La mort de Nerón: tragedia

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Excm. Sr. D. VÍCTOR BALAGUER



LA MORT
DE
NERÓN
(TRAGEDIA)



BARCELONA

BIBLIOTECA DE «LO TEATRO REGIONAL»
Carrer de las Cabras, 13, segon

1894



PERSONATGES

NERÓN
FAÓN
SPORUS
LA SOMBRA DE AGRIPINA
LA SOMBRA DE POPPEA
LA SOMBRA DE SÉNECA
Altres sombras.




ACTE UNICH

La cova anomenada de Locusta, prop de la casa de Faón, situada entre la vía Salaria y la Nomentana, á quatre millas de Roma. No hi ha mes porta que una, la que serveix de entrada, ni tampoch altra obertura. A la dreta del espectador un banch de pedra.



NERÓN, FAÓN

(Entran en escena, portant Faón una teya encesa que clava en una argolla de la paret. Nerón vesteix la túnica, y sobre d'ella un manto. Al entrar se trau lo vel ab que porta cuberta la cara.)

Faón.  Ja estèm á salvo, ja. Som á la gruta,
  y lo perill ha fuyt. senyor.
Nerón.   ¿Y Sporus?
Faón.  Vigilant queda fóra.
Nerón.   Eixint de Roma,
  y en un moment en que lo vel me queya,
  m' ha saludat un home que passava.
Faón.  Era un soldat pretorià, Missicius.
  L'he conegut.
Nerón.   ¿Nos trahirá?
Faón.   Lo rastre
  no trobarán encara que 'ns trahesca.
  Segur estáu, senyor. Jo torno prompte.
Nerón.  ¿Y'm deixas sol?
Faón.   A preparar la casa
  me'n vaig, perque pogáu entrar en ella
  sens de ningú ser vist. Al instant torno.
   (Dona alguns passos pera sortir.)
Nerón.  ¡Faón!
Faón.   ¿Senyor?
Nerón.   ¿No té algun altre eixida
  la cova aquesta?
Faón.   No té més que aquella,
   (Senyala la porta per hont han entrat.)
  ni mes que aquesta cambra.
Nerón.   Que es ben fosca.
  L'antorxa no dissipa las tenebras
  y aquí 's respira un aire de sepulcre.
(Pausa.— Faon al veure que Nerón no li dirigeix la paraula, se disposa á sortir, mes, ja prop de la porta, retrocedeix al sentir que 'l cridan.)
Faón.   ¿Senyor?
Nerón.   ¿La cova es de ta casa?
Faón.  Es de mon hort. La casa es á cent passos.
  Per la encontrada 's diu que aquesta cova
  fou un jorn de Locusta.
  (Pausa.— Al veurer que Nerón no li dirigeix la paraula Faón s' en va.)
Nerón.  (Que 's queda capficat per uns moments)
   ¡De Locusta!
  ¿La cova de Locusta?... Ja 'm semblava
  conèixer aquest lloch... Fugimne prompte.
(Cridant, primer ab veu baixa, després mes alt, y al segon crit l' eco repeteix confusament lo nom, de Faón.)
  Faón!.. Faón!.. M' ha deixat sol!.. M'enganyan,
  y crech que 'm son traidors quants me rodejan..
  ¡Sol aquí, y en la cova de Locusta!...
  ¿Es que Nerón té pór?... ¡Pór! La tingueren,
  d' ell la tinguéren lo Senat, lo poble,
  lo mon tot que á sas plantas pantejava.
  ¡Pór jo!... ¿La pot tenir, la pot conéixer
  aquell que ha vist los fronts mes alts abátres
  al llampech de sos ulls?.. ¿Aquell que estátuas
  té com los Deus per tot lo mon y temples?..
  ¿Aquell á quí fins lo mateix Apolo,
  Deu del art y del cant homatge presta?..
  Quí fou mes gran que jo ni en crims ni en glorias?
  Tot ho he gosat. Tot ho he tingut. L' imperi
  dels mars y de la terra, l' arbritatge
  de la vida y la mort. Los Deus no tenen
  ni mes poder que jo ni mes valensa.
  Volguí un día un palau d' or y de marbre,
  y brotà de la terra com per màgia.
  Volguí també que 'l mar vingués á Roma,
  y 'l mar vingué. Volguí crear un día
  un mar que fós de foch com l' altre d' aigua
  y en sis jorns y en set nits, de Roma encesa
  lo mar de flamas rodolà pels ayres.
  Volguí un jorn ser histrió... y ser artista,
  y so 'l primer del mon. Volguí ser fera,
  y altre semblant may se vegé en los Circos.
  Fins dona volguí ser, y me fiu dona.
  ¿Quí alcansá mes que jo? Tota la terra
  á mas plantas retuda m' aclamava;
  nuvoladas d' incens per tots los pobles
  en ma llahor s' alsavan y en ma gloria;
  y era, al pés de tants llors, lo meu front dèbil,
  als crits de tantas veus, rarafet l' ayre.
  Aquí vinguéren à rendirme parias
  lo Cántabro aguerrit, los de la Iberia
  indómits habitants, lo Grech sensible,
  lo fill salvatje de las negras boyras
  Bretó esforsat, los Persas, los Armenis,
  lo blanch Frissó de rossa cabellera,
