L'ingeniós hidalgo Don Quixot de La Mancha - Primera part/Prolech
Desocupat llegidor, sens jurament podrás creurem que jo voldria que aquest llibre, com fill del enteniment, fos lo mes hermós, lo mes elegant y mes discret que pugués pensarse. Mes no he pogut contravenir l'ordre de naturalesa, puix en ella engendra cada cosa á sa semblant. Y axis ¿qué podia engendrar mon estéril y mal cultivat ingeni, sino l'historia d'un fill sech, avellanat, capritxós y plé de pensaments varis y may imaginats de ningú mes; segons corresponia á qui s'engendrá dintre una presó ahont tota incomoditat troba son siti, y ahont tot trist mormoll hi fa sa casa? Lo repós lo siti apacible dels camps, la serenitat del cel, lo mormuri de las fonts, la quietut de l'esperit son gran part pera que las musas mes estérils, se mostren fecundas, y oferescan obras al mon que l'omplin de maravella y de goig. Suceheix tenir un pare un fill lleitg sens la mes petita gracia, pero l'amor que li té li possa una vena als ulls pera que no veija sas faltas, avans las creu discrecions y boniquesas, y las conta á sos amichs com agudesas y gracias. Mes jo, que encara que semblo pare, so padrastre de Don Quixot, no vull anarmen ab la corrent del ús, ni suplicarte casi ab llágrimas als ulls, com ho fan altres, lector carissim, que perdones y dissimules las faltas que en aquest mon fill veijeres; y ja que no ets son parent ni son amich, y tens la tua ánima en ton cos y ton llibre albedriu com lo mes pintat, y ets á casa teva, ahont ets amo, com lo Rey de sas alcabalas, y també sabs lo que 's diu que sota mon mantell al Rey mato. Tot lo que t'eximéix y dona per lliure de tot respecte y obligació, y axis pots dir de l'historia tot alló que't semble, sensa por de que 't calumnien pel mal, ni tampoch que't premien pel bé que'n digueres.
Sols voldria donártela neta y nua, sensa l'ornament de prólech, ni de l'innumerabilitat y catalech dels acostumats sonets epigramas, y elogis que en lo comensament dels llibres solen posarse. Puix vull dirte que encara que 'm costá algun traball compóndrerla, cap ne tingui per major que lo de escriurer la prefació que vas llegint. Moltíssimas vegadas prenguí la ploma pera escríurerla, y moltas altres la deixí, per no saber que escriuria; y estantne una parat, ab lo paper davant, la ploma á l'orella, lo colze sobre l'escriptori y la ma á la galta, pensant que es lo que diria, entrá á deshora un amich meu xistosot y molt entés, qui veijentme tant pensatiu, me 'n preguntá la causa, y sens amagarli li diguí que pensava en lo prólech que havia de posar á l' historia de don Quixot, y que 'm tenia de manera que ni volia ferlo, ni tampoch donar á llum las hessanyas de tan noble cavaller. Puix ¿cóm voleu vos que no 'm tinguia confós lo que dirá l' antich legislador anomenat vulgo cuant veigia que al cap de tants anys com hi ha que estich dormint en lo silenci del olvit, vínch ara y ab tots mos anys á coll, ab una llegenda seca com un espart, faltada d' inventiva, pobre de conceptes, y despullada de tota erudició y doctrina, sens acotacions al marge ni anotacions á la fi del llibre, com veig que estan los altres, encara que sian fabulosos y profans, tant plens de sentencias de Aristotil—de Plató y de tota la caterva de filosops, que admiran als lectors, y prenen á sos autors per homes llegits, erudits y elocuents? ¡Donchs y que cuant citan la divina Escriptura! No dirán sino que son uns sants Tomás y altres doctors de l' Iglesia, guardant en axó un decoro tan ingeniós que á l' una ratlla han pintat un enamorat distret y á l' altre fan un sermonet cristiá, que es un gust y una gloria sentirlo ó be llegirlo. De tot axó estará faltat mon llibre, puix ni tinch que acotar al marge, ni que anotar á la fi, ni menys se quins autors seguesch, pera posarlos al comensament com ho fan tots per las lletras del A. B. C., comenssant per Aristotil y acabant per Xenofont y Zoilo ó Zeuxis, encara que fou mal parlat l' un y pintor l' altre. Tampoch tindrá mon llibre, sonets á son comens quals autors sian duchs, marquesos, comtes, bisbes, damas ó bé poetas celebérrims. Encara que si jo 'ls demanés á dos ó tres oficials amichs, jo sé bé que me 'ls donarian, y tals que no ls' igualessen los d' aquells que mes nom tenen en nostra Espanya.
