L'ingeniós hidalgo Don Quixot de La Mancha - Primera part/Capítol III

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


CAPITOL III.
AHONT SE CONTA LA GRACIOSA MANERA QUE TINGUÉ D. QUIXOT PER ARMARSE CAVALLER.



     Y aixis inquietat ab aquest pensament abreviá son hostaler y curt sopar, y acabat cridá á l'hostaler y tancantse ab ell á l'estable, se li agenollá als peus dihentli: no m'aixecaré pas de ahont estich, valerós cavaller, fins que la vostra cortesía m'otorguia un dó que demanarli vull, dó que redundará á alabansa vostra y á pró del humá llinatje. L'hostaler que veigé son hoste á sos peus, y sentirli semblants paraulas, estava mirantlo tot confús sens saber que ferse ni que dirli, y l'instava pera que s'alsés, pero ell no vulgué fins que li tingué de dir que li concedia'l dó que li demanava. No esperava jo menos de la gran magnificencia vostra, senyor meu, respongué D. Quixot; y aixis vos dich que'l dó que vos he demanat y de vostra lliberalitat concedit, es que demá essent de dia m'habeu d'armar cavaller, y aquesta nit á la capella d'aquest vostre castell vetllaré las armas, y demá dematí com tinch dit's complirá lo que tan desitjo, pera poder com se deu, anar per totas las quatre parts del mon cercant las aventuras á pro dels necessitats, com está á carrech de la cavallería y dels cavallers aventurers, qual desitj á semblants hessanyas s'inclina. L'hostaler, que com está dit, era un poch sorna y ja tenia algunas suspitas de la falta de judici de son host, acabá de creureu del tot quan acabá de sentir semblants rahons, y per tenir de que riurer aquella nit, determiná de seguirli la veta, y aixís li digué qu'anava molt acertat en lo que desitjava, y que tal propósit era propi y natural dels cavallers tan principals com ell semblava y com demostrava sa airosa presencia, y qu'ell per sa part en los anys de sa jovenesa s'habia també dedicat á aquell honrós exercici anant per diferents parts del mon cercant aventuras, sense que hagués deixat los perxels de Málaga, islas de Rioran, compas de Sevilla, argent viu de Segovia, l'olivera de Valencia, rondeta de Granada, platja de San Lucar, potro de Cordova y los hostalets de Toledo y altres diferents parts ahont habia exercitat la lleugeresa de sos peus y la sutilesa de sas mans, fent molts torts amparant moltas viudas, desfent algunas donzellas, y enganyant alguns menors, y finalment donantse á coneixer per quantas audiencias y tribunals hi ha casi en tota Espanya; y que á la fí se'n habia vingut á recollir á n'aquell son castell, ahont vivia ab sos bens y ab los dels altres, recollint tots los cavallers aventurers de cualsevol calitat y condició, sols per la molta afició que'ls tenía, y pera que partissen ab ell sos habers en paga de son bon desitj. Digueli també que dintre aquell son castell no hi habia capella ahont poder vetllar las armas, perqué estaba tirada á terra pera ferla de nou; pero que en cas de necessitat, ell sabia que's podian vetllar á qualsevol part, y que aquella nit las podría vetllar dintre d'un pati del castell, y que l'endemá dematí, essent Deu servit, 's farian degudas cerimonias de manera qu'ell restés armat cavaller, y tan cavaller que mes no pogués ferse en tot lo mon. Li preguntá á seguida si portava diners: respongué D. Quixot que no portava pas blanca, perque ell may habia llegit en las historias dels cavallers aventurers que cap dells los hagués portat. A aixó respongué l'hostaler que s'enganyaba, y que encara que en las historias no s'escribía, per habérloshi semblat als autors d'ellas que menester no era escriurer una cosa tan clara y tan necessaria de portarse, com eran diners y camisas netas, no per aixó s'habia de creure que no'ls portassen, y aixís tingués per cert y probat que tots los cavallers aventurers (de que tants llibres ne van plens y atestats) portavan ben forradas las bossas per lo que pugués sucehirloshi, y que aixís mateix portaban camisas y una petita arqueta plena d'ungüents pera curar las feridas que rebian, perqué no sempre en los camps deserts ahont's combatian y sortian ferits, trobavan qui'ls curés si ja no era que tenian algun savi encantador per amich, que tot seguit'ls ajudaba portant per l'ayre sobre un nuvol alguna donzella ó nano ab una ampolleta d'aygua de tal virtut, que bebent alguna gota d'ella, tot desseguida