La llegenda del Puig de Pollensa
| ← Cántich de Bellver | La llegenda del Puig de la Pollensa Poesies (Miquel Costa) |
Pòrtic → |
LA LLEGENDA
del puig de pollensa
I
LES ERMITANES
Altars son les montanyes
De bon aroma ungits:
Com l'águila s'hi posa
La gloria de Deu viu.
Parexen grans onades
Qu' alsá al espay sens fí
La terra conmoguda
Per un inmens desitx.
Bé están en la montanya
Los cors mes escullits:
Pregant s'hi transfiguran,
Semblants á Jesucrist.
Montanya de Ca'n Sales,
Tú bé ho podrias dir,
Que de tres santes fores
L'estatge benehit!
Tres dones que semblavan,
Allá, dalt l'aspre cim,
Present qu'á n'el cel feya
La vall dels pollensins.
Una endolada viuda
Com la violeta humil,
Les altres dues verges
Com lliris no cullits.
Nomia una Simona,
L'altra era Dolsa Albí
Υ l'altra de Floreta
Portava 'l nom senzill.
Del cel colomes castes
Amunt feren el niu:
Allá l mon no hi sabia,
Però los ángels sí.
De vida d'ermitanes
En lo rigor aspriu,
Trobavan la delicia
Del místich paradís.
Bons eran tots sos dies,
D'hivern com en l'estiu,
Fruytant en bones obres
Y en bon amor florint.
Flors de tot l'any hermoses,
Los pensaments senzills
Al raig del sol obrian
Y á l'ombra de la nit.
De bálsam y de llágrimes
Lo cor tenian rich,
Dolcíssim, com la bresca
De mel de romaní.
Pregaries : prenian
De la remor dels pins,
De les augustes penyes,
Repòs contemplatiu.
D'allá, bé descubrian
Lo bò d'aquest país;
Sols lo millor no hu veyan,
Qu'eran les tres humils!
La costa de Ca'n Sales
Pujau ¡oh pollensins!
Veuréu encara senyes
Del ermitatge antich.
Passaren cinch centuries
Des que se va abolir,
Y encara hi ha l'aroma
D'aquells tres cors humils.
La tórtora hi suspira
Son cant suau y trist...
Y es veu de les ruines
Que parla al esperit.
II
LA VISIÓ
Es l'hora de la pau.
Allá, sobre 'l mar blau,
S'adorm el dia;
Y misteriós el vent
Escampa dolsament:
¡Ave, Maria!
Ja 'l cel com un safir
Comensa á descubrir
Sa pedreria;
Y exint l'estel brillant
Saluda tremolant:
¡Ave, Maria!
Es l'hora en que'l catiu
Anyora 'l camp nadiu
Més que de dia;
Y l'ánima fehel
Suspira més pe'l cel:
¡Ave, Maria!
Les dones del desert,
Ab lo seu cor obert
A l'harmonia,
Comensan l' oració...
Mes ¡ah! ¿quina visió
Les extasia?
El Puig, que just devant
D'aquell paratge sant
Se descubria,
Floreix en viva llum
Y vessa rich perfum
De melodia.
Y es llum de tal claror,
Que'l bell estel d'amor.
S'hi eclipsaria;
Y es tan excels cantar,
Qu 'l temps per ascoltar
Ja no fa via.
La nit, del vel obscur,
Degota un rou mes pur,
Dolsa ambrosia,
Encant de tal dolsor
Qu'adorm, ab la dolor,
La malaltia.
¡Oh santa nit de Deu,
Qui'l nou misteri teu
Descubriria?
Les dones d' oració
No saben tal visió
Que'ls anuncia.
Si no 'ls ho diu el cel
Tal volta 'l cor fehel
Les ho diria...
