La Quiteria/Los forasters

II

LOS FORASTERS

En aquestes, y allà per les calors del Juliol, se passà? pel poble, qu'al hostal hi havía una familia d'americanos; calificatiu, qu'ab més ò menos exactitut, sols podía aplicarse a les criatures; puix encara que'l matrimoni havía viscut llarchs anys a Filipines, marit y muller eran catalans.
Segons se vegé, aquests senyors, cercavan hostatjarse en alguna masía d'aquells entorns pera passarhi l'estiu; y ab aquest fi, les resseguiren una per una, trobant que la més adequada als seus gustos y a les condicions higiéniques exigides pel metge de la familia, era'l Màs de ca'n Grau; ja qu'aquest estava situat demunt d'un turonet, tenint a la part del derrera, ò sía a la de ponent, un bon clap de bosch, per ahont les criatures hi podrian córrer tot lo dia, mentres qu'a la del devant s'hi estenía una gran era a faysó de mirador, desde quin punt se descobría tot lo poble, voltat per una rodona de montanyes que's trencavan al dret de la casa, com si fos una obertura feta intencionadament pera dexar veure una extensa faxa de mar, per quines vores, de tant en tant, s'hi veya serpentejar la fumerola del ferrocarril de la Costa de Llevant.
Fets los tractes, forsa ventatjosos pera la gent del Màs, don Camilo, qu'axís s'anomeva'l cap de casa, se instalà ab la seva familia y'l servey, en les habitacions que, ab l'ajuda del fuster, del manyà y del vidrier, se pogueren posar més fàcilment en estat de servitut pera gent senyora.
L'esposa del amnericà, d'uns trenta tres a trenta cinch anys, per més que se la veya un bon xich mancada de salut, de bonica figura, y vestida ab escayenta distinció, pertanyía a aquesta classe de dònes que sens esser una bellesa, a voltes agradan més que les qu'ho son. Moreneta, ab negres y ondejats cabells que, de qualsevulla manera que's pentinessen, sempre aparexían artísticament posats al entorn d'un front alt y espayós; ab ulls de color d'un vert indefinit, però qu'axis llampeguejavan ab fosfòriques lluhissors, com restavan ombrejats per vaga melanconía; l'imperfecció d'un nasset un xich arremangat y d'uns llavis un punt massa grossos, en lloch d'enlletgirla, semblava feta aposta pera formar una fesomía inteligent y expressiva; y quan sa boca s'obría pera enrahonar, ab una veu dolsa y unes paraules sempre suaus, sempre atinades y serenes, de tota sa persona se'n desprenía un encís de superioritat moral qu'acabava d'aumentar sos atractius.
Lo marit era l'ombra d'aquella llum. Ab onze ò dotze anys més que la seva muller, sa figura, completament adotzenada, hauría passat desapercebuda si l'home intern no hagués sobressortit ben tristament pel demunt de la vulgaritat de la carn. Y lo que d'ell sortia enfora, no era pas la bondat, ni la dolsor; sinó les foguerades d'un geni arrebatat, que en qualsevulla petitesa trobava motiu pera esplayar la seva ira; de quins arrebatos sols ne descendía pera caure en lo malhumor d'una continuada displicencia, qu'acabava de fer més concentrada la seva afició a la nubolosa lectura d'obres extrangeres, de les que'n feya'l quotidià aliment del seu esperit hipocondríach, que, al exir dels pessimismes naturalistes, sols trobava esbarjo ab lo sport d'algun colp de jonch, ab lo que, a faysó d'estrany afalagament, repicavales espatlles del criat malayo que, ab sumisa adhessió, havía dexat lo seu pais pera seguir al seu amo a Europa.
Ab aquestes condicions de caràcter, los fills de don Camilo li tenían por; les criades, y en particular les cambreres, per esser les que hi estavan ab més contacte, poques voltes acabavan un mes en lo servey de la casa; la seva muller... Aquesta,—que com Orfeo ab los sons de sa lira tenía poder pera amansir a les feres, ab sa inacabable dolcesa, era l'única persona qu'en certs moments tenía ascendent sobre d'ell, pera posarlo en estat normal.
