La nau de veles d'or - La Ventafocs

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
No s'ha de treballar en diumenge La Ventafocs
La nau de veles d'or
La Princesa que dormí cent anys


La nau de veles d'or (1925) (page 21 crop).jpg



La Ventafocs
o
La Sabateta de Crestall



 Veus-aquí que una vegada hi havia un noble senyor que caçava pels grans boscos negres que hi havien al voltant del seu castell. I ell que veu una gentil cabirola que saltava entre les soques dels arbres i li engega amb l'arc la seva satgeta i la fereix... Ell la veu com cau morta sobre l'herba i fa botar cap allí el seu cavall blanc. Però, en arribant-hi, no troba la cabirola morta sinó un rastre de sang impossible de seguir. I torna al castell i no hi va pensar més.
 Però veus-aquí que aquella cabirola era la filla d'una bruixa molt dolenta. I quan va veure a la seva filla morta per la satgeta del senyor d'aquell castell que era el castell de Rocasalada, li va llensar una maledicció i va dir:
 —Ara el comte de Rocasalada es tornarà l'home més dolent del mon i es farà totseguit capità de lladres!...
 I, per aquella, maledicció de la vella bruixa, el comte de Rocasalada es va tornar molt dolent i es va fer capità de lladres i tot el país anava plé de l'horror dels seus crims. El seu caràcter s'havia tornat violent i despòtic, inaccessible a la pietat. Quan s'aixecaben envers el seu poder unes mans suplicants de dona demanant la llibertat d'algun presoner què guardava als soterranis del seu castell, l'allunyava amb un gest dur. No estimava res i la seva ferocitat no tenia límits. I amb tot això, per la maledicció de la vella bruixa, el nom del comte de Rocasalada era maleït per moltes llegües a la rodona del seu castell, que s'alçava dalt de tot de una muntanya, rodejat de fondes boscúries.
 Però un bell dia, el poder de la bruixa dolenta va quedar vensut de moment perquè el comte de Rocasalada es va enamorar de la noia més dolça i més virtuosa que hi pugui haver al mon. Pressentint ja la dolçor de la seva bellesa, li varen posar Dolça quan va neixer. I encara, el més adorable dels seus encisos, eren uns peus tan petits que haurien cabut dins la ma d'un infant. I portava les més gentils sabatetes de crestall que semblaven una joguina.
 Totseguit que ella va entrar com a comtesa al castell de Rocasalada, havent cessat el poder de la maledicció de la vella bruixa, el comte es va penedir del mal que havia fet. Va llicenciar totseguit a tots els seus companys de lladronicis i es va tancar dins el castell a estimar a la seva muller, donant-li les claus del tresor i suplicant-li que fos ella qui repartís totes les caritats que volgués en nom del comte de Rocasalada, que tenia un gran afany per esborrar la mala anomenada dels seus crims.
 I al cap de poc temps els comtes de Rocasalada varen tenir una filla que era la veritable imatge de la seva mare. El comte va voler que es digués Dolça i la va fer dormir en un breçol d'or i la va fer cenyir amb volquers d'armini com la filla d'un rei. Dotze dames la vestien i cuidaven d'ella, encara que la seva mare no s'en separava mai. I com que tenia les claus del tresor, ella mateixa ordenava grans caritats i el nom del castell que abans era maleït, ara el benéïen tots els pobres que trucaven a la porta. I quan arribaven pelegrins que venien de Terra Santa, la comtesa els hi rentava els peus amb una aigüera d'or i els hi feia explicar les meravelles del seu viatge. Els acollia com si fossin sants i el comte també els escoltava i es penedia dels seus grans pecats escoltant la vida d'aquells que havien con fessat les seves culpes. I és clar que contra aquella virtut de la comtesa, la maledicció de la vella bruixa no hi podia res.
 La petita Dolça creixia com dins un somni feliç. Aprenia de llegir en una cambra de nobles tapisseries, amb un gran finestral que s'obria a les boscúries fosques que rodejaven el castell. Però, per fer-li riallera l'estada, roses fresques s'enfilaven per les columnes del finestral i li deien:
 —Bon dia, Dolça petita, filla de la Dolça gran! Nosaltres som aquí per amagar-te un xic, amb la nostra frescor, la foscúria d'aquests boscos on els arbres son tan espessos que no hi arriba el sol. Però nosaltres som aquí, com la Dolça gran i tu, Dolça petita, sou sobre la vida negre del comte de Rocasalada, com a roses vives de frescor i de pau!...
 La petita Dolça els hi responia el bon dia i llegia en el seu llibre de rondalles meravelloses, cada imatge del qual valia un reialme. Seia en un escambell d'or i dotze cusidores i dotze filadores li confeccionaven els vestits més enlluernadors, perquè cada dia n'estrenés un de nou. I totes les seves dames la seguien mentres feia les seves devocions a la capella, al costat dels seus pa res, i després li acostaven el seu petit escam bell d'or a la taula règia del castell. I per ella eren els millors plats i les millors lleminadures. servits en les millors vaixelles. I anava a peixar amb la seva petita ma de seda als seus pagons que feien el ventall amb la cua extesa quan la veien venir, i que picaven amb el bec els grans de menjar que lluïen dins la petita ma de seda de la petita Dolça. I les cusidores no li volien ensenyar de cusir perquè no se li malmetessin aquelles mans de reina, que no feien altre treball que escriure sobre fulloles de pergamí els tendres pensaments de la seva ànima feliç, i pintar miniatures colorint-les en blaus i ors tendríssims amb pinzells diminuts, i polsar la seva arpa arrancant de les cordes sonores una música tan dolça com ella mateixa. I tenia els peus tan petits com la seva mare, de tal manera que era la única dona del mon que es podia calçar les seves diminutes sabatetes de crestall. I el pare es divertia sovint descalçant el peu de la mare del seu estoig perfumat i calçant al peu de la filia aquell petit joiell de vidre.
