L'Arrenca-Pins

De Viquitexts
(S'ha redirigit des de: La nau de veles d'or - L'Arrenca-Pins)
Salta a la navegació Salta a la cerca
Joan Bocí d'Home L'Arrenca-Pins
La nau de veles d'or
L'homenet Cloc-Cloc


La nau de veles d'or (1925) (page 21 crop).jpg



L'ARRENCA-PINS



 Veus-aquí que una vegada l'Arrenca-pins s'avorria entre'ls pins del seu reialme i va decidir d'anar a fer un gran viatge. I va començar a seguir mon i tantes coses i coses va veure que se'n podrien escriure llibres i llibres ben grossos.
 I un dia, ell que ja sabia com es tractaven els gegants, va arribar a un país que el manava un gegant que tenia un sol ull al mig del front.
 L'Arrenca-pins caminava sobre unes roques i va sentir molt soroll a sota terra. I ell que pica molt fort amb el peu sobre la roca i diu:
 —Perquè feu tan soroll, gent de sota terra?
 I ell que sent una veu molt fonda que diu:
 —Ara ho veuràs!
 I aquella veu era tan forta que feia tremolar les muntanyes. I l'Arrenca-pins va veure que la terra se li movia sota els peus i va caure dins de una cova tan fonda i tan alta que semblava una catedral.
 I allí hi havia el gegant. Mirant-se'l amb el seu ull terrible li va dir:
 —Et pensaves que podries fugir?
 —No volia pas fugir, sinó que et volia fer una visita. Els gegants m'agraden molt i he vingut aquí perquè sabia que tu hi eres.
 —Doncs la teva visita no podrà pas ésser gaire llarga, perquè demà penso menjar per esmorzar les teves tripes fregides.
 —Me sembla que te n'hauràs de quedar amb les ganes. Pots estar segur que les tripes de l'Arrenca-pins et costaran molt cares!
 El gegant no se sabia avenir que l'Arrenca-pins no li tingués por. Tan sorprès estava que no savia que dir i roncava com un lleó i feia uns grans esbufecs que atronaven la cova.
 Però l'Arrenca-pins no es sorprenia ni dels seus esbufecs ni dels seus roncs. Se'l mirava amb un aire mofeta que encara l'exasperava més.
 I així varen estar una bona estona, el gegant enfurint-se i l'Arrenca-pins rient-se d'ell, perquè la cosa del mon que li feia més gràcia era veure un gegant enrabiat.
 Però al cap d'una estona de voler-li fer por, vegent que no en treia res, el gegant es va ageure a terra i es va adormir. A un costat de la cova hi havia un foc i a l'altre una gran barra de ferro. I l'Arrenca-pins agafa el ferro i l'acosta al foc fins que'l va tenir ben roent. I aleshores l'enfonza a l'ull del gegant que va fer un gran crit del dolor que li feia. I vegent-se cego cridava a l'Arrenca-pins i li deia:
 —Ara si que no t'escaparàs! Ara si que no podràs fugir de les meves mans!
 I l'Arrenca-pins li deia:
 —A veure, si una altre vegada apendràs a ésser més amable amb els que't venen a fer una visita. Si m'haguessis rebut com un amic sense proposar-te esmorzar amb les meves tripes fregides, ara no't trobaries amb el teu únic ull perdut!...
 I el gegant tot era maleir:
 —Mala fi facis tu i tots els arrenca-pins del mon! Però jo't juro que no t'escaparàs!
 —Ja'm vaga de saber que tots els gegants sou totxos! Jo't dic que m'escaparé de la teva cova i que seràs tu mateix que me'n obriràs la porta i que'm donaràs permís per sortir!
