L'avar - Acte Tercer

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Acte Segon Acte Tercer
L'avar
Acte Quart





ACTE TERCER




ESCENA I


L'Harpagon, en Cleant, l'Elisa, en Valeri, la senyora Claudia, amb una escombra; mestre Jaume, en Ramon i en Pere


Harpagon. — Vaja, veniu tots aquí, que us donaré ordres per després i us diré lo que ha de fer cada hu. Acosteu-vos, Claudia : comencem per vós. Bé : ja veig que porteu les armes a la mà. Quedeu encarregada de netejar-ho tot. Sobre tot procureu no fregar massa fort els mobles, perquè s gasten. Ademés, mentres duri l sopar, vigileu les ampolles, perquè si sen fa cap de fonediça o s trenca alguna cosa, en sereu responsable i us ho descomptaré de la mesada.
Jaume (apart).— Castic politic!
Harpagon (a la senyora Claudia).— Ja us en podeu anar.



ESCENA II


L'Harpagon, en Cleant, l'Elisa, en Valeri, mestre Jaume, en Ramon i en Pere.


Harpagon. — Tu, Ramon, i tu, Pere, quedeu encarregats de rentar les copes i de servir la beguda, però solament quan tinguin set i no com fan alguns criats impertinents que provoquen als convidats invitant-los a beure quan no hi pensen. Espereu que us ho demanin més d'una vegada, i recordeu-vos sempre de portar força aigua.
Jaume (apart). — Es clar: el vi pur sen puja al cap.
Pere. — Que ns treurem la brusa?
Harpagon. — Sí, quan veureu que vénen els convidats. Procureu no embrutar-vos els vestits.
Ramon. — Ja deveu recordar que un dels davants del meu perpunt està tacat d'oli del llum.
Pere. — I jo tinc les calces estripades del darrera, i sem veu, am perdó sigui dit...
Harpagon (an en Pere). — Prou! Us arrambeu a la paret i presenteu la cara a tothom. (An en Ramon, ensenyant-li com ha de col·locar l barret davant del seu perpunt pera tapar la taca d'oli.) I, tu, posa el barret així, quan serveixis.



ESCENA III


L'Harpagon, en Cleant, l'Elisa, en Valeri i Mestre Jaume


Harpagon. — Tu, Elisa, vigilaras lo que sobri i procuraras que no s faci malver res, que aquesta es l'obligació de les noies. Al mateix temps prepara-t a rebre com cal a la que ha de ser la meva esposa, que vindrà a visitar-te i se t'endurà a la fira. Ho téns entès, lo que t dic?
Elisa. — Sí, senyor.



ESCENA IV


L'Harpagon, en Cleant, en Valeri i mestre Jaume


Harpagon. — I tu, senyoret, a qui tinc la bondat de perdonar l'historia de fa poca estona, procura també no fer-li mala cara.
Cleant. — Jo, mala cara? I per quin motiu?
Harpagon. — Déu meu! Prou sé l procedir dels fills qual pare s casa de nou, i am quins ulls acostumen mirar a la que sen diu madrastra. Però si vols que no m recordi més de la teva darrera calaverada, te recomano sobre tot que facis bona cara an aquesta persona i que l'acullis de la mellor manera possible.
Cleant. — Parlant-vos am franquesa, pare, no us puc dir que m'agradi que ella m sigui madrastra: mentiria si ho digués. Ara, en quant a rebre-la bé i fer-li bona cara, us prometo que cumpliré puntualment els vostres desitjos.
Harpagon. — Procura fer-ho així, doncs.
Cleant. — Ja veureu com no us queixareu de mi.
Harpagon. — Obraras santament.



