balanç de cap d'any; va firmar-lo serenament a la darrera fulla del llibre, i com que mai n'havia firmat cap de tant profit com aquell, se'n va anar content a liquidar i ja no va sortir més de casa.
 Als dos dies de ser al llit va demanar pera confessar-se, i es va confessar pera complir. Per lo mateix prengué Nostre Amo, i al tercer dia de jeure va cridar als de la familia pera anar-se'n ben despedit i fer-los-hi'ls darrers encàrrecs.
 Tots van anar-hi amatents i el van trobar mig assegut, apoiant-se en quatre coixins, en un llit colossal d'estat, trono solemnial de la mort, a dintre una sala nua on no hi havia més que un silló, la caixa, un candelero i dos mapes (el d'aquet món i el de l'altre) i ont hi feia una fredor que si en el quarto hi hagués hagut fulles haurien anat caient totes.
  El senyor Esteve, vell com era, a punt de liquidar com estava, i tossint, i ofegant-se, i morint-se, encara conservava forces i encara guardava energies. A n'aquells ulls que s'enfonsaven encara hi tenia un mirar ferm que denotava voluntat; a n'aquella boca, dibuixada no més amb un cop de llàpiç, encara hi quedaven les dents; a n'el crani, fet a cops d'aixa, encara hi havia cabells negres, senyals d'aquella raça forta que són arrels de famílies.
 Va anar cridant la descendencia, i per ordre rigorós es van col·locar al voltant del llit. L'Esteve i el noi a la dreta, la senyora Felicia a l'esquerra, més als peus la senyora Paula, la Tomasa i la senyora Roseta, i al cap-d'avall les tres Maries; i quan els va tenir tots reunits, el senyor Esteve féu un esforç i, traient-se de dintre'l pit tot l'aire que encara li quedava, va dir, amb el tò sentenciós del que se sentencia a n'ell mateix:
 —Nois, jo me'n vaig. No feu anar el cap, que me'n vaig. Cada hu mor a tants anys fecha, i a mi m'arriba'l venciment. Me'n vaig, però no us alarmeu, perquè ho deixo tot arreglat. Ting testament fet, que no us l'ensenyo perquè és lo primer que mirareu aixis que acluqui la vista, i ja sé que us agradarà perquè he fet més economies de les que podeu imaginar-vos.
 Va tossir i va continuar.
 —Me'n vaig tranquil d'aquet món perquè us deixo tranquils a tots, i sé que ho estareu més quan falti perquè ja abusava de viure. Ja he fet prou coses jo pera anar-me'n. Vaig fundar «La Puntual», com qui diu la vaig criar, la vaig fer créixer, us la vaig donar com a mare, us he donat concells a tothora, i tants anys de donar concells cansen: cansen a n'aquells que'ls donen i cansen a n'els que'ls prenen, i ja començàvem a cansar-nos.
 Va respirar una mica i seguí.
 —Avui us donaré'ls darrers. Preneu paciencia, que ja s'acaben. Us deixo una vinya plantada; cuideu-la, que un cop plantada ja dóna raims ella sola i no és mai rabassa morta. No pujeu mai de revolada. Aneu pujant de mica en mica, i, avui una pedra i demà una altra, anireu fent de «La Puntual» com una mena d'iglesia, que serà l'orgull dels Esteves. Jo n'he posat els fonaments; l'Esteve i el seu pare'ls pisos, i ara et toca a tu, Ramonet: tu tens de fer la coberta.
 Encara li quedava aire i va seguir.
 —No us donaré gaires concells més perquè ja no'm queda temps i perquè no pug entretenir-me. Aniré al gra, resumint. No us fieu mai de les paraules, que les paraules enlluernen i tergiversen les coses; no us fieu gaire de les firmes perquè són paraules escrites; no us fieu gens de les dònes perquè són màquines de dir-ne; i no us fieu ni de vosaltres perquè us podeu equivocar. Fets, sempre fets!, que tot lo demés és nuvolada, i el comerç no hi viu als núvols.
 I, ja no poguent més, va anar al gra.
 —I ara, adéu-siau, i res de llàgrimes ni de tonteries. Fets! Guardeu un record de mi, però sobre tot guardeu el crèdit. Fets! Un enterro senzill.... i... fet!
 No va poguer dir res més. Va estar una hora agonitzant, anant dient: «Fet...» entre llavis i quan va callar va morir-se.
