La Divina Comèdia. Infern (1921)/Cant IV
un tro tan fort, que em féu alçâ, amb llestesa,
com qui, de sobte, és despertat per força;
4.i, un cop ja dret, la reposada vista
girí a l'entorn, amb atenció fixant-m'hi,
per conèixer el lloc on em trobava.
7.I em vaig veure llavors damunt la vora
de la vall abismal adolorida,
que de clams infinits fa una tronada.
10.Era obscura, pregona i nuvolosa:
talment, que, els ulls fixant tant com podia,
no arribava cap cosa a distingir-hi.[1]
13.—Ací baix, al món orb, descendim ara! —
digué el poeta, amb cara esgrogueïda.—
Jo iré primer, i tu em vindràs darrera.—
16.I jo, que havia vist sa pal·lidesa,
—¿Com hi vindré,—digui—si tu t'espantes,
que sols ser-me confort en tots els dubtes?—
19.Em respongué:—El sofrir de les gentades
que hi ha allà baix, pintada m'ha en el rostre
la compassió que t'ha semblat temença.
22.I ara anem ja, que el llarg camí ho fretura.—
Així es ficà, i així va fer-me entrar-hi,
al primer cercle que cenyeix l'abisme.
25.Ací, segons collia jo amb l'orella,
no plors, sinó sospirs tan sols, hi havia,
que en tremolor posaven l'etern aire.
28.I n'eren causa els dols sense martiris
d'aquelles turbes, que eren grans i moltes,
de dones i barons i criatures.[2]
31.El meu bon mestre a mi:—¿Que no demanes
qui són els esperits que ara ací mires?
Doncs sàpigues, abans que més caminis,
34.que ells no pecaren; i, si tenen mèrits,
prou no n'hi ha, car el baptisme els manca,
que és porta de la fe de ta creença.
37.I, si visqueren ans del Cristianisme,
tal com era degut Déu no adoraren;
i jo mateix sóc un dels que així es troben.
40.Per tals defectes, no per altra culpa,
fórem perduts; mes sols tenim la pena
de viure en el desig sense esperança.—
43.Un gran pesar m'omplí el cor en sentir-ho,
perquè vaig veure gent de molta vàlua
que dintre d'aquells Llims eren suspesos.
46.—Digues-me, mestre meu, mon senyor, digues-me
comencí jo, amb voler d'assegurar-me
d'aquella fe que tota errada priva:—[3]
49.¿n'eixí algun, mai, per mèrit seu o d'altri,
que aconseguís després la benaurança?—
I ell, que entengué el sentit de ma pregunta,
52.—Nou—respongué—en aquest estat jo era,
quan un Totpoderós venir vaig veure
coronat amb un signe de victòria.
55.Del nostre pare Adam se'n dugué l'ombra;
d'Abel, son fill, i de Noè, el de l'Arca;
del legista Moisès, a les lleis dòcil;
58.de David, rei, i d'Abraham, patriarca;
d'Israel, amb son pare i descendència
i amb Raquel, per la qual féu tantes coses;
61.i encar molts altres; i beats va fer-los.
I et vull assabentar que ans d'aquella hora
cap esperit humà salvat s'havia.—
64.Mentre ell parlava així, no ens detinguérem,
ans encara la selva travessàvem;
la selva, dic, dels esperits espessos.[4]
67.Molt llarga via encar no havíem feta
d'ençà del son, quan una llum jo veia
que de mig cercle treia les tenebres.
70.Un bon trosset distants n'érem encara,
mes no tant que mos ulls no discernissin
que allà gent de valer tenia estatge.
73.—O tu, que tota ciència i tot art honres!
¿Aquests qui són, que aital honor frueixen
que els distingeix de com estan els altres?—
76.I el mestre a mi:—L'anomenada honesta
que a dalt, al món, per sempre ha de sonar-ne,
grats els fa al Cel, que així els privilegia.—
79.Mentrestant vaig oî una veu que deia:
—Vulgueu tots honorâ el poeta altíssim!
Torna ara l'ombra que se n'era anada.—
82.Així que aquella veu deixà d'oir-se,
vàrem veure venir quatre grans ombres:
el rostre llur ni alegre ni trist era.[5]
85.El bon mestre, llavors, començà a dir-me:
—Esguarda aquell que al puny porta l'espasa
i va davant dels altres, com a príncep.
88.Veus-lo? És Homer, el sobirà poeta.
El qui el segueix, Horaci és, satíric;
és Ovidi el tercer, i Lucà l'últim.
91.I, puix que a cadascun i a mi s'aplica
el nom que aquella veu ara escampava,
em fan honor i, en fer això, bé obren.—
94.Així adunar-se viu la bella escola
d'aquell dominador del cant altíssim,
que sobre els altres vola com una àguila.
