La Quiteria/La criatura trobada

I

LA CRIATURA TROBADA

Feya uns divuyt anys, qu'una matinada d'hivern, la mestressa del Màs de ca'n Grau, al obrir la porta de la entrada, s'havía trobat en lo marxapeu ab una nena acabada de néxer. La criatura, nèta y ab bolquers usuals, estava abrigada ab la valona de panyo d'una capa d'home.
Als crits de la mestressa, l'amo, lo mosso y la porquerola sortiren tot seguit a veure la troballa, comensantse ab aytal motiu, la corrúa dels comentaris, que, de moment, acabaren ab lo determini de baxar al poble pera donarne part a la justicia.
Per més que'ls amos del Màs sols tenían un noy de quatre ò cinch anys, y la noya era maca a tot serho, no's sentiren pas ab desitjos de quedarse ab lo regalo que'ls havían fet.
La Madrona, una pubilla casada ab un fadrí cabaler, qu'ab l'heretatge de ca'n Grau, havía portat al seu home, per torna, les aspreses de un geni resolt, axut y dominador, en un santiamen despullà a la criatura, pera veure si portava diners ò senyals per ahont pendre indicis de que aquell present els fos alguna cosa de profit; mes, com no hi havía rès d'axò, subsistí ab més forsa'l pensament de ferne entrega al jutge.
Los comentaris del poble sigueren bon xich més extensos de lo que ho havían sigut los fets per la gent del Màs. Com lo vehinat era petit, prompte's passà? revista de les fadrines, les qui, per un voler de Deu, ò potser pel bon ayre de les comares en aquell día, totes exiren nètes de culpa; per quin motiu, los judicis tingueren d'escórrers més lluny, y per lo tant, més mancats de fonaments. Y aquí, l'un feya esment de haver vist lo vespre abans, a la llevadora de la vila propera conversant de baix en baix ab una dòna desconeguda; y un'altre s'esqueya a hayer trobat aquella matexa matinada a un vell, ab ayres de foraster, que duya un sarró a la punta d'un pal, en que be hi podía cabre una criatureta a dins; y'l mosso de casa l'ordinari assegurava hayer vist, la tarde anterior, baxar per la carretera un carro plè de comediants, que tornavan de la vila, ahont hi havían anat a representar per la festa major, y de quin carro'n sentí uns xiscles de dòna, qu'aleshores li semblaren rialles, y ara també creya que podían esser de dolor; y per fi, comparegut l'hostaler, jurant y perjurant que la valona ab que estava abrigada la criatura, era d'igual roba y color que'ls de la capa que duya un subgecte qu'aquella matexa nit s'havía hostatjat a casa seva, y de la que'n sortí a la matinada, després d'haver pagat rumbosament lo gasto ab un bitllet de cinch duros, del que no n'hi volgué 'l cambi.
Aquest últim detalla, cert ò potser intencionadament inventat per l'hostaler, salvà a la criatura d'esser enviada a la casa de Maternitat de Barcelona. La Madrona, qu'era un bon tros interessada, digué tot seguit que'l seu intent, al baxar la nena, tan sols havía sigut pera donarne part; y que, si la dòna del ferrer, cosina seva, que tenía un noy de tretze mesos, voila fer la bona obra de desmamarlo y criar un quant temps a la criatureta trobada, ella, ab llicencia del seu home, se la quedaría tan prompte se la pogués passar ab sopes d'oli.
La cosina, ab los pactes de que, si may per may apareguessen los pares de la nena, ella'n cobraría'l didatge a bon preu, consentí en la proposta, ab lo que la criatura, batejada ab lo nom de Quiteria, per esser lo de la dòna que li fou padrina, després de nou messos de mal mamar a casa de la ferrera, passà a malmenjar al Màs de ca'n Grau. Y ab axò? no's vol dir que la nena passés gana, nó; però la Madrona tenía prou quefers ab los porcells y'ls conills y les gallines; y quan no podía ò no's recordava de fer les sopes, axis mateix li donava un plat de bròquil ò una escudella dels fasols que's posavan a la taula. Y'l tendre infantó, ab tot y tenir una pell més blanca que les flors de la ridolta, y unes fesomíes totes afinades, s'empassava aquella farda sens més entorpiment que alguna mala febrada, que desaparexía ab lo sol remey de dexarla un parell de díes ageguda a la palla, posada en caxó de fusta negra, arrecerat en un recó de cuyna, y alguna que altra escudella d'aygua de malves, quan la cremor de la febre la feya plorar de set.
