La Divina Comèdia. Infern (1921)/Cant V

CANT CINQUÈ

CERCLE SEGON: LUXURIOSOS

Minos. Pecadors carnals. Francesca de Rimini

A

ixí vaig descendir del primer cercle

fins al segon, que menys espai abraça
i una més gran dolor, que crits arrenca.
4.S'hi està, cracant de dents, Minos horrible:
a l'entrada les culpes examina,
judica, i diu sa cua la sentència.
7.Dic que, al moment que l'ànima mal nada
li ve al davant, se li confessa tota;
i, dels pecats aquell amb coneixença,
10.veu de l'Infern el lloc que li pertoca,
i es cenyeix tantes voltes amb la cua
com són els graus que avall vol que la llancin.^[1]

13.Al davant seu sempre n'hi ha un gran nombre.
Van totes al judici, d'una a una:
diuen i ouen, i al pregon les tiren.
16.—O tu, que véns al dolorós hospici!—
a crits diu Minos, quan de mi s'adona,
suspenent l'actuar del seu gran càrrec.—
19.Mira com entres i de qui et refies:
l'amplària de l'entrada no t'enganyi!—
I el guia a ell:—Per què així t'esvalotes?
22.Son caminar fatal no li impedeixis:
així s'ha disposat allà on pot fer-se
tot ço que es vol; i més ja no preguntis.—
25.Comencen ara a fer-se'm oïdores
les planyívoles veus; arribo ara
on els plors abundosos em colpeixen.
28.Arribí a un lloc de tota claror orfe,
que bruela com mar en la tempesta
quan combaten ses ones vents contraris.^[2]

31.L'infernal bufarut, que mai no es lassa,
de revolada els esperits s'emmena,
i, amb capgirells i cops, turment els dóna.
34.Quan a la gola d'aquest torb arriben,
allà els gemecs, i els clams, i els dolls de llàgrimes;
de la virtut divina allà reneguen.
37.Entenguí que a tal mena de tortura
els pecadors carnals es condemnava
que a l'apetit la llur raó sotmeten.
40.I, com als estornells duen les ales,
en temps de fred, a vols molt llargs i espessos,
així, aquell vent, els esperits malignes,
43.d'ací, d'allà, i avall i amunt, batzega:
no els aconhorta mai cap esperança
ni de trobar repòs ni més lleu càstig.
46.I, com llurs xiscles van llançant les grues
i fent llarga renglera fenen l'aire,
vaig veure així venir, exhalant queixes,^[3]

49.ombres portades per aquell temperi.
I jo —Mestre: ¿qui són aquestes ànimes—
diguí —que l'aire negre així castiga?
52.—La primera d'aquelles de qui noves
tu vols saber,—digué llavors mon guia —
emperadriu va ser de molts llenguatges.
55.Fou tan donada al vici de luxúria,
que decretà en ses lleis tot antull lícit,
per així privâ el blasme del seu viure.
58.És aquella Semíramis qui, escriuen,
succeí Ninus i va ser-ne esposa:
manà en la terra on ara el soldà regna.
61.L'altra és la que va occir-se enamorada,
infidel de Siqueu sent a les cendres.
Després ve Cleopatra luxuriosa.
64.Esguarda Helena, per qui tal revolta
de temps vingué; i esguarda el gran Aquil·les,
que per amor lluità cap als seus últims.^[4]

67.Mira Paris, Tristany...—I em mostrà encara,
amb el dit i pels noms, més de mil ombres
que amor havia tret de nostra vida.
70.Després d'oir ço que em contava, el mestre,
dels cavallers de l'antigô i les dames,
tant m'enterní que quasi defallia.
73.I comencí:—Plauria'm, o poeta!,
parlar amb aquests dos que plegats corren
i que semblen al vent tan lleugers ésser.—
76.I ell em digué:—Vigila quan arribin
més a prop nostre; i tu, llavors, els crides
per l'amor que els duu junts: veuràs com vénen.—
79.Tantost els portà el vent a vora nostre,
alcí la veu:—O ànimes en pena!
Veniu-nos a parlar, si Algú no ho priva!—
82.Com colometes, del desig cridades,
que, amb l'ala oberta i testa, al niu dolcíssim,
per l'aire, empeses del voler, fan via;^[5]