  lo colrat morador del vell Egipte,
  los Indis del Mar Roig, los Alarbs negres.
  y tots contents vivían en l' atmosfera
  de pols y fanch, que jo al passar alsava
  ab las rodas ebúrneas de mon carro.
  De mas festas la terra ne va plena,
  y 'l mon ha de parlar de mas orgías
  mentres reste en lo mon tant sols un home.
  Tot en mi ha sigut gran, tot. En Acaya
  he volgut obrir l' istme de Corinto;
  en Nàpols he cantat, mentres la terra
  s' obria y los palaus s' enderrocavan;
  he intentat fer un mar de Roma á Ostia;
  la Grècia m' ha aplaudit en sos teatros,
  rey del teatro y del mon: quan mas galeras
  d' or y marfil pel Tíber devallavan,
  al llarch del riu las ribas s' encenían
  ab alimarias, músicas y festas,
  hont, nuas com Deésas, las matronas
  romanas á mos ulls se presentavan.
  Jo tot ho he fet y tot ho sè. D' un barco
  jo sè fer un sepulcre; d' unas herbas
  fer un verí; d' un afranquit un cònsul:
  un jorn d' una vestal fiu ma ramera,
  y d' un eunuch un altre jorn ma esposa.
  ¿Cóm, donchs, qui tant ha fet, y farà encara,
  pot tindré pó, en la cova de Locusta?
  Locusta y jo nos coneixém. Jo d' ella
  so un vell amich... També m' es coneguda
  la gruta aquesta. Aquí mateix, un día,
  parlava jo á Locusta... Aquella tarde
  á la regió dels morts partí Británicus.
(Al pronunciar lo nom de Británicus, s'estremeix com si sentís nua esgarrifansa de fret, y cambia rápidament de tó.)
  Mes també es ben estrany que á aquesta cova
  m' hajen portat... Un altre lloch hauría
  sigut per mi...
   (Cridant y repetint l' eco los noms.)
   ¡Faon!.. ¡Sporus!
  No 'm senten... Me 'n vaig, donchs.
  (Dona alguns passos ab intenció de sortir, però 's
   deté de prompte.)
   Mes no... Dirían
  que he tingut pór.
   (Se assenta en lo banch de pedra.)
   Aquí 'ls espero.)
(Queda un moment pensatiu. De prompte, com responent á las ideas que 'l preocupan, exclama ab un accés de frenesí:
   ¡Oh Víndex,
  oh Galba, 'l jorn que jo 'us tindré...
(Crusa de cop un altra idea per son pensament, y delenintse en mitj de la frase, diu ab repentina postració:)
   ¡Deliro!
  ¡Nerón ja està perdut, perdut per sempre!
  Lo trono m' ha faltat ans que la vida.
  Roma no 'm veurà més... Si al menys me deixan
  l' imperi d' Orient!... ¡Si al menys me dona
  un illa lo Senat hont puga viure,
  hi viuré donchs! ¿Y per qué no?... Un artista
  viu per tot.
(S' alsa de prompte y se gira com si hagués sentit un soroll estrany en lo fons de la cova, que està completament á las foscas.)
  viu per tot.
   M' ha semblat en aquell àngul
  sentir remor.
(Alsant la veu y dirigintla al racó fosch hont se ficsan sas miradas.)
   ¿Quí hi há?... Ningú contesta.
  A veureu vaig..
(S' acosta á la teya com per péndrela y dirigirse al reco obscur, però 's deté.)
   ¿Per qué lo cor me manca?...
  Per qué 'm detinch? Per qué tremolo?.. Sembla
  que de la teya á la claror duptosa
  veig bellugar allí sombras confusas.
   (Mirant sempre cap al recó fosch.)
  Per allí 's mou algú y allí veig... Passos
  sentir me sembla y també véus...
   (Pausa. Nerón escolta.)
   ¡Silenci,
  silenci sepulcral!... Ja res no sento
  sinó 'l batent del cor!... ¡Mos polsos creman!...
  ¡Mon front s' abrasa!.. Al respirar, me falta
  me falta l' ayre... ¡'L pit se m' obra!... Sembla
  que m' han portat aquí per enterrarme
  de viu en viu!... Aquí, y en esta gruta,
  tots mos recorts s' agropan á ma pensa...
  ¿Será que tínch remordiments tal voita?...
  ¿Remordiments?.. ¿De qué?... ¡Paraula vana!...
  ¿De mos crims?... ¡Crims!... ¿Y qué es un crim?..
   [Voldría
  que m'ho espliqués Locusta.
  (Li sembla tornar á sentir remor en lo racó obscur)
   Ja no 'n dupto,
  allí hi ha algú. Allí veig una sombra
  que pren cos y s' aixeca...
(Se comensa á veure sortir una sombra lluminosa que va prenent la forma d' una dona.)
   Sortilegis
  magias, enginys, no hi ha res que'm conmogue!
  Tinch cor per tot: ¿se creu, donchs, per ventura,
  que lo cor de Neró es com un altre?
(Apareix ja clara y evident la sombra de Agripina, que s' avansa. portant una espasa nua.)