En los primers anys, la Madrona y la ferrera pensavan sovint ab los pares de la Quiteria, y més de dues vegades preguntaren al hostaler si per un rellans havía tornat a veure al subgecte de la capa y del bitllet de cinch duros; mes, com sempre'n reberen la matexa negativa, de poch en poch, s'anà esvahint la recordansa d'aquelles interessades suposicions. Per altra part, la criatura, com si conegués qu'allàt hi vivia de caritat, desde petita s'esforsà en esser útil a la casa, y, malgrat sa cara fina y'l seu aspecte de nena ciutadana, als vuyt anys ja hi ocupà 'l lloch de la porquerola, per més qu'aytal càrrech fos completament contrari als seus gustos y inclinacions. Viva de mena, sens ensenyarnhi, tan sols ab vèureho, aprengué de fer mitja y de cusir; y quan l'Andreu, lo fill del Màs, retornava d'estudi ab un parell de llibres nuats ab un tros de beta, sos ulls brilladors se fixavan ab fervent dalè en les escubertes d'aquells rebregats quaderns, ahont s'hi tancavan uns signes negres qu'ella hauría sigut ben felissa si'ls hagués pogut entendre... — ¡Si me'n volguesses ensenyar de lletra!...—havía insinuat, tímidament, un día al hereu. — ¡Recol de mossa! ¡Vaya un regalol —exclamà'l bordegàs, fenthi una rialla de mofa.—Prou cuyt n'estich de dirho a estudi; ¿y tu voldrías qu'hi tornessa a casa?... ¡Pas que m'hi enganxis!...—
Ab ben fondo sentiment, la Quiteria no pogué realisar lo seu ideal d'apendre de lletra; lo que fou motiu pera que les tardes dels diumenges, en que la Madrona la dexava baxar al poble pera anar a la doctrina, aprengués ab més afany les ensenyanses del senyor Rector; les que, als prechs de la noya, va estendre fins a esplicarli tota la vida y mort de Nostre Senyor Jesucrist. ¡Y d'axò sí, que la noyeta may ne tenía prou! Tot lo sant, tot lo heroych y extraordinari d'aquells texts sagrats, li tenía robat lo cor y l'enteniment; y si de díes, los afilats arsos dels marges li recordavan la corona de espines que ensangrentà l'hermosa testa del Redemptor, a les nits no se sabía ficar al llit sense que, obrint la xica portella de la finestra del seu quarto, cerqués entre mitx d'aquells milers d'estels, que puntejavan per l'envellutat del cel, la prodigiosa estrella que guià als sants Reys fins al portal de Betlhem. Aquell Jesuset petit y pobre, com ella matexa, tingué tot seguit lo poder d'iluminar, encendre y poetisar los seus sentiments.
¡Y ben sovint qu'hi pensava ab aquell estable brut y pobre, ahont lo Diví Infant hi sufrí'ls rigors del fret, en los brassos de sa santa Mare! ¡Oh, si ella'n tingués de mare!...
Y pensant, pensant, en los anys en que les criatures corren, saltan y jugan sens preocupacions de cap mena, la Quiteria feu una crexensa espigada, a la qu'era menester tot l'encís de sa cara d'àngel de retaule antich, pera que no se li esvahís la boniquesa entre la flacor de ses cams y la pobresa de les robes.
En quant a la gent del Màs, derrera de la seva habitual aspror, era difícil trobarhi la mida exacta del carinyo que portavan a aquell sér, que feya divuyt anys compartia ab ells 1o recer d'aquelles rònegues teulades.
En Genís, que parexía que sols havía vingut al món pera bregar ab les eternes lluytes de cavar la terra, sembrarhi les llevors y esperar una pluja, que may venia a la mida y hora que's desitjava, quan la nena era petita, algun día que'l mal temps l'arrecerava a les foscors de la cuyna, havía agafat ab ses mans rasposes aquells brassets que per instint s'axecavan envers ell desde'l fons de la empresonadora basseta; mes, si la Madrona s'esqueya a vèureho, tot seguit li arrebassava, exclamant, ab un deix afilat que fería més que'l tall d'un ganivet:
—¡Potser sí qu'ab aquesta mocosa farías lo que no has fet may ab lo teu fill! — Si... ¡vaya un isart l'Andreu!... Si volguessa que'm donés una cossa al ventre, que me'n sentigués quinze díes...
