L'avar - Acte Quart

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Acte Tercer Acte Quart
L'avar
Acte Cinquè





ACTE QUART




ESCENA I


En Cleant, la Mariagna, l'Elisa i la Frosina


Cleant. — Entrem aquí, que estarem molt millor. No hi ha ningú que ns escolti i podrem parlar am tota llibertat.
Elisa. — Sí, senyora; el meu germà m'ha confessat la passió que sent per vós, i sé ls disgustos i les quimeres que això causa. Us asseguro que m'interessa molt la vostra aventura.
Mariagna. — Es un bon consol veure una persona com vós interessar-se per mi. Espero que m guardareu sempre aquesta generosa amistat, prou capaç d'endolcir-me les crudeltats de la fortuna.
Frosina. — Ja sou ben desgraciats l'un i l'altre de no haver-me dit abans que us estimaveu, perquè hauria procurat evitar-vos aquesta inquietut i no us trobarieu com us trobeu ara.
Cleant. — Què hi voleu fer? La meva mala estrella ho ha volgut així. Què resols fer, estimada Mariagna?
Mariagna. — Ah!... Creus tu que puc pendre cap resolució? No tenint independencia, puc tenir res més que desitjos?
Cleant. — En el teu cor, respecte a mi, no hi ha més que senzills desitjos? Gens de compassió? Gens de caritativa bondat? Gens d'afecció activa?
Mariagna. — Què vols que t digui? Posa-t en el meu lloc, i vès lo que puc fer. Digues, ordena: confio en tu. Te crec prou enraonat per no exigir de mi altra cosa de lo que m permeten l'honor i la decencia.
Cleant. — Pobre de mi! ¿A què m'obligues sinó a que m subjecti a lo que m poden permetre ls enutjosos sentiments d'un honor extremat i d'una decencia escrupulosa?
Mariagna. — Però, què vols que faci? Encara que passés per sobre de moltes consideracions que l nostre sexe ha de tenir en compte, no puc desplaure a la meva mare. Ella m'estima am tota l'ànima i no puc disgustar-la de cap manera. Treballa-ho, vés-la a veure; esforça-t en convèncer-la. Téns el permís per fer i dir tot lo que vulguis; i si depèn de mi declarar-me a favor teu, jo t prometo que li confessaré l'amor que sento per tu.
Cleant. — Frosina, ma bona Frosina, voldras ajudar-nos?
Frosina. — Ja ho crec! No cal preguntar-ho. Ho fare de tot cor. Ja sabeu que, de natural, sóc molt compassiva. Déu m'ha dotat d'un cor bo. Quan veig persones que s'estimen tendrament i am tot l'honor, me sento compadida i els ajudo en tot lo que puc. Què podriem fer-hi, an això?
Cleant. — Pensa un xic, t'ho suplico.
Mariagna. — Indica-ns un camí.
Elisa. — Vès si trobes un medi per desfer lo que has fet.
Frosina. — Això es molt dificil. (A la Mariagna.) — Referent a la vostra mare, me sembla que es prou enraonada i que podrem connvèncer-la i fer que traspassi an el fill el consentiment donat an el pare. (An en Cleant.) Però l'inconvenient que hi trobo es que l vostre pare es el vostre pare.
Cleant. — Es cert.
Frosina. — Vui dir que ell estarà despitat si veu que sel refusa, i després no voldrà donar el consentiment per que us caseu. Per anar bé s'hauria de procurar que l refús vingués d'ell mateix, i fer d'una manera o altra que us avorrís.
Cleant. — Téns raó.
Frosina. — Sí, tinc raó, bé ho se prou. Això es lo que s'hauria de fer; però la qüestió són els medis... Espereu. Si trobessim una dòna de mitja edat que tingués la meva experiencia i sapigués estrafer una senyora rica vestint-la com cal, i que s fes passar per marquesa o comtessa, que suposariem de la Baixa Bretanya, ja m'enginyaria jo per fer creure an el vostre pare que es una persona que té un capital, en diner, a més de les proprietats, de cent mil escuts, i que està perdudament enamorada d'ell i desitja ser la seva esposa, fins a l'extrem de fer-li donació dels seus béns al firmar els capitols matrimonials. Fent-ho així, no dubto gens que escoltaria la proposició. Perquè, es veritat que us estima molt; però encara estima molt més els diners. I quant, picant l'esquer, consentís a lo que desitgem, no hi faria re que s desenganyés veient clar lo de la marquesa.
Cleant. — Tot això es molt ben pensat.
Frosina. — Deixeu-me fer. Ara m recorda que tinc una amiga que podrà fer-lo, aquest paper.
Cleant. — T'estaré molt agraït si consegueixes arreglar aquesta qüestió. Però comencem, estimada Mariagna, per convèncer la teva mare : tindrem molt guanyat si conseguim desfer aquest casament. Te suplico que per la teva part facis tots els esforços possibles. Serveix-te de tot el poder que t dóna sobre ella l'estimació que sent per tu. Desplega séns reserva les gracies eloqüents, els encisos poderosos que l cel ha concedit als teus ulls i a la teva boca; i sobre tot no oblidis pas les dolces paraules, els precs afectuosos i les caricies commovedores a qui estic segur que no sabrà refusar-te re.
Mariagna. — Faré tot lo que podré i sabré.



