La Societat de l'Espectacle/El condicionament del territori

Capítol 7

El condicionament del territori.

"I qui arriba a ser Senyor d'una ciutat acostumada a viure lliure i a l'instant no la destrueix, que temi ser destruït per ella, perquè aquesta té sempre per refugi en les seves rebel·lions el nom de la llibertat i els seus vells costums, les que ni pel pas del temps ni per cap benefici s'oblidaran mai. I per més que es faci o es proveeixi, si no s'expulsa o dispersa els seus habitants, aquests no oblidaran en cap moment aquest nom ni aquests costums..."

Maquiavel, El Príncep.

165.

La producció capitalista ha unificat l'espai, que ja no està limitat per societats exteriors. Aquesta unificació és al mateix temps un procés extensiu i intensiu de banalització. L'acumulació de mercaderies produïdes en sèrie per a l'espai abstracte del mercat, al mateix temps que havia de trencar totes les barreres regionals i legals i totes les restriccions corporatives de l'edat mitja que mantenien la qualitat de la producció artesana, havia també de dissoldre l'autonomia i qualitat dels llocs. Aquesta força d'homogeneïtzació és l'artilleria pesada que ha derrocat totes les muralles xineses.

166.

És per a arribar a ser cada vegada més idèntic a ell mateix, per a aproximar-se millor a la monotonia immòbil, per al que l'espai lliure de la mercaderia és, a partir d'ara, incessantment modificat i reconstruït.

167.

Aquesta societat que suprimeix la distància geogràfica, acull interiorment la distància en tant que separació espectacular.

168.

Subproducte de la circulació de mercaderies, la circulació humana considerada com un consum, el turisme es redueix fonamentalment a l'oci d'anar a veure allò que ha arribat a ser banal. L'organització econòmica del sovinteig de llocs diferents és ja per si mateixa la garantia de la seva equivalència. La mateixa modernització que ha retirat del viatge el temps li ha retirat també la realitat de l'espai.

169.

La societat que modela tot el seu entorn, ha edificat la seva tècnica especial per a treballar la base concreta d'aquest conjunt de tasques: el seu territori mateix. L'urbanisme és aquesta presa de possessió del medi ambient natural i humà pel capitalisme que, desenvolupant-se lògicament com a dominació absoluta, pot i ha de refer ara la totalitat de l'espai com el seu propi decorat.

170.

La necessitat capitalista satisfeta en l'urbanisme, en tant que congelació visible de la vida, pot expressar-se - emprant termes hegelians - com la predominança absoluta de "l'afable coexistència de l'espai" sobre "l'inquiet esdevenir en la successió del temps".

171.

Si totes les forces tècniques de l'economia capitalista han de ser compreses com a operands de separacions, en el cas de l'urbanisme es tracta de l'equipament de la seva base general, del tractament del sòl que convé al seu desplegament; de la tècnica mateixa de la separació.

172.

L'urbanisme és la realització moderna de la tasca ininterrompuda que salvaguarda el poder de classe: el manteniment de l'atomització dels treballadors que les condicions urbanes de producció havien reagrupat perillosament. La lluita constant que ha hagut de sostenir-se contra tots els aspectes d'aquesta possibilitat de reunir-se, troba en l'urbanisme el seu camp privilegiat. L'esforç de tots els poders establerts després de les experiències de la Revolució francesa per a acréixer els mitjans de mantenir l'ordre al carrer, culminarà finalment en la supressió del carrer. "Amb els mitjans de comunicació de masses que eliminen les grans distàncies, l'aïllament de la població ha demostrat ser una manera de control molt més eficaç", constata Lewis Mumford a La ciutat a través de la història. Però el moviment general de l'aïllament que és la realitat, l'urbanisme ha de contenir també una reintegració controlada dels treballadors segons les necessitats planificables de la producció i el consum. La integració en el sistema ha de recuperar als individus en tant que individus aïllats en conjunt: tant les fàbriques, com les cases de cultura, els pobles d'estiueig, com "les grans urbanitzacions" estan especialment organitzats per a les finalitats d'aquesta pseudo-col·lectivitat que acompanya també a l'individu aïllat a la cèl·lula familiar: l'ocupació generalitzada de receptors del missatge espectacular fa que el seu aïllament es trobi poblat d'imatges dominants, imatges que només per aquest aïllament assoleixen el seu ple poder.

173.

Per primera vegada una nova arquitectura, que a cada època anterior estava reservada a la satisfacció de les classes dominants, es troba directament destinada als pobres. La misèria formal i l'extensió gegantina d'aquesta nova experiència d'hàbitat procedeixen conjuntament del seu caràcter de massa, que està implicat alhora per la seva destinació i per les condicions modernes de construcció. La decisió autoritària, que ordena abstractament el territori en territori de l'abstracció, està evidentment al centre d'aquestes condicions modernes de construcció.

La mateixa arquitectura apareix a tot arreu on comença la industrialització dels països endarrerits en aquest aspecte com a terreny adient al nou gènere d'existència social que es tracta d'implantar-hi. Tan clarament com en les qüestions de l'armament termo-nuclear o de la natalitat - on s'ha arribat a la possibilitat de manipular l'herència - el llindar traspassat en el creixement del poder material de la societat i el retard en la dominació conscient d'aquest poder es despleguen en l'urbanisme.

174.