— Per que a n'ell no n'hi fas may de festes!.. Perque no li enrahonas, si no es pera estemordirlo ab una calamarsada de renys, que fan trontollar la casa!.. Ja'n comenso a estar massa tipa jo de tantes marruferíes; y'l día que me'n cansi d'aquesta mossa, l'agafo per una orella y la planto allà d'hont va sortir: al mitx del carrer!.. —
Per un voler de Deu, malgrat la seva rusticitat, en Genís va compendre aquelles gelosies de mare asselvatjada, y, per l'afecte que portava a la criatura, d'aquella hora en avant s'abstingué d'afalagarla; ab lo que la Madrona, veyentla completament abandonada a les escurrialles que restavan en son cor de la boja estimació que sentía pel seu únich fill, portà endavant la seva obra de mare postissa, sens cumplir ses amenasses de trèurela al carrer.
En quant al Andreu, bondadós de cor y aspre de geni, la seva conducta, relativament a la noya, era la del germà-hereu. Si la Quiteria l'hagués contradit, a bon segur que, malgrat sa interior bonesa, no hi haurían faltat baralles; però la noya, dòcil de mena, y conexedora del lloch que tenía a la casa, més s'esmerava en complàurel qu'en donarli motius de quexa. Nèta ab extrem y ab gustos afinats, sens donarsen compte, revestía ab un segell de boniquesa tot lo que passava per les seves mans.
Les camises del Andreu, a copia d'estirarles mitx humides, les hi donava que semblavan planxades: d'un lloch ò altre, treya sempre un drap blanch pera que a la taula hi fés l'efecte de les estoballes, que la Madrona no treya may de la caxa; y les quatre ampolles posades en lo escudeller de la cuyna se veyan sempre enflocades per ramells de julivert, als que a son temps s'hi afegían branques de violer groch ò vermell, ab quina flayre embaumavan aquelles fosques parets.
Axís mateix sabía la mena de fasols que més agradavan als homes; y, sense que li demanessen, los feya una torrada per postres, pera la que sempre trovavan al seu costat lo granet d'all pera fregarhi y 'l cetrill del oil pera amanirla. Y tot axò la Quiteria ho feya com d'esma, y en Genís y l'Andreu ho prenían com a cosa de la seva obligació; y la Madrona, per un nou motiu d'afegir al seu habitual malhumor, barrejat de estranya gelosia, algun reny unit ab paraules que feyan espurnejar de llàgrimes los candorosos ulls de la noya.
—Sí, sí, pera falornies, ningú com tu! ¡Vinga perdre temps enflocant ampolles, y a bon segur que les besties s'estan sense menjar!
—¡Oy! Si ja'ls n'he dat!.. Y també he sortit a fer herba pels conills...
—¡Ja fora ben estrany que tu no ho haguesses fet tot!... ¡Llàstima de be de Deu que's dexan perdre'ls bones pesses dels teus pares!—
Usualment, la Quiteria abaxava'ls ulls y callava, al sentir l'amargor de aquell retret que li encongía'l cor; mes, si alguna volta, ja fos per que la Madrona ho fes encara més punyent, ò per que la joveneta se sentís menys disposada a escoltarla, també responía ab pena:
— Vàlgam Deu! ¡Sempre heu de fer sortir als pares! ¡Dexèulos en pau!
— Los hi dexaré ò no'ls hi dexaré, desvergonyida!— saltava la dòna d'en Genís, contenta d'esbravarse. — !Sí que fora bo que a dins de casa meva jo no pouessa dir tot lo que'm dona la gana!.. Ja fas be d'alabarlos, mala-llevor! ¡Com que'ls testos sempre s'assemblan a les olles!-
Ab aquestos ò parescuts parlaments, que casi sempre s'esqueyan a l'hora dels menjars, la Quiteria solía esclatar en plors, mentres qu'en Genís y l'Andreu, tal volta per temensa d'allargar les rahons, sense bestrèurehi un sol mot, seguían enforquillant ab ferrenya brahó'l plat de trumfes ò de cols que tenían al devant.