La Divina Comèdia. Infern (1921)/Cant VI

De Viquitexts
Sou a «Cant VI»
La Divina Comèdia. Infern (1921)
CANT SISÈ
CERCLE TERÇ: GOLUTS
Cerber. Ciacco i la seva profecia.


E
n reobrir-se'm la ment, que s'era closa

dels dos cunyats davant del cas horrible,
que va deixâ el meu cor reblert de pena,
4.uns altres turmentats i uns nous martiris
veia, entorn meu, allà on dugués mos passos
i arreu on em girés o els ulls guaitessin.
7.Sóc ara al cercle terç, el de la pluja
pesada i freda, eterna i maleïda:
ni qualitat ni regla mai s'hi innoven.
10.Pedra granada, i neu, i una aigua bruta,
per l'aire tenebrós barrejats cauen:
en rebre això, esdevé pudent la terra.[1]

13.Cerber, fera cruel i monstruosa,
lladra, a faisó de gos, amb ses tres goles,
contra la gent que ací hi ha submergida.
16.Té els ulls vermells, la barba untosa i bruta,
el ventre gros, i, urpant amb ertes grapes
els esperits, els obre i esquartera.
19.Els fa udolar, la pluja, com a gossos;
amb l'un costat es fan teulat de l'altre:
els malaurats sovint de cantó muden.
22.Cerber, l'horrible verm, allà veient-nos,
ens ensenyà els ullals, obrint ses boques:
frisosos tots sos membres s'agitaven.
25.Les palmes de les mans obrí el meu guia,
i terra va agafar, i, a plena embosta,
la tirà dins ses gorges famolenques.
28.I, com el gos que està lladrant, famèlic,
s'apaivaga a l'instant que el past mossega,
puix només pensa i cuita a devorar-lo;[2]

31.així van fer les goles fastigoses
de Cerber, qui de tal faisó atabala
els esperits, que sords voldrien ésser.
34.Caminàvem llavors damunt les ombres
que ajup la forta pluja, i trepitjàvem
la llur inanitat, que apar persona.
37.Eren per terra totes ajagudes:
solament una s'assegué amb llestesa
quan ens veié passar per davant d'ella.
40.—O tu, que ets dut d'aquest Infern per dintre!—
digué.—Mira'm, i ves de recordar-me:
tu fores fet abans que a mi em desfessin.—
43.I a ella jo:—L'angoixa que sents ara,
sens dubte et treu de la memòria meva:
talment, que mai haver-te vist no em sembla.
46.Mes digues-me qui ets, que estàs posada
en lloc tan dolorós, i en tan gros càstig
que, si un altre és major, cap tant contrista!—[3]

49.I a mi ella:— Ta pàtria, que és curulla
talment d'enveja que ja el sac esbotza,
fou mon sojorn en la serena vida:
52.vosaltres, ciutadans, em dèieu Ciacco.
Per la malvada culpa de la gola,
com veus, em torno sec sota la pluja.
55.I no ho sóc pas jo sol, d'ànima trista:
totes aquestes passen semblant pena
per semblant culpa.— I romangué callada.
58.Li vaig respondre:—El teu patir, o Ciacco!,
em pesa tant, que em fa venir les llàgrimes.
Mes, si tu ho saps, a què pararà, digues-me,
61.la gent de la ciutat desavinguda;
si algú hi ha just; i la raó aclareix-me
d'haver-s'hi introduït tanta discòrdia.—
64.I Ciacco a mi:—Després de grans disputes
correrà sang; i el bàndol dels salvatges,
fent-li grans danys, a l'altre traurà fora.[4]

