L'ingeniós hidalgo Don Quixot de La Mancha - Primera part/Capítol VIII

CAPITOL VIII.
DEL BON SUCCÉS QUE Á LO VALERÓS D. QUIXOT ESDEVINGUÉ EN L' ESPANTABLE Y JAMAY IMAGINADA AVENTURA DELS MOLINS DE VENT, AB ALTRES FETS DIGNES DE FELÍS MEMORIA.

En aixó, descobriren trenta ó quaranta molins de vent que hi ha en aquell camp; y aixis com D. Quixot los ovirá, digué á son escuder: la ven­tura va guiant nostras cosas millor de lo que podriam desitjar; perqué no veus allí, amich Sanxo Pança, trenta ó pochs mes desaforats gegants ab qui penso travar batalla, y arrencar á tots las vidas, y ab quals despullas comensarem á enriquirnos; puix aquesta es bona guerra, y es gran servey de Deu treurer tan mala llavor de sobre la terra. ¿De quins gegants parla? digué Sanxo Pança. D' aquells qu' pots veurer allí, respongué son amo, ab los brassos llarchs, que los arriban á tenir alguns de casi dos lleguas. Miri vostra mercé, respongué Sanxo, qu' aquells qu' allí 's veuhen no son gegants sino molins de vent, y lo que en élls semblan brassos son las aspas que mogudas pel vent, fan rodar la pedra del molí. Bé 's veu, respongué Don Quixot, que no estás versat en aixó de las aventuras: élls sons gegants, y si tens por, apartat d' aqui y posat á resar mentres jo me 'n vaig á entrar ab élls en fera y desigual batalla. Y dihent aixó picá ab los esparons á Rocinant son cavall sens escoltar los crits que son escuder Sanxo li feya, dihentli que sens cap dupte eran molins de vent y no gegants aquells á qui anava á embestir. Empero éll estava tan ferm en que eran gegants, que ni escoltava los crits de son escuder Sanxo, ni veya ab tot y trobarshi ja ben prop, lo que eran, sinó que anava dihent en altas veus: no fugiu, cobardas, y vils criaturas, puix un sol cavaller es qui vos embesteix. Aixecás en aixó un poch de vent, y las grans aspas comensaren á mourers, lo que vist per D. Quixot digué: puix encara que mogueu mes brassos que los del gegant Briareo m'ho haveu de pagar. Y dihent aixó y encomenantse de tot cor á sa senyora Dolsinea, demanantli que en aquell pas l' ajudés, ben cubert ab sa rodella, ab la llansa enrastellada y á tot lo galop de Rocinant embestí lo primer molí que estava davant, y donantli una llansada á l' aspa, la girá lo vent ab tanta furia, que feu la llansa trossos, portantsen derrera lo cavall y al cava­ller, qui aná rodolant pel camp molt mal parat. Acudí Sanxo Pança á socorrel á tot lo correr de son ase, y quan arrivá veigé que no podia girarse, tal fou lo cop que li doná Rocinant. ¡Valgam Deu! digué Sanxo ¿no li diguí jo á vostra mercé que mirés be lo que feya, puix no eran sino molins de vent y no ho podia ignorar sino aquell que portés altres tals dintre del cap? Calla, amich Sanxo, respongué D. Quixot, que las cosas de la guerra mes que les altres están subjectes á continua mudansa: quan mes que jo pens, y es aixis veritat, qu' aquell savi Freston, que 'm robá la cambra dels llibres, ha fet d' aquests gegants molins, pera robarme la gloria de son venciment, tanta es l' enemistat que 'm té; pero á la fi á la fi han de profitarli poch sas malas arts contra la bondat de ma espasa. Deu ho fassa com puguia, respongué Sanxo Pança, y ajudantlo á alsarse, tornás á pujar sobre Rocinant que estava mitj allomat; y parlant de la passada aventura seguiren lo camí del port Lápice, perque allí, deya D. Quixot, que no era possible no trovarhi moltas y variadas aventuras per esser un punt molt de tránzit; anava emperó molt pesarós per haberli faltat la llansa y referinlho á son escuder li digué: jo recordo haber llegit qu' un cavaller espanyol anomenat Diego Perez de Vargas, habéntseli en una batalla trencat l' espasa esqueixá d' una alzina una pesada branca ó tronch, y ab éll feu tals cosas aquell dia, y matxacá tantíssims moros, que li quedá per sobrenom Matxuca, y aixís éll com sos descendents s' anomenaren desde aquell dia endevant Vargas y Matxuca. Te he dit aixó, perqué de la primera alzina ó roure que vegia penso esquinsarne un altre tronch