 I el gegant vinga a pensar com ho faria per no deixar fugir a l'Arrenca-pins. I a l'últim se li acut de mig obrir les roques de la cova amb un forat molt petit. I ell que es posa al peu del forat i fa sortir un a un els seus xais. I els anava tocant i quan trobava la pell del xai, deia:
 —Passa tu, que ja veig que ets xai... Aleshores l'Arrenca-pins, quina te'n fa? Ell que veu que en un recó hi havien moltes pells de xai, perque el gegant menjava la carn del xai pero la pell no. I l'Arrenca-pins es posa de quatre grapes amb una pell de xai sobre l'esquena i entre el remat de xais del gegant es queda quiet. I el gegant el va pal par i li va dir:
 —Passa tu que ja veig que ets xai!
 I quan es va trobar a fora la cova l'Arrenca-pins va cridar al gegant:
 —Passiu-bé, senyor gegant! Tu mateix m'has obert la porta de la teva cova i m'has donat el permís per sortir!
 El gegant li volia corre al darrera, però no va poder. I l'Arrenca-pins va tornar al seu país i va viure content i feliç. Però cada vegada que li parlaven d'un gegant, no's podia estar d'anar-hi.
 I veus-aquí que tothom feia temps que li parlava de un altre gegant que venia a ésser el rei de tots els gegants i que per això li deien el Pare Gegantàs. I, com ja os ho po deu pensar era més alt de més de tres pams que tots els altres gegants del mon i era més totxo també de tres pams que tots els altres gegants del mon.
 Ell sabia que el Pare Gegantàs vivia no gaire lluny del seu país. Tothom li deia que era molt més fort que no pas ell. I no ho era pas més fort, sinó que el Pare Gegantàs era dolent i l'Arrenca-pins era bó. I aquesta era la gran diferència que hi havia entre ells.
 I veus-aquí que la gent sempre li deia:
 —Arrenca-pins, no vagis pas a veure al Pare Gegantàs perquè't farà bocins només que amb una bufada!
 I tan i tan li varen dir, que un dia l'Arrenca-pins diu:
 —Ara vaig a visitar al Pare Gegantàs.
 I ell que se'n và tot aixerit a veure al Pare Gegantàs, amb la seva maça.
 El Pare Gegantàs vivia un bon tros lluny de l'Arrenca-pins. Tenia una casa més gran encara que ell.
 Quan va veure venir a l'Arrenca-pins, va pensar:
 —A aquest el mataré aquesta nit, perquè tothom me diu que és més fort que no pas jo.
 Els dos es varen fer una gran reverència i es varen donar una estreta de mà que hauria esmicolat qualsevol altre mà que no fos la del Pare Gegantàs i la de l'Arrenca-pins.
 Varen seure i varen fer visita. I el Pare Gegantàs, quan feia una estona que parlaven, que diu:
 —Arrenca-pins, tu deus estar molt cansat. Si vols que't porti a la teva cambra hi trobaràs un bon llit i un bon sopar.
 I l'Arrenca-pins diu:
 —M'està bé, anem-hi quan tu vulguis, Pare Gegantàs.
 I el Pare Gegantàs agafa un llum d'oli i porta a l'Arrenca-pins per uns grans corredors fins a la seva cambra. I allí os varen donar la bona nit amb una altre estreta de mà d'aquelles tan fortes.
 Però l'Arrenca-pins no va pas dormir al llit. Hi va arreglar un ninot de roba i li va posar una olla per cap. I quan ya tenir arreglat tot això, es va adormir sota el llit.
 I a mitja nit s'obre la porta i veu que ve el Pare Gegantàs amb una porra tota plena de punxes; I veu que va cap al llit i que dóna cop de porra a l'olla que es va trencar en mil bocins.
 I el Pare Gegantàs se n'entorna tot satisfet.
 Quan ja no va estar satisfet va ésser l'endemà matí quan va veure que l'Arrenca-pins li donava el bon dia tot aixerit. I ell que li diu:
 —Qué fas aquí?
 —Vinc perquè'm donguis esmorzar.
 He dormit molt bé tota la nit i tinc gana.
 —Però no t'has mort aquesta nit?
 —Jo? Perquè'm tinc d'haver mort?