¿Per quína estranya coincidencia, havían sigut aparellades dues ànimes d'un tremp tan visiblemeat distint?...
Si fos possible qu'existís un registre ahont s'hi anotessin les extranyes causes que contribuhexen a la realisació de molts matrimonis, tal vegada se'n hauría pogut sapiguer quelcom dels misteriosos camins per los que aquelles dues persones havían arribat a la consumació del nús sagramental; mes, no essent axís, sols s'entreovirà per les explicacions d'en Tomàs, lo criat malayo, que'l marit, fill del Empordà, havía passat la seva joventut a Filipines, ahont ja feta sa fortuna, se casà ab donya Asunción, joveneta de pochs anys que ?tragué d'un pensionat de monges de Manila.
La vinguda dels forasters, ò mellor dit de donya Asunción, causà una grossa impressió en l'ànim de la Quiteria. Com moltes voltes sol succehir en criatures de pares ignorats, a la desamparada noya, desde que la edat y la llengua de la Madrona li havían donat a conèxer la seva situació en lo món, sa idea constant era la mare, nom ò visió que per ella representava l'amor: aquell sentiment del que'l seu cor se'n sentía assedegat, sense que may n’hagués tastat una sola gota. Bondadosa de mena y somniadora per temperament, quan ab lo remat s'endinzava pels boscos ò ab lo falsó anava a tallar herba pels conills, sola, ab l'augusta soletat de la naturalesa, la seva pensa's complavía en dibuxarse aquella figura desitjada, que, per lo mateix de que may l'havía vista, ab més dalè fruhía del plaher de creàrsela a gust seu. Y, com en tot lo poble no hi trobava cap dòna que li semblés prou bonica pera pèndrela pera model del còs y faccions de la seva mare, son pensament, volava envers la d'aquell Jesuset, qu'en sa infantesa tant n’hi havia parlat lo senyor Rector. Y aquesta, si be era cert que, corporalment, tampoch la havía vista may, en l'altar de l'iglesia'n tenía la seva imatge pera donarnhi una idea; ab lo que la pobra Quiteria, tancant los ulls, s'afanyava en formàrsela en les fondaries de la seva pensa; y era lo cert que, per un miracle del desitx, la figura s'aparexía ab la seva matexa fesomía, ab sa cara blanca y sos llavis vermells, ab sos cabells rossos y'ls ulls baxats en terra, semblantli que de tota ella ne sortía una escalforeta dolsa que ab tota suavitat li desglassava aquell gel que li enfredoría'l cor!.. Mes, com ab tota la forsa de la seva voluntat la noya no lograva may que la visió parlés, que li obrís los brassos, y que posantla sobre de son pit realisés lo somni y l'afany de tota la seva vida, aquells curts instants de embadaliment li constituhían una felicitat a mitges, quelcom parescut a la vista y escalfor d'un sol tapat per boyres...
La primera vegada que donya Asunción parlà devant de la Quiteria, a aquesta li semblà com si fos la primera volta de la seva vida que sentís lo dò de la paraula humana. Verament aquella senyora no s'assemblava, ni de figura, ni de fesomía, a l'imatge de la Verge qu'ab tant afany ella evocava en la soletat dels boscos; però estava ben certa que si aquella visió pogués enrahonar, ho faría ab la matexa dolcesa, ab la matexa hermosor de paraules, que tant la deleytavan en la senyora forastera.
Realisada l'obra magnètica de atracció, no hi hà que dir que la Quiteria no perdé ocasió de posàrseli aprop, desitjosa de vèurela y escoltarla y servirla, ab un zel que no passà desapercebut per donya Asunción; la qui, al trobarse en lo cas, en qua molt sovint la posava'l caràcter del seu marit, de quedarse sense cambrera, no vacilà en demanar a la Madrona que li dexés a la noya pera ocupar aquell lloch interinament estiguessen al Màs.
