La Divina Comèdia. Infern (1921)/Cant VII

CANT SETÈ

CERCLE QUART: AVARS I PRÒDIGS

Plutó. Càstig dels avars i dels pròdigs. La Sort.

CERCLE CINQUÈ: IRACUNDS

P

ape Satan, pape Satan aleppe!—

comença a dir Plutó amb veu rogallosa.
I aquell gentil, en tota cosa savi,
4.digué, per confortar-me:—No t'alteri
pas gens la por: per força que aquest tingui,
no et pot privar que aquesta roca baixis.—^[1]

7.Després, girant-se a aquella faç botida,
li digué així:—Ah, llop maleït! Calla!
Consumeix-te per dins amb ta rancúnia!
10.Nostra baixada al fons no és pas sens causa:
es vol en l'alt, on per Miquel fou feta
del superbiós estupre la venjança.—
13.Tal com les veles que, pel vent inflades,
cauen pansides perquè l'arbre es trenca,
s'aclofà a terra la rabiosa fera.
16.Així baixàrem a la quarta conca,
anant guanyant la riba adolorida
que tot el mal de l'univers ensaca.
19.Ah, justícia de Déu! ¿Qui tants n'ajunta,
de nous patirs i càstigs com vaig veure-hi?
I per què nostra culpa així ens destroça?
22.Com fa l'onada allà sobre Caribdis,
que es romp quan amb una altra, saltant, topa,
aquesta gent, ací, cal que així dansi.^[2]

25.Més nombrosa que enlloc la gent vaig veure-hi,
i, amb grans udols, de l'un cantó vers l'altre,
a cops de pit feien rodar grans pesos.
28.En trobar-se, topaven; i aleshores
se'n tornava cada un desfent sa ruta,
cridant:—Per què estalvies?— —Per què gastes?—
31.Així anaven voltant el tètric cercle,
de l'un costat cap al costat contrari
i repetint a crits aquelles befes.
34.Després de la topada, se'n tornava
cascun, per son mig cercle, a un nou encontre.
I jo, que el cor tenia ple d'angúnia,
37.diguí:—Mon mestre: qui és saber voldria
aquesta gent, i si van ser tots clergues
els tonsurats que hi ha a l'esquerra nostra.—
40.I el mestre a mi:—Tots ells foren tan guerxos
d'enteniment, en llur primària vida,
que cap despesa feren amb mesura.^[3]

43.Ben clarament amb llurs lladrucs ho esbomben
quan als dos punts arriben, d'aquest cercle,
on els separa l'oposada culpa.
46.Aquests sense cabells que el cap els tapin,
clergues van ésse', i cardenals, i papes,
per la passió vençuts de l'avarícia.—
49.I jo: —Mestre: entre tota aquesta colla,
alguns n'hauria jo de reconèixer
que va envilir la taca de tals culpes.—
52.I llavors ell: —És ben en va que ho pensis:
la vida sense seny, que tan lleigs féu-los,
ara els sostreu a tota coneixença.
55.Eternament vindran a llurs topades:
ressorgiran els uns de les llurs tombes
estret el puny, i ras el pèl els altres.
58.Donâ i guardar sens regla, del món pulcre
els ha privat, i dut a aquesta brega:
per explicar-la, mots triats no cerco.^[4]

61.Ara, fillet, pots veure la fal·làcia
dels béns del món, de qu'és tostemps mestressa
la Fortuna, i pels quals es lluita entre homes;
64.car, junt tot l'or que hi ha sota la lluna
i el que hi ha hagut, d'aquests esperits lassos
ni a un, tan sols, donar repòs podria.
67.—Vulgues fer-me saber—vaig dî aleshores—
qu'és aquesta Fortuna, tan incerta,
que els béns mundans així té entre ses urpes.—
70.I altre cop ell: —O criatures totxes!
I que és gran, la ignorància que us malmena!
Amb ma doctrina vull que et peixis ara.
73.Aquell que és la suprema saviesa
creà els cels, i els donà qui els fes de guia:
tant, que cascun sa llum fa arribâ als altres,
76.quedant la clarô, així, igualment difosa.
A les mundanes esplendors donava,
semblantment, general guia i ministra^[5]

