La Societat de l'Espectacle/La mercaderia com a espectacle

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

La separació consumada La mercaderia com a espectacle
La Societat de l'Espectacle
Unitat i divisió en l'aparença


Capítol 2

La mercaderia com a espectacle.


La mercaderia no pot ser compresa en la seva essència autèntica, sinó com a categoria universal de l'ésser social total. Només en aquest context, la reificació sorgida de la relació mercantil assoleix una significació decisiva, tant per a l'evolució objectiva de la societat, com per a l'actitud dels homes vers ella, per a la submissió de la seva consciència a les formes en que aquesta reificació s'expressa... Aquesta submissió creix encara pel fet que com més augmenten la racionalització i mecanització del procés de treball, més perd l'activitat del treballador el seu caràcter d'activitat, per a convertir-se en actitud contemplativa.

LUKÁCS, Història i consciència de classe.

35.

En aquest moviment essencial de l'espectacle, que consisteix en incorporar-se tot el que en l'activitat humana existia en estat fluid, per a posseir-ho en estat coagulat com a coses que han arribat a tenir un valor exclusiu per la seva formulació en negatiu del valor viscut, reconeixem a la nostra vella enemiga, que tan bé sap presentar-se al primer cop d'ull com una mica trivial, que es comprèn per ella mateixa, quan és per contra tan complexa i és tan plena de subtileses metafísiques, la mercaderia.

36.

Aquest és el principi del fetitxisme de la mercaderia, la dominació de la societat per "coses suprasensibles tot i que sensibles" que es compleix de manera absoluta a l'espectacle, on el món sensible es troba reemplaçat per una selecció d'imatges que existeix per sobre d'ell i que alhora, s'ha fet reconèixer com el sensible per excel·lència.

37.

El món alhora present i absent que l'espectacle fa veure, és el món de la mercaderia, dominant tot el que és viscut. I el món de la mercaderia es mostra així tal com és, ja que el seu moviment equival al distanciament dels homes entre ells i respecte del seu producte global.

38.

La pèrdua de qualitat, tan evident a tots els nivells del llenguatge espectacular, dels objectes que enalteix i de les conductes que regeix, no fa més que traduir els trets fonamentals de la producció real, que anul·la la realitat: la forma-mercaderia és de banda a banda la igualtat a ella mateixa, la categoria del quantitatiu. Desenvolupa la quantitat i no pot desenvolupar-se més que en això.

39.

Aquest desenvolupament que exclou el qualitatiu, està subjecte al seu torn, en tant que desenvolupament, al salt qualitatiu: l'espectacle significa que ha traslladat el llindar de la seva pròpia abundància; això no és encara cert localment més que en alguns punts, però si ho és ja a l'escala universal, que és la referència original de la mercaderia, referència que el seu moviment pràctic, unificant la terra com a mercat mundial, ha verificat.

40.

El desenvolupament de les forces productives ha estat la història real inconscient que ha construït i modificat les condicions d'existència dels grups humans com a condicions de subsistència i l'extensió d'aquestes condicions: la base econòmica de totes les seves iniciatives. El sector de la mercaderia ha estat, a l'interior d'una economia natural, la constitució d'un excedent de la subsistència. La producció de mercaderies, que implica el canvi de productes diversos entre productors independents, ha pogut seguir sent artesana durant molt de temps, continguda en una funció econòmica marginal on la seva veritat quantitativa encara estava oculta. Tot i això, on es va trobar les condicions socials del gran comerç i de l'acumulació de capitals, es va apoderar del domini total sobre l'economia.

L'economia sencera es va transformar aleshores en el que la mercaderia havia mostrat ésser en el curs d'aquesta conquesta: un procés de desenvolupament quantitatiu. Aquest desplegament incessant del poder econòmic sota la forma de la mercaderia, que ha transformat el treball humà en treball-mercaderia, en salari, va desembocar acumulativament en una abundància on la qüestió primària de la subsistència està sens dubte resolta, però de manera que sempre reaparegui: cada vegada es planteja de nou en un grau superior. El creixement econòmic allibera les societats de la pressió natural que exigia la seva lluita immediata per la subsistència, però encara no s'han alliberat del seu alliberador. La independència de la mercaderia s'ha estès al conjunt de l'economia sobre la que regna. L'economia transforma el món, però el transforma només en món de l'economia. La pseudo-naturalesa en la que s'ha alienat el treball humà, exigeix prosseguir el seu servei fins a l'infinit, i aquest servei, no sent jutjat ni absolt més que per ell mateix, obté de fet la totalitat dels esforços i dels projectes socialment lícits com a servidors seus. L'abundància de mercaderies, és a dir, de la relació mercantil, no pot ser més que la subsistència augmentada.