97.Després que entre ells un xic enraonaren,
es giraren a mi amb gest saludívol;
i somrigué, content d'això, mon mestre.
100.I honor bon xic més gran encara em feren,
car em varen fè entrar dins la llur colla
i fui sisè entre aquells tan alts ingenis.[6]
103.Fins a la llum, així, junts caminàrem,
coses dient que és bell que ara jo calli,
com allà on em trobava ho era el dir-les.
106.D'un castell senyorial al peu eixírem,
set vegades cenyit d'altes muralles,
que un bell riuet tot a l'entorn defensa.
109.Travessàrem aquest com terra eixuta:
entrí per set portals amb aquests savis,
i arribàrem a un prat de verdor tendra.
112.Hi havia gent d'ulls lents i seriosos,
amb gran autoritat en els llurs rostres:
parlaven poc, amb veus plaents i dolces.
115.Cap a un cantó llavors ens traslladàrem,
en lloc obert, molt clar i a certa altura,
des d'on complidament podíem veure'ls.
118.Allà en front meu, del verd esmalt a sobre,
els magnes esperits mostrats em foren,
que sols d'haver-los vist tot em glorio.[7]
121.Vaig veure Electra, de companys voltada,
entre els quals conegui Héctor i Eneas;
i, tot armat i amb ulls d'esparver, Cèsar.
124.Pentesilea viu, també, i Camil·la
a l'altra banda, i el bon rei Latinus
seient allà amb Lavina, filla seva.
127.Viu aquell Brutus qui Tarquí va traure,
Lucrècia, Júlia, Màrcia i Cornèlia;
i Salardí, tot sol, posat de banda.
130.Després que alcí una mica més les celles,
viu el mestre de tots aquells que saben,
seure entre filosòfica família.
133.L'admiren tots, i honor tots li tributen.
Fent rotllo amb ell, hi havia Plató i Sòcrates,
que, d'entre tots, n'estan més a la vora;
136.Demòcrit, qui d'atzar el món fa néixer;
Anaxàgoras, Diògenes i Tales,
Empèdocles, Zenó, i encara Heràclit[8]
139.i el qui les qualitats posà en bon ordre
(Dioscòrides, vull dir); i viu Orfeu,
i Sèneca, el moral, i Tul·li i Livi;
142.i Tolomeu i Euclides, el geòmetra;
i Avicenna, Hipòcrates, Galenus;
i Averroes, el gran comentarista.
145.De tots no puc pas ara donar compte,
perquè el tema és molt llarg, i tant m'apressa,
que el dir ve curt al fet, moltes vegades.
148.De sis, la colla, a dos va reduir-se:
per altra ruta el savi guia em porta,
lluny de la calma, a l'aire que tremola;
151.i arribo a un lloc que cap claror llumena.[9]
- ↑
Ruppemi l'alto sonno nella testa
un greve tuono, si ch'io mi riscossi
come persona che per forza è desta;
4e l'occhio riposato intorno mossi,
dritto levato, e fiso riguardai
per conoscer lo loco dov'io fossi.
7Vero è che in su la proda mi trovai
della valle d'abisso dolorosa,
che tuono accoglie d'infiniti guai.
10Oscura, profonda era e nebulosa
tanto, che, per ficcar lo viso al fondo,
io non vi discerneva alcuna cosa.
- ↑
13"Or discendiam quaggiù nel cieco mondo!"
cominciò il poeta tutto smorto:
"io sarò primo e tu sarai secondo."
16Ed io, che del color mi fui accorto,
dissi: "Come verrò, se tu paventi,
che suoli al mio dubbiare esser conforto?"
19Ed egli a me: "L'angoscia delle genti
che son quaggiù, nel viso mi dipigne
quella pietà che tu per tema senti.
22Andiam, chè la via lunga ne sospigne!"
Così si mise e così mi fe' entrare
nel primo cerchio che l'abisso cigne.
25Quivi, secondo che per ascoltare,
non avea pianto ma' che di sospiri,
che l'aura eterna facevan tremare;
28ciò avvenia di duol senza martiri
ch'avean le turbe, ch'eran molte e grandi,
d'infanti e di femmine e di viri.
- ↑
31Lo buon maestro a me: "Tu non dimandi
che spiriti son questi che tu vedi?
Or vo' che sappi, innanzi che più andi,
34ch'ei non peccaro; e s'elli hanno mercedi,
non basta, perchè non ebber battesmo,
ch'è parte della fede che tu credi;
37e se furon dinanzi al Cristianesmo,
non adoràr debitamente a Dio;
e di questi cotai son io medesmo.
40Fer tai difetti e non per altro rio.
semo perduti, e sol di tanto offesi,
che senza speme vivemo in disio."
43Gran duol mi prese al cor, quando lo intesi,
però che gente di molto valore
conobbi che in quel Limbo eran sospesi.