NERÓN, LA SOMBRA D' AGRIPINA

Nerón  ¿Quí ets tu?
Agripi   ¡Quí só! ¡Contémplam!.. Só ta mare,
  y si ni 'l cor ni 'l sentiment t' ho diuhen,
  t' ho diran mas feridas y lo ferro
  que ha vingut á buscar en mas entranyas
  lo lloch que portá un jorn al parricida.
  Ta mare só, Nerón.
(Cal que l' actor se ficse en esta escena y comprengui bé la verdadera situació y l' estat d' ánimo de Nerón. Aquest se sent aterrat al veure alsarse la sombra y al veurer que es la de sa mare, pero pot mes en ell la forsa de voluntat per aparentar y dir lo que realment no es y no sent en lo fondo.)
Nerón   Donchs, si ets ma mare.
  no recordis mos crims; los teus recorda.
  ¿No ets tu qui, prostituida á tots los vicis,
  tacares ab tas llordas impuresas
  de la família nostra tots los tálams?...
  ¿No ets tu qui, voluptuosament vestida,
  á buscarme venías incestuosa,
  á l' hora en que 'ls desordres de la taula
  y 'ls vins torbavan mos sentits?... ¡Oh mare,
  si tu ets ma mare, ves, torna als abismes!
(Desde 'l moment de comensar á parlar Nerón, la sombra d' Agripina ha anat desapareixent de poch en poch, fins á estingirse.)
Nerón  (Sol.) ¿Es crim occir als criminals?.. Y Brutus?..
  ¿Per quan se guardan las virtuts antigas?...
  Los Deus m' han dat sos drets, y aquí á la terra
  so Deu y só inmortal.. Si la justícia
  es germana del crim, ¿quí 'n te la culpa?
(En lo mateix lloch hont ha desaparescut la sombra d' Agripina, s' alsa la de Poppea. Nerón,
dominant sempre sos sentiments interiors, la contempla ficsament, la mira apareixer y condensarse en cos.)