quedavan curats de sas llagas y feridas com si cap mal no haguessin tingut: pero que mentres aixó no tingués, conegueren los passats cavallers com cosa acertada, que sos escuders anessin provehits de diners y d'altres cosas necessarias, com eran desfilas y ungüents pera curarse: y quan succehia que los tals cavallers no tenian escuder (qu'eran pocas y raras vegadas), ells mateixos ho portavan tot dintre d'unas alforjas molt sotils que casi no s'apareixian, á las ancas del cavall, com qu'era altre cosa de mes importancia: perque no essent pas per ocasió semblant, aixó de portar alforjas no fou may admés entre los cavallers aventurers, y per aixó li daba com á consell (encara que li podia manar com á son fillol que tan prest li habia d'esser) que no caminés d'allí en avant sense diners y sens las prevencions ditas, y que coneixeria quan bé's trobava ab ellas quan menos ho pensés. Prometeli D. Quixot fer tot lo que se li aconsellaba ab entera puntualitat, y aixís cercaren desseguida la manera de que vetllés las armas dintre un corral gran que á un costat del hostal's trobava, y recollintlas D. Quixot totas, las posá sobre d'un abeurador que prop d'un pou hi habia, y embrassant l'adarga prengué la llansa y ab gentil presencia comensá á passejarse davant de dit abeurador, y quan comensá lo passeig anava ja fosquejant. Contá l'hostaler á tots quants's trobavan dintre l'hostal la bojería de son host, la vetlla de las armas, y l'armatosta de cavallería qu'esperava, Admirárentse tots de bojería de tan estrany género, anárentlo á guaytar desde lluny, y veijeren que ab sossegat aire, unas voltas se passejava, altres arrimat á sa llansa mirava fixament las armas, sense girar per un gran rato los ulls.

Acabá de ferse de nit ab tanta claror de la lluna que podia rivalisar ab la d'aquell que li deixaba, de manera que tot quant lo novell cavaller feya era ben vist de tots. Passá pel cap en aquest moment á un dels bailets que hi habia en aquell hostal, anar á donar aigua á sa recua, y per ferho li fou precís de treurer las armas de D. Quixot que sobre l'abeurador 's trobavan, y veyentho aquest li digué: ó tú, cualsevol que sias, atrevit cavaller, que gosas tocar las armas del mes valerós aventurer que jamay cenyí espasa, mira lo que fas, y no las toquias, si no vols deixar la vida en paga de ton atreviment. No feu cas lo bailet de semblants requestas (y fora millor que se'n cuidés perque seria curarse ab salud) y avansá, y estrevant per las corretjas tirá las armas un bon tros lluny. Vist per D. Quixot alsá los ulls al cel, y posat lo pensament (á lo que semblá) envers sa senyora Dolsinea, digué: ajudeume, senyora meva, en aquesta primera afrenta que á aquest vostre avassallat pit se li ofereix: no'm falti en aquest primer pas vostre favor y amparo: y dient aquestas y altres semblants rahons, deixant l'adarga alsá la llansa á dos mans, y doná ab ella tan gran cop en lo cap del bailet que'l tirá á terra tan mal parat, que si segondés ab un altre, no hauria tingut necessitat de mestre que'l curés. Fet aixó recullí las armas, y torná á passejarse ab lo mateix repós que avans. De allí á poch, sens saberse lo qu'habia passat (perqué encara estaba aturdit lo bailet), arrivá un altre ab la mateixa intenció de donar aigua als matxos, y arrivant á tocar las armas pera desembrassar la pica, sense parlar D. Quixot paraula, y sens demanar favor á ningú, deixá altra vegada l'adarga, y alsá novament la llansa, y sens ferla trossos'n feu mes de tres lo cap d'aquest segon bailet puix li obrí en quatre. Al sentir tal estrépit comparegué tota la gent del hostal, y entre ells l'hostaler. Veijent aixó D. Quixot, embrassá sa adarga y posada ma á l'espasa digué: óh senyora de la hermosura, esfors y vigor de mon debilitat cor, ara es l'hora de que giris los ulls de ta grandesa envers aquest ton captiu cavaller qui tan gran aventura está desafiant. Ab tals paraulas cobrá á son parer tant coratge, que si l'embestissen allavors tots los bailets del mon, no giraria lo peu enderrera. Los companys dels ferits, que tals los veijeren comensaren desde lluny á tirar pedras com pluja sobre D. Quixot, que lo millor que podia resguardaba ab sa adarga, y no gosaba apartarse de l'abeurador pera no desamparar las armas. L'hostaler cridabalshi que 'l deixessen perqué ja 'ls habia advertit