La Societat de l'Espectacle/La separació consumada

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

La Societat de l'Espectacle La separació consumada
La Societat de l'Espectacle
La mercaderia com a espectacle


Capítol 1

La separació consumada.


"I sens dubte el nostre temps... prefereix la imatge a la cosa, la còpia a l'original, la representació a la realitat, l'aparença a l'ésser... el que és 'sagrat' per a ell no és sinó la il·lusió, però el que és profà és la veritat. Millor encara: el sagrat augmenta als seus ulls a mesura que disminueix la veritat i creix la il·lusió, fins al punt que el súmmum de la il·lusió és també per a ell el súmmum del sagrat."

FEUERBACH, prefaci a la segona edició de L'essència del Cristianisme.

1.

Tota la vida de les societats en què dominen les condicions modernes de producció, es presenta com una immensa acumulació d'espectacles. Tot el que era viscut directament s'aparta en una representació.

2.

Les imatges que s'han desprès de cada aspecte de la vida es fusionen en un curs comú, on la unitat d'aquesta vida ja no pot ser restablerta. La realitat considerada parcialment es desplega en la seva pròpia unitat general en tant que pseudo-món a banda, objecte de mera contemplació. L'especialització de les imatges del món es troba, consumada, en el món de la imatge feta autònoma, on el mentider es menteix a ell mateix. L'espectacle en general, com a inversió concreta de la vida, és el moviment autònom del no-vivent.

3.

L'espectacle es mostra alhora com la societat mateixa, com una part de la societat i com a instrument d'unificació. En tant que parteix de la societat, és expressament el sector que concentra totes les mirades i tota la consciència. Precisament perquè aquest sector està separat és el lloc de la mirada enganyada i de la falsa consciència; i la unificació que porta a terme no és sinó un llenguatge oficial de la separació generalitzada.

4.

L'espectacle no és un conjunt d'imatges, sinó una relació social entre persones mediatitzada per imatges.

5.

L'espectacle no pot entendre's com l'abús d'un món visual, el producte de les tècniques de difusió massiva d'imatges. És més aviat una Weltanschauung (concepció del món) que ha arribat a ser efectiva, a traduir-se materialment. És una visió del món que s'ha objectivat.

6.

L'espectacle, comprès en la seva totalitat, és alhora el resultat i el projecte de la forma de producció existent. No és un suplement al món real, la seva decoració afegida. És el cor de l'irrealisme de la societat real. Sota totes les seves formes particulars, informació o propaganda, publicitat o consum directe de diversions, l'espectacle constitueix el model present de la vida socialment dominant. És l'afirmació omnipresent de l'elecció ja feta en la producció i el seu consum corol·lari. Forma i contingut de l'espectacle són de manera idèntica la justificació total de les condicions i de les finalitats del sistema existent. L'espectacle és també la presència permanent d'aquesta justificació, com a ocupació de la part principal del temps viscut fora de la producció moderna.

7.

La separació mateixa forma part de la unitat del món, de la praxi social global que s'ha escindit en realitat i en imatge. La pràctica social, a la que s'enfronta l'espectacle autònom, és també la totalitat real que conté l'espectacle. Però l'escissió en aquesta totalitat la mutila fins al punt de fer aparèixer l'espectacle com el seu objecte. El llenguatge espectacular està constituït per signes de la producció regnant, que són al mateix temps la finalitat última d'aquesta producció.

8.

No es pot oposar abstractament l'espectacle i l'activitat social efectiva. Aquest desdoblament es desdoblega alhora. L'espectacle que inverteix el que és real es produeix efectivament. Al mateix temps la realitat viscuda és materialment envaïda per la contemplació de l'espectacle, i reprodueix en ella mateixa l'ordre espectacular concedint-li una adhesió positiva. La realitat objectiva està present a ambdós costats. Cada noció així fixada no té altre fons que el seu pas a l'oposat: la realitat sorgeix a l'espectacle, i l'espectacle és real. Aquesta alienació recíproca és l'essència i el sosteniment de la societat existent.

9.

En el món realment invertit, la veritat és un moment de la falsedat.

10.