85.així del vol sortiren on és Didus,
i per l'aire maligne se'n vingueren:
tal de mon crit d'afecte fou la força.
88.–¡O bon ésser que, amb dolça gentilesa,
a visitar-nos véns pel negrós aire!
a nosaltres, que el món de sang tenyírem!
91.Si el Rei de l'univers fos amic nostre,
que et concedís la pau li pregaríem,
puix d'aquest cruel mal et compadeixes.
94.De ço que oir i que parlar vos plagui
vos parlarem i us oirem nosaltres
mentre que el vent, com ara, quiet estigui.
97.La terra on jo nasquí es troba asseguda
vora la mar, envers on el Po baixa
per reposar amb tots els que el segueixen.
100.Amor, que en noble cor pren de seguida,
féu rendî el meu a la gentil persona
que presa em fou, i, el com, em dol encara.^[6]

103.Amor, qui cap amat d'amar dispensa,
m'uní amb aquest amb passió tan forta,
que, com pots veure, encara ací m'hi lliga.
106.Ambdós amor dugué a una mort mateixa.
Caïna espera a qui ens llevà la vida.—
Per ells ens foren dites tals paraules.
109.Després d'oî aquells esperits en pena,
acotí el rostre, baix així tenint-lo
fins que em digué el poeta:—Què rumies?
112.—O trist!—comencí a dir en ma resposta.—
I quants desigs, i quants pensaments dolços
al trànsit dolorós a aquests portaren!—
115.Després em girí a ells, volent parlar-los,
i comencí:—Francesca, els teus martiris
em fan plorar de compassió i tristesa.
118.Però digues-me: al temps dels sospirs tendres,
¿en què, l'amor, i com, va concedir-vos
que els dubtosos desigs reconeguéssiu?...—^[7]

121.I a mi ella:—Dolor no hi ha més forta
que recordar-se dels bells temps feliços
en la desgràcia; i sap això el teu mestre.
124.Mes, si conèixer les arrels primeres
del nostre amor amb tant d'afany desitges,
faré com qui d'un cop explica i plora.
127.Llegint estàvem, per plaer, un dia,
de com a Lancelot amor lligava.
Érem ben sols i sense malfiança.
130.Nostres ulls més d'un cop féu trobadissos
la lectura, i el rostre va engroguir-se'ns;
mes fou un punt, tan sols, ço que ens féu caure.
133.En ésse' on diu que el desitjat somriure
l'enamorat amant besà amb deliri,
aquest, que junt amb mi estarà per sempre,
136.tot tremolant besà la meva boca.
Fou Galeot el llibre i qui va escriure'l!
I ja més, aquell dia, no llegírem.—^[8]

139.Mentre l'un esperit això contava,
talment plorava l'altre, que, de pena,
se'm cobrí el cor com si em fugis la vida;
142.i com cau un cos mort llavors vaig caure.^[9]

---

1. 
   Così discesi del cerchio primaio
   giù nel secondo, che men loco cinghia,
   e tanto più dolor, che pugne a guaio.
   4Stavvi Minòs orribilmente e ringhia;
   esamina le colpe nell'entrata,
   giudica e manda, secondo che avvinghia.
   7Dico che quando l'anima mal nata
   gli vien dinanzi, tutta si confessa;
   e quel conoscitor delle peccata
   10vede qual loco d'Inferno è da essa:
   cignesi colla coda tante volte,
   quantunque gradi vuol che giù sia messa.
   
2. 
   13Sempre dinanzi a lui ne stanno molte:
   vanno a vicenda ciascuna al giudizio;
   dicono e odono, e poi son giù volte.
   16"O tu che vieni al doloroso ospizio,"
   disse Minos a me, quando mi vide,
   lasciando l'atto di cotanto uffizio;
   19"guarda com'entri e di cui tu ti fide;
   non t'inganni l'ampiezza dell'entrare!"
   E il duca mio a lui: "Perchè pur gride?
   22Non impedir lo suo fatale andare:
   vuolsi così colà, dove si puote
   ciò che si vuole, e più non dimandare."
   25Ora incomincian le dolenti note
   a farmisi sentire; or son venuto
   là dove molto pianto mi percote.
   28Io venni in loco d'ogni luce muto,
   che mugghia come fa mar per tempesta,
   se da contrari venti è combattuto.
   