NERÓN, LA SOMBRA DE POPPEA

Poppea  ¿No sabs quí só, Nerón?
(Nerón aparenta gran fredor y li diu com si parlés á un sér humá.)
Nerón.   Sí; ets Poppea.
Poppea  Poppea só, ta víctima... 'Ls sepulcres
  per voluntat dels Deus avuy se 'us obran,
  y tas víctimas totas se congregan,
  Nerón, per malehirte.
Nerón.   He vist ma mare
  y ara te veig á tu. ¿Ne vindrán d'altres?
Poppea  Nerón, Nerón, tas horas son contadas.
  ¿Ja l'oracle de Delfos olvidares?
  ¿No fou ahir quan s'han obert las portas
  del Mausoléu, sense ningú tocarlas,
  y una veu te cridá? Nerón, inclina
  ton front altiu, doblega ta superbia.
  Es l'etern anatema 'l que tas víctimas
  del fons de sos sepulcres aquí 't portan.
Nerón.  Ni víctimas ni sombras, terratrèmols
  ni amenassas tampoch, poden confondrem.
  Tot, enter y de peu, Nerón ho afronta.
  No ets tu, Poppea, ni tampoch aquella
  la que ma mare fou, qui á malehirme
  ha de venir del fons de son sepulcre;
  tú que ho tingueres tot, Poppea, ménos
  un cor honrat; tú que en mon cor filtrares
  lo primer pensament del parricidi;
  tu que al crim m'impel-lires; tú, perduda,
  que ans de ser de Nerón, de tothom fores!
  No ets tu qui ha de venir á malehirme.
(Mentres parla Nerón, sens que ell se n'adone al prompte, comensan á parèixer las sombras que després ha de anomenar la de Séneca. Las sombras, pel moment, se quedan en lo fons del teatro. La de Séneca, es sols la que s'adelanta y s'interposa entre Poppea y Nerón, quan aquest termina.)