ESCENA V


L'Harpagon, en Valeri i mestre Jaume


Harpagon. — Vina, Valeri: ajuda-m en això. Veiam: acosteu-vos, mestre Jaume: a vós us he deixat per l'ultim.
Jaume. — Es al vostre cotxer o al vostre cuiner que voleu parlar? Perquè sóc l'una cosa i l'altra.
Harpagon. — Es a tots dos.
Jaume. — Però, a qui dels dos, de primer?
Harpagon. — Al cuiner.
Jaume. — Espereu-vos, doncs, si us plau. (Mestre Jaume s treu la casaca de cotxer i queda vestit de cuiner.)
Harpagon. — Quina mena de cerimonia es aquesta?
Jaume. — Ara ja podeu dir.
Harpagon. — Avui tinc compromís de donar un sopar.
Jaume (apart). — Gran meravella!
Harpagon. — Digueu-me : ens-e servireu un bon menjar?
Jaume. — Prou, si m doneu diners.
Harpagon. — Que dimoni! Sempre diners! Sembla que no sapiguen dir altra cosa: diners! diners! diners! Ah! No tenen altra paraula a la boca : diners! Sempre parlar de diners! Vet-aquí l seu cavall de batalla: diners!
Valeri. — Mai he sentit una resposta més impertinent. Vaia una gracia fer un bon menjar am molts diners! Es la cosa més senzilla del món, i no hi ha ningú, per apocat que sigui, que no ho faci. Però, l'habilitat d'un home consisteix en fer un bon menjar am pocs diners.
Jaume. — Un bon menjar am pocs diners?
Valeri. — Sí.
Jaume (an en Valeri). — En bona fe, senyor administrador, ja ns ensenyareu aquest secret i agafareu el meu ofici de cuiner, ja que aquí voleu ser el factotum.
Harpagon. — Calleu. Què es lo que necessitarem?
Jaume. — Veieu el senyor administrador, que diu que us farà un bon menjar per pocs diners.
Harpagon. — Contesteu-me a lo que us pregunto!
Jaume. — Quantes persones sereu a taula?
Harpagon. — Serem vuit o dèu; però comptem-ne no més vuit. Quan hi ha menjar per vuit, també n'hi ha per dèu.
Valeri. — Es clar que sí!
Jaume. — Doncs, bé: se necessitaran quatre bons potatges i cinc plats... Potatges... Entrants...
Harpagon. — Què dius ara! N'hi ha per obsequiar a tota una població!
Jaume. — Rost...
Harpagon (tapant am la mà la boca de mestre Jaume). — Calla, traidor, que t menges tota la meva fortuna!
Jaume. — Entremesos...
Harpagon (tapant altra vegada am la mà la boca de mestre Jaume). — Encara més!
Valeri (a mestre Jaume). — Que teniu ganes de que reventi tot-hom? Que per ventura el senyor ha invitat la gent per assassinar-la a força de menjar? Llegiu un xic «Els preceptes de la salut» i pregunteu als metges si hi ha res més perjudicial per l'home que l menjar massa.
Harpagon. — Téns raó.
Valeri. — Tingueu entès, mestre Jaume, vós i els vostres confrares, que una taula massa plena de vianda es un trenca-colls, i que, per mostrar-se amic dels que s'invita, cal que la sobrietat regni en els àpats que s donen, i que, segons el dir d'un autor antic, «Cal menjar per viure, i no viure per menjar».
Harpagon. — Ah! Que ben dit! Acosta-t, que vui abraçar-te per aquestes paraules. Es la maxima més bonica que he sentit en ma vida: «Cal viure per menjar, i no menjar per vi...». No, no es pas això. Com ho dius?
Valeri. — Que «cal menjar per viure, i no viure per menjar».
Harpagon (a mestre Jaume). — Sí. Ho sents? (An en Valeri.) Qui es el gran home que ha dit això?
Valeri. — No m recorda, ara, el seu nom.
Harpagon. — Recorda-t d'escriure-m aquestes paraules. Vui fer-les gravar, en lletres d'or, damunt de l'escalfa-panxes.
Valeri. — No men descuidaré. Pel vostre sopar, deixeu-me fer a mi, que ho arreglaré tot com cal.
Harpagon. — Tu mateix.
Jaume. — Millor. Fòra mals-de-cap.
Harpagon (an en Valeri). — Busca viandes d'aquelles que, menjant-ne poc, atipen molt... alguna llegum grassa... carn am castanyes...
Valeri. — Estigueu descançat.