Feya pochs díes que, ab gran satisfacció de la Quiteria, havía entrat a exercir les funcions del seu nou càrrech quan una tarda, en la que don Camilo era a Barcelona, la senyora la feu sortir ab ella y ab los nens pera anar, segons tenían per costum, a brenar en alguna de les fonts d'aquells voltants. Y la minyoneta, portant la cistella ab les provisions de boca, donya Asunción ab sa gran ombrela blanca y recullint graciosament la faldilla de son trajo de nipis de color crú, y sos dos fills ab les mans embargades ab un cèrcol, una pilota, un carret y unes xurriaques, emprengueren la excursió montanya amunt.
La temperatura era un bon xich xafogosa, y la migrada comitiva seguía penosament ab lo sol al demut per entre'ls rochs d'una torrentera, quan les criatures, afanyoses de córrer, se desviaren del camí enfilantse per un curriol amunt. La seva mare, poch desitjosa de seguirlos, manà la serventa que'ls corrés al derrera pera obligarlos a baxar. La Quiteria cumplí l'ordre; mes, al arribar junt a les dues criatures, adalerada pera agafarlos, sens advertirho, posà?'l peu dessobre del fuet que'l noy més gran arrossegava per terra.
La criatura, contrariada y viva de geni, y sens dubte recordant els exemples del seu pare, ab intenció ò sense, pegà estrebada, y enlayrant lo mànech, creuà ab la tralla la cara de la nova serventa.
La senyora, pujant al curriol de una embrandida, donà un cop violent a la mà del seu fill, tirà les xuriaques daltabaix del marge y, agafantlo pel bras exclamà, encarantlo ab la noya:
— ¡Bribón! ¡Mala alma! Díle a Quiteria que te perdone! ¡Que jamás volverás á hacer tamaña maldad! —
La criatura abaxà'l cap y clogué fortament la boca; ab quína desobediencia, la mare, després d'un altre parell de colps a l'esquena, repetí ab major energóa la seva intimació, en tant que la noya, ab ayre confós, li deya de baix en baix:
— Déxil estar. ¿No veu que so borda? —
Donya Asunción, no sentí ò no's fixà ab aquestes paraules, y, ab marcat enfado, tornà altra vegada a dirigirse al noy pera que li demanés perdó, mentres la joveneta, repetía, nerviosament:
— ¡Déxil, déxil! ¡so soch borda! ¡si soch borda!
— Y ¿què vols dir ab axò?—feu la senyora abandonant a la criatura que corregué a reunirse ab lo seu germà, pera fixarse ab la noya.—¿Que per ventura no ets una persona com un'altra? — ¿Veritat que sí?... ?¿Veritat que jo no hi tinch cap culpa? —preguntà electrisada la Quiteria.
— Però ¿quí te la dona?
— Com la Madrona sempre'm diu que, per aquesta desgracia; ab mi tothom hi té dret... Que no puch alsar lo cap de terra... Que so una mala llevor... Jo... jo...
— ¿Tu? tu, mentres sías una noya bona y digna, ets tan honrada com les altres! ¿Ho sents? —exclamà entre sobtada y compadida donya Asunción.
—?¿Veritat que sí? ... ¡Ay! Díguimho; díguimho moltes vegades axò!... Si sapigués lo be que'm fa! —esclamà la noya com si verament li haguessen deslligat lo cor.
— ¿Y no t'ho haig de dir hijita? Com qu'es la mismísima veritat!— afirmà donya Asunción, ab lo català empedrat de mots castellans, que'ls molts anys de viure a Filipines, li feya intercalar en lo seu llenguatge. — Lo qu'has de fer, es esserho molt de bona! Axò sí, que tu ho has de procurar més que les altres noyes!—
Y donant a sa veu un tò de commosa solemnitat, afegí: — Lo món es tan cruel, que prompte té als llavis alló de «Tal mare tal filla»,? y si tu estimas a la teva, aquesta sola idea t'ha de fer pujar dignament, dretament la costa de la vida. ¡Felissa tu, si ab les teves virtuts, fesses oblidar les seves faltes!—
La estretor del viarany que seguían, obligantles a caminar l'una derrera l'altra, interrompté la conversa de les dues dònes, qu'en pochs minuts finiren lo caminet que serpejava vorejant una petita vall, pera exir a un replanet en forma de plassa. Pins y pollancres, nats y crescuts a ses lliures voluntats, ab son rústich desordre, havían fet una espesa ubaga, per ahont de tant en tant, resorgint per entre mitx de la brossa formada per les fulles caygudes, y de la blanor d'estepes, olivardes, romanins y farigoles, s'hi veyan ajuntades en triàngul les grosses pedres que, a través dels sigles, continúan servint de tradicional fogó, pels voltants de totes les fonts montanyenques.