NERÓN, LA SOMBRA DE POPPEA, LA DE SÈNECA
TOTAS LAS ALTRAS SOMBRAS

Séneca  ¿Ni jo?
Nerón   Ni tu. També 't conech, ¡oh Sèneca!
  lo de falsas virtuts; lo que ab intrigas
  un jorn m' ensinestrares; lo que als vicis
  me conduhires com á un llit derosas;
  lo que, n estrat en peculats, riquesas
  y tresors á ma costa acumuláres.
  ¡Enderrera tothom! Sombras inícuas,
  ¿creguéreu que es tan sols un cor de dona
  lo que bat dins mon pit?... Nerón vos repta.
  ¡Pas á Nerón! Tornauvos als abismes,
  que ben occits estau los que occits fóreu.
  Crims, sortilegis, malvestats, ludibris,
  Nerón de tot se burla y tot ho afronta.
  Qui á un home ensinestrá á menjar carn viva;
  qui á lluytar fou ab un ileò, no es home
  a qui pugan fer por ni morts ni sombras.
  Mon cor no es fet com estan fets los altres.
  Só un inmortal, y un Deu també. ¡Enderrera
  tothom, tothom! Pas á Neròn, ¡oh sombras!
Séneca  Ni ets Deu ni ets inmortal. Ets sols un monstre
  que ab feretat y horror sosté la terra.
  Mira, y passeja à ton entorn la vista.
(Las sombras s' han acostat sense remor y rodejan á Nerón. Séneca li va ensenyant las que están en primer terme. Nerón, ja vensut, y deixanlse dominar per sos sentiments interns, comensa á dar mostras de terror, que aumenta al fulminar la sombra de Séneca l' anatema y al repetirlo totas las sombras.)
  De Pisòn, de Poppea, de ta mare,
  de la innocent Octavia, de Britànicus
  lo malhaurat, de Séneca y Paulina,
  de Lucanus, de Syla y de cent altres
  víctimas tuas, las sagnantas sombras
  se 't presentan, Nerón, mentres s' atansa.
  l' hora vehina de ta mort. Si 't sembla
  que encara ets viu, no es cert. Tu ja no tornas
  à las regions del univers ¡Ja fores!
  ¡Ja, Nerón. has viscut! Ja de ta vida
  tallan lo fil las inflexibles Parcas,
  y t' espera lo Tártaro. Se 't dona
  un tel de vida sols perque á judici
  tas víctimas te criden... ¡Anatema,
  anatema à Nerón, al miserable,
  al impío, al sacrílech, al falsari,
  al que ni als morts respecta ni sas cendras,
  y á qui ni de sa mare la mateixa
  ensangrentada sombra pot conmoure!
  ¡Víctimas no venjadas, anatema
  al que tot ho ha folat sota sas plantas
  honors, virtuts y religió! ¡Anatema
  al tirá y al malvat, al parricida,
  al incestuós y adúltero, al infame
  ab la llepra empestat de tots los vicis,
  ab lo cos maculat de totas tacas,
  ab lo cor enmalit de totas llagas
  de tots los cuchs pudrimener! ¡Oh sombras,
  l'hora eterna ha vingut de la justicia!
  ¡Anatema al incrèdul y al indigne,
  anatema del cels y de la terra!
  ¡Que los Deus y la Terra ja may vulgan
  donar plassa á sa sombra, com no sia
  del Tártaro en las lóbregas cavernas!
  ¡Que á las Genómias son cadáver porten!
  ¡Que pels sigles dels sigles son nom quede
  com nom d' horror, de malvestat é infamia,
  y que al parlar d' un ser abominable,
  «Te lo cor de un Nerón» los mortals digan!
Sombras  ¡Anatema á Neròn!
(Las sombras desapareixen als ulls del espectador, pero no als de Nerón per qui quedan visibles. Nerón queda aterrat y confús.)
Nerón.   Horror!... ¡M'espanta
  aquest crit infernal!... ¿Qué voléu, sombras?
  ¿De mí qué, donchs, voléu, qué, oh implacables
  rosechs vius de mon cor?... Jo sacrificis
  á vostres Mans faré per aplacarvos,
  y aras vos alsaré d'or y de mármol,
  hont d'expiatorias víctimas cad' hora
  de jorn y nit á doll la sanch regale;
  jo un Mausoléu vos alsaré y un temple
  que admiració dels sigles futurs sia,
  y en urnas d'or posadas vostras cendras,
  embaumats olis de argentadas llantias
  veurán al devant d'ellas cremar sempre:
  mes ay! almenys, oh sombras! ¡que no 's comple
  vostre anatema inich! Sobre mi pesa
  com llosa sepulcral de plom y ferro.
  ¡Feu que 'l fil de ma vida se conserve,
  y que clements per mi sian las Parcas!
  ¡Jo us ho prego!... Miréu que sò l'artista
  mes gran que ha vist lo mon, y si jo moro
  orfe y desert, lo pobre mon se queda.
(Nerón se dirigeix á las sombras com si las vegés encara.)
  ¡Ah! ¿no voléu?... ¿De mi fugiu, oh sombras?
  ¿De mi aparteu los ulls?...
(Dirigintse als llochs hont creu veure las sombras que anomena.)
   ¡Oh tú, tú, Octavi a,
  de mas víctimas totas la més noble
  y la més innocent! ¡Oh tú Británicus,
  doncell infortunat! ¡Perdó 'us demana
  Nerón avuy y de genolls vos prega!
  ¡Perdò perdò, 'us demano!... ¡Oh! ¡Retiréulo
  l'anatema infernal que 'l cor m'abrasa!
  ¡Oh víctimas. perdó!... ¡Misericordia!
(Nerón creu veure que las sombras s'apartan indignadas.)
  ¡Fugen de mí!... No volen!.. No 'm contestan!..
  ¿Què més puch, donchs, jo fer, què més?... Las
  sentir me sembla de la mort... [ansias
  (Nerón fa un moviment soptat com si sentís que 'l toquessen.)
   ¿Quí posa
  una ma sobre mi?... ¿Quí, donchs, la gola
  m' estreny, qui, donchs? ¿De Qui son eixas
    [unglas
  que 's clavan en mon cor y me l' esqueixan?...
   (Cridant en mitj de son deliri.)
  Faón!.. Faón!.. Jo 'm moro!.. Miserables!
  (Recorrent la escena, presa del major deliri.)
  Faón!.. Faón!.. No 'm senten!.. ¡Y eixas sombras
  aquí devant!.. ¡No 'm puch despendre d' ellas!..
  ¡Faón, á mi!... ¡Me creman ab sa vista,
  ab sas mans me destrossan!.. ¡Ah, jo 'm moro!
   (Cau desvanescut.)