¡Ah! 'l cor be les ho diu
Tot ressonant festiu:
¡Ave, Maria!
| Un dissapte bell d'Abril, En que 'l Puig se coroná |
— fou la nit clara — de lluminaria. |
| Ja Ja nit reina de pau Ja es tot fosca, y dalt el Puig |
— s'adorm en calma; — ja trenca un' aubal |
III
INVENCIÓ DE LA SAGRADA IMATGE
Xalesta 's desperta l'auba
D'una diada de Maig,
Les campanes de Pollensa
L' escometen repicant;
Y en processó jamay vista
Del poble petits y grans,
Tothom ab un cor, s'en pujan
Cap á n'el Puig empinat.
Allá 'ls sacerdots salmetjan
Ab la creu alta devant;
Y 's sent lo resar del poble
Com la remor d' un axam,
Que pe'l coster floridíssim
Molt bellament hi escau.
Si penosa es la pujada
Sense camí ni tirany,
L'esperansa es falaguera
Y'l fervor agoserat!
Entre plantes atepides
La gentada s'obri pas,
Y 'ls peus dels devots perfuman
Verges floretes del camp.
Ja mes amunt sols trepitjan
Blaves roques desiguals,
Y ja escampan la mirada
Tot al entorn: ja son dalt!
Ravells y mates sols troban
Demunt aquell cim tot ras;
Y la gent sols no hi descansa,
Que no reposa l'afany.
De sopte crida ¡miracle!
La veu pura d'un infant;
Y tothom s'arremolina
Prop d'un ravell qu'es mes alt.
Dins el ravell ¡oh prodigi!
¡Oh rich tresor afinat!
Una imatge de Maria
Veuen los ulls assombrats.
Rompudes cauen en terra
Les rames que hi ha devant;
Les altres fan á l'imatge
Dosser d'humil magestat.
De jonolls devant la Verge
Tothom á tal vista cau,
Y dels cors brolla la Salve
Mes fervorosa que may.
¡Salve! 'ls sacerdots li diuen
Ab solemne magestat,
Lo poble ab suspirs confusos...
Y 'ls cors mes dolsos plorant!
Á la Reina de l'altura
Los peus li van á besar,
A dins son trono de rames,
Tots son humils cortesans.
D'un en un, tothom l' adora;
Y molts li donan, passant,
En lloch d'ofrena piadosa,
Un mot del cor inspirat.
¡Oh amorosa lletania,
Qui te pogués conservar
Per feme un collar de perles
Á la Verge dels penyals!
«Dolsa gloria de Pollensa,
Vos ne durem allá baix;
Y honrada sereu del poble
Sobre digníssim altar.»
Αxò diuen á la Verge
Los sacerdots y jurats,
Y prenen l' augusta Imatge
Per tornarsen á la vall.
La processó ja fa via,
La figura axecan ja ..
Però ¡miracle! es tornada
Tan faxuga per baxar,
Que del cim no la mouria
Ni la forsa d'un gegant:
Demunt el Puig l'ha fixada
La divina voluntat!
Prou que ho enten la fe viva
Dels pollensins al instant,
Y del ravell en les rames
L'Imatge tornan posar.
Per tenda y dosser hi dexan
La bandera de domás,
Que'ls pelegrins venturosos
Conduhí fins allá dalt.
Poncella es allò d'un temple
Qu' allá mateix alsarán,
Castell excels de la Reina
Demunt son poble estimat.
¡Ah! 'l Puig de Santa Maria
Ja n'es el trono real!...
Dins lo camaril de rames
La Mare de Deu román:
Los que devallan s'hi giran
Fins que la poden mirar;
Y un amoròs á-reveure
Dins cada mirada hi ha,
Com l' á-reveure que donan
Les flors á n'el sol de Maig.
Miraula... es dolsa l' Imatge antiga:
Sa cara afable tota sonriu,
Y, essent de pedra, par que vos diga:
«¡Som vostra mare; fillets, veniu!»
Dú vestidura llarga y folgada,
Color del hábit de la Mercé;
Dihent qu' es ella qu' ha rescatada
De la morisma la nostra fé.
En lloch de ceptre, té en la ma dreta
Una senzilla mota de flors;
Mostrant qu' estima tota floreta,
Que reb l'ofrena de tots los cors.