En resolució, senyor y amich meu, procehi, jo resolch que lo senyor Don Quixot reste enterrat en sos arxius á la Mancha, fins que lo cel porti qui l' adorne de tantas cosas com li faltan, puix me reconech incapás de posarhi remey per rahó de ma insuficiencia y pocas lletras, y perqué de natural só poltró y peresós de anarmen cercant autors que digan lo que jo sé dirme sens ells. De aqui prové la suspensió y embadaliment en que 'm trovareu, causa suficient pera posarmi la que de mi habeu entés. Ohit tot axó, mon amich, pegantse una palmada al front y esclatant una forta rialla, me digué: per Deu, germá, que ara acabo de desenganyarme d' un engany en que he estat tot lo molt temps que fa que vos conech, en tot lo que sempre vos tinguí per discret y prudent en totas vostras accions. Mes ara veig que estéu tant lluny de serho com ho está lo cel de la terra.
¿Y es posible que cosas de tant poch pés y tant facils de posarsi remey, puguian tenir força suficient pera suspendrer y embadalir un ingeni tan madur com lo vostre, y tan acostumat á passar y embestir per altres y majors dificultats? A fé á fé, que axó no naix de falta d' habilitat, sinó de sobra de peresa y penuria de discurs. ¿Voleu veurer si es tal com jo ho dich? Donchs escolteume y veuréu com ab un obrir y tancar d' ulls confonch totas las vostras dificultats, y posso un remey á totas las faltas que diéu que vos suspenen y acobardan pera deixar de donar á la llum del mon l' historia de vostre famós Don Quixot, llum y mirall de tota la cavalleria aventurera. Diheu, li responguí jo, ohit lo que ell me deya, ¿cóm penseu vos omplir lo vuyt de mon temor, y reduhir á claretat lo caos de ma confusió? A lo que éll digué: lo primer en que repareu dels sonets, epígramas y elogis que vos faltan pera la capsalera y que sian de personas de pés y de titol, se pot posarhi remey en que vos mateix prengueu algun traball en ferlos y després los podéu batejar y posar lo nom que volgueréu, afillantlos al Preste Johan de las Indias, ó al Emperador de Trapisonda, dels que se jo que n' hi ha noticia que foren famosos poetas: y cuant no ho hajen sigut y, vinguessen alguns esvanits y batxillers que per derrera vos mosseguen y murmuren d' aquesta veritat, no se vos no donguia dos maravedissos, puix encara quo vos proben la mentida, no vos han de tallar la má ab la que escrigueréu.
En lo de citar al marge los llibres d' ahont traguéreu las sentencias y ditxos que poseu en vostra historia, no hi ha mes sino fer de manera que vingan á pel algunas sentencias ó llatinadas que sapigueu de memoria, ó al menys que vos coste poch traball buscarlos, com será, tractant de llibertat y captiveri:
- Non bene pro toto libertas venditur auro
Y desseguida al marge citar á Horaci, ó á qui ho digué. Si tracteseu del poder de la mort, acudir prestament ab
- Pallida mors æquo pulsat pede
- Pauperum tabernas, regumque turres.
Si de la amistat y amor que Deu mana que se tinguia al enemich, entrareu tot seguit ab l' escriptura divina, cosa que podeu fer ab un poquet de curiositat y dir las paraulas per lo menos del mateix Deu: Ego autem dico vobis: diligite inimicos vestros: Si tractesseu de mals pensaments, acudiu ab l' evangeli; De corde excunt cogitationes malæ. Si de la instabilitat dels amichs, aquí teniu á Cató qui vos donará son distich:
- Donec eris felix, multos numerabis amicos
- Tempora si fuerint nubila solus eris.
