La Divina Comèdia. Infern (1921)/Cant I

De Viquitexts
Sou a «Cant I»
La Divina Comèdia. Infern (1921)
CANT PRIMER
L'esgarriament. El fals camí. El guia segur.


E
n ésse' a mig camí de nostra vida

em vaig trobar dins d'una selva fosca,
car havia perdut la via dreta.
4.Ah, i quant de dir com era és cosa dura
aquella selva espessa, aspra i salvatge,
que, de pensar-hi sols, la por ja torna!
7.Tant és amarga, que a la mort fa vores;
mes en tractar del bé que vaig trobar-hi
diré les altres coses allà vistes.
10.Com en tal lloc entrí, no sé explicar-ho:
tan ensunyat estava en l'hora aquella
en què deixí la via veritable.[1]

13.Mes, quan haguí arribat d'una collada
al peu, allà on aquella vall finia
que omplert el cor m'havia de temença,
16.vaig mirà al cim, i viu-li les espatlles
vestides ja amb els raigs d'aquell planeta
que a tothom dret per tota via porta.
19.Una mica llavors la por vaig perdre
que del cor en l'estany m'era durada
la nit que jo passí tan ple d'angúnia.
22.I com aquell que, fora ja del pèlag,
amb l'alè fatigós, des de la platja,
es gira i guaita l'aigua perillosa;
25.així el meu ànim, fugitiu encara,
va girar-se endarrera per reveure
el pas d'on mai sortí persona viva.
28.Quan reposat el cos haguí una estona,
torní a trescar per la deserta costa,
talment, que era el peu ferm sempre el de sota.[2]

31.I, quasi al punt d'empendre la pujada,
vet aquí una pantera ardida i àgil,
d'una clapada pell tota coberta,
34.que d'allà al meu davant mai es movia
ans mon camí talment entrebancava
que molts cops em girí a punt de tornar-me'n.
37.Del començ del matí era ja l'hora,
i el sol anava amunt amb les estrelles
que eren amb ell quan la Bondat divina
40.mogué, al principi, aquelles belles coses;
i, així, d'esperar bé d'aquella fera
de l'alegroia pell, motius em daven
43.l'hora del dia i l'estació tan dolça;
mes no tant que paor no em fes la vista
d'un lleó que allà en front viu adreçar-se
46.(com si vingués, aquest, de mi a l'encontre
amb el cap alt i amb ràbia famolenca:
tant, que espantar-se'n l'aire fins semblava),[3]

49.i d'una lloba, que de les fams totes,
en sa magror, semblava agullonada,
i que ja féu a molts viure en misèria.
52.M'afeixugà fins a tal punt aquesta,
amb la paor que de sa vista eixia,
que perdí l'esperança de l'altesa.
55.I tal com és qui tresoreja amb ànsia
i el temps li arriba portador de pèrdues,
que en sa pensa sols té tristor i queixa;
58.així em deixava aquella inquieta bèstia,
que, a poc a poc, venint al meu encontre,
vers on s'apaga el sol recular feia'm.
61.Mentre jo avall esfereït fugia,
davant mos ulls vaig veure un aparèixer
que, per son llarg callar, semblava frèvol.
64.Aquest allà en el gran desert en veure,
—Tingues pietat de mi,—li cridí a l'acte—
sigues qui sigues, home ver o una ombra![4]

67.—Home no sóc—digué;—però fui home,
i els meus pares, tots dos, lombards van ésser,
i Màntua d'un i altre fou la pàtria.
70.Nasquí sub Julio, mes ja cap als últims;
i sota el bon August vaig viure a Roma
en temps dels déus enganyadors i falsos.
73.Poeta fui, i cantí aquell justíssim
rebrot d'Anquises que vingué de Troia
després que fou cremada Ílion superba.
76.Mes, tu, com és que a tants d'enuigs retornes?
com és que al delitós mont no ascendeixes
que és de tot goig la causa i el principi?
79.—Doncs tu Virgili ets? la font aquella
que expandeix del parlar un riu tan ample?—
li responguí, amb la cara avergonyida.—
82.O dels altres poetes llum i honra!
Valga'm el gran amor i el llarg estudi
que m'han fet recercar la teva obra![5]