Sobre 'l cor porta son bras esquerra
L'Infant dolcíssim: també riu ell;
Y en lloch del signe de cels y terra,
Dins ses manetes, mostra un aucell.
Es que convida l'ánima pura
Perque se posi tota en ses mans,
Y allá trega ales, volant segura
Ahont no arriban cruels milans.
Si al ull es tosca l'Imatge antiga,
Bé es agradosa per l'esperit.
Son encant místich no cal que'l diga:
Lo cor del poble bé l'ha sentit!
IV
LO NOU TEMPLE
De nou s'en munta á n'el Puig
Tota Pollensa devota,
Per l'ara santa posar
Sobre aquel altar de roca.
Llencencia ha dat Berenguer,
Bisbe volgut de Mallorca,
Per fer capella en el lloch
Que Deu ab prodigis mostra.
¡Quin aire pur, tot de cel,
Los pits allá dalt conforta,
Com á poblat d' esperits
Que 'ls cors fehels agombolan!
Baix de la Mare de Deu
L'ara sagrada ja posan:
Pareix que 'l terme al entorn
Se vest de bellesa nova,
Υ 'l cel ab mes magestat
Sublima l'inmensa volta.
Un sacerdot escullit,
Cobert ab mística roba,
Ple de misteri son cor,
Á l'ara santa s' acosta.
Diu Missa... ja vé 'l moment
En que'l Rey d'eterna gloria,
Anyell que lleva'l pecat,
Víctima pura, s'inmola.
Ja 'l sacerdot alsa Deu;
Tot calla, tothom se postra...
De prest ab un crit confús
Aquella altura ressona.
De les mans del sacerdot
¡Oh miracle! es fuyta l'Hostia,
Y sobre'l poble assombrat,
Sol de les ánimes, vola.
Ab serena resplandor
Senya per l'aire ampla volta,
Y dins les mans del Ungit
Altra vegada se posa.
«L'espay del temple per fer
Deu mateix aquí demostra:
¡Oh mil voltes benehit
Temple senyat ab un Hostia!»
Axí esclama 'l sacerdot,
Axí ho repeteix el poble.
¿Quí dirá 'l fervor sagrat
D'aquells cors en aquell'hora?
¡Angels de llum, esperits
Que hi bategáreu de gloria,
Digauho ab llengua del cel,
Que la del mon no hu comporta!
V
FUNDACIÓ DEL MONASTIR
En lo nou temple del Puig
Honor de Pollensa bella,
Per encantar més el cel,
Gran monastir s'axeca.
Castes verges allá dalt
Farán cort á la gran reina,
Formarán verger suspés
En perpètua primavera.
Ab lletres de son sagell
Lo Rey d'Aragó hu ordena,
Perque allá sempre seguit
Preguin per l'ánima seua.
¡Ay! tan tacada la veu,
Tacada de sanch parenta,
Que centúries d' oracions
Vol que ressonin per ella ..
¡Rey en Pere del Punyal,
Debaxa en pau á l'ossera!
Arbre plantat á bon lloch
Ben prest les rames axeca,
Y lloch de Deu es el Puig
Per que un monastir hi cresca.
Pujan, pujan allá dalt
De marés una pedrera:
Com en grandíssim castell
Les parets allá s'extenen.
S'extenen llarchs corredors,
Hont cada cel-la modesta,
Si es una tomba pe'l còs,
Mostra un cel per la finestra...
¡Oh quin niu per l'esperit
Qu' en tot á son Deu contempla.
Aquell lloch desd'hont se veu
L'obra de Deu molt més bella!
Forman terra, cel y mar
Una harmonia xalesta
Que, penetrant en el cor,
Calma, depura y eleva.
Bé que ho senten dalt el Puig
Dolces verges que hi professan,
Del Pare Sant Agustí
Seguint la sagrada Regla.
Ja s'aplegan á l'estol
Colomes d'altra ribera;
Filles del noble casal
Ses riques gales hi dexan.