79que els falsos béns mudés, quan en fos hora,
d'una en altra nació i de raça en raça,
per sobre tot esforç del seny dels homes.
82.Per'xò una nació cau i impera una altra,
segons disposa el manament d'aquella
que, com la serp entre herba, està amagada.
85.Vostre saber no pot jamai contendre-hi:
proveeix, sentencia i executa,
com fan els altres déus, ço que judica.
88.Els seus trasbalsaments no tenen treva:
necessitat amb pressa la fa moure:
per'xò sovint veiem tan grans mudances.
91.Ella és aquella tan en creu posada
pels que més que ningú llaor li deuen
i sens raó i amb baixos mots la blasmen.
94.Mes ella és benaurada i no ho escolta:
amb les altres primàries criatures
se sent feliç, í fa voltar sa roda.^[6]

97.Ara ens cal ja baixar a majors penes:
van caient les estrelles que muntaven
quan he partit, i el trigar més se'ns priva.—
100.Vers l'altra vora travessem el cercle
prop d'una font que bull i va esmunyint-se
per un canal que s'obre ella mateixa.
103.Més era negra que blau-fosca l'aigua;
i, ensems nosaltres amb ses ones tèrboles,
anem avall per un camí feréstec.
106.Fa una llacuna, anomenada Estígia,
el trist riuet, després de sa baixada
al peu de les malignes platges tètriques.
109.I jo, que la mirada arreu tenia,
viu moure-s'hi un estol de gent fangosa,
nua del tot i amb cara rabiüda.
112.Es batien entre ells, no amb les mans soles,
sinó, igualment, amb peus i pit i testa,
la carn a mossegades arrencant-se.^[7]

115.Digué el bon mestre: —Fill, ací pots veure
les ànimes d'aquells que per la ira
foren vençuts; i encara vull que sàpigues
118.que al fons de tot n'hi ha uns altres que es lamenten
i fan bombollejâ aquesta aigua a sobre,
com et mostren, els ulls, pertot on mires.
121.Diuen, en mig del llot: «—Malaurats fórem
en l'aire dolç que els raigs del sol alegren,
portant, a dintre, el fum de la rancúnia;
124.i en la negra fanguera patim ara.»
Aquest himne llurs goles borbollegen,
car amb paraula clara dir no el poden.—
127.Així voltàrem de la bassa llorda
bon tros, entre el fanguê i la vora eixuta,
mirant aquells que el llim han d'empassar-se.
130.A l'últim arribem prop d'una torre.^[8]

---

1. 
   "Papé Satán, papé Satan aleppe!"
   cominciò Pinto con la voce chioccia;
   e quel savio gentil, che tutto seppe,
   4disse per confortarmi: "Non ti noccia
   la tua paura, chè poder ch'egli abbia,
   non ti torrà lo scender questa roccia."
   
2. 
   7Poi si rivolse a quella enfiata labbia,
   e disse: "Taci, maledetto lupo;
   consuma dentro te con la rua rabbia!
   10Non è senza cagion l'andare al cupo:
   vuolsi nell'alto, là dove Michele
   fe' la vendetta del superbo strupo."
   13Quali dal vento le gonfiate vele
   caggiono avvolte, poi che l'alber fiacca
   tal cadde a terra la fiera crudele.
   16Così scendemmo nella quarta lacca,
   pigliando più della dolente ripa,
   che il mal dell'universo tutto insacca.
   19Ahi, giustizia di Dio! tante chi stipa
   nuove travaglie e pene quante io viddi?
   e perchè nostra colpa sì ne scipa?
   22Come fa l'onda là sovra Cariddi,
   che si frange con quella in cui s'intoppa.
   così convien che qui la gente riddi:
   
3. 
   25Qui vid'io gente più che altrove troppa,
   e d'una parte e d'altra, con grand'urli
   voltando pesi per forza di poppa.
   28Percotevansi incontro, e poscia pur li
   si rivolga ciascun, voltando a retro,
   gridando: "Perché tieni?" e: "Perchè burli?"
   31Così tornavan per lo cerchio tetro,
   da ogni mano all'opposito punto,
   gridandosi anche loro ontoso metro;
   34poi si volgea ciascun, quando era giunto,
   per lo suo mezzo cerchio all'altra giostra.
   Ed io, ch'avea lo cor quasi compunto,
   37dissi: "Maestro mio, or mi dimostra
   che gente è questa, e se tutti fur cherci
   questi chercuti alla sinistra nostra."
   40Ed egli a me: "Tutti quanti fur guerci
   sì della mente in la vita primaia,
   che con misura nullo spendio fèrci.
   
