L'origen de la família, la propietat i l'estat/La gens iroquesa

Arribam ara a una altra descoberta de Morgan, si més no de la mateixa importància que la reconstrucció de la forma familiar primitiva a partir del sistema de parentiu. La prova que les agrupacions familiars designades per noms d'animals dins una tribu d'indians americans són essencialment idèntiques amb les genea dels grecs, les gentes dels romans; que la forma americana és l'original, la greco-romana la posterior i derivada; que tota l'organització social dels grecs i els romans dels temps primitius en gens, fratria i tribu troba el seu fidel paral·lel en l'americana-indiana; que la gens és una institució comuna a tots els bàrbars fins a la llur entrada en la civilització, i encara després (segons les fonts de què ara disposam)—aquesta prova ha aclarit d'un cop les parts més fosques de la història dels antics grecs i romans i al mateix temps ens dóna explicacions sobre els trets fonamentals de l'estructura social de l'època primitiva—abans de la introducció de l'estat. Per simple que puga semblar la qüestió, una vegada hom ho sap, Morgan no ho descobrí encara fins els darrers temps; en el seu escrit anterior aparegut el 1871 encara no havia entrat en el secret, la troballa del qual ha deixat muts per un temps^{[Variant textual 1]} els habitualment tan confiats prehistoriadors anglesos.

Ja hem vist abans, en la família punalua, quina és la composició d'una gens en la forma original. Consisteix en totes les persones que, mitjançant el matrimonia punalua i segons les idees que hi dominen per necessitat, formen la descendència reconeguda d'una determinada mare ancestral individual. Com que en aquesta forma familiar la paternitat és incerta, hi val tan sols la línia femenina. Com que els germans no poden casar-se amb les llurs germanes, sinó únicament dones d'un altre llinatge, els fills que tenen amb aquestes dones alien queden d'acord amb el dret matern fora de la gens. Romanen per tant únicament els descendents de les filles de cada generació dins els lligams del llinatge; els dels fills passen a les gentes de les llurs mares. Què s'esdevé ara amb aquest grup de consanguinitat, una vegada es constitueix com a grup particular, front als grups similars de dins d'una tribu?

Com a forma clàssica aquesta gens original Morgan pren la dels iroquesos, especialment la de la tribu seneca. En aquesta s'hi donen vuit gentes, amb noms d'animals: 1. Llop, 2. Ós, 3. Tortuga, 4. Castor, 5. Cèrvol, 6. Becada, 7. Garsa, 8. Falcó. En cada gens dominen els costums següents:

1. Tria els seus sachem (príncep en la pau) i cabdill (cap militar). El sachem ha d'ésser triat dins la pròpia gens, i el seu càrrec és hereditari, en el cas que se l'haja d'ocupar per vacància; el cap militar pot ésser triat també de fora de la gens i en ocasions pot no haver-hi. Com a sachem mai no es tria el fill de l'anterior, ja que entre els iroquesos hi regeix el dret matern, i així el seu fill pertany a una altra gens; però sí i sovint el germà o el fill de la germana. En les eleccions hi participen tots, homes i dones. L'elecció, però, ha d'ésser ratificada per les altres set gentes, i sols després d'això pren possessió solemnent l'elegit, i de fet a través del consell general de tota la lliga iroquesa. La importància d'això la veurem més endavant. El poder del sachem dins la gens és d'una natura paternal, merament moral; no té cap mitjà de coerció. A banda d'això pel càrrec és membre tant del consell tribal dels seneques com del consell federal de la comunitat dels iroquesos. El cabdill militar té potestat únicament en qüestions de guerra.
2. Destitueix el sachem i el cabdill militar a voluntat. Això també ho fan plegats homes i dones. Els destituïts són posteriorment simples guerrers com els altres, persones privades. El consell tribal pot destituir també d'altra banda els sachems, fins i tot contra la voluntat de la gens.
3. Cap membre no pot casar-se dins la gens. Aquesta és la regla fonamental, el vincle que la manté unida; és l'expressió negativa del força positiu vincle de consaguinitat, pel qual els individus compresos esdevenen una gens. Mitjançant la descoberta d'aquests simples fets Morgan ha revelat la natura de la gens per primera vegada. Com de poc s'havia entès fins ara la gens ho demostren les narracions prèvies sobre salvatges i bàrbars, on les diferents corporacions que integren l'ordre gentilici eren incompreses i indiferenciades, on tribu, clan, thum, etc., era el mateix i on s'hi deia de vegades, en parlar d'aquestes corporacions que el matrimoni a l'interior era prohibit. Per tant es creà una confusió sense remei que permeté al senyor McLennan convertit en Napoléon de poder posar ordre amb el veredicte: totes les tribus es divideixen en les que s'hi prohibeix el matrimoni (exògames), i les que s'hi permet (endògames). I després d'haver complicat tant profundament la qüestió, pogué encara dedicar-se a recerques tan profundes com escatir quina d'aquestes dues absurdes classes havia sigut la primera: l'exogàmia o l'endogàmia. Amb el descobriment de la gens basada en la consaguinitat i de la impossibilitat de matrimoni entre els seus membres que en resulta, aquesta bestiesa s'ha esvaït tota sola. - És evident que en l'estadi on trobam els iroquesos, la prohibició del matrimoni dins la gens es manté inviolable.
4. Els béns dels morts requeixen en la resta de companys de gens, han de romandre en la gens. Davant l'escasa importància d'allò que un iroquès podia llegar, els parents gentils més propers es dividien l'herència; si moria un home, corresponia als seus germans i germanes carnals i als germans de mare; si mora una dona, corresponia als seus fills i germanes carnals, però no als seus germans. Per això mateix home i dona no podien heretar entre ells, o els fills del pare.
5. Els companys de gens es devien mútuament ajut, protecció i especialment suport en la revenja de greuges d'aliens. L'individu confiava per la seua seguretat en la protecció de la gens i ho podia fer; qui l'agreujava, agreujava tota la gens. D'ací que del vincle de sang de la gens, sorgís el deure de la revenja de sang, que els iroquesos reconeixen de forma il·limitada. Si un aliè a la gens matava un company de gens, tota la gens del mort era obligada a la revenja de sang. Inicialment hom provava la mediació; la gens de l'homicida celebrava consell i feia al consell de la gens del mort propostes d'acord, que la majoria de vegades eren declaracions de condol i importants presents. Si s'acceptaven, la cosa quedava resolta. En l'altre cas la gens agreujada nomenava un o més revenjadors que eren obligats a perseguir i matar l'homicida. Si ho feien, la gens del darrer no tenia cap dret a queixar, el cas restava resolt.
6. La gens té uns noms determinats o una sèrie de noms que tan sols ella pot emprar en tota la tribu, de forma que el nom de l'individu indica igualment la gens a la qual pertany. Un nom gentilici comportava drets gentilicis per endavant.
7. La gens pot adoptar aliens i mitjançant això integrar-los en la tribu sencera. Els presoners de guerra, que hom no matava, esdevenien així mitjançant l'adopció en una gens membres del tribu dels seneques i obtenien per tant tots els drets gentilicis i tribals. L'adopció es feia per petició de companys individuals de la gens, homes que acceptaven l'aliè com a germà o germana, dones que l'acceptaven com a fill; l'ingrés solemne a la gens era necessari per la ratificació. Sovint gentes disminuïdes per causes excepcionals es reforçaven mitjançant l'adopció en massa d'individus d'una altra gens, amb l'acord d'aquesta. Entre els iroquesos es dóna la integració solemne en la gens en una sessió pública del consell tribal, que esdevenia eixí de fet una cerimònia religiosa.
8. Difícilment hom pot demostrar entre les gentes indianes festes religioses especials; però les cerimònies religioses dels indians es relacionen més o menys amb les gentes. En les sis festes religioses dels iroquesos els sachems i els cabdills militars són inclosos pel llur càrrec entre els «guardians de la fe» i tenen funcions sacerdotals.
9. La gens té un lloc de soterrament comú. Això ara ha desaparegut entre els iroquesos de l'estat de Nova York que viuen en mig dels blancs, però abans n'hi havia un. Entre els altres indians encara hi són; com és el cas dels tuskarores, emparentats amb els iroquesos, que, tot i que cristians, tenen per cada gens una filera determinada al camp sant, de forma que la mare és soterrada a la mateixa filera que els fills, però no el pare. I també entre els iroquesos tota la gens acompanya el difunt al soterrar, té cura de la tomba, de l'oració fúnebre, etc.
10. La gens té un consell, l'assemblea democràtica de tots els gentils adults masculins i femenins, tots amb igualt dret de vot. Aquest consell triava els sachems i els cabdills militars i els destituïa; com també la resta de «guardians de la fe»; decidia sobre les donacions de redempció (preu de sang) o les revenges de sang pels gentils assassinats; adoptava els aliens a la gens. En breu, era el poder sobirà de la gens.