tal y tan bó com aquell, puix m'imagino y penso fer ab éll tals hessanyas que tú 't tingues per ben afortunat d' haber merescut venir á véurerlas y á esser testimoni de cosas que apenas podrán esser cregudas. A la má de Deu, digué Sanxo, jo ho crech tot aixís com vostra mercé ho diu, pero adresses un poch puix sem­bla que vá de mitx costat y será degut al cruiximent de la cayguda. Aixís es, respon­gué D. Quixot, y si no 'm queixo del dolor es perqué los cavallers aventurers no poden queixarse de cap ferida encara que 'ls surtin las tripas per ella. Si aixó es cert, no tinch pas que replicar, respongué Sanxo: pero Deu sab si jo me regositjaria de que vostra mercé se queixés quan alguna cosa li fes mal. De mí sé dir que 'm tinch de queixar del mes petit dolor, si ja no s' entea també ab los escuders dels cavallers aven­turers aixó del no queixarse. No deixá de riurers D. Quixot de la simplicitat de son escuder, y aixís li declará que podia molt bé queixarse com y quan vulgués ab ganas ó sens ellas, puix fins allavors no habia llegit cosa en contrari en l' ordre de cavallería. Digueli Sanxo que reparés qu' era ja hora de dinar. Respongueli son amo que per alla­vors no ho necessitava y que mengés éll quan se li antojés. Ab aquesta llicencia s' acomodá Sanxo lo millor que pugué sobre son ase, y treyent de las alforjas lo que hi habia posat, anava caminant y menjant, derrera de son amo mol á poch á poch y de quan en quan empinava la bota ab tan gust que li podria be enveijar lo mes regalat magatzemer de Málaga. Y mentres qu' anava traguejant ni 's recordava de las promesas de son amo, ni tenia per cap travall sino per gran descans anar cercant las aventuras per perillosas que fossen. En conclusió aquella nit la passaren entre uns arbres y d' un d' ells esqueixá D. Quixot una branca seca que casi li podia servir de llansa, y al cap d'amunt hi posá lo ferro que tragué de la que se li habia trencat. Tota aquella nit no dormí D. Quixot pensant en sa senyora Dolcinea pera acomodarse á lo qu' habia llegit en sos llibres quan los cavallers passavan sensa dormir moltas nits en las florestas y despoblats en­tretinguts ab las memorias de sa senyora. No la passá aixis Sanxo Panza, puix tenint lo ventre ple y no d' aygua de xicoiras, d' un son se l' emportá tota, y no foran prou pera despertarlo, si son amo no 'l cridés, los raigs del sol que li venian á la cara, ni lo cant dels aucells que molts y molt regocitjadament la vinguda del nou dia saludavan. Al alsarse tantejá la bota, y la trová un poch mes flaca que la nit passada, y entristínseli lo cor per semblarli que no portavan camí de remediar aviat sa falta. No vulgué desdejunarse D. Quixot, perqué, segons está dit, la votá per alimentarse de sabrosas memorias. Tornaren á son comensat camí del port Lápice, y á cosa de las tres del dia lo descubriren. Aquí, digué en veyentlo D. Quixot, podem, germá Sanxo Panza, ficar las mans fins als colzes en aixó que dihuen aventuras; peró recordat de que encara que me vegias en los majors perills dal mon, no has de posar ma á ta espasa pera defensarme, si ja no veigeres que los que m' atacan es canalla y gent baixa, puix en tal cas pots molt bé ajudarme; pero si fossen cavallers, de cap manera t' es lícit ni permés per las lleys de la cavallería que m' ajudes fins que sigas armat cavaller. Per cert senyor, res­pongué Sanxo, que vostra mercé siga molt ben obehit en aixó, y mes que jo de mí só pacífich y enemich de ficarme en sorolls ni pendencias: bé es veritat que en lo que toqui á la defensa de ma persona no tindré pas molt á la memoria aquestas lleys, puix las divinas y humanas permeten que cada hú 's defensi de qui vulga agraviarlo. No dich jo menos, respongué D. Quixot; peró en aixó d' ajudarme contra cavallers has de tenir á ratlla tos naturals ímpetus. Dich qu' aixis ho faré, respongué Sanxo, y que guardaré aquest precepte tan bé com lo diumenge. Estant en aquestas rahons apareixeren pel cap del camí dos frares de l' ordre de San Benet, cavallers