Harpagon. — Ara, mestre Jaume, s'ha de netejar la meva carroça.
Jaume. — Espereu-vos. Això va dirigit an el cotxer. (Mestre Jaume s posa la casaca.) Dèieu que...?
Harpagon. — Que s'ha de netejar la meva carroça i tenir els cavalls a punt de dur a la fira...
Jaume. — Els vostres cavalls! En bona fe que no estan pas en estat de caminar. No us diré que estiguin sobre l jaç, perquè les pobres besties no n tenen, i això seria murmurar; però vós els feu observar uns dejunis tant rigorosos, que els pobres no són més que ombres de cavalls.
Harpagon. — Ja n'estan de malalts, ja! Si no fan re!
Jaume. — I perquè no fan re no han de menjar? Més els valdria, als pobres animals, treballar molt i menjar força. Me trenca el cor veure-ls tant decandits; perquè, vaja, mels estimo, els meus cavalls, i al veure-ls sofrir me sembla que sóc jo qui pateixo. Cada dia m trec el menjar de la boca per ells. Es ser massa crudel no tenir pietat del proxim.
Harpagon. — No ls serà pas gaire pesat anar fins a la fira.
Jaume. — Cah, no, senyor; no m veig am cor de menar-los, i seria conciencia que els xurriaqués en l'estat en que estan. ¿Com voleu que arroceguin una carroça, si no poden arrocegar-se ells mateixos?
Valeri. — Senyor, ja miraré de que l veí Picard s'encarregui de menar-los. Mestre Jaume haurà d'enllestir el sopar.
Jaume. — Millor. Més m'estimo que morin a mans d'un altre que no a les meves.
Valeri. — Veig que l senyor Jaume s posa a la raó...
Jaume. — El senyor administrador fa tot lo que ha de fer.
Harpagon. — Que hi hagi pau!
Jaume. — Senyor, no puc sofrir els aduladors... Veig que tot lo que ell fa, que les seves continuades fiscalisacions del pa, del vi, de la llenya, de la sal i de les candeles, no es més que per afalagar-vos i fer-se ben veure. M'enrabia, això; i estic enfadat de sentir cada dia lo que s diu de vós; perquè, a pesar de tot, us porto afecte : després dels cavalls, sou la persona que més aprecío.
Harpagon. — Podria saber, mestre Jaume, lo que s diu de mi?
Jaume. — Sí, senyor, si estés segur que això no us havia d'enfadar.
Harpagon. — No, de cap manera.
Jaume. — Perdoneu. Estic segur que sí.
Harpagon. — No tingueu por; al contrari, es fer-me un plaer. M'agradarà molt saber lo que diuen de mi.
Jaume. — Ja que ho voleu, us diré am tota franquesa que per tot arreu se burlen de vós i que tot-hom ens tira indirectes i conta histories de la vostra tacanyeria. L'un diu que feu imprimir calendaris especials en els quals feu doblar les quatre tempores i els dies de vigilia a fi d'aprofitar-vos dels dejunis que feu fer an els que estan a les vostres ordres; l'altre, que sempre teniu a punt queixes dels vostres criats per quan s'acosta l temps de les propines, o per quan algun sen va del vostre servei, tenir un motiu per no donar-los re; un altre compta que una vegada vau fer citar a un gat d'un veí vostre per haver-se menjat un bocí de cuixa de moltó; un altre, que us van sorpendre una nit quan venieu de robar la civada pels vostres cavalls, i que l cotxer que tenieu abans va donar-vos, a les fosques, no sé quants cops de bastó, lo que vós us porteu callat. En fi, voleu que us ho digui? No s pot anar enlloc que no se senti parlar de vós en tots sentits. Sou la conversa i la riota de tot-hom, i mai parlen de vós que no diguin que sou un avar, un ronyós, un miserable, un usurer.
Harpagon (pegant a mestre Jaume). — Sou un bestia, un pillet, un covart i un poca-vergonya!
Jaume. — Ho veieu? No ho havia endavinat? No m'heu volgut creure. Ja us havia dit que us faria enfadar si us deia la veritat.
Harpagon. — Apreneu de parlar!