ESCENA II


L'Harpagon, en Cleant, la Mariagna, l'Elisa i la Frosina


Harpagon. (apart, sense esser vist). — Hola! ¿El meu fill besa la mà de la seva futura madrastra, i ella quasi no ho refusa? Hi haurà algun misteri aquí?
Elisa. — Ara ve l pare.
Harpagon. — La carroça està a punt: podeu anar-vos-en quan volgueu.
Cleant. — Ja que vós no hi aneu, les acompanyaré jo, pare.
Harpagon. — No: queda-t, que t necessito. Ja aniran bé totes soles.


ESCENA III


L'Harpagon i en Cleant


Harpagon. — Ara, prescindint que t'ha de ser madrastra, què t sembla aquesta noia?
Cleant. — Què m sembla?
Harpagon. —Sí : ¿del seu aspecte, de la seva estatura, de la seva bellesa, de la seva gracia?
Cleant. — Ptsè!... Així... així...
Harpagon. — Bé, però què?
Cleant. — Parlant-vos am franquesa, trobo que no es lo que m creia. Té l'aire de ser molt coqueta; no es gens escaienta; no es gaire maca, i té un caracter molt vulgar. No cregueu que us digui això per fer-vos-la avorrir; perquè, madrastra per madrastra, m'estimo més aquesta que una altra.
Harpagon. — No obstant, ara mateix li deies...
Cleant. — Li he dit algunes fineses en nom vostre; però era per complaure-us.
Harpagon. — Així, doncs, no sents cap afecte per ella?
Cleant. — Qui, jo? Cap.
Harpagon. — Si que m sap greu, perquè això m desfà un projecte que tenia. Al veure-la aquí, he reflexionat els anys que tinc i he pensat que pot-ser faré enraonar si m caso amb una noia tant jove. Aquesta consideració m feia perdre les ganes de casar-me; però com que l'he feta demanar i estic compromès de paraula, te l'hauria donada, si t'hagués agradat.
Cleant. — A mi?
Harpagon. — A tu.
Cleant. — Per casar-m'hi?
Harpagon. — Sí, per casar-t'hi.
Cleant. — Escolteu. Es veritat que no m'agrada gaire; però, per complaure-us, m'hi casaré, si voleu.
Harpagon. — Jo? Sóc més enraonat de lo que t penses. No vui que t'hi casis per força.
Cleant. — Perdoneu. Faré aquest esforç per l'afecte que us porto.
Harpagon. — No, no: un matrimoni sense estimació no pot ser feliç.
Cleant. — Pare, això es una cosa que potser vindrà després. Ja diuen sovint que l'amor es un fruit del matrimoni.
Harpagon. — No. En això l'home no ha d'arriscar-se mai, perquè té conseqüencies perilloses que ja procuraré evitar. Si haguessis sentit algun afecte per ella, enhorabona: t'hi hauries casat tu i no jo; però, no sent així, seguiré l meu primer intent i m'hi casaré.
Cleant. — Doncs, bé, pare: ja que la cosa s troba en aquesta situació, vui revelar-vos el meu amor i us confessaré l nostre secret. La veritat es que l'estimo d'ençà d'un dia que la vaig veure en un passeig, que no fa gaire la meva intenció era demanar-vos-la per casar-m'hi, i que sols m'ha retingut la declaració que heu fet dels vostres desitjos i la por de desagradar-vos.
Harpagon. — Que ja l'has visitada?
Cleant. — Sí.
Harpagon. — Moltes vegades?
Cleant. — Moltes, pel temps que fa que la conec.
Harpagon. — I t'han rebut bé?
Cleant. — Molt bé; però sense saber qui era. Per això la Mariagna ha quedat sorpresa no fa gaire.
Harpagon. — Li has confessat el teu amor i el desig de casar-t'hi?
Cleant. — Sí. I també n'he dit alguna cosa a la seva mare.
Harpagon. — I ha escoltat la teva proposició referent a sa filla?
Cleant. — Sí, molt atentament.
Harpagon. — I la noia correspon al teu amor?
Cleant. — Si haig de guiar-me per les apariencies, estic persuadit de que m porta estimació.
Harpagon. (baix i apart) — Estic molt content de saber aquest secret. Justament es lo que volia. (Alt.) Ah, fill meu! Saps lo que has de fer? Doncs has de procurar deixar córrer el teu amor i no tenir cap relació am la persona que pretinc per mi, i casar-te d'aquí poc temps am la que jo t destino.
Cleant. — Ah! Sí? Aquesta es la jugada que m feu? Doncs, bé : ja que les coses han arribat an aquest extrem, sapigueu que no estic disposat a renunciar a l'amor de la Mariagna i que us disputaré per tot arreu la seva possessió; perquè, si vós teniu el consentiment d'una mare, potser jo tindré altres costats que m'ajudaran.
Harpagon. — Com? Desvergonyit! Téns l'audacia de ficar-te en les meves coses?
Cleant. — Sou vós qui us fiqueu en les meves. Jo he sigut el primer.
Harpagon. — ¿Que per ventura no sóc el teu pare i no téns obligació de respectar-me?
Cleant. — Ara no s tracta de coses en que els fills han de donar la preferta als pares: l'amor no fa distincions.
Harpagon. — Ja n faré jo a bastonades.
Cleant. — Totes les vostres amenaces no serviran de re.
Harpagon. — Tu renunciaras a la Mariagna.
Cleant. — De cap manera!
Harpagon. — Doneu-me un bastó desseguida!


