La Divina Comèdia. Infern (1921)/Cant III

CANT TERCER

La porta de l'Infern. El vestíbul dels displicents. El pas de l'Aqueront.

P

er mi hom va vers la ciutat plorosa;

per mi hom va vers la dolor eterna;
per mi hom va entre la gent perduda.
4.La justícia al meu alt factor féu moure:
crear-me van la potestat divina,
l'amor primê i la saviesa summa.
7.No foren ans que jo coses creades,
sinó eternes, i eterna és ma existència.
Aquells que entreu, deixeu tota esperança!»
10.Aitals paraules, de color obscura,
vaig veure escrites sobre d'una porta.
Per'xò jo:—Mestre, llur sentit m'espanta!—^[1]

13.I ell em digué, com a persona experta:
—Ací de tota por hem de deixar-nos;
convé que acabi ací tota temença.
16.Hem arribat ja al lloc on t'explicava
que veuries les gents adolorides
que perderen el bé de l'intel·lecte.—
19.I après d'haver posat sa mà en la meva
amb cara alegre, que confort va dar-me,
em portà dins de les secretes coses.
22.Allà sospirs i planys i crits queixosos
ressonaven per l'aire sense estrelles;
i això, al començ, omplí mos ulls de llàgrimes.
25.Estranys llenguatges i parlars horribles,
accents irats, exclamacions d'angúnia,
crits forts i roncs, i picaments mesclant-s'hi
28.de mans, un tumult feien, que es regira
sens fi, en aquell ambient d'eterna fosca,
com remolí de pols que el torb cabdella.^[2]

31.I jo, que el cap cenyit d'horror tenia,
diguí llavors:—Qu'és, mestre, ço que sento?
Qui són aquests que tant abat la pena?—
34.I a mi ell:—Aquest míser estat serven
de tots aquells les ànimes petites
que sense infàmia i sense honor visqueren.
37.Amb l'estol menyspreable són mesclades
dels àngels que rebels a Déu no foren
ni a ell fidels, curant sols d'ells mateixos.
40.A fora els tragué el Cel per no enlletgir-se,
i ni el pregon Infern els volgué rebre,
car d'ells els condemnats haurien glòria.—
43.I jo:—Mestre; ¿qu'és ço que així els agreuja
i que amb uns crits tan agres els fa plànyer?—
Respongué:—Serà dit en poca estona:
46.Esperança de mort aquests no tenen;
i és tan trista la llur obscura vida,
que de tota altra sort són envejosos.^[3]

49.El món no vol que cap memòria en resti:
justícia i compassió ensems els rebutgen.
Ja més no hem de parlar-ne: guaita i passa!—
52.I jo, tot esguardant, viu una ensenya
que, voleiant, corria tan furiosa
que no semblava pas volê aturar-se.
55.I anava al seu darrera tal corrua
de gent, que jo jamai cregut hauria
que hagués la mort pogut desfer-ne tanta.
58.Després d'haver a alguns mirat amb compte,
l'ombra d'aquell no vaig trigâ a conèixer
que el gran refús per covardia dava.
61.A l'acte comprenguí (i això cert era)
que aquella era la secta dels abjectes,
ni agradables a Déu ni als seus contraris.
64.Aquests desgraciats, que mai vius foren,
anaven nus, i eren picats sens treva
per les mosques i vespes que els omplien.^[4]

67.Elles la faç de sang tota els regaven,
que, a llurs peus amb les llàgrimes unint-se,
per fastigosos verms era xuclada.
70.I, quan a un altre indret girí la vista,
d'un gran riu a la vora gent vaig veure;
i per això jo:—Mestre: vulgues dir-me
73.qui són aquests, i quina llei els dóna
de travessar el riu tanta frisança,
segons puc veure amb una llum tan frèvol—
76.I ell a mi:—Aquestes coses, conegudes
et seran en fixar els nostres passos
de l'Aqueront per la ribera trista.—
79.Llavors, els ulls avergonyits i baixos,
tement que amb més parlar li fes agravi,
fins a sê al riu no li diguí altra cosa.
82.I vet aquí que ve dintre una barca
un vell de pèl tot blanc, cridant amb fúria:
—Ai de vosaltres, ànimes perverses!^[5]