3. 
   31La bufera infernal, che mai non resta,
   mena gli spirti con la sua rapina;
   voltando e percotendo li molesta.
   34Quando giungon davanti alla ruina,
   quivi le strida, il compianto e il lamento;
   bestemmian quivi la virtù divina.
   37Intesi che a così fatto tormento
   enno dannati i peccator carnali,
   che la ragion sommettono al talento.
   40E come gli stornei ne portan l'ali
   nel freddo tempo, a schiera larga e piena,
   così quel fiato gli spiriti mali:
   43di qua, di là, di giù, di su li mena;
   nulla speranza li conforta mai,
   non che di posa, ma di minor pena.
   46E come i gru van cantando lor lai,
   facendo in aere di sè langa riga;
   così vid'io venir, traendo guai,
   
4. 
   49ombre portate dalla detta briga;
   per ch'io dissi: "Maestro, chi son quelle
   genti che l'aura nera si gastiga?"
   52"La prima di color di cui novelle
   tu vuoi saper," mi disse quegli allotta,
   "fu imperatrice di molte favelle.
   55A vizio di lussuria fu sì rotta,
   che libito fe' licito in sua legge
   per tòrre il biasmo in che era condotta.
   58Ell'è Semiramis di cui si legge
   che succedette a Nino e fu sua sposa;
   tenne la terra che il soldan corregge.
   61L'altra è colei che s'ancise amorosa,
   e ruppe fede al cener di Sicheo;
   poi è Cleopatràs lussurïosa.
   64Elena vedi, per cui tanto reo
   tempo si volse, e vedi il grande Achille,
   che con amore al fine combatteo.
   
5. 
   67Vedi Parìs, Tristano"; e più di mille
   ombre mostrommi, e nominolle, a dito,
   che amor di nostra vita dipartille.
   70Poscia ch'io ebbi il mio dottore udito
   nomar le donne antiche e i cavalieri,
   pietà mi giunse e fui quasi smarrito.
   73lo cominciai: "Poeta, volentieri
   parlerei a que' due che insieme vanno,
   e paion sì al vento esser leggieri."
   76Ed egli a me: "Vedrai quando saranno
   più presso a noi; e tu allor li prega
   per quell'amor che i mena, e quei verranno."
   79Sì tosto come il vento a noi li piega,
   mossi la voce: "O anime affannate,
   venite a noi parlar, s'Altri nol niega!"
   82Quali colombe dal disìo chiamate,
   con l'ali alzate e ferme, al dolce nido
   vengon per l'aere dal voler portate;
   
6. 
   85cotali uscir dalla schiera ov'è Dido,
   a noi venendo per l'aer maligno,
   sì forte fu l'affettuoso grido.
   88"O animal grazioso e benigno,
   che visitando vai per l'aer perso
   noi che tingemmo il mondo di sanguigno;
   91se fosse amico il Re dell'universo,
   noi pregheremmo Lui per la tua pace,
   poi che hai pietà del nostro mal perverso.
   94Di quel che udire e che parlar ti piace,
   noi udiremo e parleremo a vui,
   mentre che il vento, come fa, si tace.
   97Siede la terra dove nata fui,
   su la marina dove il Po discende
   per aver pace co' seguaci sui.
   100Amor, che al cor gentil ratto s'apprende,
   prese costui delia bella persona
   che mi fu tolta; e il modo ancor m'offende.
   
7. 
   103Amor, che a nullo amato amar perdona,
   mi prese del costui piacer sì forte,
   che, come vedi, ancor non m'abbandona.
   106Amor condusse noi ad una morte:
   Caina attende chi vita ci spense."
   Queste parole da lor ci fur porte.
   109Da che io intesi quelle anime offense,
   chinai il viso, e tanto il tenni basso,
   fin che il poeta mi disse: "Che pense?"
   112Quando risposi cominciai: "Oh lasso!
   quanti dolci pensier, quanto disio
   menò costoro al doloroso passo!"
   115Poi mi rivolsi a loro e parla' io,
   e cominciai: "Francesca, i tuoi martiri
   a lagrimar mi fanno tristo e pio.
   118Ma dimmi: al tempo de' dolci sospiri,
   a che e come concedette amore
   che conosceste i dubbiosi desiri?"
   
8. 
   121Ed ella a me: "Nessun magior dolore
   che ricordarsi del tempo felice
   nella miseria; e ciò sa il tuo dottore.
   124Ma se a conoscer la prima radice
   del nostro amor tu hai cotanto affetto,
   farò come colui che piange e dice.
   127Noi leggevamo un giorno per diletto
   di Lancilotto, come amor lo strinse:
   soli eravamo e senza alcun sospetto.
   130Per più fïate gli occhi ci sospinse
   quella lettura, e scolorocci il viso:
   ma solo un punto fu quel che ci vinse.
   133Quando leggemmo il disiato riso
   esser baciato da cotanto amante,
   questi, che mai da me non fia diviso,
   136la bocca mi baciò tutto tremante.
   Galeotto fu il libro e chi lo scrisse!
   Quel giorno più non vi leggemmo avante."
   
9. 
   139Mentre che l'uno spirto questo disse,
   l'altro piangeva sì, che di pietade
   io venni men così com'io morisse;
   142e caddi come corpo morto cade.