Aquestes són les atribucions d'una gens típica indiana.

«Tots els seus membres són individus lliures, cadascú obliga a protegir la llibertat dels altres; iguals en drets personals—ni els sachems ni els caps militars pretenien cap preeminència; constituïen una germandat, unida per lligams de sang. Llibertat, igualtat, fraternitat, tot i que no formulats, eren els principis fonamentals de la gens, i aquesta era la unitat de tot un sistema social, el fonament de la societat indiana organitzada. Això aclareix l'implacable sentit d'independència i de dignitat personal en el comportament, que tothom reconeix en els indians».

En l'època del descobriment els indians de tota Nord-amèrica s'organitzaven en gentes d'acord amb el dret matern. Tan sols en certes tribus, com en les dels dakotes, les gentes havien decaigut, i en unes altres, els ojibwas, els omahas, s'organitzaven d'acord amb el dret patern.

En un bon nombre de tribus indianes amb més de cinc o sis gentes ens troba que tres, quatre o més gentes es reuneixen en un grup particular, que Morgan en fidel traducció del nom indià denomina d'acord amb el seu corresponent grec fratria (germandat). Així els seneques tenen dues fratries; la primera inclou les gentes 1-4, la segona les gentes 5-8. Una recerca més detinguda demostra que aquestes fratries són majoritàriament les gentes originals en les quals es dividia inicialment la tribu; ja que amb la prohibició matrimonial dins la gens cada tribu havia de comprendre si més no dues gentes, si volia poder mantindre's independent. En la mesura que la tribu s'engrandia, cada gens es dividia en dues o més, cadascuna de les quals era ara una gens diferenciada, mentre que la gens original que aplegava totes les gentes filles subsistia com a fratria. Entre els seneques i la majoria dels altres indians les gentes d'una fratria són gentes germanes, mentre que les altres són les llurs gentes cosines—relacions que en el sistema de parentiu americà tenen un sentit força real i expressiu. Originàriament tampoc cap seneca es podia casar dins la seua fratria, per bé que això ja s'ha superat i ara es limita a la gens. La tradició dels seneques diu que l'ós i el cérvol foren les dues gentes originals, de les quals en deriven les altres. Una vegada arrelà aquesta nova institució, es modificà d'acord amb la necessitat; en extingir-se les gentes d'una fratria, s'hi traspassaven gentes senceres d'altres fratries per aconseguir un equilibri. D'ací que ens trobam en diferents tribus amb gentes homònimes agrupades en fratries diferents.