Y ab aquests llatinets y altres semblants vos tindrán al menys per gramátich y serho no es poca honra y profit en lo diu de avuy. En lo que pertany á posar anotacions á la fi del llibre, segurament ho podeu fer de la seguent manera. Si anomeneu algun gegant en lo vostre llibre, feu que sia lo gegant Golias, y sols ab aixó que no vos costará casi res, teniu ja trobada una gran anotació puix podeu posarhi: Lo gegant Golias ó Goliat fou un filisteu á qui matá lo pastor David d' una gran pedrada en lo vall de Teberint, segons se conta en lo llibre dels Rey, en lo capítol que vos trovareu que aixís s' escriu.
Després d' axó, pera mostrarvos home erudit en lletras humanas y cosmografia, feu de manera que en vostra historia s' anomene lo riu Tajo, y veus aquí desseguida ab una altre famosa anotació trobada posanthi: Lo riu Tajo fou aixis anomenat per un rey de las Espanyas: te son naixement en tal lloch, y mor en la mar Occeánica besant las murallas de la famosa ciutat de Lisboa, y es opinió que te las arenas d' or, etc. Si tracteseu de lladres, jo vos daré l' historia de Caco, que la sé de cor. Si de donas rameras, aquí teniu lo bisbe de Mondonyedo, qui vos manllevará á Lamia, Laida y Flora, y es anotació aquesta que vos donará un gran crédit. Si de cruels, Ovidi vos donará á Medea. Si de encantadoras y bruixas, Homero te á Calipso, y Virgili á Circe. Si de valerosos capitans, lo mateix Juli César se vos entregará en sos comentaris; y Plutarch vos donará mil Alexandres. Si tractesseu d' amors, ab dos unsas que sapigueu de la llengua Toscana, topareu ab Lleó Hebreu, qui vos n' omplirá las butxacas. Y si no voleu anarvos hen per terras estranyas, dintre de casa teniu á Fonseca Del amor de Deu, ahont se troba tot lo que vos y lo mes enginyós encerti á desitjar en tal materia. En fi no hi ha mes sino que vos procureu anomenar aquests noms, ó tocar aquestas historias en la vostra que aqui he dit, y deixeume á mi lo cárrech de posar las anotacions y acotacions, puix jo vos dono per cert que tinch de omplirvos los margens y gastar quatre fulls á la fi del llibre.
Anem are á la cita dels autors que los altres llibres tenen y que en lo vostre hi faltan. Lo remey que axó té es molt fácil, puix no teniu de fer altre cosa que cercar un llibre que los acothi tots desde la A fins á la Z com vos dieu. Donchs aquest mateix abecedari posareu vos en vostre llibre, que puix que á las claras sia vista la mentida per la poca necesitat que vos teniau de aprofitárvosen, no hi fa pas res: y tal vegada algú hi haurá y tan ximple que creguia que de tots, vos habeu aprofitat en la tenue y sensilla historia vostra. Y cuant no servesca d' altre cosa, servirá al menys aquella llarga llista d' autors pera donar autoritat al llibre. Y mes que tampoch hi haurá qui se possia á esverinar si los seguireu ó no, no anantli res en alló. Cuant y mes que si be ho entench vostre llibre no te la mes petita necesitat de cap d' aquellas cosas que vos dieu que li faltan, puix tot ell no es sinó una invectiva contra los llibres de cavallerías, dels que may se'n recordá Aristotil, ni 'n digué una paraula San Basili, ni conseguí Ciceró! ni caben dintre del número de sos fabulosos disbarats las puntualitats de la veritat, ni las observacions de l' astrología: ni li son de importancia las midas geométricas, ni la confutació dels arguments de lo que se serveix la retórica, ni te pera que predicar á ningú, barrejant lo humá ab lo diví, que es una mena de mescla de que no ha de vestirse cap cristiá enteniment. Sols te que aprofitarse de la imitació en lo que vaije escribint, puix mentres ella sia perfeta, tant millor será lo que s' escrigue. Y donchs aquesta vostra obra no 's proposa mes que desfer l' autoritat y cabuda que en lo mon y en lo vulgo tenen los llibres de cavallerías, no hi ha pas pera que aneu mendicant sentencias de fllosops, consells de la divina escriptura, fábulas do poetas, oracions de retorichs y miracles de sants, sino procurar que sencillament ab paraulas signifícativas, honestas y ben presentadas surtía vostra oració y periodo sonorós y festiu, pintant, en tot lo que sapigueu y posible sia, la intenció vostra, donant be á entendrer vostres conceptes, sens enredarlos ni enfosquirlos. Procureu també que llegint vostra historia lo melancolich se mogui á riurer, lo rialler l' aumente, lo sencill no s' enfadi, lo discret s'admiri de l' invenció, lo sério no la desdenyi ni lo prudent deixe d' alabarla. En efecte, porteu la mira posada á enderrocar la máquina mal fundada d' aquets cavallereschs llibres, aborrits de tants y alabats de molts mes; puix si aixó conseguisseu no hauriau pas lograt poch.