85.No espereu pas que el Cel mai pugueu veure:
vinc per portar-vos cap a l'altra banda,
al gel i al foc. dins la foscor eterna.
88.I tu, que allà t'estàs, ànima viva,
aparta't (car són morts) d'aquesta colla.—
Mes, quan veié que jo no me n'anava,
91.digué:—Per altres ports i una altra via
has de fer la travessa vers la platja:
nau més lleugera és menester que et porti.—
94.I el guia a ell:—Caront, turment no et donis:
així s'ha disposat allà on pot fer-se
tot ço que es vol, i més ja no preguntis.—
97.Restaren quietes les peludes galtes
del nauxer de la lívida llacuna,
qui entorn dels ulls rodes de foc tenia.
100.Mes aquells esperits, tots nus i lassos,
van mudar de colô, i de dents petaren,
tantost oïren aquells mots duríssims.^[6]

103.I maleïen Déu i els propis pares,
l'espècie humana, i ei país i l'hora
de llur engendrament i llur naixença.
106.Es van atansâ, aprés, tants com n'hi havia,
amb grans plors, a la riba malastruga
que espera tots aquells que Déu no temen.
109.El dimoni Caront, amb ulls de brasa,
de sobte els fa senyal, i, arramadant-los,
bat amb el rem els que s'endarrereixen.
112.Com al temps de tardor moren les fulles,
d'una a una caient, fins que la branca
ha estès per terra ses despulles totes;
115.així d'Adam la mala descendència
es llancen d'un a un d'aquella vora,
com ocell al reclam, en veure el signe.
118.Així se'n van per sobre l'aigua obscura,
i, ans que hagin arribat a l'altra banda,
ja ací una nova munió s'acobla.^[7]

121.—Fillet meu—falaguer em digué el mestre:—
els que en la ira del Senyor es moren
vénen a parâ ací, siguin d'on siguin,
124.i de passar el riu frisança senten,
car de Déu la justícia els esperona
talment, que afany se'ls torna la temença.
127.Mai passen per ací ànimes bones:
amb això, si Caront de tu es lamenta,
saber pots ja el sentit de ço que digui.—
130.Això acabat, la llòbrega encontrada
sotraguejà tan fort, que la memòria
d'aquell espant encar de suô em banya.
133.Un vent eixí de la plorosa terra
que promogué un esclat de claror roja,
la qual tots els sentits va fer-me perdre.
136.I, com aquell que la son venç, vaig caure.^[8]

---

1. 
   Per me si va nella città dolente,
   per me si va nell'eterno dolore,
   per me si va tra la perduta gente.
   4Giustizia mosse il mio alto fattore:
   fecemi la divina potestate,
   la somma sapienza e il primo amore.
   7Dinanzi a me non fur cose create,
   se non eterne, ed io eterno duro.
   Lasciate ogni speranza, voi ch'entrate!
   10Queste parole di colore oscuro
   vid'io scritte al sommo d'una porta;
   per ch'io: "Maestro, il senso lor m'è duro."
   
2. 
   13Ed egli a me, come persona accorta:
   "Qui si convien lasciare ogni sospetto;
   ogni viltà convien che qui sia morta.
   16Noi siam venuti al luogo ov'io t'ho detto
   che tu vedrai le genti dolorose
   c'hanno perduto il ben dello intelletto."
   19E poi che la sua mano alla mia pose
   con lieto volto, ond'io mi confortai,
   mi mise dentro alle segrete cose.
   22Quivi sospiri, pianti ed alti guai
   risonavan per l'aer senza stelle;
   per ch'io al cominciar ne lagrimai.
   25Diverse lingue, orribili favelle,
   parole di dolore, accenti d'ira,
   voci alte e fioche e suon di man con elle
   28facevano un tumulto, il qual s'aggira
   sempre in quell'aria senza tempo tinta,
   come la rena quando a turbo spira.
   
3. 
   31Ed io, ch'avea d'orror la testa cinta,
   dissi: "Maestro, che è quel ch'i'odo?
   e che gent'è che par nel duol si vinta?"
   34Ed egli a me: "Questo misero modo
   tengon l'anime triste di coloro
   che visser senza infamia e senza lodo.
   37Mischiate sono a quel cattivo coro
   degli angeli che non furon ribelli
   nè fur fedeli a Dio, ma per sè foro.
   40Cacciârli i Ciel per non esser men belli;
   nè lo profondo Inferno li riceve,
   chè alcuna gloria i rei avrebber d'elli"
   43Ed io: "Maestro, che è tanto greve
   a lor, che lamentar li fa sì forte?"
   Rispose: "Dicerolti molto breve.
   46Questi non hanno speranza di morte,
   e la lor cieca vita è tanto bassa,
   che invidiosi son d'ogni altra sorte.
   