4. 
   43Assai la voce lor chiaro l'abbaia,
   quando vengono ai duo punti del cerchio
   ove colpa contraria li dispaia.
   46Questi fur cherci che non han coperchio
   piloso al capo, e papi e cardinali,
   in cui usa avarizia il suo soperchío."
   49Ed io: "Maestro, tra questi cotali
   dovre' io ben riconoscere alcuni
   che furo immondi di cotesti mali."
   52Ed egli a me: "Vano pensiero aduni:
   la sconoscente vita che i fe' sozzi,
   ad ogni conoscenza or li fa bruni.
   55In eterno verranno all i duo cozzi;
   questi risurgeranno del sepulcro
   col pugno chiuso, e questi co' crin mozzi.
   58Mal dare e mal tener lo mondo pulcro
   ha tolto loro, e posti a questa zuffa:
   qual ella sia, parole non ci appulcro.
   
5. 
   61Or puoi, figiuol, veder la corta buffa
   de' ben che son commessi alla Fortuna,
   per che l'umana gente si rabbuffa;
   64chè tutto l'oro ch'è sotto la luna
   e che già fu, di queste anime stanche
   non poterebbe farne posar una,"
   67"Maestro," diss'io lui, "or mi di' anche:
   questa Fortuna, di che tu mi tocche,
   che è, che i ben del mondo ha sì tra branche?"
   70E quegli a me: "O creature sciocche,
   quanta ignoranza è quella che vi offende!
   Or vo' che tu mia sentenza ne imbocche.
   73Colui lo cui saper tutto trascende,
   fece li cieli, e diè lor chi conduce,
   sì che ogni parte ad ogni parte splende,
   76distribuendo egualmente la luce:
   similemente agli splendor mondani
   ordinò general ministra e duce,
   
6. 
   79che permutasse a tempo li ben vani
   di gente in gente e d'uno in altro sangue,
   oltre la difension de' senni umani:
   82per che una gente impera ed altra langue,
   seguendo lo giudicio di costei,
   che è occulto, come in erba l'angue.
   85Vostro saper non ha contrasto a lei:
   questa provvede, giudica e persegue
   suo regno, come il loro gli altri dei.
   88Le sue permutazion non hanno triegue:
   necessità la fa esser veloce;
   sì spesso vien chi vicenda consegue.
   91Quest'è colei ch'è tanto posta in croce
   pur da color che le dovrian dar lode,
   dandole biasmo, a torto, e mala voce.
   94Ma ella s'è beata, e ciò non ode:
   con l'altre prime creature lieta
   volve sua spera, e beata si gode.
   
7. 
   97Or discendiamo omai a maggior pièta:
   già ogni stella cade che saliva
   quando mi mossi, e il troppo star si vieta."
   100Noi ricidemmo il cerchio all'altra riva
   sovra una fonte che bolle e riversa
   per un fossato che da lei deriva.
   103L'acqua era buia assai più che persa:
   e noi, in compagnia dell'onde bige,
   entrammo giù per una via diversa.
   106Una palude ía, che ha nome Stige,
   questo tristo ruscel, quando è disceso
   al piè delle maligne piagge grige.
   109Ed io, che di mirar mi stava inteso,
   vidi genti fangose in quel pantano,
   ignude tutte e con sembiante offeso.
   112Questi si percotean, non pur con mano,
   ma con la testa, col petto e co' piedi,
   troncandosi coi denti a brano a brano.
   
8. 
   115Lo buon maestro disse: "Figlio, or vedi
   l'anime di color cui vinse l'ira;
   ed anco vo' che tu per certo credi
   118che sotto l'acqua ha gente che sospira,
   e fanno pullular quest'acqua al summo,
   come l'occhio ti dice, u' che s'aggira.
   121Fitti nel limo, dicon: 'Tristi fummo
   nell'aer dolce che dal sol s'allegra.
   portando dentro accidioso fummo:
   124or ci attristiam nella belletta negra.'
   Quest'inno si gorgoglian nella strozza,
   chè dir nol posson con parola integra."
   127Così girammo della lorda pozza
   grand'arco tra la ripa secca e il mézzo,
   con gli occhi volti a chi del fango ingozza:
   130venimmo al piè d'una torre al dassezzo.