 Quan la petita Dolça va tenir quinze anys, una tarda d'istiu, la Dolça gran es va sentir morir. Va besar a la seva filla, recomanant al seu marit que procurés que la petita Dolça seguís essent tan feliç com fins ara. I les grans boscúries fosques varen deixar penetrar, com per miracle, un raig de sol que va relliscar sobre el rostre de la Dolça gran. I dins aquell raig de sol la seva ànima va pujar al cel.
 Veus-aquí que un cop la muller del comte de Rocasalada va ésser morta, aquella bruixa va maleir novament al comte. Hauria volgut que la petita Dolça s'hagués tornat ben dolenta, però el seu desig la va fer encara més virtuosa. Va aixecar el puny contra el castell i va dir:
 —Que el comte de Rocasalada es torni ben cruel amb la seva filla i que després s'oblidi d'ella i de la seva mare i no se'n recordi mai més!...
 I veus-aquí que totseguit, pel poder de aquella maledicció, el comte es va recloure a la seva cambra sense donar ni una mirada a la Dolça petita. S'hi va estar reclós díes i díes i quan ne va sortir els seus ulls eren tan durs com abans, quan feia de capità de lladres.
 Va llicenciar a totes les dames i a les cusidores i a les serventes. Però abans els va fer cosir un vestit de roba de saca plè de pedassos, que tingués el color de la cendra. Quan no hi va haver en el castell ningú més que la seva filla i ell, va ordenar a la Dolça:
 —Treu-te els vestits que portes i posa't aquest vestit de roba de sac.
 La Dolça, tota tremolosa, va obeir i va aparèixer als ulls del seu pare amb el seu vestidet apadessat tan formosa i tan dolça com apareixia amb les seves robes lluminoses de brodadures d'or.
 I el seu pare encara li va dir:
 —Fes-te càrrec que ara no ets la comtessa de Rocasalada, sinó la ventafocs del castell. Com a ventafocs abandonaràs totes les coses que ja no t'escauen. Dormiràs entre la cendra del foc d'aquesta cuina vella, em faràs el menjar i m'el serviràs, i després tu aniràs a menjar al teu recò, entre la cendra, en un plat de terriça. Cada dia aniràs al bosc a cercar un feix de llenya i et guardaràs prou de dir a ningú que ets la meva filla, sinó que diràs a qui et pregunti qui ets: «Jo sóc la pobre ventafocs del castell». I mira que si no fas el que et dic jo, tinc el fuet a punt de pegar-te sense pietat!
 La petita Dolça no va dir res. Però, agenollant-se als peus del séu pare, li va dir:
 —Us puc demanar, senyor, una mercè?
 El comte li va fer amb el cap una senyal de que podia parlar.
 —No podria guardar d'entre els llibres que tenia quan era la comtessa, el petit llibre d'oracions que, essent el més senzill de tots, és el que més estimo? No escau a la pobre ventafocs un llibre d'oracions?
 El comte li va fer amb el cap la senyal de que ja es podia quedar el llibre. I ella, agenollada a terra, li va besar les mans i li va dir:
 —Us estic molt agraida de la vostra bondat, senyor...
 I va anar a recollir dins de la seva cambra de comtessa que anava a deixar per sempre, el seu llibre d'oracions. I com que no tenia temps de dia, pregava a la nit, agenollada sobre la cendra. Després, totseguit que sortia el dia, anava a rentar-se al rierol veí i anava pels camins del bosc matinal a cercar el seu feix de llenya. I el bosc calçava de molça els seus peus perquè no sofrissin per les espines i els ocells els hi calçaven també de besos. I tornava al castell a preparar el dinar del seu pare i li servia sense dir-li res i després tornava al seu recó de vora la cendra i menjava en el seu platet d'argila. Totes les grans estàncies del castell, allí on havia viscut com una princesa i havia mort la seva mare, estaven closes i la clau d'or de la seva infantesa feliç penjava del cinturó del seu pare com un joiell resplendent. I al costat d'aquell joiell hi penjava el fuet, que mai va tenir de brandar contra la seva filla, perquè les seves ordres eren complertes al peu de la lletra.
 I veus-aquí que un dia la Dolça va veure que el seu pare ensellava un cavall blanc i que s'en anava del castell. No li va dir res perquè, gràcies a la maledicció de la bruixa, s'havia oblidat completament d'ella.
 Díes i díes la pobreta ventafocs es va quedar sola en el gran castell. Prou hauria volgut penetrar a les estàncies on hi havia el record de la seva mare i la seva infantesa feliç, però el seu pare s'en havia endut la clau d'or. I va seguir la seva vida de sempre, anant a cercar el seu feix de llenya en el bosc matinal, vestida de pedaços, dormint a la vora del foc, entre la cendra freda d'aquella cuina abandonada en els soterranis del castell.