 —No has sentit aquell gran cop de porra que t'he donat al cap?
 —Potser si. No me n'he donat gaire compte, però m'ha semblat que'm picava un mosquit.
 I el Pare Gegantàs va pensar:
 —Potser si que aquest és més fort que no pas jo! Perquè jo m'hauria mort amb aquell cop de porra, i ell ni se n'ha donat compte!
 I després diu:
 —Arrenca-pins, a veure si arrenques un pí de terra!
 —Es clar que si, si per això m'han tret aquest nom d'Arrenca-pins!
 I ell que agafa una corda i lliga tot un bosc de pins. I el Pare Gegantàs li diu:
 —Qué fas?
 —Vull arrencar tot el bosc, perquè per un pí sol no val la pena de posar-s'hi.
 —No, no, deixé-ho estar, perquè aquest bosc és meu i no'vull que me l'arrenquis!
 —Es que aquestes coses per mi son jocs de criatures!...
 I el Pare Gegantàs tenia una ràbia que es moria. Perquè pensava:
 —Aquest és més fòrt que no pas jo, per què jo no podria pas arrencar tot aquest bosc de pins amb una sola estrebada!
 I el Pare Gegantàs s'atura al peu d'una font i agafa dues grans galledes i diu a l'Arrenca-pins:
 —A veure quantes galledes pots portar com aquestes plenes d'aigua!
 L'Arrenca-pins tot era mirar la font.
 —Perquè mires tant la font?
 —Es que nò hi ha gaire aigua i amb un moment l'aixugaré tota.
 —Doncs deixeu-ho estar, perquè aquesta font és meva i no vull pas que me l'aixuguis!
 El Pare Gegantàs tenia una ràbia que ja no es podia aguantar. Agafa un gran bastó de ferro i el tira molt lluy, dient a l'Arrenca-pins:
 —A veure si ara el tires tan lluny com jo!
 I ell que es posa a cridar:
 —Noi! Noi! Noi!....
 I el Pare Gegantàs li diu:
 —Perquè crides així?
 —Es que darrera d'aquesta muntanya n'hi ha una altra, i darrera d'aquesta n'hi ha una altre i darrera d'aquesta altra hi ha un noi que guarda els bous i el crido perquè s'aparti!..
 I el Pare Gegantàs diu, rabiós:
 —Doncs no el tiris pas, perquè tan lluny, qui el podria anar a cercar?
 L'Arrenca-pins s'avorria d'estar al costat del Pare Gegantàs que era tan totxo, i ell que s'en va.
 Quan el Pare Gegantàs es va donar compte de que l'Arrenca-pins se n'havia anat, ell que li corre al darrera.
 L'Arrenca-pins troba un noi que engegava xais i ell que li diu:
 —Quant ne vols d'aquest xai?
 L'Arrenca-pins el regateja una mica i a l'últim el mata, li treu les tripes, les deixa al mig del camí i amaga el xai darrera un arbre.
 Aleshores diu en aquell noi:
 —Si vé el Pare Gegantàs i et pregunta si jo he passat per aquí li dius que sí, però que per anar més depressa m'he tret les tripes i les he deixades al mig del camí.
 Veus-aquí que passa el Pare Gegantàs i diu al noi que guardava els xais:
 —Has vist passar per aquí a l'Arrenca-pins?
 I el noi que dia:
 —Sí, i com que volia fugir molt depressa, s'ha tret les tripes i les ha deixades aquí.
 I el Pare Gegantàs que era tan totxo, diu:
 —Jo també me les trauré perquè el vull aconseguir.
 Se fa un tall al ventre, se treu les tripes i, es clar, queda mort al mig del camí.
 L'Arrenca-pins amb tot això es va fer un gran renom i tothom parlava d'ell perquè havia acabat amb la mala anomenada del Pare Gegantàs. Però no en feia cas i vivia en el seu bosc de pins, que fan aquella flaire tan bona. I en la pau de la seva pineda li va venir un gran desig de tenir una muller per alegrar la seva soletat.
