La Divina Comèdia. Infern (1921)/Cant II

De Viquitexts
Sou a «Cant II»
La Divina Comèdia. Infern (1921)
CANT SEGON
PROEMI DE L'INFERN
Descoratjament humà. Confort diví. Les tres dones benaurades.


F
inava el jorn, i l'aire del capvespre

els éssers animats que hi ha a la terra
treia de llurs fatigues: jo sol, únic,
4.m'aparellava a sostenir la lluita
tant del camí com del sofrir de l'ànim,
que descriurà la ment, qui no fa errada.
7.O Muses! o alt ingeni! Deu-me ajuda!
O ment, que el que jo viu vares escriure!
Ara ací serà vista ta noblesa!
10.Jo comencí: —Poeta: tu, que em guies,
mira si és prou potent la virtut meva
abans que a un pas tan arriscat em fiïs.[1]

13.Tu del pare de Silvi, o mestre!, contes
que dins son cos, i encara corruptible,
anar-se'n va devers l'immortal segle.
16.Mes si de tot desordre l'adversari
li fou gentil, pensant en l'alt efecte
que eixir havia d'ell, i qui i com era,
19.a hom d'enteniment no apar indigne;
que ell fou, de la gran Roma i son imperi,
dalt de l'empiri Cel, elet per pare.
22.La qual i el qual (si sols el que és vol dir-se)
per ésser el sant lloc establerts foren
on seu el successor del magne Pere.
25.Durant aquesta anada, que tant lloes,
coses oí que l'ocasió van ésser
de sa victòria i del mantell del papa.
28.Més endavant el Vas d'elecció anava-hi
per cercar-hi confort a la creença
que del camí de salvació és principi.[2]

31.Mes jo per què hi vindria? o qui ho atorga?
Jo no sóc pas Sant Pau ni sóc Eneas;
d'això no em creu ningú ni em crec jo digne.
34.Per tant, si jo a venir em resolia,
tinc por que sense seny fos ma vinguda:
ets savi, i millò entens que jo no explico.—
37.I com el qui es desdiu del que ans pensava
i per uns nous volers muda els propòsits,
abandonant la tasca començada;
40.així fiu jo en aquella obscura costa,
car, bo i pensant, abandoní l'empresa
que en son començ va ser tan decidida.
43.—Si jo no he mal enteses tes paraules,—
em respongué aquella ombra del magnànim—
de temença ton ànima és tarada;
46.la qual de l'home es fa molts cops mestressa,
recular fent-lo d'una empresa honrosa
com un fals veure a bèstia espantadissa.[3]

49.Per tal que aquesta por de tu s'allunyi,
per què he vingut sabràs, i el que jo oïa
el primer cop que tu neguit em daves.
52.Trobava'm entre aquells que estan suspesos,
quan em crida una dona bella i santa:
tant, que li prec que a son voler em mani.
55.Brillaven els seus ulls més que l'estrella;
i a dir-me ha començat, senzilla i dolça,
amb veu angelical, en son llenguatge:
58.«—¡O mantuà gentil, d'ànima excelsa,
de qui la fama, al món, encara dura,
i tant ha de durar com món hi hagi!
61.El meu amic, i no de la fortuna,
talment barrat en la deserta costa
troba el camí, que, ple d'espant, se'n torna;
64.i tan esgarriat tinc por que es vegi,
que tard, ja, per socórre'l, m'hagi alçada,
pel que al Cel he sentit que d'ell es deia.[4]

67.Vés-te-n'hi, doncs; i, amb els teus mots formosos
i amb tot ço que caldrà per a salvar-lo,
ajuda'l tant que mon consol jo hi trobi.
70.Jo sóc Beatriu, i és mon desig que hi vagis.
Baixo d'un lloc on tost tornar voldria:
em mou l'amor, i ell dicta mes paraules.
73.Davant de mon Senyor, quan torni a ser-hi,
sovint de tu jo li faré lloança.»
I, havent ella callat, dic de seguida:
76.«—¡O dona de virtut, per la qual, sola,
la humana espècie venç i sobrepuja
tot contingut del cel dels menors cercles!
79.Ço que ara em manes m'és tan agradívol,
que, a l'acte essent, ja em triga l'obeir-te:
el teu intent no cal que més m'expliquis.
82.Sols digues-me el motiu per què no et guardes
de descendî ací baix, en aquest centre,
des del lloc ample on tant tornar desitges.»[5]

