L'origen de la família, la propietat i l'estat/La gens grega

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

Els grecs com els pelàsgics i altres pobles emparentats s'organitzaren aviat d'ençà dels temps prehistòrics segons la mateixa sèrie orgànica que els americans: gens, fratria, tribu, lliga de tribus. La fratria podia mancar com entre els doris, la lliga de tribus no necessàriament era constituïda a tot arreu, però en tots els casos la gens era la unitat. En l'època que els grecs entren en la història, es troben al llindar de la civilització; entre ells i les tribus americans, de les quals hem escrit abans, hi ha gairebé dos grans períodes complets de desenvolupament que els grecs de l'època heroica tenen per damunt dels iroquesos. La gens dels grecs no té per tant tampoc de cap manera l'arcaïsme de l'iroquesa, comença a esborrar-se la petjada del matrimoni grupal.[Variant textual 1] El dret matern és substituït pel dret patern; així fa la introducció de la riquesa privada fa la primera bretxa en l'ordenament gentil. Una segona bretxa és la conseqüència natural de la primera: com que segons les indicacions del dret patern els béns d'una hereva rica havien de passar pel matrimoni al seu home, per tant a una altra gens, hom destruïa per això el fonament de tot el dret gentil, i no tan sols es permetia, sinó que en aquest cas s'ordenava, que la noia es casàs dins la gens, per conservar-ne així els béns.

Segons La història grega de Grote, la gens atenesa tenia especialment en comú:

  1. Festivitats religioses comunes i el dret exclusiu dels sacerdots a honorar un determinat déu, el suposat pare ancestral de la gens, que per aquesta propietat era designat amb un nom especial.
  2. Cementiri comú (vegeu «Eubulides» de Demòstenes)
  3. Dret hereditari recíproc.
  4. Deure recíproc d'ajut, protecció i auxili en cas d'agressió.
  5. Dret i deure recíprocs de casar-se fins la gens en determinats casos, especialment quan es tractava d'òrfenes o hereves.
  6. Possessió, si més no en certs casos, d'una propietat comuna amb un arcont (cap) i tresorer propis.
    Després la unió en fratries vinculà diverses gentes, però menys estretament; encara hi trobam també drets i deures recíprocs d'un estil semblant, especialment la comunitat de determinades pràctiques i religioses i el dret de persecució quan un frator era mort. El conjunt de les fratries d'una tribu a més, tenia festivitats sacres comunes regulars sota la direcció d'un phylobasileus (cap de tribu) triat entre els nobles (eupàtrides).
    Així diu Grote. I Marx hi afegeix: «per la gens grega també apareix però el salvatge (per exemple, l'iroquès) inequívocament». I més inequívocament encara si ampliam les nostres recerques.
    La gens grega té de fet a més comú:
  7. Descendència segons el dret patern.
  8. Prohibició del matrimoni en la gens llevat del cas d'hereves. Aquesta excepció i la seua formulació en forma de disposició demostren la vigència de l'antiga regla. Aquesta derivava en el seu cas del principi d'acceptació general que feia que la dona a través del matrimoni renunciàs als ritus religioses de la seua gens i adoptàs els de l'home, en la fratria del qual també era inscrita. El matrimoni de la gens era segons això i d'acord amb un famós fragment de Dicearc la regla, i Becker a «Charikles» admet de dret que ningú no podia casar-se dins la seua pròpia gens.
  9. El dret d'adopció en la gens; se seguia de l'adopció en la família, però amb formalitats públiques i únicament de forma excepcional.
  10. El dret de triar i de destituir els caps. Sabem que cada gens tenia el seu arcont; que el càrrec fos heredeitari en determinades famílies no es diu enlloc. Fins a la fi de la barbàrie els indicis van contra una herència estricta,[Variant textual 2] del tot incompatible amb unes circumstàncies on rics i pobres tenien dins la gens completament els mateixos drets.