El concepte d'espectacle unifica i explica una gran diversitat de fenòmens aparents. Les seves diversitats i contrastos són les aparences d'aquesta aparença organitzada socialment, que ha de ser al seu torn reconeguda en la seva veritat general. Considerat segons els seus propis termes, l'espectacle és l'afirmació de l'aparença i l'afirmació de tota vida humana, i per tant social, com a simple aparença. Però la crítica que arriba a la veritat de l'espectacle ho descobreix com la negació visible de la vida; com una negació de la vida que s'ha fet visible.

11.

Per a descriure l'espectacle, la seva formació, les seves funcions, i les forces que tendeixen a dissoldre'l, cal distingir artificialment elements inseparables. En analitzar l'espectacle parlem en certa mesura el mateix llenguatge del que és espectacular, ja que ens movem en el terreny metodològic d'aquesta societat que es manifesta en l'espectacle. Però l'espectacle no és només el sentit de la pràctica total d'una formació socio-econòmica, la seva ocupació del temps. És el moment històric que ens conté.

12.

L'espectacle es presenta com una enorme positivitat indiscutible i inaccessible. No diu més que "el que apareix és bo, el que és bo apareix". L'actitud que exigeix per principi és aquesta acceptació passiva que ja ha obtingut de fet per la seva forma d'aparèixer sense rèplica, pel seu monopoli de l'aparença.

13.

El caràcter fonamentalment tautològic de l'espectacle es deriva del simple fet que els seus mitjans són alhora les seves finalitats. És el sol que no es posa mai sobre l'imperi de la passivitat moderna. Recobreix tota la superfície del món i es banya indefinidament en la seva pròpia glòria.

14.

La societat que reposa sobre la indústria moderna no és fortuïta o superficialment espectacular, sinó fonamentalment espectaculista. A l'espectacle, imatge de l'economia regnant, el final no existeix, el desenvolupament ho és tot. L'espectacle no vol arribar a res més que a ell mateix.

15.

Com a ornament indispensable dels objectes avui produïts, com a exponent general de la racionalitat del sistema, i com a sector econòmic avançat que dóna forma directament a una multitud creixent d'imatges-objectes, l'espectacle és la principal producció de la societat actual.

16.

L'espectacle sotmet als homes vius en la mesura que l'economia els ha sotmès totalment. No és més que l'economia desenvolupant-se per ella mateixa. És el reflex fidel de la producció de les coses i l'objectivació infidel dels productors.

17.

La primera fase de la dominació de l'economia sobre la vida social havia implicat en la definició de tota realització humana una evident degradació de l'ésser en el tindre. La fase present de l'ocupació total de la vida social pels resultats acumulats de l'economia condueix a un lliscament generalitzat del tindre al semblar, on tot el "tindre" efectiu ha d'extreure el seu prestigi immediat i la seva funció última. Al mateix temps, tota realitat individual s'ha transformat en social, depenent directament del poder social, conformada per ell. Només es permet aparèixer allò que no existeix.

18.

Allà on el món real es canvia en simples imatges, les simples imatges es converteixen en éssers reals i en les motivacions eficients d'un comportament hipnòtic. L'espectacle, com a tendència a fer veure per diferents mediacions especialitzades el món que ja no és directament aprehensible, troba normalment en la vista el sentit humà privilegiat que va ser en altres èpoques el tacte; el sentit més abstracte, i el més mistificable, correspon a l'abstracció generalitzada de la societat actual. Però l'espectacle no s'identifica amb el simple mirar, ni tan sols combinat amb l'escoltar. És el que escapa a l'activitat dels homes, a la reconsideració i la correcció de les seves obres. És l'oposat al diàleg. On hi ha representació independent, l'espectacle es reconstitueix.

19.

L'espectacle és l'hereu de tota la feblesa del projecte filosòfic occidental que va ser una comprensió de l'activitat dominada per les categories del veure, de la mateixa forma que es funda sobre el desplegament incessant de la racionalitat tècnica precisa, que parteix d'aquest pensament. No realitza la filosofia, filosofa la realitat. És vida concreta de tots, el que s'ha degradat en univers especulatiu.

20.