qu' era boig, y que per boig se lliuraría encara que 'ls matés á tots. També D. Quixot cridava y mes alt tractantlos de alevosos y traidors, y dient que lo senyor del castell era un baix y un bastart cavaller, puix de tal manera consentía que 's tractés als cavallers aventurers, y que si ell hagués rebut l' ordre de la cavallería, li daría be á entendrer sa alevosía; pero de vosaltres, porca y baixa canalla no 'n fas cas: tireu, atanseuvos, veniu y agraviheume quant pugueu, puix vosaltres veureu la paga que portareu de vostra bajanada y demasía. Deya aixó ab tan pit é intrepidesa qu' arrivá á fer una terrible pó als que l'embestian: y tan per aixó com per las persuassions del hostaler, deixaren de tirarli, y ell deixá retirar los ferits y torná á procehir la vetlla de sas armas ab la mateixa quietut y sossego qué avans. No li semblaren bé á l' hostaler las burlas de son host, y determiná per tal motiu acursar y donarli tot seguit la negre ordre de cavalleria avans de qu' altre desgracia succehís: y aixis atansantseli 's disculpá de l' insolencia que aquella gent baixa habia usat ab ell, sens qu' ell 'n sabés res; emperó que ben castigats quedaban de son atreviment. Digueli també com ja li habia dit que en aquell castell no hi habia capella, y que pera lo que quedaba per fer tampoch era necessaria: puix tot lo toch de quedar armat cavaller consistia en la clatellada y l' esquenada segons ell tenia la noticia del ceremonial de l' ordre, y tot alló al mitj d' un camp 's podía fer; y que ja habia ben complert lo pertanyent á la vetlla de las armas, puix que ab dos solas horas de vetlla 's cumplia quan mes qu' ell hi habia passat mes de quatre. Tot s' ho cregué D. Quixot y digué que ell estava alli prompte pera obehirlo, y que acabés ab la major brevetat que pugués perque si fos altre vegada acomés y 's veijés armat cavaller, no pensaba deixar persona viva dintre 'l castell, excepte aquellas qu' ell li manás, á qui per son respecte deixaria. Advertit y temerós d' aixó lo castellá, portá tot seguit un llibre ahont assentaba la palla y ordi qu' entregaba als bailets, y ab un culió de ciri que li aguantaba un xicot, y ab las dos ja nomenadas donzellas, vingué ahont D. Quixot 's trobava y li maná que s' agenollés, y llegint en son manual com que deya alguna devota oració, al mitg de la llegenda alsá la má, y donali sobre lo coll un gran cop, y desseguida ab la mateixa espasa una solemne esquenada sempre murmurant entre dents com qui resaba. Fet aixó maná á una d' aquellas damas que li cenyissen l' espasa, la qual ho feu ab molta desenvoltura y discreció, puix no fou menester poca pera no reventar de riurer á cada pas de las cerimonias; emperó las proesas que ja habian vist del novell cavaller las tenian lo riurer á ratlla. Al cenyirli l' espasa digué la bona senyora: Deu fassia á vostra mercé molt venturós cavaller y li donia ventura en las batallas. D. Quixot li preguntá com se deya, perque éll sabés d' allí en avant á qui quedaba obligat per la mercé rebuda, puix pensaba donarli alguna part de l' honra qu' adquirís per lo valor de son bras. Ella respongué ab molta humilitat, que s' anomenaba la Tolosa, y qu' era filla d' un ataconador de Toledo, que vivia á las botiguetas de Sanxobienaya, y qu' ella fós allá ahont fós lo serviria y tindria per senyor. D. Quixot li replicá, que per son amor li fes mercé de que d' allí en avant 's posés Don, y s' anomenés Donya Tolosa. Ella li prometé y l' altre li calsá l' esparó, ab la que li passá casi lo mateix colloqui que ab la de l' espasa. Preguntali son nom, y digué que s' anomenaba la Molinera, y qu' era filla d' un honrat moliner d' Antequera, á la que també pregá D. Quixot que 's posés Don, y s' anomenés Donya Molinera, oferintli nous serveis y mercés. Fetas donchs de galop y á tota pressa las fins aquell jorn may vistas cerimonias, no veijé l' hora Don Quixot de veurers á cavall, y sortir á cercart las aventuras; y aixis ensellant desseguida á Rocinant hi cavalcá, y abrassant á l' hostaler li digué cosas tan estranyas, agrahintli la mercé d' haberlo armat cavaller, que no es possible acertar á contarlas. L' hostaler per veurel ja fora del hostal, ab no menos retóricas, encara que ab mes breus paraulas, respongué á las sevas, y sens demanarli lo gasto de l' hostal lo deixá anar á la bona hora.