No tan sols Grote, sinó també Niebuhr, Mommsen i tots els altres historiadors fins ara de l'antiguitat clàssica s'han enfonsat en la gens. Si bé han dibuixat correctament moltes de les seus característiques, hi han vist sempre un grup de famílies i han fet així impossible la comprensió de la natura i de l'origen de la gens. La família sota l'ordenament gentil no ha sigut mai una unitat organitzativa i no ho podia ésser perquè home i dona pertanyien necessàriament a dues gentes diferents. La gens entrava sencera en la fratria, la fratria en la tribu; la família entrava a mitges en la gens de l'home i a mitges en la de la dona. Tampoc l'estat no reconeix en el dret públic cap família; fins avui existeix únicament en el dret privat. I tot i així, tota la nostra historiografia fins avui parteix de l'absurda concepció, que s'ha fet intocable especialment en el segle XVIII, que la família individual monògama, amb prou feines més antiga que la civilització, és el nucli de cristal·lització al partir del qual s'han format progressivament la societat i l'estat.

«Caldria assenyalar al senyor Grote», afegeix Marx, «que, tot i que els grecs deriven les llurs gentes de la mitologia, aquestes gentes són més antigues que la mitologia que han creada elles amb els seus déus i semidéus».

Grote és citat amb preferència per Morgan, perquè és un testimoni destacat i gens ni mica de sospitós. Diu després que cada gens atenesa tenia un nom derivat del seu suposat pare ancestral, que abans de Soló en general, i encara després de Soló entre els intestats, els membres de la gens (gennêtes) del difunt heretaven els seus béns, i que en cas d'assassinat, primer els parents, després els membres de la gens i finalment els phrators del mort, tenien el dret i el deure de perseguir el criminal davant el tribunals:

«Tot allò que sabem de les lleis gregues més antigues, es fonamenta en la divisió en gentes i fratries».

La descendència de les gentes d'avantpassats comuns els hi ha fet forts maldecaps als «filisteus escolàstics» (Marx). Com que naturalment els fa passar per purs mites, no poden explicar-se el naixement d'una gens a partir de famílies veïnes, originàriament no emparentades, i encara així ho han de provar ni que siga per aclarir l'existència de les gentes. Així recorren a una expressió que es mou en cercle i que no va més enllà de la frase: l'arbre genealògic és de fet una faula, però la gens és una realitat, i finalment es diu a Grote—amb afegits de Marx—això:

«Si sentim parlar d'aquest arbre genealògica tan sols de tant en tant, és perquè únicament es fa públic en determinats casos festius. Però les gentes menors tenien llues pràctiques religioses comunes» (què estrany, senyor Grote!) «i un pare ancestral comú i sobrehum i un arbre genealògic com les més conegudes de totes» (força estrany, senyor Grote, en les gentes menors!); «el pla fonamental i el fonament ideal» (benvolgut senyor, no ideal, sinó carnal, fleischlich en germànic), eren en totes iguals».

Marx resum la resposta de Morgan a això d'aquesta forma: «Que la gens en la seua forma primitiva—i els grecs l'havien tinguda com els altres mortals—conservava en el sistema de parentiu el coneixement del parentiu de tots els membres de la gens entre ells. Aprenien això, d'importància decisiva, mitjançant la pràctica des de la infantesa. Amb la família monògama caigué en l'oblit. El nom gentil creà un arbre genealògic, al costat del qual la família individual apareixia sense importància. D'ara endavant aquest nom fou de fet qui garantia la descendència comuna dels seus portadors; però l'arbre genealògic de la gens arribava tan lluny que els membres no podien determinar realment el parentiu mutu, llevat d'un nombre restringit de casos amb ancestres recents comuns. El propi nom era una prova de l'ascendència comuna, i una prova vàlida, llevat dels casos d'adopció. Contràriament la negació de fet de tot parentiu entre els membres de la gens à la Grote i Niebuhr, que han convertit la gens en una creació purament imaginària i fictícia, és quelcom d'«idealistes», és a dir de savis d'escriptori. Com que la successió de les generacions, especialment amb l'aparició de la monogàmia, sembla perduda en el temps, i la realitat passada apareix reflectida en les visions fantàstiques de la mitologia, concloïen i conclouen els bons homes-filisteus, que l'arbre genealògic fantàstic creà les gentes reals!».