 Però a quí triaria? Per ell no era res desencantar una princesa i casar-s'hi. De princeses encantades n'hi havien moltes per aquell país, les unes per una serp de vuit caps, les altres per un drac ferotge, les al tres per algun dimoniet dolent. Però ell no estava pas segur de poder fer feliç a una princesa. Es que una princesa es conforma ria a viure entre mig dels pins que ell no volia deixar? Podia triar una pagesa, però per aquell país les pageses eren molt lletges.
 Anava pensant tot això l'Arrenca-pins, quan veus-aquí que veu un ocell de plomes blaves dalt d'un pí. I l'ocell li diu tot cantant:
 —Jo sé la dona que tu vols, que no és pagesa ni princesa.  I l'Arrenca-pins que fà:
 —Ocell de plomes blaves, on la tinc d'anar a cercar aquesta dona que tu dius?
 —Mira, primer, a ulls clucs, has d'anar pel bosc fins que topis amb una soca que et faci un bon xiribec. Aleshores et destapes els ulls i veuràs un home amb un nas tan 11arc que el portarà apuntalat amb un bastó per què no li caigui. Al cap-de-vall d'aquesta gran trompa, hi veuràs un llum d'oli penjat. Fes per manera que et dongui aquest llum encés i per això no tens de fer més que dir al home del nas gros: «Com us ho feu, bon home, per anar pel mon amb un nas tan petit?» Aleshores estarà content i et dirà que ja et pots quedar el llum.
 —I un cop tingui el llum que tinc de fer?..
 —Un cop tinguis el llum vindrà una serp de tres caps que te'l voldrà pendre. Tu la tens de matar, li parteixes el cap i a dins de cada cap hi trobaràs una goteta d'oli. Aga fes aquestes tres gotetes d'oli i les tires dins del llum. Aleshores se n'aixecarà una gran flama i aquella flama et guiarà i et dirà el que tens de fer.
 L'Arrenca-pins va donar les gràcies a l'océll de plomes blaves i tal com li havia dit, va anar a ulls clucs pel bosc fins que una soca li va fer un bon xiribec, va trobar l'home del nas gros, li va donar el llum d'oli que estava a punt d'apagar-se, va sortir la serp de tres caps, la va matar, va treure les tres gotetes d'oli, les va tirar dins del llum i es va aixecar una gran flama. I aquella flama li va dir:
 —Què vols, Arrenca-pins?
 —Vull una dona que m'estimi.
 —Ja n'hi ha una que fa temps que t'estima.
 —On és?
 —En el pi més gros del teu bosc, aquell sota el qual t'adorms cada nit. No has vist com l'ombra tremola sobre teu?..?
 —Es una fada?
 —No.
 —Es una princesa presonera?
 —Tampoc.
 —Doncs què és?
 —Es el pí mateix que es pot transformar en una dona.
 —I com se pot fer això?
 —Pórtem sota la soca d'aquell pí i jo el cremaré tot. Després recull les cendres, però de manera que no se'n perdi cap mica, dins un perol ben grós. El poses al sol i a la serena quinze dies i ja veuràs que en sortirà de dins del perol.
 L'Arrenca-pins ho fa tot tal com li havia dit la flama. La porta sota el gran pí, es crema, recull les cendres, les posa dins d'un gran perol, i el deixa quinze díes al sol i a la serena que fa tornar la gent morena.
 Veus-aquí que, al cap de quinze díes, va cap allí on havia deixat el perol i hi troba una noia bonica com un sol.
 L'Arrenca-pins li diu:
 ——Qui ets?
 ——Soc la teva muller.
 Es varen fer una abraçada i es varen casar.