 Però, després que havia passat més d'un any que el seu pare havia partit dalt del seu cavall blanc, veus-aquí que veu arribar una gran multitud d'homes d'armes que varen obrir totes les estàncies del castell i varen ornar les grans sales, a les quals ara a ella no li era permès entrar. Varen baixar el pont llevadiç, ornant-lo de garlandes de roses. La ventafocs va veure que havien portat remats de pagons lluminosos. I quan tot va estar disposat bellament com per una gran festa, varen pujar pel camí, muntades sobre cavalls blancs coberts de brocat, una gran multitud de dames lluminosament vestides. I darrera de tots va veure venir una gran llitera de camí coberta de robes d'or i de dins la llitera en va veure sortir al seu pare que semblava tot rejovenit i una dama de noble aspecte tota coberta de pedreries.
 Aquella dama era la nova muller del comte de Rocasalada.
 Tot això ho va veure la petita ventafocs des del seu recó. Ningú no va fer cas d'ella i el seu pare l'havia oblidada completament, gràcies a la maledicció de la vella bruixa. Es varen donar grans festes al castell i ningú no sabia que en una cuina que no ser via, oblidada al fons dels soterranis, hi vivia la pobreta Dolça la seva pobreta vida de ventafocs.
 La nova comtessa de Rocasalada era una noble dama que sempre havia viscut a la cort dels reis, però que sabia un xic de bruixeria i d'encantaments. En sabia no per a fer res de mal, sinó per a fer bones obres, perquè la nova comtessa de Rocasalada era bona i compassiva i per la mica d'encantaments que havia après per afició, sabia que sobre el seu marit hi pesava una maledicció d'una vella bruixa molt poderosa i que havia tingut una filla del séu primer matrimoni, encara que ell li havia jurat que no s'havia casat mai, perquè no es recordava de res.
 I veus-aquí que un dia, des de la finestra de la seva cambra, va veure que tornava de bosc endins la pobreta ventafocs. Encara que els seus peus trepitjaven descalços la terra dura, ella ja els va veure que eren els més petits del món. I a través del seu esqueixat vestit de pedaços, ja hi va saber veure la noblesa del seu naixement.
 L'endemà, quan la ventafocs tornava del bosc amb el seu feix de llenya, va veure a la vora de la porteta per on entrava a aquella cuina oblidada, a una noble senyora que li va dir:
 —Qui ets tu, noia, que vius al castell sense que ningú sàpiga que hi vius?
 —Soc la pobre ventafocs.
 —No havies viscut quan eres més petita, com a filla noble de un noble senyor?
 —Això no us ho podria pas dir. Només, us puc dir que avui soc la pobre ventafocs.
 —Tu que ets tan sotmesa a les ordres del teu pare, perquè jo ja sé qui ets i a mi no em pots enganyar, voldries acceptar un consell de mi?
 Com que aquella noble senyora tenia un aspecte tan dolç, la ventafocs se li va asseure als seus peus i li va dir:
 —Doneu-me tots els consells que volgueu i totes les ordres que volgueu, que jo us els agrairé molt, perquè em sembla que només podran ésser que pel meu bé.
 —Doncs avui es dóna una gran festa al castell i jo vull quehi assisteixis.
 —Com voleu que hi vagi si no tinc res més que el meu vestit de pedaços?
 —El teu pare no és dolent, encara que t'hagi donat tan mal tracte i ara s'hagi oblidat completament de tu, sinó que està sota el poder de la maledicció d'una mala bruixa. Jo sé d'encantaments, però per a vèncer a aquesta bruixa necessito la teva bondat i la teva innocència. Tu tindràs aquest vespre un vestit enlluernador i aquelles gentils sabatetes de crestall de la teva mare, que cap altra dona del món es podria calçar sinó tu. Pujaràs per l'escala d'honor, atravessaràs les sales al punt de les dotze. Totes les danses pararan quan tu passis i tothom quedarà enlluernat. El teu pare farà un gran crit i et voldrà seguir, però tu desapareixeràs per la porta petita que ningú sap i per l'escala amagada arribaràs aquí. Però al mig de la sala deixa una de les sabatetes de crestall perquè el teu pare la trobi. Aquesta sabateta que encara guarda la virtut de la teva mare i que tindrà, portada per tu, el reflexe de la teva virtut, serà el talismà que ens farà vèncer per sempre el poder de la vella bruixa. El teu pare es recordarà de la teva mare i de tu, i et demanarà perdó dels mals tractes que t'ha donat. Ho faràs tot tal com t'he dit? Convé per la teva felicitat i per la de la nova comtessa de Rocasalada, que ja t'estima com una filla, amb tot i esser-te marastre, encara que es digui en moltes rondalles que les marastres són dolentes. Tingues per segur, filla meva, que el cor d'una marastre també pot ésser tan tendre com el d'una mare...
 La comtessa va besar amb amor a la seva fillastre i la va deixar sola tota emocionada.
 Aquella nit, quan va tornar al seu recó de cuina venint del bosc, hi va trobar un dels vestits més bells de la seva mare i les seves sabatetes de crestall. Es va vestir lluminosament i quan el rellotge del castell va tocar les dotze campanades de la mitja nit, ella va aparèixer en els salons on les danses estaven al seu plè. Però totes les danses es varen interrompre quan ella va passar. El seu pare va fer un gran crit i va semblar recordar-se de tot. Però la visió lluminosa del seu passat es va fondre, deixant-li a la ma la diminuta sabateta de crestall.



