L'ingeniós hidalgo Don Quixot de La Mancha - Primera part/Capítol VI

De Viquitexts
Salta a: navegació, cerca


CAPITOL VI.
DEL XISTÓS Y GRAN ESCRUTINI QUE LO RECTOR Y LO BARBER FEREN DE LA LLIBRERIA DE NOSTRE INGENIÓS HIDALGO.



Qui encara dormia. Demaná las claus á la nevoda de la cambra ahont se trobavan los llibres autors del dany, y ella las hi doná de molt bona gana: entraren dintre tots y la mestressa ab ella, y trobaren mes de cent volums de llibres grans molt ben encuadernats y altres petits; y aixís com la mestressa los veigé, sortí de la cambra ab gran pressa, y torná desseguida ab una escudella d'aygua beneyta y un hisop y digué: prenguia vostra mercé, senyor llicenciat, y ruxi aquesta cambra, no sia cas hi haije aquí algun encantador dels molts que tenen aquests llibres y nos encantin en pena de la que 'ls volem donar trayentlos del mon. Feu riure al llicenciat la senzillesa de la mestressa y maná desseguida al barber que li anés donant d'aquells llibres un per un pera veurer de que tractaban, puix podria esser trobarne alguns que no meresquessen cástich de foch. No, digué la nevoda, no hi ha pera que perdonar á cap, puix tots han sigut los malfactors, millor será tirarlos per las finestras al pati y fer un pilot de tots ells y posarhi foch, y sinó portarlos al corral, y ahí 's fará la foguera sense qu' en­fadi 'l fum. Lo mateix digué la mestressa: tantas eran las ganas que las dos tenian de la mort d' aquells ignocents; mes lo rector no hi convingué pas sens llegir primer almenys sos títols. Y lo primer que mestre Nicolau li doná á las mans fou, los quatre d'Amadís de Gaula, y digué lo rector: sembla cosa de misteri aquesta; perque segons he ohit dir, aquest llibre fou lo primer de cavallerías que s'imprimí á Espanya, y tots los de­més han prés principi y fonament d' aquest, y aixis 'm sembla que com á dogmatisador d' una secta tan dolenta la debeu sense cap escusa condemnar al foch. No senyor, digué lo barber, puix també he ohit dir qu' es lo millor de tots los llibres d' aquest estil y aixis com á únich en son art, deu esser perdonat. Aixis es veritat, digué lo rector, y per aquesta rahó se li otorga la vida per are. Vejem aquest altre qu' está prop d' ell. Es, digué lo barber, Las sergas d' Esplandian, fill llegítim d' Amadis de Gaula. A fé, digué lo rector, que no li ha de valdrer al fill la bondat del pare; prenenlo   obriu aqueixa finestra y tireulo al corral, y ab ell comensi lo pilot de Ia foguera que s' ha de fer. Ho feu aixís la mestressa ab molta alegría, y lo pobret Esplandian aná volant al corral esperant ab tota paciencia lo foch que l' amenassaba. Endevant, digué lo rector. Aquest que vé, digué lo barber, es Amadis de Grecia y fins tots los d' aquest costat, á lo que crech, son del mateix llinatge d' Amadis. Vaigen donchs tots al corral, digué lo rector, que á truch de cremar á la reyna Pintiquiniestra y al pastor Darinel y á sas églogas y á las endiabladas y recargoladas rahon de son autor, cremaría ab ells al pare que m'engendrá si corregués baix la figura de cavaller aventurer. D'aquest parer só jo, digué lo barber; y fins jo, digué la nevoda. Donchs es així, digué la mestressa vinguen y al corral tots. Donáronloshi qu'eran molts y ella ahorrá l' escala, tirantlos dalt á baix per la finestra. ¿Qui es aquest barril barraló? digué lo rector. Aquest es, respongué lo barber, D. Olivante de Laura. L' autor d' aquest llibre, digué lo rector, fou lo mateix que escrigué Jardí de flors, y en veritat que no sé determinar quin dels dos llibres es mes verdader, ó per millor dir menos mentider; sé tan sol dir que aquest anirá al corral per disbaratat y superbiós. Aquest que segueix es Florismarte d'Hircania digué lo barber. ¿Aqui está lo senyor Florismarte? replicá lo rector; donchs á fé qu' ha d' anar al corral á despit de son estrany naixement y somniadas aventuras, puix no mereix altre cosa la duresa y sequetat de son estíl: vaige al corral y també aquest altre, senyora mestressa. Que m' agrada, senyor meu, respongué ella, y ab molta alegría executava lo que li era manat. Aquest es Lo cavaller Platir, digué lo barber. Antich llibre es aqueix, digué lo rector, y no hi trovo cosa que li meresca venia; acompanyi als demés sens réplica, y aixis fou fet. Obrís altre llibre y veigeren que tenia per títol Lo cavaller de la Creu. Per nom tan sant com aquest llibre té se podría perdonar sa ignorancia; pero també s' acostuma dir que detrás de la creu está lo diable: vaige al foch. Prenent lo barber un altre llibre digué: aquest es Mirall de cavallerias. Ja conech á sa mercé, digué lo rector: aquí 's troba al