67.Llavors caldrà que aquest igualment caigui
passats tres anys, i l'altre a pujar torni
amb el poder d'un tal que ara vacil·la.
70.Altívola durà molt temps la testa,
sota opressions molt greus retenint l'altre,
sense fer cas d'indignacions i queixes.
73.Són dos, els justos; mes ningú els escolta:
la supèrbia, l'enveja i l'avarícia
són els tres flams que els cors abrandats tenen.—
76.Ací van acabar sos mots tristíssims.
I jo a ell:—Informa'm més, encara,
i de seguir parlant la mercè fes-me.
79.Farinata i Tegghiaio, ambdós tan dignes,
Iacopo Rusticucci, Arrigo i Mosca,
i els altres que a fer bé tant s'enginyaren,
82.digues-me on són i fes que jo els conegui,
car en un gran desig de sabê em trobo
si frueixen al Cel o a l'Infern penen.[5]

85.Són,—em digué—amb le—s ànimes més negres:
al fons de tot agreuja'ls altra culpa.
Si tan avall aneu, els podràs veure.
88.I, en sê al dolç món altra vegada, et prego
que als altres de mi facis remembrança.
I més no et dic ni més et puc respondre.—
91.Els rectes ulls de tort posà aleshores,
em guaità un xic, i aprés baixà la testa:
en mig dels altres orbs se n'anà a caure.
94.—Ja no s'alçarà més—digué mon guia—
fins que de l'àngel soni la trompeta
quan l'enemiga potestat advingui:
97.cascun retrobarà la trista tomba,
i rependrà sa carn i sa figura,
i oirà allò que eternament ressona.—
100.I així, a pleret, anem entre la lletja
barreja de la pluja i de les ànimes,
parlant un poc de la futura vida.[6]

103.Per això jo diguí:— Mestre: aquests càstigs,
¿seran majors després del gran judici,
o més petits, o tan coents com ara?—
106.I el mestre a mi:—Recorda que ta ciència
vol que, com més perfecta és una cosa,
més del plaê i de la dolor es senti.
109.I, encar que aquesta turba maleïda
no podrà atènyer mai perfecció vera,
sembla que aprés, més que ara, ha d'acostar-s'hi.–
112.Seguírem, tot voltant, aquella ruta,
conversant bon xic més del que no explico,
i arribàrem al punt per on es baixa:
115.trobem aquí Plutó, el gran adversari.[7]





  1. Al tornar della mente, che si chiuse
    dinanzi alla pietà de' due cognati,
    che di tristizia tutto mi confuse,
    4nuovi tormenti e nuovi tormentati
    mi veggio intorno, come ch'io mi muova
    e ch'io mi volga, e come ch'io mi guati.
    7Io sono al terzo cerchio, della piova
    eterna, maledetta, fredda e greve:
    regola e qualità mai non l'è nova,
    10Grandine grossa, e acqua tinta, e neve
    per l'aer tenebroso si riversa:
    pute la terra che questo riceve.

  2. 13Cerbero, fiera crudele e diversa,
    con tre gole caninamente latra
    sovra la gente che quivi è sommersa.
    16Gli occhi ha vermigli, la barba unta ed atra,
    e il ventre largo, e unghiate le mani;
    graffia gli spirti, gli scuoia ed isquatra.
    19Urlar li fa la pioggia come cani;
    dell'un de' lati fanno all'altro schermo;
    volgonsi spesso i miseri profani.
    22Quando ci scorse Cerbero, il gran vermo,
    le bocche aperse e mostrocci le sanne:
    non avea membro che tenesse fermo.
    25E il duca mio distese le sue spanne;
    prese la terra, e con piene le pugna
    la gittò dentro alle bramose canne.
    28Qual'è quel cane che abbaiando agugna,
    e si racqueta poi che il pasto morde,
    chè solo a divorarlo intende e pugna;

  3. 31cotai si fecer quelle facce lorde
    dello demonio Cerbero, che introna
    l'anime sì, ch'esser vorrebber sorde.
    34Noi passavam su per l'ombre che adona
    la greve pioggia, e ponevam le piante
    sopra lor vanità che par persona.
    37Elle giacean per terra tutte quante,
    fuor ch'una che a seder si levò, ratto
    ch'ella ci vide passarsi davante.
    40"O tu che se' per questo Inferno tratto,"
    mi disse, "riconoscimi, se sai;
    tu fosti, prima ch'io disfatto, fatto."
    43Ed io a lei: "L'angoscia che tu hai,
    forse ti tira fuor della mia mente,
    sì che non par ch'io ti vedessi mai.
    46Ma dimmi chi tu se', che in sì dolente
    loco se' messa ed a sì fatta pena,
    che, s'altra è maggio, nulla è sì spiacente."

