Vés al contingut

Joan Bocí d'Home

De Viquitexts
Sou a «Joan Bocí d'Home»
La nau de veles d'or



JOAN BOCÍ-D'HOME



Una dona estava pastant el seu pa quan veus-aquí que va veure sortir de la farina un noi petit, petit, tan petit que li va donar el nom de Joan Bocí d'Home.
Totseguit li dóna un tros de coca i li diu:
—Ves a portar aquest tros de coca al teu pare que treballa en el camp i dígali així: «Teniu, pare, us porto aquest tros de coca».
I en Joan va dir:
—Ara hi vaig, mare...
I tot el camí va anar repetint alló que la dona que pastava li havia dit: «Teniu, pare, us porto aquest trós de coca. Teniu, pare, us porto aquest tros de coca».
Arriba al camp, veu un home que estava cavant les regues de l'horta i li diu, posant-se-li davant:
—Teniu, pare, us porto aquest tros de coca.
El bon home sentint aquella veu, mira per tot i no veu res. Però mirant i remirant, va veure als seus peus aquell homenet tan petit, tan petit. I ell que li pregunta:
—I qui ets tu?
—Soc el vostre fill, en Joan Bocí d'Home, i us porto aquest tros de coca.
—Ets ben amable, fill meu, de portar-me aquesta coca flairosa, ets ben amable, fill meu...
I el bon home, es va menjar tota la coca sense deixar-ne ni una engruna. I en Joan tot era pensar:
—El golafre, se l'ha menjada tota sense donar-me'n ni un bocí!
Al cap d'un moment veus-aquí que passa un gran senyor i diu al pagés:
—Tens aquí un noiet ben gentil. Me'l vols vendre?
—Tinc de saber el preu, abans.
—Te'n donaré cent éscuts d'or.
—Doncs ja se'l pot emportar.
Havent pagat els cent escuts d'or, el senyor es fica en Joan Bocí d'Home a la butxaca de la casaca i se'n va.
Al cap d'una hora en Joan treu el cap de la butxaca de la casaca, i diu:
—Senyor, tingui la bondat de baixar-me fins a terra, perque veig passar una formiga molt amiga meva i és precís que jo li digui que un gran senyor com vosté m'ha comprat per cent escuts d'or.
El senyor el posa a terra i en Joan s'escapa entre les herbes amb tanta llestesa, que el seu nou propietari no el va pas trobar en lloc.
En Joan Bocí d'Home torna amb el seu pare.
Passen alguns dies i torna a passar aquell senyor de la casaca i diu al pagés:
—Em vols vendre el teu fill?
—Si, però en vull cent escuts.
—Cent escuts d'or te'n pagaré. Paga cent escuts d'or més i es torna a ficar en Joan a la butxaca de la casaca. Al cap d'una hora en Joan treu el cap de la but xaca de la casaca i diu:
—Senyor, tingui la bondat de baixar-me fins a terra perque veig passar a una sargantana que m'estima molt i li vull dir que un senyor tan ilustre com vosté m'ha comprat per cent escuts d'or.
Però el senyor li diu, en lloc de baixar-lo:
—Et penses que m'enganyaràs dues vegades?
Arriben al castell d'aquell senyor, treu en Joan de la butxaca i el posa en un cistell sospés a les vigues de la cuina, recomanant-li que observi bé tot el que vegi perque després li tindrà de contar.
En Joan Bocí d'Home obserbava i cada dia contava al seu amo les coses interessants que veia a la cuina.
Però veus-aquí que un dia que treia el seu capet per sobre el cistell per observar les anormalitats de la cuina, el coc se'n va donar compte i li va dir:
—Ets tu que espies les coses que fem per robar a l'amo i després els hi vas a contar? Ara reberàs el nostre càstic!
El coc l'agafa pels cabells i amb les rialles del personal de la cuina, el llensa a la menjadora dels bous, entre la palla.
Totseguit un dels bous que menjava, es menja en Joan Bocí d'Home barrejat amb la palla.
Al cap de alguns dies el senyor del castell va fer matar aquell bou per fer un gran dinar que oferia a la seva taula. El cuiner va llensar les tripes del bou al mig del camí.
Passa una vella i diu:
—Malesaguanyades tripes! Jo les faré coure i me les menjaré.
I les fica al seu cistell. Però encara no ho va haver fet que sent una veu que diu:
—«Ning, nang,
sona el cascabell,
i fa toc-toc
el diable en el cistell»!..
La vella llensa les tripes del cistell i fuig esgarrifada.
Arriba un llop afamat, ven les tripes al mig del camí i se les menja.
Però quan el llop anava camí de les cases per sorpendre els pastors, sent una veu que diu, des de dintre el seu cos:
—Pastor, vigila, prepara l'escopeta, que el llop s'acosta al remat per robar les ovelles!...
I el llop tot era dir:
—Calla, maleit ventre meu!
—No callaré que no m'hagis deixat sortir d'aquí dins i em portis a casa meva!
Aleshores el llop va compendre que no era el seu ventre que parlava, sinó en Joan Bocí d'Home que hi dúia a dins.
S'atura a la porta de casa en Joan i li diu:
—Surt per la boca, però molt compte de no punxar-te amb les dents!
I en Joan surt, poc a poc, poc a poc, per sobre les dents del llop. I més llest que una centella li passa per sota el ventre i es repenja a la seva cua i es posa a cridar:
—Correu, pare, que tinc el llop per la cua!
El pare hi corre amb una gran destral, mata al llop i ven la pell. I com que era un llop tan gros, d'aquella pell n'hi varen donar molts diners.
En Joan Bocí d'Home va viure molt feliç amb els seus pares fins que es va casar molt enamorat amb la Maria Bocí-de-Dona, que havia sortit de la farina un dia que aquella dona pastava la seva coca flairosa.