Les funcions de la fratria entre els iroquesos són en part socials, en part religioses. 1. El joc de pilota es fa entre les fratries; cadascuna presenta els llurs millors jugadors, la resta seuen separats en cada fratria, i confien en la victòria dels llurs. - 2. En el consell tribal seuen plegats els sachems i caps militars de cada fratria, i els dos grups enfrontats, cada orador parla als representants de cada fratria com una corporació particular. - 3. Si s'esdevenia un homicidi en la tribu, en el qual ni l'homicidi ni el mort pertanyien a la mateixa fratria, la gens agreujada apel·lava sovint a les seues gentes germanes; aquestes feien un consell de fratria i s'adreçaven a l'altra fratria com a comunitat, per tal que aquesta es reuní en consell per resoldre la qüestió. Ací sorgia per tant la fratria de nou com a gens originària i amb més possibilitats d'èxit que no pas la gens individual, filla seua. - 4. En cas de mort d'individus destacats la fratria oposada es feia càrrec dels funerals i del soterrar, mentre que la fratria del difunt encapçalava el dol. Si moria un sachem, la fratria oposada anunciava la vacança del càrrec al consell federal dels iroquesos. - 5. En l'elecció d'un sachem intervenia també el consell de la fratria. La confirmació per les gentes germanes es tenia per força natural, però les gentes de l'altra fratria podien oposar-s'hi. En aquest cas el consell d'aquesta fratria es reunia; si l'oposició es mantenia, l'elecció era invalidada. - 6. Anteriorment els iroquesos tenien misteris religiosos particulars, anomenats medicine-lodges pels blancs. Aquests eren celebrats entre els seneques mitjançant dues associacions religioses, amb una cerimònia regular pels nous membres; a cadascuna de les dues fratries li corresponia una d'aquestes associacions. - 7. Si, com és gairebé segur, els quatre linages (llinatges), que habitaven els quatre sectors de Tlascalá en l'època de la conquesta, eren quatre fratries, això demostraria que les fratries eren considerades com entre els grecs i en grups familiars semblants dels alemanys també unitats militars: aquests quatre linages anaven a la lluita cadascuna com un exèrcit particular, amb uniformes i banderes pròpies i sota un cap propi.

Així com diverses gentes fan un fratria, també en la forma clàssica diverses fratries constitueixen una tribu; en molts casos en tribus força afeblides desapareix el membre intermig, la fratria. Què caracteritza ara una tribu indiana a Amèrica?

