La cansó dels desenganys

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca




LA CANSÓ DELS DESENGANYS.


Cansons de la terra (1874).djvu




Quan jo n' era minyonet,—jo bè prou que 'm presumia,
anava mòlt ben tractat,—galant capa y galant xispa;
l' espardenyeta de blanch,—la mitja d' estam y fina,
bon tafetá á n' al barret;—tota l' usansa seguia.
De cerdana y contrapás,—prou que de sobra 'n savia;
no hi havia cap aplech—que jo no hi dès una visita.
¡Ay bon temps de joventut,—temps de goig y de delicial,
tot era dansa' y balla';—tot festeigs per' divertirme!...
·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·
¡Una dona m' ha causat—tota la mèua desditxa!...
m'en ha guardat de casar—quan uns bons partits m'eixian:
avuy m' eixia un partit,—l' endemá ja me 'l savia.
Ja m' enviava á busca'—per cosas que 'm convenian:
—«¡Jo no sè cóm èts tan boig,—cóm èts tan boig y tan ximple,
que 't vulgas embolicar,—podent viure com un príncep!
A tu no 't faltan amichs,—ni dinés, quan t' en convingan;
de donas, per ton semblant,—alcansas las que desitjas.
—»Hora es ja que 'ns retirem,—que deixem la mala vida,
que jo ja torno tot blanch,—y vos torneu tota grisa.
Hermitá 'm voldria fè',—tan prompte trobés hermita.
—»Algun sant reixirás—d' aquellas malas verdissas:
ja t' haurá ben convertit—algun frare, ó caputxina,
ó, per millo' declará',—un' altra de mès bonica!»
·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·
¡Ay ditxosa joventut,—que semblas tot glória y ditxa!
sols m' has deixat desenganys—y recordansas ben tristas!...

NOTA.

Semblant argument, ab igual fons, te la cansòque copiem á ratlla seguida; si be, en forma aventatja molt á la primera.


—La roda de la fortuna—contra mi se n' es girada
puig que en res ne tinch ventura—ma vida ¿com no s' acaba?
N' es la causa un fadrinet—un fadri que 'n festejava.
Ell me 'n tirava pedretas—pedretas d' or me tirava,
jo per bona voluntat—algunas las hi tornava.
Llavors fou quan me diguè:—«Deixa ton pare y ta mare.»
Vaig pendrer lo seu concell—tota volta qu' ell me 'l dava:
vaig pendrer tots los diners—lo servey d' or y de plata
y una tasseta d' argent—que á casa empenyada estava.
Varem menja' y varem beurer—mentre que 'ls diners duravan
Ab los diners acabats—com á peregrins anavan.
Quan la gent nos preguntavan:—«¿de quina terra veniam?»,
ja 'ls ne feyam de resposta:—«de Sant Jaume de Galicia»
No faltá qui ho conegué—y aná á avisar la justicia.
Me posan cadena al coll—no d' or com durli solia
y que 'l meu pare 'm posava—pensant tenir bona filla,
sino de ferro pesant—del mateix de las manilla».