 La familia va plorar una estona per ordre de sentiment i per qualitat de parentiu; però, seguint els manaments del difunt de no vessar gaires llàgrimes, van dir tot allò que's diu quan se mort algú que ja li toca: que «s'ha fet tot lo que s'ha pogut», que «ha mort am tots els coneixements», que era un gran home i un gran besavi, però que ja era prou vell pera morir-se, i com que la qüestió eren «Fets!», am l'excusa meritoria de saber lo que disposava pera l'acte del seu enterro, van anar a obrir el testament, que no'n deia res de l'enterro.
 Lo que deia és que feia hereu de tot lo que tenia i tingués, de «La Puntual» i de lo altre, a n'el seu successor, l'Esteve; un usufruit a la seva dòna, alguna deixa als parents, trescentes misses de barato... i lo demés eren retòriques que hi afegeixen els notaris pera donar solemnitat al paper i pera que n'hi entrin més fulles.
 Els que van quedar més contents van seguir dient que era un gran home; els que esperaven més bocí van callar, però's van tornar grocs; els que no van tocar gran cosa se'n van anar pera dir-ne mal al ser a baix mateix de l'escala; però tots van anar a l'enterro amb igualtat de tristesa i semblança de roba negra. L'enterro, segons la voluntat demostrada pel difunt, va ser una cosa senzilla, però al mateix temps decorosa (cinc cotxes i aquell faetó); però si l'aparato era modest, la concorrencia era triada. Tots els comerciants d'aquell barri van volguer encoratjar l'acte i manifestar l'alta estima que'ls mereixia un home enter, que havia viscut noranta anys, sempre conseqüent en lo mateix: en una taleia eficaz, seguida i perseverant, que mai s'havia doblegat i que feia honor a la classe. A darrera d'aquell dol, que anava presidit per l'Esteve, pel regidor, pel veterano, per en Ramonet i pel graner, hi anava lo mellor del barri, am la mellor roba del barri, a fer acte de presencia, de consideració i de respecte. Allí tot el ram de graners de tot el carrer del Rec per avall; allí tot lo mellor de les drogues de tot el carrer de Moncada; allí'ls gallinaires i conillers del Born i de tots els voltants; allí lo més escullit del comerç de mantegaires, panyeros i comerciants del ram del vidre, del ram de la sal, l'estat major de mercería, els fabricants de teixits, els tintorers, blanqueig i pellaires; allí dos tinents arcaldes, el vicari de Sant Cugat, un beneficiat de Santa María, un bacallaner riquíssim que fins havia estat a Escocia; allí'l pobre senyor Pau, i allí'l viatjant de la casa, que havia arribat de Pamplona pera entornar-se'n l'endemà, i allí tota la gent seria, aquells de la processó, els que compleixen, els que firmen, els prudents, els morigerats, els que fan d'home bò si hi ha raons, els que tanquen la botiga encara no passa un goç que faci cara de tenir gana, els que no's comprometen mai, els que miren més pera la Casa que pera'ls que hi tenen de viure a dintre, els menestrals de tota mena, sostén de la barriada i preuat joiell de Ribera.
 Quan van arribar al pía de Palacio's van despedir casi tots, i els més amics o més parents, els que estaven desenfeinats o que ja havien perdut la tarda, van anar fins al cementir.
 Allí varen cercar el ninxo, a n'aquells rengles de pisos que també semblaven prestatges, i, abans de col·locar el difunt a n'el número que li tocava, que era'l dos mil doscents quaranta, els enterradors van preguntar si per cas el volien veure.
 Van dir que sí; van obrir la caixa, se'l van mirar cosa de dos minuts, van cridar a n'en Ramonet (que s'havia quedat a veure les estàtues dels panteons) pera que també se'l mirés i, no sabent lo que s'ha de fer al tenir un difunt al devant, varen volguer dir alguna cosa.
 —Talment ha quedat natural,—va dir pera començar l'Esteve.
 —Quin home!—va dir el regidor.
 —Ja se'n va perdent la mena d'aquesta qualitat d'hèroes!—hi va afegir el veterano.
 —Ja poden tancar-lo,—l'Esteve.
 I, tancat am pany i clau i pujat a n'el seu prestatge i a n'el caixó corresponent, tots van passar devant del dol i van anar dient lo mateix.
 —Senyor Esteve, l'acompanyo al sentiment.
 —L'acompanyo al sentiment, senyor Esteve.
 L'Esteve havia pujat de grau: d'Esteve a senyor Esteve.


R.Casas-Auca198-Ornament.png