1. Un territori propi i un nom propi. Cada tribu posseïa a més de l'indret on s'establia realment una zona extensa per la caça i la pesca. Més enllà s'hi estenia a més una ampla franja de terra neutral fins la zona de la tribu veïna, la grandària de la qual depenia de si separava tribus emparentades per la llengua o no. És el bosc fronterer dels alemanys, el desert que els sueus de Cèsar crearen al voltant de la llur zona, l'îsarnholt (en danès jarnved, limes Danicus) entre danesos i alemanys, el bosc saxó i el branibor (en eslau = bosc de protecció), que dóna el seu nom a Brandenburg, entre els alemanys i els eslaus. La zona separada per aquestes fronteres poc formals era la terra comuna de la tribu, reconeguda com a tal per les tribus veïnes i protegida per ella mateixa contra incursions. La inseguretat de les fronteres no creava inconvenients pràctica en general, llevat de qual la població creixia força. - Els noms de la tribu semblen haver sorgit més per atzar que per elecció deliberada; amb el temps passava que una tribu era designada per les tribus veïnes amb un nom diferent del que emprava ella mateixa; similarment els alemanys reberen el llur primer nom col·lectiu de la història, germànics, per part dels celtes.
2. Un dialecte particular, únicament propi d'aquesta tribu. De fet tribu i dialecte són la mateixa cosa; la constitució de noves tribus i dialectes mitjançant la divisió s'ha esdevingut fins fa poc a Amèrica i tampoc ara es deu haver acabat del tot. Quan dues tribus afeblides es fusionen en una, s'esdevé excepcionalment que en la mateixa tribu es parlen dos dialectes emparentats. La grandària mitjana de les tribus americanes és inferior a 2.000 caps; els xeroquis, però, són uns 26.000, el nombre més gran d'indians en els Estats Units que parlen el mateix dialecte.
3. El dret de nomenar els sachems i caps militars triats per les gentes i
4. el dret de destituir-los, àdhuc contra la voluntat de la llur gens. Com que aquests sachems i caps militars són membres del consell tribal, s'aclareixen tot sols aquests drets de la tribu respecte ells. Quan s'ha constituït una lliga de tribus i totes les tribus són representades en un consell federal, hi passen tots aquests drets.
5. La possessió de concepcions religioses comunes (mitologia) i de pràctiques de culte.
   «Els indians eren en la llur forma bàrbara un poble religiós».
   La llur mitologia no s'ha estudiat encara de cap manera de forma crítica; s'afiguraven ja encarnades les llurs concepciosn religioses—esperits de tota mena—sota formes humanitzades, però l'estadi inferior de la barbàrie on s'hi trobaven no coneix encara cap representació gràfica, els anomenats ídols. És un culte a la natura i als elements en desenvolupament cap al politeïsme. Les diferents tribus tenen les llurs festes regulars, amb determinades formes de culte, especialment danses i jocs; la dansa especialment era una part essencial de totes les festivitats religioses; cada tribu celebrava les seues pròpies.
6. Un consell tribal per a afers comuns. Era integrat per tots els sachem i caps militars de les gentes individuals, ells lurs autèntics representants, car eren movibles; era públic, envoltat de tots els altres membres de la tribu que tenien el dret d'intervindre-hi i d'ésser-hi escoltats en les llurs opinions; el consell decidia. Com a regla qualsevol desl presents era escoltat si ho demanava, àdhuc les dones podien exposar la llur opinió mitjançant un orador de la llur elecció. Entre els iroquesos la decisió final s'havia de prendre per unanimitat, com era també el cas en moltes decisions de les comunitats frontereres alemanyes. Al consell tribal li pertocava especialment la reglamentació de les relacions amb les tribus alienes; rebia i enviava delegacions, declarava la guerra i concloïa la pau. En esclatar la guerra la feien majoritàriament voluntaris. En principi tota tribu es considerava en situació de guerra amb tota altra tribu amb la qual no hagués conclòs cap tractat de pau explícit. Les expedicions bèl·liques contra aquests enemics eren organitzades principalment per uns quants guerres destacats; feien un ball guerrer, i qui hi participava, declarava per tant la seua contribució a l'expedició. La columna es formava aviat i es posava en moviment. Igualment la defensa del territori tribal atacat la realitzaven majoritàriament voluntaris. La sortida i l'arribada d'aquestes columnes donava lloc sempre a festivitats públiques. No calia el consentiment del consell tribal per aquestes expedicions i no se'l demanava. Són del tot com les expedicions privades de les companyies alemanyes que Tàcit ens descriu, únicament que entre els alemanys les companyies han assolit ja un caràcter permanent, constituïdes per un nucli dur, que s'organitza ja en temps de pau, i que agrupa al voltant seu els voluntaris restants en cas de guerra. Aquestes columnes de guerra eren rarament nombroses; les expedicions més importants dels indians, fins i tot a grans distàncies, les realitzaven forces d'una grandària insignificant. Si s'ajuntaven diverses d'aquestes companyies en una gran empresa, cadascuna obeïa únicament el seu propi cap; la unitat del pla de campanya era únicament garantida per bé o per mal per un consell d'aquests caps. És la direcció de la guerra dels alamanys del segle IV de l'Alt Rin, tal com troba descrit a Ammià Marcel·lí.
7. En determinades tribus trobam un cap suprem, les atribucions del qual són de fet escases. És un dels sachem, que en casos que demanen una actuació ràpida, pren mesures provisionals fins el moment que el consell es puga reunir i prendre els acords vàlids. És un inici de funcionari amb poder executiu, inici feble que en el seu desenvolupament ha continuat en general infructuós; com veurem en la majoria de casos, si no sempre, aquesta figura s'ha desenvolupat a partir del cap suprem de l'exèrcit.