ESCENA IV


L'Harpagon, en Cleant i el mestre Jaume


Jaume. — Ei! Ei! Ei, senyors! Què es això? De què s tracta?
Cleant. — Jo me n ric, d'això.
Jaume (an en Cleant). — Ah! A poc a poc, senyor Cleant!
Harpagon. — Parlar-me amb aquest desvergonyiment!
Jaume (a l'Harpagon).— Ah! Per favor, senyor Harpagon!
Cleant. — Jo no desistiré pas.
Jaume (an en Cleant). — Com? An el vostre pare?
Harpagon. — Deixa-m fer.
Jaume (a l'Harpagon). — I ara! An el vostre fill? Si fos a mi, encara...
Harpagon (an el mestre Jaume). — Mestre Jaume, vui fer-te jutge d'aquesta qüestió, i veuras que la raó m sobra.
Jaume. — Hi consento. (An en Cleant.) Allunyeu-vos un xic.
Harpagon. — Jo estimo una noia am qui vui casar-me, i el poca-vergonya té l'insolencia d'estimar-la també, i de voler-la a pesar de les meves ordres.
Jaume. — Ah! Fa mal fet.
Harpagon. — ¿No es una cosa terrible que un fill faci la competencia al seu pare? No s'ha d'abstenir, per respecte, de contrariar els meus desitjos?
Jaume. — Teniu raó. Deixeu que li parli. Vós quedeu-vos aquí.
Cleant (al mestre Jaume, que se li acosta). — I bé! Ja que ell vol escullir-vos per jutge, no torno endarrera: tant me té que ho sigueu vós com un altre. També vui que vós, mestre Jaume, sigueu, doncs, el jutge de la nostra qüestió.
Jaume. — Es molt l'honor que m feu.
Cleant. — Estic enamorat d'una noia que em correspon, i el meu pare vol torbar el nostre amor demanant la noia per casar-s'hi ell.
Jaume. — Segurament s'equivoca.
Cleant. — No es una vergonya que a la seva edat vulgui casar-se? Li escau gens que encara s'enamori? No es veritat que hauria de deixar aquesta ocupació pels joves?
Jaume. — Teniu raó: se n burla. Deixeu-me-li dir dugues paraules. (A l'Harpagon.) Vaia : el vostre fill no es tant extrany com vós dieu, i se posa a la raó. Diu que ja sap que us ha de respectar; que s'ha enfadat sense voler, i que no refusarà sometre-s a lo que volgueu, sempre que l tracteu millor de lo que l'heu tractat fins ara i li indiqueu, per casar-se, alguna noia de la que n pugui quedar content.
Harpagon. — Ah! Digueu-li, mestre Jaume, que, fent-ho d'aquesta manera, obtindrà de mi tot lo que vulgui, i que, exceptuant la Mariagna, el deixo en llibertat d'escullir la que vulgui.
Jaume. — Deixeu-me fer. (An en Cleant.) Vaja, que l vostre pare no s posa tant fòra de la raó com vós dieu : m'ha dit que són els vostres exaltaments que l'han fet enfadar, i que ell no mira més que l vostre comportament. Està disposat a concedir lo que desitgeu si sou més humil i li teniu la deferencia, el respecte i la sumissió que un fill ha de tenir an el seu pare.