La filosofia, en tant que poder del pensament separat i pensament del poder separat, mai ha pogut superar la teologia per ella mateixa. L'espectacle és la reconstrucció material de la il·lusió religiosa. La tècnica espectacular no ha pogut dissipar els núvols religiosos on els homes van situar els seus propis poders separats: només els ha relligat a una base terrenal.

Així, és la vida més terrenal la que es torna opaca i irrespirable. Ja no es projecta al cel, però allotja en ella mateixa el seu rebuig absolut, el seu enganyós paradís. L'espectacle és la realització tècnica de l'exili dels poders humans en un més enllà; l'escissió consumada a l'interior de l'home.

21.

A mesura que la necessitat és somiada socialment, el somni es fa necessari. L'espectacle és el malson de la societat moderna encadenada, que no expressa finalment més que el seu desig de dormir. L'espectacle és el guardià d'aquest somni.

22.

El fet que el poder pràctic de la societat moderna s'hagi desprès d'ella mateixa i s'hagi edificat un imperi independent en l'espectacle, només pot explicar-se pel fet que aquesta pràctica poderosa seguia mancant de cohesió i havia quedat en contradicció amb ella mateixa.

23.

És la més vella especialització social, l'especialització del poder, la que es troba a l'arrel de l'espectacle. L'espectacle és així una activitat especialitzada que parla per totes les altres. És la representació diplomàtica de la societat jeràrquica davant ella mateixa, qualsevol altra paraula resta exclosa. El més modern és també el més arcaic.

24.

L'espectacle és el discurs ininterromput que l'ordre present manté amb ell mateix, el seu monòleg elogiós. És l'autoretrat del poder a l'època de la seva gestió totalitària de les condicions d'existència. L'aparença fetitxista de pura objectivitat en les relacions espectaculars, amaga la seva naturalesa de relació entre homes i entre classes: una segona naturalesa sembla dominar el nostre entorn amb les seves lleis fatals. Però l'espectacle no és aquest producte necessari del desenvolupament tècnic considerat com a desenvolupament natural. La societat de l'espectacle és per contra, la forma que tria el seu propi contingut tècnic. Encara que l'espectacle, pres sota el seu aspecte restringit de "mitjans de comunicació de massa", que són la seva manifestació superficial més aclaparant, sembla envair la societat com a simple instrumentació, aquesta no és gens neutra en realitat, sinó la mateixa que convé al seu auto-moviment total.

Si les necessitats socials de l'època on es desenvolupen aquestes tècniques no poden ser satisfetes sinó per la seva mediació, si l'administració d'aquesta societat i tot contacte entre els homes ja no poden exercir-se si no és mitjançant aquest poder de comunicació instantània, és perquè aquesta "comunicació" és essencialment unilateral; de manera que la seva concentració torna a acumular a les mans de l'administració del sistema existent els mitjans que li permeten continuar aquesta administració determinada. L'escissió generalitzada de l'espectacle és inseparable de l'Estat modern, és a dir, de la forma general de l'escissió a la societat, producte de la divisió del treball social i òrgan de la dominació de classe.

25.

La separació és l'alfa i l'omega de l'espectacle. La institucionalització de la divisió social del treball, la formació de les classes, havia cimentat una primera contemplació sagrada, l'ordre mític en el que tot poder s'embolica des de l'origen. El sagrat ha justificat l'ordenament còsmic i ontològic que corresponia als interessos dels amos, ha explicat i embellit el que la societat no podia fer. Tot poder separat ha estat per tant espectacular, però l'adhesió de tots a aquesta imatge immòbil no significava més que la comuna acceptació d'una prolongació imaginària per a la pobresa de l'activitat social real, encara àmpliament experimentada com una condició unitària. L'espectacle modern expressa, per contra, el que la societat pot fer, però en aquesta expressió, el que és permès s'oposa absolutament al que és possible.

L'espectacle és la conservació de la inconsciència enmig del canvi pràctic de les condicions d'existència. És el seu propi producte, i ell mateix ha disposat les seves regles: és una entitat pseudosagrada. Mostra el que és: el poder separat desenvolupant-se per ell mateix en el creixement de la productivitat mitjançant el refinament incessant de la divisió del treball en fragmentació de gestos, ja dominats pel moviment independent de les màquines; i treballant per a un mercat cada vegada més estès. Tota comunitat i tot sentit crític s'han dissolt al llarg d'aquest moviment, en el que les forces que han pogut créixer en la separació no s'han retrobat encara.