La fratria era, com entre els americans, una gens mare dividida en diverses gens filles, que les unia i que les feia derivar molt sovint encara d'un pare ancestral comú. Així segons Grote

«tots els membres contemporanis de la fratria d'Hecateu tenien un mateix déu com a pare ancestral en setzè grau»;

Totes les gentes d'aquesta fratria eren per tant gentes germanes literalment. La fratria encara apareix en Homer com una unitat militar, en el famós fragment on Nèstor aconsella Agamemnó: ordena els homes segons tribu i segons fratria, que així la fratria ajude la fratria i la tribu la tribu.—A més tenia el dret i el deure de perseguir el vessament de sang comès contra un frator, que en temps anteriors era també el deure de la revenja de sang. Té a més santuaris i festes comuns, ja que la formació de tota la mitologia grega a partir del culte a la natura dels antics aris es realitzà a través de les gentes i fratries i sorgí al llur interior. A més tenia un cap (fratriarcos) i segons de Coulanges també assemblees i acords vinculants, una jurisdicció i una administració. Fins i tot l'estat posterior, que ignorà la gens, deixà a la fratria determinades atribucions públiques.

Diverses fratries emparentades constitueixen la tribu. A Àtica hi havia quatre tribus, cadascuna de tres fratries, que consistien en trenta gentes cadascuna. Aital ordre dels grups indica una intervenció conscient i planificada a partir de l'ordre sorgit espontàniament. Com, quan i per què s'efectuà, és quelcom que no es diu en la història grega, de la qual els propis grecs en tenen record únicament fins l'època heroica.

Les diferències dialectals entre els grecs agrupats en un territori relativament petit eren menys desenvolupades que en els amplis boscos americans; encara així trobam únicament les tribus unides en un conjunt més gran que tenen un mateix idioma, i fins i tot en la petita Àtica les d'un dialecte determinat, que més tard esdevingué la llengua comuna dominant en la prosa.

En els poemes homèrics trobam la majoria de tribus gregues ja aplegades en petits pobles, a l'interior dels quals les gentes, fratries i tribus mantenen la llur independència plenament. Vivien ja en ciutats protegides per murs; el nombre de la població creixia amb la grandària dels ramats, els camps i els inicis dels oficis manuals; així augmentaven les diferències de riquesa i amb elles aparegué l'element aristocràtic a l'interior de l'antiga democràcia espontània. Els pobles individuals dirigien guerres inacabables per la possessió de les millors franges de terra i també segurament pel botí; l'esclavitud dels presoners de guerra ja era una institució reconeguda.

L'ordenament d'aquestes tribus i pobles era llavors la següent:

  1. L'autoritat permanent era el consell, bulê, originalment potser integrat pels caps de les gentes, més tard, quan el nombre fou massa gran, per membres elegits, la qual cosa estimulà la formació i enfortiment de l'element aristocràtic; com ho expressa ben clar també Dionisi el consell dels temps heroics era integrat per nobles (kratistoi). El consell decidia amb validesa en qüestions d'importància; com s'esdevé a Tebes, en Esquil, quan es pren la decicisó de soterrar Eteocles amb tots els honors i de llençar però el cos de Polinices als gossos. Amb la institució de l'estat aquest estat dóna lloc al posterior senat.
  2. L'assemblea popular (àgora). Entre els iroquesos trobàvem el poble, homes i dones, al voltant de la reunió del consell, i hi intervenia de forma ordenada i hi influïa en les decisions. Entre els grecs homèrics aquesta «umstand», per emprar una expressió jurídica de l'alemany antic, ja s'havia desenvolupat plenament en una assemblea popular, com fou el cas entre els alemanys dels temps primitius. Era convocada pel consell per decidir en afets importants; tothom podia prendre la paraula. Les decisions es prenien a mà alçada (Esquil a les «Suplicants») o per aclamació. Era sobirana en darrera instància, perquè, diu Schoemann («Griechische Alterthümer»),
    «es tracta d'una qüestió que per la seua realització necessita la col·laboració del poble, i per això Homer no ens presenta cap mitjà pel qual a aquest se'l pugui obligar a fer-ho contra la seua voluntat».
    Just en aquesta època, quan tot membre masculí adult de la tribu era un guerrer, no hi havia encara cap poder públic separat del poble que se li pogués oposar. La democràcia espontània es trobava encara en ple floreixement, i això ha d'ésser el punt de partida per a valorar el poder i la posició tant del consell com del basileus.
  3. El cap militar (basileus). Ací remarca Marx: «els lletrats europeus, la majoria d'ells nascuts com a dependents dels prínceps, fan el basileus un monarca en el sentit modern. Contra això s'alça el yankee-republicà Morgan. Diu amb força ironia, però encertadament, de l'untuós Gladstone i de la seua «Juventus Mundi»:
    'El senyor Gladstone ens presenta els cabdills grecs de l'època heroic com reis i prínceps, amb l'afegit que són també uns gentlemen; però fins i tot ell hi ha d'afegir: en general sembla que hem trobar el costum o la llei de la primogenitura força estesa, però no clarament determinada'».

També li deurà semblar al propi senyor Gladstone que una primogenitura tan restringida força estesa, tot i que no gaire clara, té el mateix valor que cap.

Com era l'herència dels càrrecs entre els iroquesos i els altres indians, ja ho hem vist. Tots els càrrecs eren electius, majoritàriament dins una gens i així hereditaris en aquesta. En les vacants progressivament es donà preferència al parent gentil més proper—germà o fill de la germana—en el cas que no hi hagués cap motiu per rebutjar-lo. Si per tant entre els grecs sota el domini del dret patern el càrrec de basileus com a regla passava al fill o a un dels fills, això demostra únicament que el fill tenia la probabilitat de la successió mitjançant l'elecció popular, però de cap manera demostra una successió amb força de dret sense elecció popular. Ço que hi trobam, entre els iroquesos i els grecs, és el primer indici d'una futura noblesa hereditària o monarquia. Els indicis parlen per tant que entre els grecs el basileus o bé era elegit pel poble o bé havia d'ésser reconegut pels seus òrgans—consell o àgora—com se solia fer pel «rei» (rex) romà.

A la «Ilíada» el senyor d'homes Agamemnó no apareix com a rei suprem dels grecs, sinó com a comandant suprem d'un exèrcit federal davant una ciutat assetjada. I a aquesta seua condició s'hi refereix Odisseu, quan esclata la baralla entre els grecs, en el famós passatge: no és bo el comandament de molts, un ha d'ésser el comandant, etc. (després ve l'elogi vers el ceptre que és un afegit posterior). «Odisseu no fa cap discurs sobre una forma de govern, sinó que demana obediència envers el mariscal de camp suprem en la guerra. Pels grecs, que davant Troia semblen tan sols un exèrcit, les coses a l'àgora es fan democràticament. Aquil·les, quan parla de les ofrenes, és a dir del repartiment del botí, no en fa mai repartidor Agamemnó ni cap altre basileus, sinó 'els fills dels aqueus', és a dir el poble. Els predicats: engendrat de Zeus, nodrit per Zeus, no demostren res, ja que cada gens descendeix d'un déu, i la del cap tribal d'un déu 'major'—ací Zeus. Fins i tot els esclaus personals, com el porquer Eumeu entre d'altres són 'divins' (dioi i theioi) i això en l''Odissea', per tant en una època molt posterior que la 'Ilíada'; en la mateixa 'Odissea' hom atorga el nom d'heros encara tant a l'herald Mulios, com al cantor cec Demòdoc. En breu, el mot basileia, que els escriptors grecs empren per la denominada reialesa homèrica (perquè el comandament militar n'és la característica principal), amb un consell i una assemblea popular al costat, suposa únicament una democràcia militar» (Marx).