Cleant. — Ah, mestre Jaume! Podeu assegurar-li que, si permet que m casi am la Mariagna, seré l'home més sumís i no faré altra cosa que lo que vulgui.
Jaume (a l'Harpagon). — Ja està arreglat. Consent a lo que vós dieu.
Harpagon. — Millor que sigui així.
Jaume (an en Cleant). — Tot està arreglat. Està content de les vostres prometences.
Cleant. — Gracies a Déu!
Jaume. — Senyor, no més falta que ls dos us enraoneu. Ara ja esteu d'acord. Degut a no entendre-us, anaveu a qüestionar.
Cleant. — Mestre Jaume, tota la vida us estaré agrait.
Jaume. — No hi ha de què.
Harpagon (a mestre Jaume). — M'heu agradat molt, i això mereix una recompensa. (L'Harpagon butxaqueja i el mestre Jaume para la mà, però l'Harpagon no treu més que l mocador, dient:) Vés: ja men recordaré: t'ho asseguro.
Jaume. — Servidor vostre.



ESCENA V


L'Harpagon i en Cleant


Cleant. — Pare: espero que m perdonareu l'exaltament que he tingut.
Harpagon. — Ja està passat.
Cleant. — Us asseguro que m sap molt greu.
Harpagon. — Estic molt content de que t'hagis posat a la raó.
Cleant. — Sou molt bondadós d'oblidar tant aviat la meva falta.
Harpagon. — Les faltes dels fills s'obliden facilment quan tornen a cumplir el seu dever.
Cleant. — De debò? No guardeu cap ressentiment de les meves extravagancies?
Harpagon. — Es una cosa a que m'obligues per la sumissió i el respecte en que t colloques.
Cleant. — Jo us prometo, pare, que fins a la tomba me recordaré de les vostres bondats.
Harpagon. — I jo t prometo que no hi haurà cap cosa que no obtinguis de mi.
Cleant. — Pare, no us demano res més: ja m'heu donat massa donant-me la Mariagna.
Harpagon. — Com?
Cleant. — Deia que estic molt content de vós i que ja n tinc prou donant-me la Mariagna.
Harpagon. — Qui es que parla de donar-te la Mariagna?
Cleant. — Vós.
Harpagon. — Jo?
Cleant. — Séns dubte.
Harpagon. — Com! Si ets tu que has promès renunciar-hi!
Cleant. — Jo, renunciar-hi?
Harpagon. — Sí.
Cleant. — No es pas veritat.
Harpagon. — Tu no has promès deixar-ho córrer?
Cleant. — Al contrari: estic més decidit que mai.
Harpagon. — Com, poca-vergonya! Altra vegada?
Cleant. — Re m farà cambiar.
Harpagon. — Deixa-m fer, traidor!
Cleant. — Feu lo que volgueu.
Harpagon. — Te prohibeixo que m miris mai més la cara.
Cleant. — Està bé.
Harpagon. — T'abandono.
Cleant. — Abandoneu-me.
Harpagon. — No t regonec com a fill.
Cleant. — Així siga.
Harpagon. — Te desheredo.
Cleant. — Tot lo que volgueu.
Harpagon. — I et maleeixo.
Cleant. — No n necessito re, de vós.