La gran majoria dels indians americans no passarien de la unió tribal. En tribus poc nombroses, separades entre si per àmplies franges frontereres, afeblides per guerres contínues, s'ocupaven amb pocs homes un territori immens. Ací i allà es formaven aliances entre tribus emparendades en cas de necessitat momentània i es desfeien després. Però en determinades regions tribus originàriament emparentades i després escampades, s'havien tornat a fusionar en lligues duradores i havien donat aixió el primer pas cap a la construcció de nacions. En els Estats Units trobam la forma més evolucionada d'aquestes lligues entre els iroquesos. Des dels llurs assentament a l'oest del Mississipí, on probablement constituïen una branca de la gran família dakota, s'establiren després d'una llarga marxa en l'actual estat de Nova York, dividits en cinc tribus: seneques, caiugues, oneides i mohicans. Vivien de la pesca, de la caça i d'una horta primitiva, habitaven en poblats la majoria dels quals eren rodejats d'una empalissada. Sense superar els 20.000 caps, tenien en totes les cinc tribus un nombre de gentes aplegades, parlaven dialectes semblants d'una mateixa llengua i ocupaven aleshores una zona contínua, repartit entre les cinc tribus. Com que aquesta zona era de nova conquesta, era lògic que aquestes tribus romanguessen unides contra els qui havien sigut desposseïts, i això esdevingué més tard, en el segle XV, una «lliga perpetua» formal, una confederació que conscients de la seua nova força prengué un caràcter agressiu i en el cim del seu poder, vers el 1675, havia conquerit grans franges de terra circundants i en part n'havia fet fora els habitants, en part els havia fet tributaris. La lliga iroquesa ofereix l'organització més avançada a la que arribaren els indians de l'estadi superior de la barbàrie (per tant amb l'excepció de mexicans, neo-mexicans i peruans). Les condicions fonamentals de la lliga eren les següents:

1. Lliga perpètua de les cinc tribus amb vincles de sang fonamentada en la igualtat i la independència plenes en tots els afers tribals interns. Aquests vincles de sang constituïen el veritable fonament de la lliga. De les cinc tribus tres es deien tribus parentals i eren germanes entre elles; les dues altres es consideraven tribus fills i eren igualment tribus germanes entre elles. Tres gentes—les més antigues—eren encara presents en totes cinc, unes altres tres en tres tribus, i els membres de cadascuna d'aquestes gentes eren germans tots ells repartits per totes cinc tribus. La llengua comuna, tan sols dividida dialectalment, era expressió i prova de l'origen comú.
2. L'òrgan de la lliga era un consell federal de 50 sachems, tots iguals en rang i influència; aquest consell decidida en ferm en totes les qüestions de la lliga.
3. Aquests 50 sachems foren repartits en la fundació de la lliga per totes les tribus i gentes, com a portadors de nous càrrecs, instituïts explícitament pels objectius de la lliga. En cas de vacants tornaven s'elegien de nou per les gentes respectives i podien ésser destituïts tothora; el dret de nomenar en el càrrec pertanyia però al consell federal.
4. Aquests sachems federals eren també els sachems de les llurs tribus respectives i tenien veu i vot en el consell tribal.
5. Tots els acords del consell federal s'havien de prendre unànimament.
6. La votació es feia per tribus, de forma que cada tribu i dins cada tribu tots els membres del consell havien d'arribar a un consens per prendre una decisió ferma.
7. Cadascun dels cinc consells tribals podia convocar el consell federal, però aquest no ho podia fer tot sol.
8. Les sessions tenien lloc davant l'assemblea del poble; tot iroquès podia prendre la paraula; tot ho decidia el consell.
9. La lliga no tenia cap personal al capdavant, ni un cap amb poder executiu.
10. Contràriament tenia dos caps militars suprems, amb les mateixes funcions i el mateix poder (els dos «reis» dels espartans, els dos cònsuls a Roma).