NERÓN, FAÓN
(Faón entra ab precipitació.)
Faón  ¡Senyor! ¡Senyor!.. ¿Hont es?
  (Veu á Nerón en terra y s' apressura á socòrrel.)
   ¡Senyor!
  (Ab un genoll en terra ajuda á Nerón á incorporarse.)
   ¿Qué us passa?
   (Nerón comensa á tornar en sí.)
Nerón  ¡Faòn! ¿Ets tu?.. ¡Quant has trigat!
(Agafantse á Faón, li pregunta ab veu baixa y misteriosa, sens atrevirse á girar la cara.)
   ¿Las sombras
  partiren ja?
Faón   ¡Las sombras!... ¿Quínas?
Nerón   Ellas.
  (Senyalant, sens ell mirarlo, lo lloch hont li apareguéren las sombras.)
  ¿Qué veus allí?
Faón  (Mirant.) No res.
Nerón   Y per la gruta,
  tot al entorn, ¿qué veus?... ¡Mírau bé; mírau!
Faón  No pas res.
Nerón   ¿Res?
  (Nerón, encara que ab por, se decideix á passejar sa vista per la cova.)
  ¡partíren sens alsarme l' anatema!
   (S' alsa de terra ab l' ajuda de Faòn.)
  ¡Faón!
Faón   ¿Senyor?
Nerón   Contadas tinch mas horas,
  Faón; m' ho han dit.
Faón   ¿Quí donchs?
Nerón   ¿Quí ha de ser?.. Ellas.
  Contadas tinch mas horas. Ja las Parcas
  lo fil talláren de ma vida.
  (Estremíntse de prompte y senyalant la porta de la cova.)
   Sento
  soroll allí
Faón   Sporus es que arriba.