85.«—Ja que de tan al fons vols saber coses,—
m'ha respost—vaig a dir-te, en breus paraules,
per què ací dintre vinc sense temença.
88.Només aquelles coses s'han de témer
que de fer mal a altri són capaces:
cap de les altres no ha de fer paüra.
91.Per la mercè de Déu talment sóc feta,
que no m'atenyen les misèries vostres
ni pot cremar-me el foc d'aquest incendi.
94.Dama gentil hi ha al Cel tan compadida
d'aquest obstacle contra el qual t'envio,
que una sentència forta allà dalt trenca.
97.De Llúcia aquesta ha demanat l'auxili
dient-li: «—El teu fidel té gran fretura
»ara de tu, i a tu jo el recomano.»
100.De tota crueltat Llúcia enemiga,
s'ha alçat, venint al lloc on jo em trobava
(que amb l'antiga Raquel era asseguda),[6]

103.i ha dit: «—Beatriu, de Déu lloança vera:
»¿com no acorres a aquell que tant va amar-te
»que del ramat vulgar per tu sortia?
106.»Que no sents l'amargor de sa complanta?
»¿Que no veus com la mort combat li dóna
»en tempestat com cap la mar n'ha vista?»
109.Al món no hi hagué mai ningú tan prompte
a pendre el guany i a defugir la pèrdua
com jo he cuitat després d'aitals paraules.
112.Ací he vingut, deixant mon feliç seti,
del tot fiada en ton llenguatge noble,
que t'honra a tu i a tots aquells que el senten.»
115.Després d'haver-me dit aquestes coses,
decanta els ulls brillants, tots plens de llàgrimes,
fent-me venir, així, encar més de pressa.
118.I envers tu he corregut, prest a ses ordres,
aquella fera del davant llevant-te
que al bell mont t'ha privat l'ascensió curta.[7]

121.I doncs, què fas? Per què, per què t'atures?
Per què en ton cor mantens tal covardia?
¿Per què valent i desimbolt no et mostres,
124.veient que aitals tres dones beneïdes
en la cort celestial per tu així vetllen
i tant de bé et prometen mes paraules?—
127.Com les floretes, mústigues i closes
pel nocturn gebre, quan el sol les daura
s'adrecen en llurs brins totes obertes;
130.tal féu en mi mon defallit coratge,
i entrà dintre mon pit tal ardidesa
que em posí a dir, com home que es veu lliure:
133.—O compassiva que has volgut salvar-me!
i tu, gentil, que has obeït, sens triga,
a les pregàries vertaderes d'ella!
136.Tan desitjós has fet, amb tes paraules,
el meu cor, de seguir-te, que no dubto
de retornar al meu primer propòsit.[8]

139.Au, doncs!, que ambdós tenim un voler únic:
sigues tu el guia, i el senyor, i el mestre!—
Tal li diguí; i, al punt que ell es movia,
142.pel salvatge i pregon camí jo entrava.[9]





  1. Lo giorno se n'andava, e l'aer bruno
    toglieva gli animai che sono in terra
    dalle fatiche loro; ed io sol uno
    4m'apparecchiava a sostener la guerra
    Sì del cammino e sì della pietate,
    che ritrarrà la mente che non erra.
    7O Muse, o alto ingegno, or m'aiutate!
    O mente che scrivesti ciò ch'io vidi,
    qui si parrà la tua nobilitate!
    10lo cominciai: "Poeta che mi guidi,
    guarda la mia virtù, s'ella è possente,
    prima che all'alto passo tu mi fidi.

  2. 13Tu dici che di Silvio lo parente,
    corruttibile ancora, ad immortale
    secolo andò, e fu sensibilmente.
    16Però, se l'avversario d'ogni male
    cortese i fu, pensando l'alto effetto
    che uscir dovea di lui, e il chi e il quale,
    19non pare indegno ad uomo d'intelletto;
    ch'ei fu dell'alma Roma e di suo impero
    nell'empireo Ciel per padre eletto:
    22la quale e il quale, a voler dir lo vero,
    fur stabiliti per lo loco santo
    u' siede il successor del maggior Piero.
    25Per questa andata onde gli dai tu vanto,
    intese cose che furon cagione
    di sua vittoria e del papale ammanto.
    28Andovvi poi lo Vas d'elezïone
    per recarne conforto a quella fede
    ch'è principio alla via di salvazione.

  3. 31Ma io, perché venirvi? o chi il concede?
    Io non Enea, io non Paolo sono;
    me degno a ciò nè io nè altri crede.
    34Per che, se del venire io m'abbandono,
    temo che la venuta non sia folle:
    se' savio, intendi me' ch'io non ragiono."
    37E quale è quei che disvuol ciò che volle
    e per nuovi pensier cangia proposta,
    sì che dal cominciar tutto si tolle;
    40tal mi fec'io in quella oscura costa;
    per chè, pensando, consumai la impresa
    che fu nel cominciar cotanto tosta.
    43"Se io ho ben la tua parola intesa,"
    rispose del magnanimo quell'ombra,
    "l'anima tua è da viltate offesa,
    46la qual molte fïate l'uomo ingombra
    sì, che d'onrata impresa lo rivolve,
    come falso veder bestia, quand'ombra.