4. 
   49Fama di loro il mondo esser non lassa;
   misericordia e giustizia li sdegna:
   non raggioniam di lor, ma guarda e passa!"
   52Ed io, che riguardai, vidi una insegna
   che girando correva tanto ratta,
   che d'ogni posa mi pareva indegna;
   55e dietro le venia sì lunga tratta
   di gente, ch'io non avrei mai creduto
   che morte tanta n'avesse disfatta.
   58Poscia ch'io v'ebbi alcun riconosciuto,
   vidi e conobbi l'ombra di colui
   che fece per viltate il gran rifiuto.
   61Incontanente intesi e certo fui,
   che quest'era la setta de' cattivi,
   a Dio spiacenti ed a' nemici sui.
   64Questi sciaurati, che mai non fur vivi,
   erano ignudi e stimolati moho
   da mosconi e da vespe ch'eran ivi.
   
5. 
   67Elle rigavan lor di sangue il volto,
   che, mischiato di lagrime, a' lor piedi
   da fastidiosi vermi era ricolto.
   70E poi che a riguardare oltre mi diedi,
   vidi gente alla riva d'un gran fiume;
   per ch'io dissi: "Maestro, or mi concedi
   73ch'io sappia quali sono, e qual costume
   le fa di trapassar parer sì pronte,
   com'io discerno per lo fioco lume."
   76Ed egli a me: "Le cose ti fien conte,
   quando noi fermerem li nostri passi
   su la trista riviera d'Acheronte."
   79Allor con gli occhi vergognosi e bassi,
   temendo no'l mio dir gli fosse grave,
   infino al fiume di parlar mi trassi.
   82Ed ecco verso noi venir per nave
   un vecchio, bianco per antico pelo,
   gridando: "Guai a voi, anime prave!
   
6. 
   85Non isperate mai veder lo Cielo!
   i' vegno per menarvi all'altra riva
   nelle tenebre eterne, in caldo e in gelo.
   88E tu che se' costi, anima viva,
   pàrtiti da cotesti che son morti!"
   Ma poi ch'ei vide ch'io non mi partiva,
   91disse: "Per altra via, per altri porti
   verrai a piaggia, non qui, per passare;
   più lieve legno convien che ti porti."
   94E il duca a lui: "Caron, non ti crucciare;
   vuolsi così colà dove si puote
   ciò che si vuole, e più non dimandare."
   97Quinci fur quete le lanose gote
   al nocchier della livida palude,
   che intorno agli occhi avea di fiamme rote.
   100Ma quell'anime, ch'eran lasse e nude,
   cangiâr colore e dibattero i denti,
   ratto che inteser le parole crude.
   
7. 
   103Bestemmiavano Iddio e i lor parenti,
   l'umana spezie, il luogo, il tempo e il seme
   di lor semenza e di lor nascimenti.
   106Poi si ritrasser tutte quante insieme,
   forte piangendo, alia riva malvagia
   che attende ciascun uom che Dio non teme.
   109Caron dimonio, con occhi di bragia
   loro accennando, tutte le raccoglie;
   batte col remo qualunque s'adagia.
   112Come d'autunno si levan le foglie
   l'una appresso dell'altra, infin che il ramo
   vede alla terra tutte le sue spoglie;
   115similemente il mal seme d'Adamo
   gittansi di quel lito ad una ad una
   per cenni, come augel per suo richiamo.
   118Così sen vanno su per l'onda bruna;
   ed avanti che sian di là discese,
   anche di qua nuova schiera s'aduna.
   
8. 
   121"Figliuol mio," disse il maestro cortese,
   "quelli che muoion nell'ira di Dio,
   tutti convegnon qui d'ogni paese;
   124e pronti sono a trapassar lo rio,
   chè la divina giustizia li sprona,
   si, che la tema si volge in disìo.
   127Quinci non passa mai anima buona;
   e però, se Caron di te si lagna,
   ben puoi saper omai che il suo dir suona."
   130Finito questo, la buia campagna
   tremò si forte, che dello spavento
   la mente di sudore ancor mi bagna.
   133La terra lagrimosa diede vento,
   che balenò una luce vermiglia
   la qual mi vinse ciascun sentimento;
   136e caddi come l'uom cui sonno piglia.