El moment actual és ja el de l'autodestrucció del mitjà urbà. L'explosió de les ciutats sobre els camps coberts per "masses informes de residus urbans" (Lewis Mumford) és presidida de forma immediata pels imperatius del consum. La dictadura de l'automòbil, producte-pilot de la primera fase de l'abundància mercantil, s'ha inscrit en el terreny amb la dominació de l'autopista, que deslloriga els antics centres i imposa una dispersió cada vegada més puixant. Alhora, els moments de reorganització inacabada del teixit urbà es polaritzen passatgerament al voltant de "les fàbriques de distribució", que són els gegantins hipermercats edificats sobre un terreny nu, amb un pàrquing per pedestal; i aquests temples del consum precipitat estan ells mateixos en fugida en el moviment centrífug que els rebutja a mesura que es converteixen al seu torn en centres secundaris sobrecarregats, perquè han implicat una recomposició parcial de l'aglomeració. Però l'organització tècnica del consum no és més que el primer plànol de la dissolució general que ha dut a la ciutat a auto-consumir-se d'aquesta manera.

175.

La història econòmica, que s'ha desenvolupat completament al voltant de l'oposició ciutat-camp, ha arribat a un moment d'èxit que anul·la alhora els dos termes. La paràlisi actual del desenvolupament històric total, en benefici únicament de la continuació del moviment independent de l'economia fa del moment que comencen a desaparèixer la ciutat i el camp, no la superació de la seva divisió, sinó el seu enfonsament simultani. El desgast recíproc de la ciutat i el camp, producte del declivi del moviment històric pel que la realitat urbana existent hauria de ser sobrepassada, apareix en aquesta barreja eclèctica dels seus elements descomposts que recobreix les zones més avançades de la industrialització.

176.

La història universal va néixer a les ciutats i va arribar a la seva majoria d'edat en el moment de la victòria decisiva de la ciutat sobre el camp. Marx considera com un dels majors mèrits revolucionaris de la burgesia el fet que "ha sotmès el camp a la ciutat", l'aire de la qual emancipa. Però si la història de la ciutat és la història de la llibertat, ho ha estat també de la tirania, de l'administració estatal que controla el camp i la ciutat mateixa.

La ciutat no ha pogut ser fins a ara, més que el terreny de lluita per la llibertat històrica, i no la seva possessió. La ciutat és el medi ambient de la història perquè és alhora concentració del poder social que fa possible l'empresa històrica i la consciència del passat. La tendència actual a la liquidació de la ciutat no fa en conseqüència més que expressar d'altra manera el retard d'una subordinació de l'economia a la consciència històrica, d'una unificació de la societat recuperant els poders que s'han separat d'ella.

177.

"El camp mostra justament el fet contrari, l'aïllament i la separació" (La ideologia alemanya). L'urbanisme que destrueix les ciutats reconstitueix un pseudo-camp, en el que s'han perdut tant les referències naturals del camp antic com les relacions socials directes i directament posades en qüestió de la ciutat històrica. És una nova pagesia fictícia la que recreen les condicions d'hàbitat i de control espectacular a l'actual "territori condicionat": la dispersió en l'espai i la mentalitat limitada, que sempre han impedit a la pagesia emprendre una acció independent i afirmar-se com a potència històrica creadora, tornen a caracteritzar els productors -el moviment d'un món que ells mateixos fabriquen quedant tan completament fora del seu abast com ho estava el ritme natural dels treballs per a la societat agrària.

Però quan aquesta pagesia, que va ser la base immòbil del "despotisme oriental" i la mateixa dispersió del que cridava a la centralització burocràtica, reapareix com a producte de les condicions de creixement de la burocratització estatal moderna, la seva apatia ha de ser ara històricament fabricada i mantinguda: la ignorància natural ha fet lloc a l'espectacle organitzat de l'error. Les "noves ciutats" de la pseudo-pagesia tecnològica inscriuen clarament en el terreny la ruptura amb el temps històric sobre el que van ser construïdes; la seva divisa pot ser: "Aquí mai passarà res i mai no ha passat res". És molt evident, degut al fet que la història que ha de lliurar-se a les ciutats encara no ha estat alliberada, que les forces de l'absència històrica comencen a compondre el seu propi paisatge exclusiu.

178.

La història que amenaça aquest món crepuscular és també la força que pot sotmetre l'espai al temps viscut. La revolució proletària és aquesta crítica de la geografia humana mitjançant la que els individus i les comunitats han de construir els llocs i els esdeveniments que corresponen a l'apropiació, no ja només del seu treball, sinó de la seva història total. En aquest espai movedís del joc i de les variacions triades del joc, es pot retrobar l'autonomia del lloc sense reintroduir una vinculació exclusiva al sòl i amb això recobrar la realitat del viatge, i de la vida compresa com un viatge que té en ell mateix tot el seu sentit.

179.

La major idea revolucionària referent a l'urbanisme no és ella mateixa urbanística, tecnològica o estètica. És la decisió de reconstruir íntegrament el territori segons les necessitats de poder dels Consells de treballadors, de la dictadura anti-estatal del proletariat, del diàleg executori. I el poder dels Consells, que no pot ser efectiu més que transformant la totalitat de les condicions existents, no podrà garantir-se una tasca menor si vol ser reconegut i reconèixer-se a si mateix en el seu món.