Aquesta era tot l'ordenament pública sota el qual els iroquesos visqueren més de quatre-cents anys i encara hi viuen. L'he transcrita tal com la refereix Morgan, perquè ens dóna l'oportunitat d'estudiar l'organització d'una societat que encara no coneix cap estat. L'estat suposa un poder públic especial separat del conjunt dels que l'integren en cada cas, i Maurer, que amb un instint correcte reconeix l'ordenament de les marques alemanyes com una institució purament social, essencialment diferent d'un estat, tot i que en gran mesura després s'hi base—Maurer investiga en tots els seus escrits el naixement progressiu del poder públic a partir de i al costat dels ordenaments originaris de les marques, pobles, masos i ciutats. Veiem entre els indians nord-americans com un poble originalment unitari s'expandeix progressivament per tot un immens continent, com les tribus esdevenen per divisió pobles, grups sencers de tribus, com les llengües es diferencien, fins no ésser tan sols incomprensibles mútuament, sinó àdhuc fins gairebé perdra tota espurna de la unitat original; com a més en les tribus les gentes individuals es divideixen en més, les antigues gentes maternes es mantenen com a fratries i amb tot els noms d'aquestes antigues gentes romanen iguals en tribus molt allunyades i distants—el llop i l'ós són noms gentilicis que encara es troben en una majoria de totes les tribus indianes. I l'ordenament fins ara descrit es correspon a grans trets a totes—tan sols que moltes no arriben a la lliga de tribus emparentades.

Veiem, però, també amb quina força—una vegada establerta la gens com a unitat social—tota l'ordenació de gentes, fratries i tribus per una necessitat gairebé apressant—amb naturalitat—es desenvolupa d'aquesta unitat. Totes tres són grups de diferents graons de vincles de sang, cadascun d'ells tancat en si mateix i ordenador dels propis afers, però cadascú també com a complement dels altres. I el cercle d'afers que abasten inclou el conjunt d'afers públics dels bàrbars de l'estadi inferior. Quan per tant trobam en un poble la gens com a unitat social, caldrà també que cercam una organització similar de la tribu a la descrita ací; i quan tenim fonts a l'abast, com entre els grecs i els romans, no tan sols la trobam, sinó que també ens convencem que allà on manquen les fonts, la comparació amb l'ordenament social americà ens pot ajudar a esclarir els dubtes i problemes més difícils.

I quin ordenament meravellós amb tota la seua candidesa i simplicitat, aquest ordenament gentil! Sense soldats, gendarmes i policies, sense nobles, reis, governadors, prefectes o jutges, sense presons, sense processos tot segueix el seu curs habitual. Totes les disputes i controvèrsies es decideixen per la comunitat dels implicats, la gens o la tribu, o les gentes individuals entre elles—tan sols excepcionalment apareix com a mitjà la revenja de sang, de la qual la nostra pena de mort no és més que la forma civilitzada, amb tots els avantatges i inconvenients de la civilització. Tot i que els afers comuns que cal tractar són molt més que ara—la llar és comuna i comunista per una sèrie de famílies, la terra és propietat tribal, tan sols els hortets són atorgats provisionalment a les llars—, encara hom no ha de recòrrer ni a les més petita espurna del nostre enorme i complicat aparell administratiu. Els impliciats decideixen, i en la majoria de casos el costum secular ho regula tot. No hi poden haver ni pobres ni indigents—la llar comunista i la gens coneixen els llurs deures envers els grans, els malalts i els mutilats de guerra. Tots són iguals i lliures—també les dones. Pels esclaus encara no hi ha lloc, ni tampoc encara com a norma per la subjugació de tribus alienes. Quan els iroquesos el 1651 venceren els eries i la «nació neutral», oferiren a totes dues d'entrar en igualtat de drets a la lliga; tan sols quan els vençuts hi refusaren, foren expulsats dels llurs territoris. I quina mena d'homes i dones ha generat aquesta mena de societat, ho demostra els respecte que tots els blancs han tingut envers els indians no corromputs, per la dignitat personal, la correcció, la fermesa de caràcter i la valentia d'aquests bàrbars.