ESCENA VI


En Cleant i l'Aleix


Aleix (venint del jardí amb una caixeta). — Ah! Veniu d'allò més bé! Seguiu-me depressa!
Cleant. — Què hi ha de nou?
Aleix. — Seguiu-me, us dic, que tot va bé.
Cleant. — Com?
Aleix (senyalant la caixeta). — Vet-aquí l vostre negoci.
Cleant. — Què?
Aleix. — Tot el dia l'he estat espiant.
Cleant. — Què es això?
Aleix. — El tresor del vostre pare. Me n'he apoderat.
Cleant. — Com ho has fet?
Aleix. — Ja us ho explicaré tot. Anem's-en, que ja l sento cridar.


ESCENA VII


L'Harpagon
(cridant «Lladres» desde l jardí)


Harpagon. — Lladre! Lladre! Assassí! Assassí! Justicia! Estic perdut! M'han assassinat! M'han degollat! M'han robat els diners! Qui pot ser? Què n'han fet? Ont es? On s'amaga? Què faré per trobar-lo? Ont aniré? On deixaré d'anar? No es allà? No es aquí? Qui es aquest? Atura-t! (An ell mateix, agafant-se pel braç.) Torna-m els diners, lladre! Ah!... Si sóc jo mateix! Estic tant torbat, que no sé on sóc, qui sóc, ni lo que faig. Pobre de mi! El meu diner, el meu pobre diner, el meu millor amic, m'han privat de tu! I havent-me pres a tu, he perdut el meu puntal, el meu consol, la meva alegria : tot ha acabat per mi, i ja no hi tinc re que fer en aquest món. Sense tu m'es impossible la vida. Ja s'ha acabat tot! Jo no puc més; jo m moro; jo estic enterrat. ¿Hi ha algú que vulgui resucitar-me tornant-me l meu estimat tresor, o dient-me qui es que l'ha robat? Com? Què dieu? No hi ha ningú. Sigui l qui sigui que ho ha fet, ha d'haver espiat molt dissimuladament l'hora. I justament era quan estava enraonant amb el meu traidor de fill. Deixa-men anar. Vaig a buscar la justicia, perquè prengui declaració a tots els de la casa, a criades, a criats, al noi, a la noia, i a mi mateix. Quanta gent! No puc mirar a ningú que no m sembli sospitós, i tots me semblen el meu lladre. Eh? De què parlen allà? D'aquell que m'ha robat? Què es aquest soroll que fan allí dalt? Que pot-ser hi ha aquell que m'ha robat? Per favor, si sabeu alguna cosa del meu lladre, us agrairé que m'ho digueu. Voleu dir que no està amagat entre vosaltres? Tots me miren i es posen a riure. A ben segur que estan complicats en el robo que m'han fet. Que vinguin desseguida comissaris, agutzils, gendarmes, jutges, butxins, i que portin cordes, utensilis de torment i forques. Vui fer penjar a tot-hom, i, si no trobo l meu tresor, després me penjaré jo.



 

TELÓ