 Ella, que es dèia Pinatella i que feia una bona olor de pí novell, encara que hagués eixit d'un pí tan vell, era ben bé una dona, però quan plorava o tenia calor, li eixien dels seus ulls o del seu front gotes de resina. No es podia avenir a viure sota teulada, com l'Arrenca-pins hauria volgut, sinò a l'aire lliure dels boscos. No menjava altra cosa que pinyes cuites al caliu i s'enfilava dalt dels pins més alts com un esquirol lleuger.
 Passà algun temps i varen tenir una nena que era un encís de tan bonica i es va dir Pinyoneta. I la Pinatella la va criar molt amorosament i l'Arrenca-pins era molt feliç amb la Pinatella i amb la Pinyoneta.
 I un dia, tot jugant, l'Arrenca-pins va donar un petit cop a la Pinatella amb una branca de pi. Però ella es va posar tota trista, va plorar dues llàgrimes de resina i va dir:
 —No m'ho facis mai més això, Arrenca-pins!
 —Perquè?.. Que t'he fet mal, potser, tot jugant?..
 —No m'has fet mal, però has de saber que a la tercera vegada que'm peguis sense raó, jo em transformaré en un pí i no serà possible desencantar-me mai més!
 —I ara? Quina cosa més estranya!..
 I ja no hi va pensar més, de tan distret com estava amb la seva felicitat. I veia créixer a la seva filla Pinyoneta que era un encís de tant bona minyona i obedient. Ella ja menjava alguna cosa més que pinyes cuites al caliu, perque era filla de l'Arrenca-pins que era un home, i tenia sang de persona a les seves venes. Menjava enciam, truites de pinyons i nous i ametlles i figues i panses i olives. Es pot dir que menjava de tot alló que's pot menjar al mig d'un bosc, menys animals morts. La perdiu i la guatlla i l'esquirol, se'ls menjava l'Arrenca-pins tot sol.
 Varen passar alguns anys i un dia l'Arrenca-pins, tot jugant, va donar un cop a la Pinatella amb una branca de pí. Ella es va posar tota trista, va plorar dues llàgrimes de resina i va dir:
 —No m'ho facis mai més això, Arrenca- pins! Ja és la segona vegada i em podries perdre per sempre!
 —Mira, ja no m'en recordava d'aquesta cosa tan estranya. Ja hi aniré més amb compte.
 —Ves-hi amb compte, perquè és molt fàcil que tu i jo perdem la nostra felicitat! Però no s'en va recordar més i, passats alguns anys, tot jugant, jugant, li torna a donar un petit cop amb una branca de pí. I vet-aquí que la pobre Pinatella va desaparèixer i en aquell lloc hi va créixer tot seguit aquell vell pí de soca poderosa, el més vell del bosc. I l'Arrenca-pins en voleu de plors i de desesperar-se per haver perdut a la Pinatella! I s'abraçava a la soca del pí, i la Pinyoneta també. I regalaven per la soca avall avall, doloroses llàgrimes de resina. Era la pobre muller i la mare que plorava per haver perdut la seva felicitat.
 La Pinyoneta, que ja era una galan minyona casadora, s'estava un dia pel bosc, quan veus-aquí que passa un príncep que venia de cacera muntat sobre un cavall gris. Havia perdut la seva gent, seguint el rastre d'una gentil cabirola, i s'havia endinzat dins el bosc de l'Arrenca-pins i havia trobat a la Pinyoneta que s'estava pentinant els cabells de sol, amb els peus submergits dins el rierol d'aigua clara que li servia de mirall.
 El príncep va quedar encisat de la seva bellesa i es va aturar a parlar amb ella una bona estona i no se'n sabia anar ni ella tampoc desitjava que'l príncep se n'anés. I des de aleshores hi va tornar cada dia i s'asseien els dos sobre la soca del pí més vell del bosc que era la mare de la Pinyoneta. I encara que semblava que ningú no els vigilés perque l'Arrenca-pins passava tot el dia fòra, el vell pí els vigilava, perque dintre la soca poderosa hi havia el cor d'una mare.
 I s'abraçava a la soca del pí, i la Pinyoneta també.