ESCENA VI


En Valeri i mestre Jaume


Valeri (rient). — Am lo que veig, mestre Jaume, paguen malament la vostra franquesa.
Jaume. — Vatúa! Senyor vingut de nou, no us dongueu importancia, que no us està bé. Rieu dels vostres cops de bastó, quan us en donguin, i no rieu dels meus.
Valeri. — Ah! Mestre Jaume, us prego que no us enfadeu.
Jaume (apart). — Sembla que fila dret. Faré l valent, i, si es prou ximplet per teme-m, l'escalfaré una mica. (En veu alta.) Tingueu entès, senyor rialla, que jo no ric; i si m puja la mosca al nas us faré riure d'una altra manera. (Mestre Jaume empeny an en Valeri, amenaçant-lo, fins al fons del teatre.)
Valeri. — Ei! Home, no empenyeu!
Jaume. — Com, que no empenyi? No m dóna la gana!
Valeri. — Dispenseu.
Jaume. — Sou un impertinent!
Valeri. — Mestre Jaume!
Jaume. — No hi ha mestre Jaume que valgui! Si agafo un bastó, us-e les mesuraré de valent!
Valeri. — Com? Un bastó? (En Valeri fa recular an el mestre Jaume.)
Jaume. — Ei! No parlo pas d'això!
Valeri. — Que no sabeu, senyor presumit, que sóc capaç de bastonejar-vos?
Jaume. — No n dubto pas.
Valeri. — I que no sou, al cap i a la fi, res més que un trist cuiner?
Jaume. — Ja ho sé.
Valeri. — I que vós encara no m coneixeu?
Jaume. — Perdoneu.
Valeri. — Dieu que voleu pegar-me?
Jaume. — Ho deia de broma.
Valeri. — Doncs, jo no n vui de bromes. (Bastonejant a mestre Jaume.) Sou un mal bromista!
Jaume (sol). — Malehida sinceritat! Es un mal ofici. D'avui endavant no la vui dir més la veritat. Passi que l'amo m pegui : hi té algun dret; però que ho faci l senyor administrador... Men venjaré, si puc.


ESCENA VII


La Mariagna, la Frosina i mestre Jaume


Frosina. — Mestre Jaume : sabeu si l senyor Harpagon es a casa?
Jaume. — Sí, hi es: massa que ho sé.
Frosina. — Feu el favor de dir-li, doncs, que nosaltres som aquí.



ESCENA VIII


La Mariagna i la Frosina


Mariagna. — Ah! Estic inquieta, Frosina. I, si haig de dir lo que sento, temo aquesta entrevista.
Frosina. — Però, per què? Per quin motiu esteu inquieta?
Mariagna. — Pobra de mi! I m'ho pregunteu? ¿No us figureu les inquietuts d'una persona que està a punt de veure l suplici a que volen condemnar-la?
Frosina. — Ja veig bé prou que, per morir agradablement, no es l'Harpagon el suplici que vós voldrieu; i conec en la vostra mirada que penseu en el jove ros de que m'heu parlat.
Mariagna. — Sí. Es una cosa que no puc negar, Frosina. Les visites respectuoses que ns ha fet han produit, us ho confesso, algun efecte en la meva ànima.
Frosina. — Però, heu pogut saber qui es?
Mariagna. — No, no sé qui es; però sé que s fa estimar. Si pogués escullir, el pendria primer que un altre. Ell contribueix no poc a fer-me trobar un torment espantós en el marit que volen donar-me.
Frosina. — Déu meu! Tots aquests rossets són agradables i cumplimentosos i saben presentar-se; però la majoria són pobres com les rates. Per vós es millor que prengueu un marit vell que sigui ric. Es veritat que ls sentits no poden satisfer-se fent-ho així, i que amb un espòs semblant se passen alguns disgustets; però això no pot ser de durada: la seva mort farà que aviat pogueu tenir un altre marit més amable i a complerta satisfacció.
Mariagna. — Déu meu! Es una trista cosa, Frosina, que, per ser feliça, s'hagi de desitjar o esperar la mort d'algú. I la mort no ajuda sempre ls nostres projectes.
Frosina. — Que us en burleu? No us hi caseu sinó am la condició de deixar-vos viuda desseguida : això ha de constar en un dels capitols matrimonials. Seria una impertinencia que no morís al cap de tres mesos. Ara ve.
Mariagna. — Ai, Frosina, quina figura!