Ab silenci y molt gran, estiguí ohint lo que mon amich me deya, y de tal manera s' imprimiren en mí sas rahons que sens discusió, ni réplica, las aprobi per bonas, y de ellas mateixas volguí fer aquest prólech: en lo que veurás lector benevol, la discreció de mon, amich, la bonaventura meva en trobar á temps tan necesitat, un conseller com aquest, y ton descans en trobar tan verídica y sens giragonsas l'historia del famós Don Quixot de la Mancha, de qui es fama entre tots los habitants del camp de Montiel que, fou lo mes cast enamorat y lo mes valent cavaller que de molts anys ensá se veijé en aquells encontorns. Jo no vull encarirte lo servey que't fas donante á coneixer tan notable y honrat cavaller; pero vull que m' agrahescas lo coneixement que tindrás del famós Sanxo Pança son escuder, en qui á mon parer te dono xifradas, totas las agudesas escuderils que en la caterva dels llibres de cavallerías s' troban esparramadas. Y ab aquesta Deu te dó salut y a mi no m' olvidi. Vale.
Aquí Cervantes segons s' estilava, hi posá uns versos de que darem una idea, ab reserva de produhir sa traducció rimada per apéndice si's considera oportú.
Lo primer d' ells es un romans titolat: Al llibre de D. Quixot de la Mancha — Urganda la inconeguda. En ell se donan diferents consells molt subtils á D. Quixot y s' endressan també alguns á son llibre.
Segueixen després los següents:
Tú que imitares la plorosa vida—que tinguí ausent y desdenyat sobre—lo gran penyasch de la penya Pobre—d' alegre á penitencia reduida:
Tú á qui los ulls donaren la beguda—de licor abundant, si bé salobre,—y aixecante la plata, estany y coure—la terra te oferí de que manjesses.
Viu segur de que eternament,—en tant almenys que en la cuarta esfera—sos caballs agulloneji 'l ros Apolo,
Tindrás un clar renom de valentia—ta patria será de totas la primera,—ton savi autor en lo mon únich, y sol.
Vaig trossejar, tallar, abonyegar y diguí y vaig fer—mes que en lo mon cap cavaller de ventura—vaig esser dextro, valent y arrogant;—mil agravis vengí, cent mil desfer.
Hessanyas doní á la fama pera eternisarse,—Vaig esser comedit y regalat amant— eran nanos pera mí tots los gegants—y á tota hora responguí desafiat.
Tinguí á mos peus posada la fortuna;—y portá del tupé la mia cordura—á la calva ocasió á l' estricot.
Mes encara que damunt de la lluna—sempre 's vegé exaltada ma ventura—tas proesas enveijo, oh gran Quixot.
¡Oh qui tingués hermosa Dolsinea—per mes comoditat y mes repós,—á Miraflors posat en lo Tobós,—y conmutés son Londres ab ta aldea!
¡Oh qui de tos desitjos y ta llibrea—ánima y cos adornés, y del famós—cavaller que tú feres venturós—mirés alguna desigual brega!