NERÓN, FAÓN, SPORUS

Nerón  (Ab gran ternura á Sporus.)
  ¡Ah, mon amich fidel
Sporus   ¡Senyor!
Nerón   Sporus.
  á despedirme vens. ¿Sabs que contadas
  mas horas tinch?
Sporus   ¿Vos han ja dit la nova?
Nerón  ¡La nova. qué!
Sporus  (Mirant á Faón.) Faón vos l'haurá dita;
  tot ho sabeu ja, donchs. Sí, vos declaran
  enemich de la patria, y vos condemnan
  á morir fuetejat.
Nerón  (Ab un crit d' horror.) ¡Ah!.. No hi ha medi
  d' escapar á la sort. ¡M' ho han dit las sombras!
Sporus  Gent á buscarvos lo Senat envia,
  y aquí, pus ja 'us hi saben, vindran prompte.
  (Nerón queda un instant pensatiu y després diu com parlant ab ell mateix.)
Nerón  ¡Ja de ta vida ha terminat lo somni,
  Nerón..! Valor!.. No 't dius Nerón! Qué esperas?
   (A Faón y á Sporus.)
  No vull que 'mn prenguen viu.. ni mort. La fossa
  aquí obriréu los dos per enterrarme...
  Sí. jo tinch que morir... ¡No hi ha mes medi!
  ¿No ho creus, Faòn?
Faón   ¡Senyor!
Nerón   ¿No ho creus, Sporus?
  Mon Sporus, ¿no ho creus?
Sporus   ¡Nerón!...
Nerón.   Sí, mira:
  ja lo punyal preparat tinch.
(Ensenya un punyal que porta amagat entre sa roba, lo blandeix, la senyal de matarse y se deté.)
   ¡Oh Júpiter!
  Perqué ho permets?.. Perqué ho permets, Apolo?
  Morir!... Un inmortal!... Ah! ¡Quin artista
  va á perdre 'l mon!
  (Faón que s' ha acostat a la porta y escolta, diu de prompte.)
Faón.   ¡Senyor, jo crech que venen!
Nerón.  Ah! Vénen!.. Donchs, valor!.. Nerón, animat!
  (Fa un altre moviment per matarse, però també 's detura.)
  Faón, Sporus, mos amichs, vosaltres
  de mon cadáver cuidaréu... Ma tomba
  un monument ha d' ésser que futuras
  generacions admiren... tot dels marbres
  mes costosos y richs que Grècia cría,
  perquè 'l mon puga dir: «Aqueixas cendras
  son del artista aquell que declamava
  los versos grechs con nuyl que en lo mon sia!»
Sporus.  ¡Senyor! ¡Senyor!
Nerón.   Ja hi vaig. Es precís pendre
  la sort com ella vé. ¡Los Fats ho voler!
  ¡Ja vaig, oh sombras, ja! Ja vaig, oh Parcas.
  ¡Faón, adéu!... Adéu per sempre, Sporus!
  (Neròn s' enfonsa lo punyal en la garganta y cau desplomat.)
Sporus.  (Ab un crit d' horror y desesperació)
  ¡Es mort!
Faón.  (Inclinantse sobre 'l cos.)
   Encara no.
Sporus.  (Acostantse à Nerón com pera socorre 'l)
   ¡Nerón! ¡Oh!
Faón.   Passos
  sento allà fora.
   (Se dirigeix á la porta y escolta.)
   Sí, son els que venen.
(Sporus abandona 'l cos de Nerón y s' acosta á la porta, com també per escoltar.)
Sporus.  ¡Son ells!
(Mentres los dos s' han dirigit á la porta, Nerón consegueix incorporarse. Faón al girar la cara, ho veu y 'l senyala á Sporus)
Faón.   ¡Y Nerón s' alsa!
Sporus.   ¡No es mort!
Faón.   ¡Mira!
(Nerón fa un esfors per alsarse y en mitj de sa agonía declama ab entonació trémula y fatigosa lo següent vers grech:)
Nerón.  «Ja dels caballs lo galopar escolto...»
   (Cau mort.)
Faón.  ¡Ja ha mort!
Sporus.  (Desesperat.) ¡Nerón! ¡Nerón!
(Girantse cap á la porta per ahont se suposa que van á entrar los perseguidors de Nerón.)
   ¡Que vingan ara!




CAU LO TELÓ