De la valentia hem viscut molt recentment exemples a Àfrica. Tant els cafres zulús fa uns anys com els nubians fa un parell de mesos—totes dues tribus, on encara no han aparegut les institucions gentils—han fet quelcom que no pot fer cap exèrcit europeu. Tan sols armats amb llances i dards, sense armes de foc, han avançat sota la pluja de plom dels fusells de repetició de la infanteria anglesa—reconeguda com la primera del món en el combat tancat—fins arribar a les baionetes i desordenar-les més d'una vegada i fins i tot desbaratar-les, malgrat la colossal desigualtat d'armes i malgbrat que no han fet mai cap servei militar ni saber què és la instrucció. Ço que poden suportar i realitzar, ens ho aclareix el lament dels anglesos segons el qual un cafre en 24 hores pot recòrrer una distància més llarga que un cavall—el més petit dels muscles se li marcava, dur i potent, com la tralla de cuir, diu un pintor anglès.

Així eren els humans i la societat humana, abans que es realitzàs la divisió en classes diferents. I quan comparam la llur situació en relació a la de la immensa majoria dels homes civilitzats d'avui, és enorme el contrast entre el proletari i el petit pagès d'avui i l'antic membre lliure d'una gens.

Això és un aspecte. No oblidam però que aquesta organització es dirigia al fracàs. No anà per damunt de la tribu; la lliga de tribus marca ja l'inici de la llur destrucció, com ja s'ha vist i es veurà en els intents de subjugació dels iroquesos. Ço fora de la tribu era fora de la llei. On no hi havia un tractat de pau explícit, hi dominava la guerra de tribu contra tribu, i la guerra es feia amb la crueltat que diferencia els humans de les altres bèsties i que fins més tard nou fou suavitzada de forma interessada. L'ordenament gentil en el seu floreixement, com hem vist a Amèrica, suposava una producció extraordinàriament subdesenvolupada, per tant una població extraordinàriament escampada per un ampli territori; per tant una dominació gairebé completa dels humans per part de la natura exterior, hostil i incomprensible, reflectida en les concepcions religioses puerils. La tribu restà com la frontera dels humans, tant pels aliens a la tribu com pels propis: la tribu, la gens i llurs institucions eren santes i inamovibles, eren un poder superior lliurat per la natura, a la qual els individus restaven sotmesos incondicionalment en sentiments, pensaments i accions. Per imponents que ens apareguen els individus d'aquesta època, és força difícil distingir els uns dels altres, encara lligats, com diu Marx, al cordó umbilical de la comunitat natural. El poder d'aquesta comunitat natural s'havia de trencar—i es trencà. Però se'l trencà per influències que, des d'un principi ens apareixen com una degradació, una caiguda al pecat des de la senzilla alçada moral de l'antiga societat gentil. Són els interessos més baixos—cobdícia vulgar, desig brutal de plaers, avarícia roïna, robatoris egoïstes de la propietat comuna—, que inicien la nova i civilitzada societat de classes; són els mitjans més baixos—robatori, violació, engany traïció, els que arruïnen l'antiga societat gentil sense classes i la duen a la caiguda. I la pròpia nova societat, durant tots els dos milenis i mig de la seua existència, no ha sigut res més que el desenvolupament de la petita minoria a costa de la gran majoria explotada i oprimida, i això és així ara més que mai abans.

Variants textuals

1. (1884) hi manca: per un temps