senyor Reynalds de Montalvá ab sos amichs y companys mes lladres que Caco, y los dotze Pars ab lo verdader historiador Turpi, y en veritat qu' estich per condemnarlos no mes que á desterro perpetuo solament perque tenen part en l'invenció del famós Mateu Boyard d'ahont també teixi sa tela lo cristiá poeta Lluis Ariosto, á qui si 'l trobo, y si parla ab altre llengua que la sua, no li guardaré cap respecte; pero sí par­la son idioma, 'l posaré sobre mon cap. Donchs jo 'l tinch en italiá, digué lo barber, pero no l' entech. Ni fora bé que vos l' entenguesseu, respongué lo rector, y aquí li perdonariam al senyor capitá que no l' hagués portat á Espanya y fet castellá; puix li tragué molt de son natural valor, y lo mateix farán tots aquells que los llibres de vers vulguian trasladar á cap altre llengua, puix per mol cuidado que hi posian y habilitat que manifestian may arrivarán al punt qu' ells tenen á son primer naixement. Dich en efecte qu' aquest llibre y tots los que tracten d'aquestas cosas de Fransa se tirian y depositen dintre d' un pou sech fins qu' ab mes espay se vegia lo que s' ha de fer d' ells excep­tuant á un Bernard del Carpi que roda por aquí, y un altre anomenat Roncesvalls, puix aquests en arrivant á mas mans, han de trovarse desseguida á las de la mestressa y dellas á las del foch sense cap remissió. Tot ho confirmá lo barber y ho tingué per bó y per cosa molt acertada per entendrer que era lo rector tan bon cristiá, y tan amich de la veritat que no diria altre cosa per totas las del mon. Y obrint un altre llibre veigé qu' era Palmerí d' Oliva, y ab éll ni hi havia un altre que s' anomenava Palmerí d' Ingalaterra, lo que vist per lo llicenciat digué: aqueixa Oliva 's fasia desseguida estellas y 's cremi de modo que no 'n quedian ni las cendras; y aqueixa palma d' Inglaterra 's guarde y conserve com á cosa única, y 's fassia pera ella una altre capsa com la que trová Alexandre entre lo botí de Dario, que la destiná pera guardari las obras del poe­ta Homero. Aquest llibre, senyor compare, té autoritat per dos cosas; l' una perque éll per sí es molt bó, y l' altre perqué es fama que l' escrigué un discret rey de Portugal. Totas las aventuras del castell de Miraguarda son boníssimas y de gran artifici, las rahons pulidas y claras que guardan y miran lo decoro del que parla ab molta propietat y bon criteri. Dich donchs, salvant vostre bon parer, senyor mestre Nicolau, qu' aquest y Amadis de Gaula quedin absolts del foch, y tots los demés morian sense fer mes cala y cata. No, senyor compare, que aqui se troba lo famós D. Belianis. Aqueix donchs, replicá lo rector, ab la segona, tercera y quarta part tenen necessitat d' un poch de ruibarbro pera purgar l' exesiva rabia seva y es menester treurelshi tot alló del castell de la fama, y altres impertinencias de mes importancia pera tot lo que se los hi donia terme ultramarí y segons se esmenin s' usará ab élls de misericordia ó de justicia, y entre tan guardeulos vos, compare, á casa vostra, pero no 'ls deixeu pas llegir á ningú. Que m'agra­da, respongué lo barber, y sens voler cansarse mes á llegir llibres de cavallerias, maná á la mestressa qu' agafés tots los grans y los tirés al corral. No's digué á tonta ni á sor­da, sino á qui tenia mes ganas de cremarlos que de tirar una tela per mes gran y fina que fós, y agafantne casi vuit d' una vegada los tirá per la finestra. Per haberne prés molts d' un cop 'n caygué un als peus del barber, á qui li vingueren ganas de veurer de qui era, y veigé que deya: Historia del famós cavaller Tirant to Blanch; Valgam Deu, exclamá lo rector, per aquí roda Tirant lo Blach! Doneumel, doneumel, compare, puix fas compte que he trobat ab éll un tresor d' alegria y una mina de pasatemps. Per aquí roda també D. Quirieleison de Montalvá, valerós cavaller y son germá Tomás de Montalvá y lo cavaller Fonseca, ab la batalla que lo valent Detriante sostingué ab l' alá, y las agudesas de la donzella Plaherdemavida, ab los amors y falornias de la viuda Reposada y la senyora emperadora enamorada d' Hipólit son escuder. Vos dich en veritat senyor compare, que per son estil es aquest lo millor llibre del mon; aquí los cavallers menjan y dormen y moren sobre sos llits y fan testament avans de sa mort, ab altres cosas de que tots los demés llibres d' aquest género están faltats. Ab tot y aixó vos dich que mereixía qui 'l compongué, puix no feu altre cosa que necetats d' industria, que 'l portessin á galeras per tots los dias de sa vida. Porteulo á casa y llegiulo y veureu que es veritat tot lo que d' ell vos he dit. Aixís será, respongué lo barber; pero ¿qué farem d' aquests llibres petits que quedan? Aquestos, digué lo rec­tor, no dehuen d' esser de cavalleria sino de poesia; y obrintne un veigé qu' era La Diana de Jordi de Montemayor, y digué (creyent que tots los demés eran del mateix género): aquests no mereixen esser cremats com los demés, perque no fan ni farán lo dany que los de cavallerías han fet, puix son llibres d' entreteniment sens perjudici de tercer. ¡Ay senyor! digué la nevoda, bé 'ls pot enviar al foch vostra mercé com los demés, perque no seria molt qu' havent curat mon senyor oncle de la malaltía cavalle­resca, llegint aquests se li antojés ferse pastor y anarsen pels boschs y prats cantant y sonant, ó lo que seria pitjor ferse poeta, que segons dihuen es malaltía incurable y encomanadissa. Veritat diu aquesta donzella, respongué lo rector, y será bó evitar á nostre amich aquesta ensopegada. Y ja que comensárem per la Diana de Montemayor, só de parer que no 's cremia, sino que se li tregue tot alló que parla de la sabia Felícia y de l' aygua encisada, y casi tots los versos majors, y quedisseli en hora bona la prosa y la honra d' esser lo primer entre semblants llibres. Aquest altre, digué lo barber, es La Diana anomenada Segona del Salmantino, y aquest altre que té lo mateix nom, y es son autor Gil Polo. Donchs la del Salmantí, respongué lo rector, acompanyi y aumenti lo número dels condemnats al corral, y la de Gil Polo 's guarde com si fos del mateix Apolo: y passi endevant, senyor compare, y demnos pressa puix 's va fen tart. Aquest llibre es, digué lo barber, obrintne un altre, Los deu llibres de fortuna d' Amor, escrits per Anton de Lofraso, poeta sard. Per las ordres que he rebut, digué lo rector, que desde qu' Apolo fou Apolo y las musas musas y los poetas poetas, tan graciós ni tan disbaratat llibre com aqueix no s' ha compost, y que per son camí es lo millor y lo mes únich de quants de aquest género han sortit á la llum del mon, y qui no l' ha llegit pot fer compte que no ha llegit may cosa de gust. Doneumel, doneumel, compare, que esti­mo mes haberlo trobat que no haber rebut una sotana de panyo de Florencia. Posál apart ab grandíssim gust, y lo barber procehí dient: aquests que segueixen son: Lo pastor d'lberia, Ninfas d' Henares y Desengany de gelosias. Donchs no hi ha mes que fer, digué lo rector, sino entregarlos al bras secular de la mestressa y no se 'm pregunti 'l perqué, puix seria may acabar. Aquest que vé es Lo pastor de Fílida. Aquest no es pastor, digué lo rector, sino molt discret cortesá, guardes com joya preciosa. Aquest gran qu' aquí vé s' intitula, digué lo barber, Tresor de varias poesias. Si ellas no fossen tantas, digué lo rector, serian mes estimadas: es menester qu' aquest llibre s' escardi y netegie d'algunas baixesas qu' entre sas grandesas té; guardes, perqué son autor es amich meu, y per respecte d' altres mes heróicas y elevadas obras qu' ha escrit. Aquest os, seguí lo barber, Lo cansoner de Lopez Maldonat. També l' autor d' aquest llibre, replicá lo rector es molt amich meu, y sos versos posats en sa boca admiran á quí 'ls escolta, y es tal la suavitat ab que 'ls canta qu' encanta: un poch llarch es en sas églogas; pero may lo bó fou excessiu; guardes entre los escollits. ¿Pero quin llibre es aqueix qu' está prop d' éll? La Galatea de Miquel de Cervantes, digué lo barber. Molts anys fá que es molt amich meu aqueix Cervantes, y sé qu' es mes versat en desditxas que no á fer versos. Son llibre té un poch de bona invenció, proposa algunas cosas, pero no n' acaba cap: es menester esperar la segona part que promet y tal vegada ab l' es­mena obtindrá del tot la misericordia qu' ara se li nega, y mentres aixó se fa tinguenlo reclós á vostra posada, senyor compare. Plaume, respongué lo barber, y aqui 'n venen tres tots junts. L'Auracana, de D. Alons d' Ercilla, L' Austriada, de Johan Rufo, jurat de Córdoba y Lo Montserrat, de Cristófol de Virués, poeta valenciá. Tots aquests tres llibres, digué lo rector, son los millors que en vers heróich y llengua castellana s' han escrit y poden competir ab los mes famosos d' ltalia: guardintse com las mes ricas prendas de poesía que té Espanya. Cansás lo rector de veurer mes llibres, y aixis á carrega closa volgué que los demés fossen cremats tots d' una vegada; empero ja lo barber n' habia obert un, que s' anomenava Las llágrimas d' Angélica. Las ploraria jo certament, digué lo rector, sentint lo nom, si tal llibre hagués manat cremar, perqué son autor fou un dels famosos poetas del mon y no sols de dintre Espanya, y estigué felicissim en sa traducció d' algunas fábulas d'Ovidi.