41.

La dominació de la mercaderia va ser exercida inicialment d'una manera oculta sobre l'economia, que al seu torn, com a base material de la vida social, seguia sense percebre's i sense comprendre's, com alguna cosa tan familiar que ens és desconegut. A una societat on la mercaderia concreta és encara escassa o minoritària, és la dominació aparent dels diners la que es presenta com un emissari proveït de plens poders que parla en nom d'una potència desconeguda. Amb la revolució industrial, la divisió manufacturera del treball i la producció massiva per al mercat mundial, la mercaderia apareix efectivament com una potència que ve a ocupar realment la vida social. És aleshores quan es constitueix l'economia política, com a ciència dominant i com a ciència de la dominació.

42.

L'espectacle assenyala el moment que la mercaderia ha arribat a l'ocupació total de la vida social. La relació amb la mercaderia no només és visible, sinó que és l'única cosa visible: el món que es veu és el seu món. La producció econòmica moderna estén la seva dictadura extensiva i intensivament. El seu regnat ja és present a través d'algunes mercaderies-vedettes als llocs menys industrialitzats, en tant que dominació imperialista de les zones que encapçalen el desenvolupament de la productivitat. En aquestes zones avançades, l'espai social és envaït per una superposició continuada de capes geològiques de mercaderies. En aquest punt de la "segona revolució industrial" el consum alienat es converteix per a les masses en un deure afegit a la producció alienada. Tot el treball venut d'una societat es transforma globalment en mercaderia total, el cicle de la qual ha de prosseguir-se. Per a això és necessari que aquesta mercaderia total retorni fragmentàriament a l'individu fragmentat, absolutament separat de les forces productives que operen com un conjunt. És aquí per tant, on la ciència especialitzada de la dominació ha d'especialitzar-se al seu torn: es fragmenta en sociologia, psicotècnia, cibernètica, semiologia, etc., vigilant l'autorregulació de tots els nivells del procés.

43.

Mentre que a la fase primitiva de l'acumulació capitalista "l'economia política no veu en el proletari més que a l'obrer", que ha de rebre el mínim indispensable per a la conservació de la seva força de treball, sense considerar-lo mai "en el seu oci, en la seva humanitat", aquesta posició de les idees de la classe dominant s'inverteix tan aviat com el grau d'abundància arribat a la producció de mercaderies exigeix una col·laboració addicional de l'obrer. Aquest obrer redimit de cop i volta del total menyspreu que li notifiquen clarament totes les modalitats d'organització i vigilància de la producció, fora d'aquesta es troba cada dia tractat aparentment com una persona important, amb sol·lícita cortesia, sota la disfressa de consumidor. Aleshores l'humanisme de la mercaderia té en compte "l'oci i la humanitat" del treballador, simplement perquè ara l'economia política pot i ha de dominar aquestes esferes com a tal economia política. Així "la negació consumada de l'home" ha pres al seu càrrec la totalitat de l'existència humana.

44.

L'espectacle és una guerra de l'opi permanent adreçada a fer que s'accepti la identificació dels béns amb les mercaderies; i de la satisfacció amb la subsistència ampliada segons les seves pròpies lleis. Però si la subsistència consumible és quelcom que ha d'augmentar constantment, és perquè no deixa de contenir la privació. Si no hi ha res més enllà de la subsistència augmentada, cap punt en el que pugui deixar de créixer, és perquè ella mateixa no està més enllà de la privació, sinó que és la privació que ha arribat a ser més rica.

45.

Amb l'automatització, que és alhora el sector més avançat de la indústria moderna i el model en el qual es resumeix perfectament la seva pràctica, el món de la mercaderia ha de superar aquesta contradicció: la instrumentació tècnica que suprimeix objectivament el treball al mateix temps ha de conservar el treball com a mercaderia i com a únic lloc de naixença de la mercaderia. Perquè l'automatització, o qualsevol altra forma menys extrema d'incrementar la productivitat del treball, no disminueixi efectivament el temps de treball social necessari a escala de la societat, cal crear noves ocupacions.

El sector terciari, els serveis, és l'ampliació immensa de les metes de l'armada de distribució i l'elogi de les mercaderies actuals; mobilització de forces supletòries que oportunament troben, en la facticitat mateixa de les necessitats relatives a les mercaderies, la necessitat d'una organització del treball hipotecat.