Els basileus a banda de funcions militars tenia encara de sacerdotals i jurídiques; les darreres no gaire determinades, les primeres en la seua dignitat de representant suprem de la tribu o de la lliga de tribus. De les funcions civils i administratives no s'hi llegeix res; sembla però que pel seu càrrec era membre del consell. Traduir basileus per könig, és per tant del tot correcte, ja que könig (kuning) prové de kuni, künne i indica el cap d'una gens. Però el sentit actual del mot rei no es correspon de cap manera al basileus del grec antic. Tucídides dóna explícitament a l'antiga basileia el nom de patrikê, és a dir derivada de la gens, i diu que tenia unes funcions molt determinades i per tant limitades. I Aristòtil diu que la basileia dels temps heroics era una noblesa damunt de lliures, i el basileus un cap d'exèrcit, jutge i sacerdot suprem; no tenia per tant cap poder executiu en el sentit posterior.[1]

Veiem per tant en l'ordenament grec dels temps heroics l'antiga organització gentil encara amb una força viva, però també ja a l'inici del seu ensorrament: dret patern amb transmissió dels béns als fills, amb la qual cosa s'afavoria l'acumulació de riquesa en la família i la família esdevenia un poder contra la gens; repercusió de la diferenciació en la riquesa en l'ordenament mitjançant la formació dels primers indicis d'una noblesa i reialesa hereditàries; esclavitud, al principi encara merament de presoners de guerra, però ja en trànsit cap a l'esclavatge de membres de la pròpia tribu—i àdhuc de la pròpia gens; l'antiga guerra de tribu contra tribu degenera ja en un expoli sistemàtica per terra i per mar, per conquerir bestiar, esclaus, tresors, en una font regular de recursos; en breu, la riquesa es considera i aprecia com el bé suprem i hom perverteix l'antic ordre gentil per justificar el robatori forçós de riqueses. Tan sols mancava encara una cosa: una institució que no tan sols asseguràs les riqueses de nova adquisició dels individus contra les tradicions comunistes de l'ordre gentil, que no tan sols santificàs la propietat privada tan poc estimada abans, i declaràs el seu culte fi suprem de la comunitat humana, sinó que també imprimís el segell del reconeixement social general a les noves formes d'adquisició de riqueses, desenvolupades l'una darrera l'altra, per tant a l'engrandiment continu de riqueses; una institució que perpetuàs no tan sols la divisió inicial de la societat en classes, sinó també el dret de les classes propietàries a l'explotació de les no-propietàries i al domini per damunt llur. I aquesta institució arribà. L'estat fou inventat.

Notes de Friedrich Engels[modifica]

  1. Com al basileu grec, també al cap militar asteca s'ha identificat amb el príncep modern. Morgan sotmeté per primera vegada a la crítica històrica les relacions dels espanyols, primer equivocades i exagerades, després descaradament falses, i demostra que els mexicans de l'estadi intermig de la barbàrie es trobaven, no obstant això, en un nivell superior a la dels indians pueblo de Nou Mèxic, i que llur ordenament, en la mesura que s'hi podia veure a través d'informacions desfigurades es corresponia a: una lliga de tres tribus, que havia fet un nombre igual d'altres les seues tributàries i era governada per un consell federal i un mariscal de camp federal, a qui els espanyols feren un «emperador».

Variants textuals[modifica]

  1. (1884) Família punalua
  2. (1884) hi manca: estricte