¡Oh qui tant castament s' escabullís—del senyor Amadis com tú ho feres—del comedit hidalgo Don Quixot!
Puix aixís enveijada fora y no enveijaria—y fora alegre lo temps que li fou trist.—y disfrutaria de gustos sens escot.
Salve, varó famós, á qui fortuna—cuan en lo tracte escuderil te posá—tant blana y cautament ho disposá—que ho passares sens cap mala ventura.
Ja l' aixada ó la fals poch hi repugna—al exercici aventurer, puig ja s' estila—la llanesa escuderil ab la que acuso—al soberch que intente trepitjar la lluna.
Enveijo á ton rocí y á ton nom,—y á tas alforjas també jo las enveijo,—puix mostraren ta cauta providencia.
Salve altre volta, oh Sanxo, tan bon home,—que sols á tú nostre espanyol Ovidi— ab bes corona va ferne reverencia.
Só Sanxo Pança escuder—del mancheguí Don Quixot—posí peus en polvorosa—per viurer com á discret.
Puix lo callat Villadiena—tota sa rahó d' estát—xifrá en una retirada,—segons enten Celestina—llibre á mon parer diví—si amagués mes lo humá.
Só Rocinant lo famós—bisnet del gran Babieca—y per pecats de flaquesa—aní á mans de Don Quixot.
Parellas corrí á la fluxa—mes per ungla de cavall—no se m'escapá cibada,—puix la prenguí á Lazarillo—quant pera furtar lo ví,—al cego doní la palla.
Si no ets Par, tampoch l'has tingut may—puix Par podrias esser entre mil,—ni pot trovarshi ahont tú 't troves—invicte vencedor jamay vensut.
Orland só, Quixot, jo que perdut—per Angélica he vist remotas mars,—oferint á la fama en sos altars—aquell valor que respectá l' olvit.
No puch á tú igualarme, puix aixó—es degut á tas proesas y á ta fama,—encar que jo com tú vaig perdre 'l seny.
Mes tu serás mon igual si al soberch Moro,—y Cita ferestech domas, puix avuy nos diuhen—iguals en amor, ab mal succés.
A vostra espasa no igualá la meva—Febo espanyol, curiós cortesá,-ni á l'alta gloria de valor la má—que fou un llam ahont mor y naix lo dia.
Imperis dejectí y la monarquía—que no offerí lo rojench Orient en vá,—tot ho deixí per veure lo sobirá vostre—de Claridiana hermosa aurora mia.
La vaig amar per miracle únich y raro,—y absent en sa desgracia, fins l' infern— mon bras va temer, que domá sa rabia.
Mes vos goth D. Quixot, ilustre y clar,—per Dolsinea sou en lo mon etern,—y ella per vos, famosa, honesta, savia.
Encar que, Sr. D. Quixot mil tonterías—vos tingan lo cervell destornellat—may seréu vos per ningú motejat—per home d' obras vils y de maldat.
Serán vostres hessanyas la sentencia—puix que desfente torts haveu anat—essent-ne mil vegadas vapulat—per felons, per captius y mal menats.
Y si la vostra hermosa Dolcinea—algun agravi contra vos formés—ó á vostras ansias no des bon recés;
En tal extrem lo vostre consól sia—que Sanxo Pança fou mal alabat,—tonto ell, dura ella y vos no amant.
B. ¿Perqué estéu Rocinant tan magristó?
R. Perque may se menja bé, y se traballa.
B. ¿Donchs que 'n feu de la cibada y de la palla?
R. Mon amo no men deixa ni un brí.
B. Vaija senyor, que estéu molt mal criat,
puig vostra boca d' ase á l' amo insulta.
R. Ase es desde 'l bressol á la mortalla.
¿Voleu veurel? mireulo enamorat.
B. ¿Es neci l' estimar? R. No es gran prudencía.
B. Metansich esteu. R. Es que no menjo.
B. Queixeuvos de l' escuder. R. No es pas prou.—Com puch queixarme jo en ma dolencia,—si l' amo y escuder ó majordom,—son tan rocins com ho es Rocinant?