sobre dos dromedaris, que no eran pas mes petitas dos mulas sobre las que venian. Portavan sas ulleras de camí y sas hombrellas. Detrás d' élls venia un cotxe ab quatre ó cinch de cavall que l' acompanyavan y dos mossos de mulas á peu. Anaban dintre lo cotxe, com després se sapigué, una senyora viscaina qu'anava á Sevilla ahont se trobava son marit, que martxava cap á las Indias ab un molt honrós cárrech. No venian los frares ab ella encara que portavan lo mateix camí; pero apenas las descubrí D. Quixot quan digué á son escuder: ó jo m' enganyo, ó aquesta ha d' esser la mes famosa aventura que s' haije vist, perqué aquells bultos negres qu' allí 's veuhen deuhen d' esser y son sens dubte alguns encisadors que portan furtada alguna primpcesa dintre d' aquell cotxe y es menester desfer semblant tort ab tot mon poder. Pitjor será aixó que lo dels molins de vent, digué Sanxo: miri, senyor, qu' aquells son frares de San Benet y lo cotxe deu esser d' alguns viatjers: miri que dich que miri bé lo que fá, no sia lo diable qui l' enganyi. Ja t'he dit, Sanxo, respongué D. Quixot, que sabs poch del quit de las aventuras: lo que jo dich es veritat, y ara ho veurás. Y dihent aixó s' adelantá, y 's posá al mitg del camí per ahont los frares venian, y en arrivant ja tan prop que á n' éll li semblá que li podian ohir lo que digués, ab alta veu digué: gent endiablada y descomunal, deixeu desseguida al instant las altas primpcesas que en aqueix cotxe porteu forsadas; si no aparelleuvos á rebrer prompte la mort en just cástich de vostras malas obras. Detingueren las bridas los frares, y quedaren admirats aixis de la figura de D. Quixot com de sas rahons, á las que respongueren: senyor cavaller, nosaltres no som endiablats ni descomunals, sino dos religiosos de San Benet que fem nostre camí, y no sabem si en aquest cotxe hi venen ó no forsadas primpcesas. Ab mí no hi ha paraulas blanas, que ja jo vos conech, gent de mala fé, digué D. Quixot: y sens esperar mes resposta picá á Rocinant, y ab la llansa baixa embestí contra lo primer frare ab tanta furia y pit, que si lo frare no 's deixés caurer de la mula, éll lo faria venir á terra vulgas que no y encara mal ferit si no caigués mort. Lo segon religiós, que veígé del modo que tractavan á son company, posá camas al castell de sa bona mula, y comensá á correr per aquella campinya mes lleuger que 'l mateix vent. Sanxo Pança que veigé per terra al frare, baixánt ab lleugeresa de son ase aná envers éll y li comensá á treurer los hábits. Arribaren en aixó los mossos dels frares y li preguntaren que perqué lo des­pullava. Respongué Sanxo qu' alló li tocava llegitimament com despullas de la batalla que son senyor D. Quixot habia guanyat. Los mossos que no coneixian de burlas, ni entenian alló de despullas ni batallas, veigent que ja D. Quixot estava apartat d' allí, parlant ab las que dintre del cotxe venian, agafaren á Sanxo Pança y lo tiraren á terra, y sens deixarli pel á la barba lo macaren á cossas, y lo deixaren estés á terra sens alé y sense sentits; y no aturantse ni mica torná á cavalcar lo frase tot temerós y acobardit y sens color á la cara; y quan se veigé á cavall picá envers son company, que un bon espay apartat l' esperava, esperant aixi mateix en que parava aquell sobressalt, pero junts sense voler esperar lo fi de tot aquell co­mentat succés seguiren son camí, fentse mes creus que si 'ls seguis lo diable. D. Quixot s' estava, com s' ha dit, parlant ab la senyora del cotxe y dihentli: la vostra fermosura, senyora meva, pot fer de sa persona lo que mes li vinguia á gust, perque ja la super­bia de vostres robadors jau per terra abatuda per aquest mon poderós bras; y á fi de que no peneu per saber lo nom de vostre llibertador, sapigueu donchs que jo só Don Quixot de la Mancha, cavaller aventurer y captiu de la sens igual y hermosa Donya Dolsinea del Tobós: y en paga del benefici que de mí habeu rebut no vull pas altre cosa sino que torneu al Tobós, y que de ma part vos presenteu davant de