  4. 49Da questa tema acciò che tu ti solve,
    dirotti perch'io venní, e quel che intesi
    nel primo punto che di te mi dolve.
    52Io era tra color che son sospesi,
    e donna mi chiamò beata e bella,
    tal che di comandar io la richiesi.
    55Lucevan gli occhi suoi più che la stella;
    e cominciommi a dir soave e piana,
    con angelica voce, in sua favella:
    58'O anima cortese mantovana,
    di cui la fama ancor nel mondo dura,
    e durerà quanto il mondo lontana;
    61l'amico mio, e non della ventura,
    nella diserta piaggia è impedito
    si nel cammin, che volto è per paura;
    64e temo che non sia già si smarrito,
    ch'io mi sia tardi al soccorso levata,
    per quel ch'i'ho di lui nel Ciel udito.

  5. 67Or muovi, e con la tua parola ornata
    e con ciò c'ha mestieri al suo campare,
    l'aiuta si, ch'io ne sia consolata.
    70Io son Beatrice, che ti faccio andare:
    vegno di loco ove tornar disio:
    amor mi mosse, che mi fa parlare.
    73Quando sarò dinanzi al Signor mio,
    di te mi loderò sovente a Lui.
    Tacette allora, e poi comincia'io:
    76'O donna di virtù, sola per cui
    l'umana spezie eccede ogni contento
    da quel ciel che ha minor li cerchi sui,
    79tanto m'aggrada il tuo comandamento,
    che l'ubbidir, se già fosse, m'è tardi;
    più non t'è uo' ch'aprirmi il tuo talento.
    82Ma dimmi la cagion che non ti guardi
    dello scender quaggiuso in questo centro
    dall' ampio loco ove tornar tu ardi.'

  6. 85'Da che tu vuoi saper cotanto addentro,
    dirotti brevemente' mi rispose,
    'perch'io non temo di venir qua entro.
    88Temer si dee di sole quelle cose
    c'hanno potenza di fare altrui male;
    dell'altre no, chè non son paurose.
    91Io son fatta di Dio, sua mercè, tale,
    che la vostra miseria non mi tange,
    nè fiamma d'esto incendio non m'assale.
    94Donna è gentil nel Ciel, che si compiange
    di questo impedimento ov'io ti mando,
    si che duro giudicio lassù frange.
    97Questa chiese Lucia in suo dimando,
    e disse: 'Or ha bisogno il tuo fedele
    di te, ed io a te lo raccomando.'
    100Lucia, nimica di ciascun crudele,
    si mosse, e venne al loco dov'io era,
    che mi sedea con l'antica Rachele.

  7. 103Disse: 'Beatrice, loda di Dio vera,
    chè non soccorri quei che t'amò tanto,
    che uscio per te della volgare schiera?
    106Non odi tu la pièta del suo pianto?
    non vedi tu la morte che il combatte
    su la fiumana ove il mar non ha vanto?'
    109Al mondo non fur mai persone ratte
    a far lor pro ed a fuggir lor danno,
    com'io dopo cotai parole fatte:
    112venni quaggiù dal mio beato scanno,
    fidandomi nel tuo parlare onesto,
    che onora te e quei che udito l'hanno.'
    115Poscia che m'ebbe ragionato questo,
    gli occhi lucenti lagrimando volse;
    per che mi fece del venir più presto:
    118e venni a te così com'ella volse;
    d'innanzi a quella fiera ti levai
    che del bel monte il corto andar ti tolse.

  8. 121Dunque che è? perché, perché ristai?
    perché tanta viltà nel core allette?
    perché ardire e franchezza non hai,
    124poscia che tai tre donne benedette
    curan di te nella corte del Cielo,
    e il mio parlar tanto ben t'impromette?"
    127Quale i fioretti, dal notturno gelo
    chinati e chiusi, poi che il sol gl'imbianca,
    si drizzan tutti aperti in loro stelo;
    130tal mi fec'io di mia virtude stanca;
    e tanto buono ardire al cor mi corse,
    ch'io cominciai come persona franca:
    133"O pietosa colei che mi soccorse!
    e te cortese, che ubbidisti tosto
    alle vere parole che ti porse!
    136Tu m'hai con desiderio il cor disposto
    sì al venir con le parole tue,
    ch'io son tornato nel primo proposto.

  9. 139Or va', chè un sol volere è d'ambedue:
    tu duca, tu signore e tu maestro!"
    Cosi gli dissi; e poi che mosso fue,
    142entrai per lo cammino alto e silvestro.