ESCENA IX


L'Harpagon, la Mariagna i la Frosina


Harpagon (a la Mariagna). — Simpatica Mariagna, no us ofengueu si vinc a trobar-vos portant ulleres. Ja sé que ls vostres atractius fereixen els ulls, són massa visibles per sí sols, i que no hi ha necessitat de posar-se ulleres per adonar-sen; però an els astres sels observa amb ulleres, i jo mantinc i garanteixo que vós sou un astre, però l'astre més hermós que hi ha en la regió dels astres... Frosina, veig que no contesta, i em sembla que no experimenta cap alegria veient-me.
Frosina (a l'Harpagon). — Es que encara li dura la sorpresa. Ademés, les noies sempre s donen vergonya de ser les primeres en demostrar els seus sentiments.
Harpagon (a la Frosina). — Téns raó. (A la Mariagna.) Nena adorable, ara ve la meva filla a saludar-vos.



ESCENA X


L'Harpagon, l'Elisa, la Mariagna i la Frosina


Mariagna. — Tant mateix, senyora, he tardat massa en fer-vos una visita.
Elisa. — Senyora, vós heu fet lo que jo havia de fer, i era a mi que m tocava ser la primera.
Harpagon. — Veieu? Es tot una dòna. Mala herba sempre creix.
Mariagna (en veu baixa, a la Frosina). — Quin home més grosser!
Harpagon (a la Frosina). — Què diu, la senyora?
Frosina. — Que us troba admirable.
Harpagon. — Es massa l'honor que m feu, adorable Mariagna.
Mariagna (apart). — Que es animal!
Harpagon. — Estic molt reconegut dels vostres sentiments.
Mariagna (apart). — No puc soportar-ho més!



ESCENA XI


L'Harpagon, la Mariagna, l'Elisa, en Cleant, en Valeri, la Frosina i en Ramon.