85.El meu autor tu ets, i tu el meu mestre;
tu ets, tu sol, aquell de qui aprenia
el bell estil qui la meva honra ha feta.
88.Mira la bèstia que em fa fê endarrera!
Dóna'm ajut contra ella, famós savi,
car em fa tremolar venes i polsos!
91.—A tu et convé seguir una altra ruta—
em respongué, llagrimejar veient-me—
si vols eixir d'aquest indret salvatge;
94.que aquesta bèstia, de la qual t'exclames,
no vol que ningú passi per sa via;
mes tant li ho impedeix, que, irada, occeix-lo.
97.Tan malvada i cruel és de natura,
que mai veu sa avidesa satisfeta,
i, aprés del past, té major fam encara.
100.Són molts els animals amb què s'ajunta,
i més seran encar, fins que la faci
morî el Llebrê, en venir, entre tortures.[6]

103.No nodriran, a aquest, metall ni terra,
sinó virtut, amor i saviesa,
i sa nació serà entre Feltro i Feltro.
106.Salut serà d'aquella humil Itàlia
per qui morí la virginal Camil·la,
i Eurial, Turn i Nisus, de llurs nafres.
109.De vila en vila aquest irà traient-la
fins que a l'Infern de nou l'haurà tornada,
d'on de primer la féu sortir l'enveja.
112.Millor, i doncs, per ton profit, judico
que amb mi te'n vinguis, i seré el teu guia,
i et duré aun lloc etern, d'ací traient-te,
115.on oiràs els clams sense esperança,
i els esperits antics veuràs dolent-se
i cridant, cadascun, la mort segona;
118.i après veuràs aquells que estan joiosos
en mig del foc, car l'esperança tenen
d'anar entre els salvats quan l'hora en sigui.[7]

121.Si pujâ on són aquests després volguessis,
un esperit hi haurà d'això més digne
que jo: amb ell restaràs quan jo parteixi;
124.que aquell Emperador que allà dalt regna,
perquè contra sa llei rebel vaig ésser,
en sa ciutat no vol que per mi s'entri.
127.A tot arreu impera, i allà mana;
allà hi ha sa ciutat i son alt seti.
Oh, que feliç aquell que Ell hi destina!—
130.I jo a ell:—Et requeresc, poeta,
per aquell Déu que tu no conegueres
(a fi que d'aquest mal, i pitjors, fugi),
133.que em condueixis allà on deies ara
perquè la porta de Sant Pere vegi
i aquells que estan, segons has dit, tan tristos.—
136.Llavors partí, i jo li aní darrera.[8]





  1. Nel mezzo del cammin di nostra vita
    mi ritrovai per una selva oscura,
    chè la diritta via era smarrita.
    4Eh, quanto a dir qual'era è cosa dura
    questa selva selvaggia ed aspra e forte
    che nel pensier rinnova la paura!
    7Tanto è amara, che poco è più morte;
    ma per trattar del ben ch'io vi trovai,
    dirò dell'altre cose ch'io v'ho scorte.
    10I' non so ben ridir com'io v'entrai,
    tanto era pien di sonno in su quel punto
    che la verace via abbandonai.

  2. 13Ma poi ch'io fui al piè d'un colle giunto,
    là dove terminava quella valle
    che m'avea di paura il cor compunto,
    16guardai in alto, e vidi le sue spalle
    vestite già de' raggi del pianeta
    che mena dritto altrui per ogni calle.
    19Allor fu la paura un poco queta
    che nel lago del cor m'era durata
    la notte ch'io passai con tanta pièta.
    22E come quei che con lena affannata
    uscito fuor del pelago alla riva,
    si volge all'acqua perigliosa, e guata;
    25così l'animo mio, che ancor fuggiva,
    si volse indietro a rimirar lo passo
    che non lasciò giammai persona viva.
    28Poi ch'èi posato un poco il corpo lasso,
    ripresi via per la piaggia diserta,
    sì che il piè fermo sempre era il più basso.

  3. 31Ed ecco, quasi al cominciar dell'erta,
    una lonza leggiera e presta molto,
    che di pel maculato era coperta,
    34e non mi si partia d'innanzi al volto;
    anzi impediva tanto il mio cammino,
    ch'io fui per ritornar piú volte vòlto.
    37Tempo era dal principio del mattino,
    e il sol montava in su con quelle stelle
    ch'eran con lui, quando l'Amor divino
    40mosse da prima quelle cose belle;
    si ch'a bene sperar m'era cagione
    di quella fera alia gaietta pelle
    43l'ora del tempo e la dolce stagione;
    ma non sì, che paura non mi desse
    la vista, che mi apparve, d'un leone,
    46—questi parea che contra me venesse
    con la test'alta e con rabbiosa fame,
    sì che parea che l'aer ne temesse—,