26.

Amb la separació generalitzada del treballador i del seu producte es perd tot punt de vista unitari sobre l'activitat realitzada, tota comunicació personal directa entre els productors. A mesura que augmenten l'acumulació de productes separats i la concentració del procés productiu, la unitat i la comunicació arriben a ser l'atribut exclusiu de la direcció del sistema. L'èxit del sistema econòmic de la separació, és la proletarització del món.

27.

A causa del mateix èxit de la producció separada com a producció del separat, l'experiència fonamental, lligada a les societats primitives a un treball principal s'està desplaçant, amb el desenvolupament del sistema, cap al no-treball, la inactivitat. Però aquesta inactivitat no està en absolut alliberada de l'activitat productiva: depèn d'ella, és submissió inquieta i admirativa a les necessitats i resultats de la producció; ella mateixa és un producte de la seva racionalitat. No pot haver-hi llibertat fora de l'activitat, i en el marc de l'espectacle, tota activitat està negada, igual que l'activitat real ha estat integralment captada per a l'edificació global d'aquest resultat. Així, l'actual "alliberament del treball", o l'augment de l'oci, no és de cap manera alliberament en el treball, ni alliberament d'un món conformat per aquest treball.

Res de l'activitat perduda en el treball pot retrobar-se en la submissió al seu resultat.

28.

El sistema econòmic fundat en l'aïllament, és una producció circular de l'aïllament. L'aïllament funda la tècnica, i el procés tècnic aïlla al seu torn. De l'automòbil a la televisió, tots els béns seleccionats pel sistema espectacular són també les armes per al reforçament constant de les condicions d'aïllament de les "munions solitàries". L'espectacle reprodueix els seus propis supòsits de manera cada vegada més concreta.

29.

L'origen de l'espectacle és la pèrdua d'unitat del món, i l'expansió gegantina de l'espectacle modern expressa la totalitat d'aquesta pèrdua: l'abstracció de tot treball particular i l'abstracció general del conjunt de la producció es tradueixen perfectament en l'espectacle, del que la manera de ser concret és justament l'abstracció. A l'espectacle, una part del món es representa davant el món i li és superior. L'espectacle no és més que el llenguatge comú d'aquesta separació. El que lliga als espectadors no és sinó un vincle irreversible amb el mateix centre que sosté la seva separació. L'espectacle reuneix el separat, però el reuneix en tant que separat.

30.

L'alienació de l'espectador en benefici de l'objecte contemplat (que és el resultat de la seva pròpia activitat inconscient) s'expressa així: com més contempla menys viu; com més accepta reconèixer-se en les imatges dominants de la necessitat menys comprèn la seva pròpia existència i el seu propi desig. L'exterioritat de l'espectacle vers l'home actiu es manifesta en que els seus propis gestos ja no són seus, sinó d'un altre que ho representa. Per això l'espectador no troba el seu lloc enlloc, perquè l'espectacle és arreu.

31.

El treballador no es produeix a si mateix, produeix un poder independent. L'èxit d'aquesta producció, la seva abundància, torna al productor com a abundància de la despossessió. Tot el temps i l'espai del seu món se li tornen estranys amb l'acumulació dels seus productes alienats. L'espectacle és el mapa d'aquest nou món, mapa que cobreix exactament el seu territori. Les mateixes forces que se'ns han escapat, se'ns mostren en tota la seva grandesa.

32.

L'espectacle a la societat, correspon a una fabricació concreta de l'alienació. L'expansió econòmica és principalment l'expansió d'aquesta producció industrial precisa. El que creix amb l'economia que es mou per ella mateixa, només pot ser l'alienació que precisament amagava el seu nucli inicial.

33.

L'home separat del seu producte produeix cada vegada amb major potencia tots els detalls del seu món, i així es troba cada vegada més separat d'aquest. En la mesura que la seva vida és ara producte seu, tant més separat està de la seva vida.

34.

L'espectacle és el capital en un grau tal d'acumulació, que es transforma en imatge.