Harpagon. — Ara ve també l meu fill a saludar-vos.
Mariagna (en veu baixa, a la Frosina). — Ah, Frosina! Quina troballa! Justament es el mateix de qui t'he parlat.
Frosina (a la Mariagna). — L'aventura es meravellosa!
Harpagon. — Veig que us sorprèn que tinga fills tant grans; però no trigaré gaire a desfer-men.
Cleant (a la Mariagna).— Senyora, a dir-vos la veritat, no m'esperava aquesta aventura. No m'ha sorprès poc el meu pare quan m'ha dit l'intenció que portava!
Mariagna. — Jo puc dir la mateixa cosa: es una troballa imprevista que m'ha sorprès tant com a vós, perquè no estava preparada per una semblant aventura.
Cleant. — Es veritat, senyora, que l meu pare no pot escullir millor, i que m dóna goig de debò l'honor de veure-us. Això no vol dir que jo arribi fins al punt d'alegrar-me del proposit que pogueu tenir de ser la meva madrastra. Us confesso que es un compliment massa dificil per mi. Es un titol que no us desitjo pas, i dispenseu que us ho digui. An algú li semblaran brutals aquestes paraules; però estic segur que vós les pendreu com s'han de pendre. Ja compendreu, senyora, que aquest matrimoni no m pot agradar gens, perquè, sent qui sóc, va contra ls meus interessos. Amb el permís del meu pare us diré que, si la cosa depengués de mi, aquest casament no s faria.
Harpagon. — Quin compliment més impertinent! Quines coses de dir-li!
Mariagna. — Per la meva part tinc de manifestar-vos que m trobo en el mateix cas, i que si a vós no us agradaria que jo us fos madrastra, a mi no m plauria gens que fossiu fillastre meu. Us prego que no cregueu que sigui jo qui tracta de donar-vos aquesta inquietut. Me sabria molt greu desplaure-us; i, si força major no m'hi obliga, us dono paraula de que no consentiré l matrimoni que tant us disgusta.
Harpagon. — Ella té raó : a un compliment bestia cal respondre en el mateix sentit. Espero que perdonareu, senyora, l'impertinencia del meu fill. Es un ximplet que encara no sap la conseqüencia de les paraules que diu.
Mariagna. — Us asseguro que no m'ha ofès gens tot lo que m'ha dit. Al contrari, m'ha agradat conèixer els seus veritables sentiments. Li agraeixo la seva confessió, i no m'hauria complagut tant si s'hagués expressat d'altra manera.
Harpagon. — Sou massa bondadosa de voler excusar les faltes del meu fill. El temps el farà més entenimentat, i ja veureu com cambiarà de sentiments.
Cleant. — No, no ho cregueu, pare : no cambiaré; i insisteixo en que la senyora ho cregui així.
Harpagon. — Ja veieu quina extravagancia! I continua insistint!
Cleant. — Que voleu que traeixi l meu cor?
Harpagon. — Ja hi tornes? Vols fer el favor de cambiar de conversa?
Cleant. — Està bé. Ja que voleu que parli d'altra manera : «Permeteu, senyora, que ocupi l lloc del meu pare i que us confessi que en el món no he vist re tant encisador com vós; que no concebeixo re que iguali la felicitat de ser-vos simpatic; i que l poder ser el vostre espòs es una gloria, una felicitat que jo preferiria a la sort dels princeps més poderosos de la terra. Sí, senyora : la felicitat de posseir-vos es als meus ulls la més grossa de les fortunes. An això limito tota la meva ambició. No hi ha re que no siga capaç de fer per una conquesta tant preciosa, i els obstacles més poderosos...
Harpagon (interposant-se). — A poc a poc, fill meu, si t plau.
Cleant. — Es un compliment que faig per vós a la senyora.
Harpagon. — Déu meu! Ja tinc llengua per explicar-me jo mateix i no necessito un procurador com tu. Vaja, acosta cadires.
Frosina. — No : val més que anem a la fira, perquè com més aviat hi anirem, més aviat ne tornarem, i així tindran després més temps per parlar.
Harpagon (an en Ramon). — Que enganxin, doncs, els cavalls a la carroça.