Costoses llanties d' argent
Son estels de la capella,
Devant retaule pintat
Que imatges pures ostenta.
S'ex en l'inmens refetor,
S'en munta la torre austera,
Com á guarda tutelar
Del poble qu' á baix contempla.
¡Qu'está de bé á tal redors
L'amable vila modesta,
Mentres s'axecan al cel
Tantes mans pures sobr'ella!
VI
EXTINCIÓ DEL CONVENT
Per dos segles florí la primavera
Dins la sagrada soledat austera
D'aquell altíssim clòs.
¡Quantes verges prudents allá passaren,
Que les místiques llanties conservaren
Enceses per l'Espòs!
¡Ah! si la llantia s'apagá d'alguna
No fassi el seu recort taca importuna
Sobre 'l sagrat convent:
Per una estrella del cel blau despresa
No pert sa resplandor ni sa puresa
L'altíssim firmament.
Nous perills la ribera amenassavan:
Sovint á nostres plajes arribavan,
Sembrant desolació,
Corsaris africans, fills de Mahoma...
Y á les roques hont nia la coloma,
Allá hi vola 'l falcó.
Mes de Mallorca la ciutat murada
Clausura va oferir mes resguardada
Pe'l bell estol del Puig:
¡Prou pena li costá dexar l'altura
Y aquella antiga, maternal figura
Que d'allá dalt no fuig!
Adéu pregaries, cántichs, salmodies,
Visions, llágrimes pures, alegries,
Vesllums d'un altre mon...
Vos anyoran les flors de l'encontrada
Y diuen: ¿Qué s'es feta la rosada,
Divina del Hermon?
VII
RUINES Y VISIONS
Ja l'altíssim monastir
Blanques verges no l'habitan:
Colomer abandonat
Se va desfent cada dia.
Claustre, cel-les, temple y tot
Es are inmensa ruina,
Hont la lluna se condol
Y'l vent que hi entra suspira.
Dins lo qu' era hortet florit
Creix espinosa l'eritja,
Y pe 'l trispol tot herbós
Pastura la cabra aspriva.
Archs se veuen mitx romputs
Y jáceres espoltrides;
Per les cruyades parets
L'eura ufanosa s'enfila.
Tota sola en son altar,
Tota sola, nit y dia,
La dolsa Imatge sonriu
Sobre un poble que l'oblida.
Ja sols no hi pujan romeus,
Y allá, no més, la visita,
Entrant pe'ls vidres romputs,
L'oranella fugitiva,
Ó pe'l portal sempre obert,
L'anyellet de la garriga
Que dins l'ombra va á sestar
Quant crema'l sol á mitx dia.
No hi ha mes llantia de nit
Que'ls ulls de l'òliba trista,
Y ella canta ab tò funest
Quant vé l'hora de matines.
¡Ay qui t'ha vist y te veu,
Puig de Pollensa florida!
Si 'l mon s'oblida del Puig,
En el cel no s'en oblidan:
¡L'ombra muda de la nit
Quantes coses ne diria!
Los infantons innocents,
Los angelets de la vila,
Á les mares han contat
Maravella may sentida..
Diu que 'ls dissaptes de nit,
Á dalt del Puig de Maria,
Veuen fileres de llums
Que per l'altura caminan,
Admirable processó,
Mitx perduda entre celistia,
Que va del molí esfondrat
Fins á l'iglesia en ruina.
—¿Los ángels baxats del cel?
—¿Son verges qu'allá florian?
Axò no hu saben los nins,
Los angelets de la vila;
Però diuen ab candor
La maravella qu' han vista,
Deu, per boca dels infants,
Á tot un poble predica...
Lo que'l prodigi vol dir
Bé Pollensa ho endevina:
¡Es qu' á son trono d'amor
La Verge á son poble crida!
Com més cada mare ho sent,
Més ne román pensativa:
—¿Son ángels baxats del cel?
—¿Son verges qu'allá florian?