46.

El valor de canvi no ha pogut formar-se més que com a agent del valor d'ús, però aquesta victòria pels seus propis mitjans, ha creat les condicions de la seva dominació autònoma.

Mobilitzant tot ús humà i apoderant-se del monopoli sobre la seva satisfacció, ha acabat per dirigir l'ús. El procés de canvi s'ha identificat amb tot ús possible, i l'ha reduït a la seva mercè. El valor de canvi és el milicià del valor d'ús que acaba fent la guerra pel seu propi compte.

47.

Aquesta constant de l'economia capitalista que és la baixa tendencial del valor d'ús desenvolupa una nova forma de privació a l'interior de la subsistència augmentada, que no està ja alliberada de l'antiga penúria, ja que exigeix la participació de la gran majoria dels homes, com a treballadors assalariats, en la prossecució infinita del seu esforç; i cadascú sap que ha de sotmetre's o morir. És la realitat d'aquest xantatge, el fet que el consum com a ús sota la seva forma més pobra (menjar, habitar) ja no existeix sinó empresonat en la riquesa il·lusòria de la subsistència augmentada, la veritable base de l'acceptació de la il·lusió en el consum de les mercaderies modernes en general. El consumidor real es converteix en consumidor d'il·lusions. La mercaderia és aquesta il·lusió efectivament real, i l'espectacle la seva manifestació general.

48.

El valor d'ús que estava contingut implícitament en el valor de canvi, ha de ser ara explícitament proclamat, en la realitat invertida de l'espectacle, justament perquè la seva realitat efectiva està corroïda per l'economia mercantil super-desenvolupada i la falsa vida necessita una pseudo-justificació.

49.

L'espectacle és l'altra cara dels diners: l'equivalent general abstracte de totes les mercaderies. Però si els diners han dominat la societat com a representació de l'equivalència central, és a dir, del caràcter intercanviable de béns múltiples, l'ús dels quals seguia sent incomparable, l'espectacle és el seu complement modern desenvolupat, on la totalitat del món mercantil apareix en bloc, com una equivalència general en tant que el conjunt de la societat pugui ser o fer. L'espectacle són els diners que només es contemplen perquè en ells la totalitat de l'ús ja s'ha intercanviat amb la totalitat de la representació abstracta. L'espectacle no és només el servidor del pseudo-ús, ell és ja en si mateix el pseudo-ús de la vida.

50.

El resultat concentrat del treball social, en el moment de l'abundància econòmica, es transforma en aparent i sotmet tota realitat a l'aparença, que és ara el seu producte. El capital ja no és el centre invisible que dirigeix la forma de producció: la seva acumulació el desplega fins a la perifèria sota la forma d'objectes sensibles. Tota l'extensió de la societat és el seu retrat.

51.

La victòria de l'economia autònoma ha de ser al mateix temps la seva perdició. Les forces que ha desencadenat suprimeixen la necessitat econòmica que va ser la base inamovible de les societats antigues. En reemplaçar-la per la necessitat del desenvolupament econòmic infinit, no pot sinó reemplaçar la satisfacció de les primeres necessitats humanes, sumàriament reconegudes, per una fabricació ininterrompuda de pseudo-necessitats que es resumeixen en una sola pseudo-necessitat de mantenir el seu regne. Però l'economia autònoma se separa per a sempre de la necessitat profunda, en la mesura que abandona l'inconscient social que depenia d'ella sense saber-ho. "Tot el que és conscient es desgasta. El que és inconscient roman inalterable. Però una vegada alliberat no cau al seu torn en ruïnes?" (Freud).

52.

En el moment que la societat descobreix que depèn de l'economia, l'economia, de fet, depèn d'ella. Aquesta potència subterrània, que ha crescut fins a aparèixer sobiranament, ha perdut també el seu poder. On hi havia l'allò econòmic ha de sobrevenir el jo. El subjecte no pot sorgir més que de la societat, és a dir, de la lluita que resideix en ella mateixa. La seva existència possible està supeditada als resultats de la lluita de classes que es revela com el producte i el productor de la fundació econòmica de la història.

53.

La consciència del desig i el desig de la consciència, conformen per igual aquest projecte que, sota la seva forma negativa, pretén l'abolició de les classes, és a dir la possessió directa dels treballadors de tots els moments de la seva activitat. El seu contrari és la societat de l'espectacle, on la mercaderia es contempla a si mateixa en el món que ha creat.