ESCENA XII


L'Harpagon, la Mariagna, l'Elisa, en Cleant, en Valeri i la Frosina


Harpagon (a la Mariagna). — Us prego, senyora, que m dispenseu que no hagi pensat en oferir-vos una mica de refresc abans d'anar-vos-en...
Cleant. — Ja me n'he cuidat jo : he fet portar, en nom vostre, algunes plates de mandarines, llimones dolces i confitures.
Harpagon (baix, an en Valeri). — Valeri...
Valeri (a l'Harpagon). — S'ha tornat boig.
Cleant (a l'Harpagon). — Que pot-ser trobeu que es poca cosa? Espero que la senyora tindrà la bondat d'excusar-nos.
Mariagna. — Es una cosa de la qual sen podia prescindir.
Cleant. — ¿Heu vist mai, senyora, un diamant que brilli més que l que porta al dit el meu pare?
Mariagna. — Sí, es veritat : brilla molt.
Cleant (treient el diamant del dit del seu pare i donant-lo a la Mariagna). — Cal que l vegeu d'aprop.
Mariagna. — Es molt bonic i brilla molt.
Cleant (posant-se al davant de la Mariagna, que vol tornar el diamant). — No, senyora : està en massa bones mans. Es un present que us fa l meu pare.
Harpagon. — Jo?
Cleant. — ¿No es veritat, pare, que voleu que la senyora l guardi com a record?
Harpagon (baix, an el seu fill). — Com!
Cleant (a la Mariagna). — No caldria sinó! Me fa senyal de que us el faci acceptar.
Mariagna. — Oh! Jo no vui que...
Cleant (a la Mariagna). — Que us en rieu? No té pas ganes de tornar-sel a quedar.
Harpagon (apart). — Quina rabia!
Mariagna. — Això seria...
Cleant (impedint sempre a la Mariagna que torni l diamant). — No, no, us dic: seria ofendre-l.
Mariagna. — No puc permetre...
Cleant. — De cap manera!
Harpagon. —Així t...!
Cleant. — Veieu com s'enfada perquè l refuseu?
Harpagon (baix, an el seu fill). — Ah, traidor!
Cleant (a la Mariagna). — Ja veieu com se desespera.
Harpagon (baix, an el seu fill, amenaçant-lo). — Butxí, més que butxí!
Cleant. — Pare: no n tinc pas la culpa: faig tot lo que puc per obligar-la a que l'accepti; però ella s'hi oposa.
Harpagon (baix, al seu fill, fòra de sí). — Poca vergonya!
Cleant. — Vós sou la causa, senyora, de que l meu pare m renyi.
Harpagon (baix, an el seu fill, amb els mateixos accionats). — Més que murri!
Cleant (a la Mariagna). — El fareu caure malalt. Per favor, senyora, no l refuseu.
Frosina (a la Mariagna). — Déu meu! Quants compliments! Quedeu-vos l'anell, ja que el senyor ho vol.
Mariagna (a l'Harpagon). — Per no fer-vos enfadar, ara mel quedo; però ja us el tornaré una altra ocasió.



ESCENA XIII


L'Harpagon, la Mariagna, l'Elisa, en Cleant, en Valeri, la Frosina i en Ramon.


Ramon. — Senyor, hi ha un home que desitja parlar-vos.
Harpagon. — Diga-li que estic ocupat i que torni una altra hora.
Ramon. — Diu que us porta diners.
Harpagon (a la Mariagna). — Ja m dispensareu. Torno desseguida.


ESCENA XIV


L'Harpagon, la Mariagna, l'Elisa, en Cleant, en Valeri, la Frosina i l'Aleix.


Aleix (corrent i fent caure a l'Harpagon). — Senyor...
Harpagon. — Ah! Sóc mort!
Cleant. — Què es aixó, pare? Que us heu fet mal?
Harpagon. — De segur que l traidor ha rebut diners dels meus deutors per fer-me trencar el coll.
Valeri (a l'Harpagon). — Això no serà re.
Aleix (a l'Harpagon). — Senyor, perdoneu: jo m creia fer bé anant depressa.
Harpagon. — Què hi véns a fer aquí, traidor?
Aleix. — Venia a dir-vos que ls vostres dos cavalls estan desferrats.
Harpagon. — Que ls portin desseguida a cal manescal.
Cleant. — Tot esperant que ls ferrin, faré, en nom vostre, els honors de la casa, i acompanyaré la senyora al jardí, on faré portar el refresc.


ESCENA XV


L'Harpagon i en Valeri


Harpagon. — Valeri : vigila un xic tot això, i procura que sen gasti lo menos possible, perquè tornarem tot lo que sobri al confiter.
Valeri. — Deixeu-ho per mi.
Harpagon (sol). — Oh fill impertinent! Que tens ganes d'arruinar-me?




TELÓ