semblant senyora y li digueu lo que per vostra llibertat he fet. Tot aixó que D. Quixot deya ho escoltava un escuder de los qué'l cotxe acompanyavan, qu' era viscaí; y veigent que no volia dei­xar passar lo cotxe endevant, sino que deya que tot seguit havian de tornar al Tobós, aná cap á D. Quixot, y agafantli la llansa, li digué en mala llengua castellana y pitxor viscaina d' aquesta manera: ves, cavaller que mal vaiges; per lo Deu que 'm criá que sino deixas cotxe aixis te matas com ets aquí viscaí. Entenguel molt bé D. Quixot, y ab molta calma li respongué: sí fosses cavaller com no ho ets, ja jo hauria castigat ta bajanía y atreviment, captiva criatura. A lo que replicá lo viscaí ¿jo no cavaller? jur á Deu tan mens com cristiá: si llansa tiras y espasas treus, l'aygua quan abiat veurás que á lo gat portás: viscaí per terra, hidalgo per mar, hidalgo per lo diable, y mens, que, mira si donchs altre cosa dius. Ara ho veureu, digué Agrages, respongué D. Qui­xot: y tirant la llansa á terra, tregué sa espasa, embrassá sa rodella y embestí al vis­caí ab determinació d' arrancarli la vida. Lo viscaí, qu' aixís lo veigé venir encara que voldria baixar de la mula que per esser de las dolentas de lloguer no hi habia que fiar d' ella, no pogué fer altre cosa que treurer sa espasa, pero li avenguí lo travarse prop del cotxe d'ahont pogué pendrer un coixí, que li serví d' escut, y desseguida anaren l'un cap al altre com si fossen dos mortals enemichs. La demés gent volia posarlos en pau, pe­ró no pogueren perqué deya lo viscaí en sas mal travadas rahons, que si no 'l deixavan acavar sa batalla, qu' éll mateix habia de matar á sa senyora y á tota la gent que vol­gués destorbarli. La senyora del cotxe admirada y temerosa de lo que veya, signá al cotxero que s' apartés d' allí un poch, y desde lluny se posá á mirar la rigurosa dispu­ta, seguint la qual doná lo viscaí un gran cop d' espasa á D. Quixot sobre un muscle per dessobra la rodella, que á donarli sense defensa sens dubte l'hauria obert fins á la cintura. D. Quixot que sentí la pesantor d' aquell desaforat cop, doná un gran crit dihent: ó senyora de ma ánima Dolsinea, flor de la fermosura, socorreu á n' aquest vostre cavaller, que per satisfer á vostra molta bondat en aquest rigurós pas se troba. Lo dir aixó, y lo apretar la espasa, y lo cubrirse bé ab sa rodella y lo embestir al viscaí, tot fou en un temps, portant la determinació d' aventurarho tot á la de un sol cop. Lo viscaí, qu' aixís veigé que venia contra d' ell, bé conegué per son pit sa rabia, y determiná fer lo mateix que D. Quixot, y aixís l' esperá ben cubert ab son coixí, sense poder mourer la mula á una part ni altre, puix ja de cansada y no acostumada á sem­blants ninyerías no podia donar un pas. Venia donchs com s' ha dit, D. Quixot contra lo viscaí ab l' espasa alsada y ab determinació d' obrirlo de mitg á mitg, y lo viscaí l' esperava aixis mateix aixecada l' espasa y forrat ab son coixí, y tots los demés estavan temerosos y ab suspensió per lo que habia de resultar d' aquells tremendos cops ab que s'amenassavan, y la senyora del cotxe y las demés criadas sevas estavan fent vots y prometensas á totas las imatges y casas de devoció d' Espanya, perqué Deu lliurés á son escuder y á ellas d' aquell tan gran perill en que 's trobavan. Peró es lo mal de tot aixó que en aquest punt y terme deixá suspés l' autor d'aquesta historia aquesta batalla, disculpantse dihent que no trobá mes escrit d' aquestas hessanyas de D. Quixot de las que deixa esplicadas. Be es veritat que lo segon autor d' aquesta obra no volgué creurer que tan curiosa historia fos entregada á las lleys del olvit, ni que haguessin sigut tan poch investigadors los ingenis de la Mancha, que no tinguessen en sos arxius ó en sos escriptoris alguns papers que d' aquest famós cavaller tractessen: y aixís ab aquesta determinació no 's desesperá de trobar lo fí d' aquesta afable historia y essent-li lo cel favorable, la trobá del modo que 's contará en la segona part.