VIII
LA CASA HOSPITALARIA
L'altura sagrada
Ja torna á florir
Ab cántichs y festes
Dels bons pollensins.
Lo sant oratori,
Qu'un temps era rich,
Ab voltes modestes
Se dexa cubrir.
L'inmens edifici
Renaix mes humil:
Si fou per la Verge
Sagrat monastir,
Será la posada
Del seus pelegrins.
Tothom que hi arriba
N'es ben acullit,
¡Que'l cor d'una Mare
Lo reb allá dins!
Si n' es lo moblatje
Modest y senzill,
Tot net com la plata
Pareix que sonriu.
Qui hi puja una volta
Ja hi torna sovint:
Si ab passes no hi torna,
Bé hi va ab lo desitx.
Favors de la Verge
Publican sens fí
Quadrets y mortalles,
Joyells y vestits,
Presents qu'allá dexa
Qui sab agrahir.
Qui vol veure l'auba
Com naix mar en dins,
Qui admira belleses,
Qui cerca aire fí;
Que puji á l' estatge
Dels bons pelegrins.
Tal volta hi reculli
Per son esperit
Morades violetes
Y blau romaní...
IX
LA FESTA
Quant riu la Pasqua florida
Derrera l'hivern que fuig,
Pollensa alegre convida
Per la gran festa del Puig.
La pagesia abundosa
Allá mostra, sempre igual,
La bisarria agradosa
Dc costum patriarcal.
Totes les gents arribades
Troban taula y bon' amor,
Y s'umpl fins á set vegades
Aquell inmens refetor.
Axordan les xeremies;
Mes ¿quí les enjegará,
Si cantan les alegries
D'un poble senzill y sá?
Les enjoyades danseres
Renovan el ball honest:
Mallorquines vertaderes
No més conexen aquest.
Sempre noves s'hi mostrejan
Les sedes del temps passat;
Vestits á l'ampla rumbejan
Los amos de cor honrat.
Prop de la Mare divina
Gaudeix lo pobre ab lo rich;
Y'l sermó á tots il-lumina
Ab glories del temps antich.
Aquí l'alegria franca
S'agermana ab l'oració:
Res á n'el poble li manca
Dins l'antiga tradició.
Tal festa en santa alegria
La senzilles sols la fá:
Si'l poble la pert un dia
També la festa 's perdrá.
X
CONCLUSIÓ
Passaren, finiren antigues usanses;
Com mudan los trajos, lo viure ha mudat;
Y'ls pobles s'empenyen perdent recordanses,
Perdent fins les dolses, fehels esperanses,
Com fulles despreses d'un ram esflorat.
Cansons y tonades, tresor de poesia,
Encant ja no tenen pe'ls cors inquiets;
Les belles rondalles que l'avi sabia,
Y fins les pregaries que tant repetia
Per clubs y diaris oblidan sos nets.
Ja'l Puig no'n demana, no 'n vol ja de festes:
¡Ay! una d'escarni son temple n'ha vist...
Fugiu de l'altura, memories farestes,
Pujau, cors plorosos y verges modestes:
Rentau més la taca d'un dia tan trist.
Lo temple en silenci pareix que hi anyora
La cort de la Reina, que sola román,
L'estol com angèlich que prega y adora...
Y á vostra montanya, may més ¡oh Senyora!
Chors d'ánimes santes, may més tornaran?
Y en tant ¡dolsa Reina! mirau per Pollensa
Tan rica en belleses y en nobles trofeus;
Del mal que hi havia, del mal que hi comensa
Salvaula per sempre; siau sa defensa:
Si té moltes culpes, está á vostres peus!
Quant pert ó descobri l'altura sagrada
Lo fill de Pollensa, per tots sos camins,
La Salve 'os envia ja may oblidada...
¡Oh! Vos á tot' hora del poble invocada,
Siau Reina y Marc dels cors pollensins!
NOTA: En la llegenda del Puig tot té un valor històrich ó tradicional. L'autor no ha hagut de fer sinó posar en vers la poesia que la tradició li presentava ja feta.