  4. 49e d'una lupa, che di tutte brame
    sembiava carca nella sua magrezza,
    e molte genti fe' già viver grame.
    52Questa mi porse tanto di gravezza
    con la paura che uscia di sua vista,
    ch'io perdei la speranza dell'altezza.
    55E quale è quei che volentieri acquista
    e giugne il tempo che perder lo face,
    che in tutti i suoi pensier piange e s'attrista;
    58tal mi fece la bestia senza pace,
    che, venendomi incontro, a poco a poco
    mi ripingeva là dove il sol tace.
    61Mentre ch'io ruinava in basso loco,
    dinanzi agli occhi mi si fu offerto
    chi per lungo silenzio parea fioco.
    64Quando vidi costui nel gran diserto,
    "Miserere di me," gridai a lui,
    "qual che tu sii, od ombra od uomo certo!"

  5. 67Risposemi: "Non uomo, uomo già fui;
    e li parenti miei furon lombardi
    mantovani per patria ambedui.
    70Nacqui sub Julio, ancor che fosse tardi,
    e vissi a Roma sotto il buon Augusto,
    al tempo degli dei falsi e bugiardi.
    73Poeta fui, e cantai di quel giusto
    figliuol d'Anchise che venne da Troia,
    poi che il superbo Iliòn fu combusto.
    76Ma tu, perche ritorni a tanta noia?
    perchè non sali il dilettoso monte
    ch'è principio e cagion di tutta gioia?"
    79"Or se' tu quel Virgilio e quella fonte
    che spandi di parlar si largo fiume?"
    risposi lui con vergognosa fronte.
    82"O degli altri poeti onore e lume,
    vagliami il lungo studio e il grande amore
    che m'ha fatto cercar lo tuo volume.

  6. 85Tu se' lo mio maestro e il mio autore;
    tu se' solo colui da cui io tolsi
    lo bello stile che m'ha fatto onore.
    88Vedi la bestia per cui io mi volsi!
    Aiutami da lei, famoso saggio,
    ch'ella mi fa tremar le vene e i polsi!"
    91"A te convien tenere altro viaggio,"
    rispose, poi che lagrimar mi vide,
    "se vuoi campar d'esto loco selvaggio;
    94chè questa bestia, per la qual tu gride,
    non lascia altrui passar per la sua via,
    ma tanto lo impedisce, che l'uccide;
    97ed ha natura sì malvagia e ria,
    che mai non empie la bramosa voglia,
    e dopo il pasto ha più fame che pria.
    100Molti son gli animali a cui si ammoglia,
    e più saranno ancora, infin che il Veltro
    verrà, che la farà morir con doglia.

  7. 103Questi non ciberà terra nè peltro,
    ma sapienza e amore e virtute,
    e sua nazion sarà tra Feltro e Feltro.
    106Di quell'umile Italia fia salute,
    per cui morì la vergine Cammilla,
    Eurialo e Turno e Niso di ferute.
    109Questi la caccerà per ogni villa,
    fin che l'avrà rimessa nello Inferno,
    là onde invidia prima dipartilla.
    112Ond'io per lo tuo me' penso e discerno
    che tu mi segui, ed io sarò tua guida,
    e trarrotti di qui per loco eterno,
    115ove udirai le disperate strida,
    vedrai gli antichi spiriti dolenti,
    che la seconda morte ciascun grida;
    118e poi vedrai color che son contenti
    nel fuoco, perchè speran di venire,
    quando che sia, alle beate genti.

  8. 121Alle qua' poi se tu vorrai salire,
    anima fia a ciò di me più degna:
    con lei ti lascerò nel mio partire;
    124chè quello Imperador che lassù regna,
    perch'io fui ribellante alia sua legge,
    non vuol che in sua città per me si vegna.
    127In tutte parti impera, e quivi regge;
    quivi è la sua città e l'alto seggio:
    o felice colui cui ivi elegge!"
    130Ed io a lui: "Poeta, io ti richeggio
    per quello Iddio che tu non conoscesti.
    acciò ch'io fugga questo male e peggio,
    133che tu mi meni là dove or dicesti,
    si ch'io veggia la porta di San Pietro,
    e color che tu fai cotanto mesti."
    136Allor si mosse, ed io gli tenni dietro.