Dues fornides acacies, entrenuant ses allargassades branques, feyan de colossal ombrela als dos pedrissos que s'axecavan a banda y banda de la font; la que, dins d'un solch de roques, y per la primitiva canal d'un tros de teula, dexava lliscar, fresch y regalat, lo doll d'aygua que, després d'omplir un petit receptacle en forma de mitja taronja, s'esmunyía per entre'ls rochs d'un estret xaragall.
Tan prompte arribaren dessota de les acacies, la senyora repartí les provisions; y vegent que la noya no menjava, l'instà pera qu'ho fés. La Quiteria, la regracià ab espressives paraules, y, abastant tres ò quatre pinyes pera que'ls noys hi juguessen, anà a asseures sobre l'herba als peus de donya Asunción; y, miràntsela ab sos grossos ulls, abrillantats per les llàgrimes, li preguntà, ab infantívola ingenuitat:
— ¿Oy, que no faig cap pecat de estimar a la mare? ¿Veritat que també podría esser que no fos dolenta, com diu la Madrona?—
Una mena de dolorosa contracció, enfosquí la fas casi sempre serena de la jove senyora, y digué ab lo tò solemne qu'havía usat en lo caminet: — Los estranys, per més que'l mormurar no està be, poden dir lo que'ls sembli; però'ls fills no tenen may dret pera judicar als pares!... Deu digué en lo quart manament: «Honraràs pare y mare», sense ferhi cap escepció!...
— Però ¡com jo so borda!— tornà a repetir fosca y sistemàticament la noya.
L'ànima superior de donya Asunción comprengué tota la benefactora caritat que podía ferse a aquella pobra criatura, enlayrant lo seu esperit denigrat y caygut, y digué ab autoritaria fermesa:
— Míra, hijita; es precís que te acostumis a veure la vida baix un punt de vista molt distint de lo que tu la veus... Expósita ò borda, com dius tu, has de pensar que, com jo matexa, ets filla de Deu; y que la teva ànima, redimida ab la sanch de Cristo, val tant com la de totes les reynes y emperatrices de la terra. ¿Ho entens, hijita?... ¿Te'n fas be'l càrrech de lo que't dich?... No te'n preocupis dels judicis dels homes, casi sempre errats y atormentadors; àlsa'ls ulls al cel, que sols allí hi trobaràs la felicitat y la justicia;— afirmà la jove senyora, la qui, ja endinzada per aquells enlayrats viaranys, s'hi dexà anar extenentse en hermoses consideracions sobre'ls consols de la vida espiritual.
La Quiteria sabía la Doctrina y la practicava. Lo senyor Rector, que feya quinz'anys qu'era al poble, li havía ensenyada ab aquella seca concisió y ferma autoritat ab que's parla de tot lo qu'es verdader y s'està plenament convensut de que ho es; però donya Asunción, sense moures de les matexes fonts, n'hi ampliava les ensenyanses ab un ayre de tendreses noves, fentne brollar unes dèus qu'omplían les buydors d'aquella ànima solitaria. Y quan, devall de les melangioses clarors del sol ponent, ab lo prestigi de la figura, del trajo y de la paraula, sempre dolsa y atinada, ab los verdosos ulls inflamats pels resplandors de les belleses sobrenaturals, aquell temperament esquisit, que sentía l'amor a Deu y sabía espressarlo ab tota la vehemencia que sobrexía de les tendreses del seu cor, anà posant ab senzillesa adequada al alcans de l'inculta joveneta, les sublimitats del amor diví, la Quiteria, poch avesada als esplays d'aquelles místiques filigranes, tot escoltantles ab la boca oberta, se sentí dolsament refrigerada; sos ulls somniadors brillaren ab lo encís de les esperanses eternes, y per primera veada la seva pensa entreovirà'ls horitzons d'uns goigs desconeguts pera ella.