46"Dimmi, maestro mio, dimmi, signore,"
comincia' io per voler esser certo
di quella fede che vince ogni errore;
- ↑
49"Uscicci mai alcuno, o per suo merto
o per altrui, che poi fosse beato?"
E quei, che intese il mio parlar coverto,
52rispose: "Io era nuovo in questo stato,
quando ci vidi venire un Possente,
con segno di vittoria incoronato.
55Trasseci l'ombra del primo parente,
d'Abel suo figlio, e quella di Noè,
di Moisè legista e ubbidiente;
58Abraàm patriarca e David re,
Israel con lo padre e co' suoi nati
e con Rachele, per cui tanto fe',
61ed altri molti; e feceli beati:
e vo' che sappi che, dinanzi ad essi,
spiriti umani non eran salvati."
64Non lasciavam l'andar perch'ei dicessi,
ma passavam la selva tuttavia,
la selva, dico, di spiriti spessi.
- ↑
67Non era lunga ancor la nostra via
di qua dal sonno, quand'io vidi un foco
ch'emisperio di tenebre vincìa.
70Di lungi v'eravamo ancora un poco,
ma non sì, ch'io non discernessi in parte
che orrevol gente possedea quel loco.
73"O tu che onori e scïenza ed arte,
questi chi son, c'hanno cotanta onranza,
che dal mondo degli altri li diparte?"
76E quegli a me: "L'onrata nominanza
che di lor suona su nella tua vita,
grazia acquista nel Ciel, che si gli avanza."
79Intanto voce fu per me udita:
"Onorate l'altissimo poeta!
l'ombra sua torna ch'era dipartita."
82Poi che la voce fu restata e queta,
vidi quattro grand'ombre a noi venire;
sembianza avevan nè trista nè lieta.
- ↑
85Lo buon maestro cominciò a dire:
"Mira colui con quella spada in mano,
che vien dinanzi a' tre: sì come sire.
88Quegli è Omero, poeta sovrano;
l'altro è Orazio, satiro, che viene;
Ovidio è il terzo, e l'ultimo è Lucano.
91Però che' ciascun meco, si conviene
nel nome che sonò la voce sola,
fannomi onore; e di ciò fanno bene."
94Così vidi adunar la bella scuola
di quei signor dell'altissimo canto
che sovra gli altri com'aquila vola.
97Da ch'ebber ragionato insieme alquanto,
volsersi a me con salutevol cenno;
e il mio maestro sorrise di tanto:
100e più d'onore ancora assai mi fenno,
ch'essi mi fecer della loro schiera,
si ch'io fui sesto fra cotanto senno.
- ↑
103Così n'andammo infino alla lumiera,
parlando cose che il tacere è bello,
sì com'era il parlar colà dov'era.
106Venimmo al piè d'un nobile castello
sette volte cerchiato d'alte mura,
difeso intorno d'un bel fiumicello.
109Questo passammo come ferra dura;
per sette porte entrai con questi savi;
giugnemmo in prato di fresca verdura.
112Genti v'eran con occhi tardi e gravi,
di grande autorità ne' lor sembianti;
parlavan rado, con voci soavi.
115Traemmoci così dall'un de' canti
in loco aperto, luminoso ed alto,
sì che veder si potean tutti quanti.
118Colà diritto sopra il verde smalto
mi fur mostrati gli spiriti magni,
che del vederli in me stesso n'esalto.
- ↑
121Io vidi Elettra con molti compagni,
tra' quai conobbi Ettore ed Enea,
Cesare armato con gli occhi grifagni.
124Vidi Cammilla e la Pentesilea
dall'altra parte, e vidi il re Latino
che con Lavina, sua figlia, sedea.
127Vidi quel Bruto che cacciò Tarquino,
Lucrezia, Julia, Marzia e Corniglia,
e solo in parte vidi il Saladino.
130Poi che inalzai un poco più le ciglia,
vidi il maestro di color che sanno
seder tra filosofica famiglia.
133Tutti lo miran, tutti onor gli fanno:
quivi vid'io Socrate e Platone,
che innanzi agli altri più presso gli stanno;
136Democrito, che il mondo a caso pone,
Dïogenès, Anassagora e Tale,
Empedoclès, Eraclito e Zenone;
- ↑
139e vidi il buon accoglitor del 'quale'
Dïoscoride dico; e vidi Orfeo,
Tullio e Livio e Seneca morale,
142Euclide geometra e Tolommeo,
Ippocrate, Avicenna e Galieno,
Averrois, che il gran commento feo.
145Io non posso ritrar di tutti appieno,
però che si mi caccia il lungo tema,
che molte volte al fatto il dir vien meno.
148La sesta compagnia in due si scema:
per altra via mi mena il savio duca,
fuor della queta, nell'aura che trema;
151e vengo in parte ove non è che luca.