I no va trigar gaire que el príncep va donar paraula de casament a la Pinyoneta. I aquell dia, tot jugant, per provar el tall del seu punyal, el príncep va enfonzar-lo dintre la soca del vell pí. Va sentir un gemec dolorós i va rajar sang de la soca. I el príncep tot s'en va estranyar i la Pinyoneta va acariciar la soca amb les seves mans i la va besar amb els seus llavis. I tot seguit la sang es va estroncar i la vella soca ferida va fer un joiós sospir.
 El dia de les noces del príncep i de la Pinyoneta es va fer una gran festa per la ciutat. La núvia va ésser vestida de robes lluminoses i coberta d'un riu de pedreries. L'Arrenca-pins també hi va ésser amb la seva gran força. La gent ja no es recordava d'ell per tots aquells anys que havia viscut al bosc, sense baixar a la plana on viuen els homes. El príncep i la Pinyoneta i la gent de la cort prou li suplicaven que es quedés a viure allí, perquè, si vingués un cas de guerra, tenir un home tan fort com l'Arrenca-pins podia decidir de la victòria. Però ell s'hi va negar, es va despedir del príncep i de la Pinyoneta i s'en va tornar al seu bosc, i es va seure sota el pí on hi havia la seva bona muller i li va contar les grans festes que s'havien fet i la gran bellesa de la Pinyoneta vestida de núvia. I la vella soca estava contenta i feia uns dolços moviments, de maternal orgull.
 La Pinyoneta era molt feliç, però, cada nit abans de tancar-se a la seva cambra de daurats preciosos, sortia a fora el terrat i mirava enllà, dins la nit, cap a les muntanyes altes, allí on vivia el seu pare, i on la vella soca del pí semblava que la trobés a faltar. Allí dalt hi havia tota la seva infantesa, i enyorava un xic, en mig de l'esplendor del seu palau i dels seus vestits i de les seves joies, aquells dies a l'aire lliure dels seus boscos i el seu vestidet de sargil amb el qual el príncep s'havia enamorat d'ella.
 Però els temps canvien. Va venir una gran revolució que va incendiar el palau i homes negres volien matar al príncep i a la Pinyoneta. I la Pinyoneta es va posar el seu vestit de sargil i va fer vestir al príncep aquelles pells de llop que duia l'Arrenca-pins. I així varen sortir del palau i varen fugir camí de les muntanyes, mentres tota la ciutat era encesa de flames.
 Quan els dos varen arribar al bosc, l'Arrenca-pins va pendre la seva massa per anar cap a la ciutat i fer-la brandar sobre'l cap dels que havien mogut aquella revolta i donar novament el poder a la Pinyoneta i al príncep. Però la Pinyoneta es va acostar dolçament a la soca del vell pí i li va fer una gran abraçada tot dient-li:
 —Veritat, mare, que tu no ho vols que el pare vagi a la ciutat a fer brandar la seva maça fent noves víctimes?
 I la vella soca es va moure, fent senyals de negació violenta. I la maça va caure de les mans de l'Arrenca-pins, el vell lluitador que havia vençut al Pare Gegantàs i a tants altres gegants, i va acatar les ordres amoroses d'aquell pí centenari.
 I després la Pinyoneta va dir, sempre abraçada a la soca:
 —Veritat, mare, que tu vols que no'ns moguem mai més d'aquí, i que siguem reis dels pins enlloc de governar allà on viuen els homes?
 I la vella soca es movia, es movia, volent dir que sí.
 I aleshores la Pinyoneta va abraçar al príncep i li va dir:
 —Veus? Es la mare que ho vol. No tornarem allí baix, al país dels homes. Els homes ens han tret i els pins ens acullen. I varen ésser reis sota les copes altes i oloreses dels pins, dalt de la muntanya. I l'Arrenca-pins s'anava fent vell i s'adormia de cara al cel, sota les branques tremoloses de la Pinatella que l'havia fet feliç.