  4. 49Ed egli a me: "La tua città, ch'è piena
    d'invidia, sì, che già trabocca il sacco,
    seco mi tenne in la vita serena.
    52Voi, cittadini, mi chiamaste Ciacco:
    per la dannosa colpa della gola,
    come tu vedi, alla pioggia mi fiacco.
    55Ed io, anima trista, non son sola,
    chè tutte queste a simil pena stanno
    per simil colpa"; e più non fe' parola.
    58Io gli risposi: "Ciacco, il tuo affanno
    mi pesa sì, che a lagrimar m'invita;
    ma dimmi, se tu sai, a che verranno
    61li cittadin della città partita;
    s'alcun v'è giusto; e dimmi la cagione
    per che l'ha tanta discordia assalita."
    64Ed egli a me: "Dopo lunga tenzone
    verranno al sangue, e la parte selvaggia
    caccerà l'altra con molta offensione.

  5. 67Poi appresso convien che questa caggia
    infra tre soli, e che l'altra sormonti
    con la forza di tal che testè piaggia.
    70Alte terrà lungo tempo le fronti,
    tenendo l'altra sotto gravi pesi,
    come che di ciò pianga e che ne adonti.
    73Giusti son duo, ma non vi sono intesi.
    Superbia, invidia ed avarizia sono
    le tre faville ch'hanno i cori accesi."
    76Qui pose fine al lagrimabil suono.
    Ed io a lui: "Ancor vo' che m'insegni,
    e che di più parlar mi faci dono.
    79Farinata e il Tegghiaio, che fur sì degni,
    Iacopo Rusticucci, Arrigo e il Mosca,
    e gli altri che a ben far poser gl'ingegni,
    82dimmi ove sono, e fa' ch'io li conosca;
    che gran disio mi stringe di sapere
    se il Ciel gli addolcia o lo Inferno gli attosca."

  6. 85E quegli: "Ei son tra le anime più nere:
    diversa colpa giù li grava al fondo;
    se tanto scendi, li potrai vedere.
    88Ma quando tu sarai nel dolce mondo,
    pregoti che alla mente altrui mi rechi:
    più non ti dico e più non ti rispondo."
    91Gli diritti ochi torse allora in biechi:
    guardommi un poco, e poi chinò la testa:
    cadde con essa a par degli altri ciechi.
    94E il duca disse a me: "Più non si desta
    di qua dal suon dell'angelica tromba,
    quando verrà la nimica podèsta:
    97ciascun ritroverà la trista tomba,
    ripiglierà sua carne e sua figura,
    udirà quel che in eterno rimbomba."
    100Sì trapassammo per sozza mistura
    dell'ombre e della pioggia, a passi lenti,
    toccando un poco la vita futura.

  7. 103Per ch'io dissi: "Maestro, esti tormenti
    cresceranno ei dopo la gran sentenza,
    o fien minori, o saran si cocenti?"
    106Ed egli a me: "Ritorna a tua scïenza,
    che vuol, quanto la cosa è più perfetta,
    più senta il bene, e così la doglienza.
    109Tutto che questa gente maledetta
    in vera perfezion giammai non vada,
    di là, più che di qua, essere aspetta."
    112Noi aggirammo a tondo quella strada,
    parlando più assai ch'io non ridico;
    venimmo al punto dove si digrada:
    115quivi trovammo Pluto, il gran nimico.