La nau de veles d'or (1925) (page 101 crop).jpg

 Es va vestir lluminosament i quan el rellotge del castell va tocar les dotze campanades de la mitja nit...


 I aquella sabateta de crestall va ésser el talismà que va fondre tot el poder de la maledicció d'aquella vella bruixa, que havia pesat sobre la vida del comte des de que va ferir la cabirola al fons del bosc, fins a fer-lo tornar capità de lladres i a fer que transformés en pobre ventafocs a la filla del seu cor i s'oblidés d'ella i de la seva mare.
 I tot seguit, gràcies al poder d'encantament de la nova comtessa que era tan bona, es va recordar de la Dolça gran i de la Dolça petita i va plorar per totes dues.
 I tot seguit que la ventafocs es va trobar novament al seu recó, va veure venir grans lluminàries per l'escala i va entrar el seu pare que es va llensar als seus braços i li va demanar perdó per la seva crueltat. I després la Dolça va abraçar a la seva bona marastre i es va recordar de la seva mare en aquell bes tan dolç que li va donar.
 En aquell moment es va sentir com el soroll d'un vidre que es trenca i la Dolça va dir:
 —Ai! la sabateta. de crestall se m'ha trencat!...
 Però no s'havia trencat només que una mica mica, perquè després de molts anys, del peu de la Dolça va anar al de la seva filla, i així de la una filia a l'altre, perquè totes tenien els peus més petits del mon.
 I veus-aquí que un dia, passats cents i cents anys, jo que us conto aquesta història, remenant coses velles, vaig trobar un moble als encants que em va agradar i vaig i el compro. I quan el vaig tenir a casa meva m'adono que hi ha un calaix secret i l'obro i veus-aquí que trobo a dins la sabateta de vidre. I la sabateta em va dir que, si volia, em contaria la rondalla de La Ventofocs o La sabateta de crestall. I jo li vaig dir que no s'amoinés, que una cosa tan sabuda no valia la pena de tornar-la a contar. Però la sabateta em va dir que no era pas com es conta sempre la rondalla de «La Ventafocs», sinó que tal com havia passat no hi havia ningú dolent, sinó una bruixa vella i que la marastre havia estat tan bona com la mateixa mare i que, enlloc de maltractar a la Ventafocs, la va salvar de totes les seves penes i la va besar com si fos la seva mare.
 Això de la marastre bona, si que'm va agradar, perquè això de les marastres dolentes me sembla una injustícia de les rondalles. I llavors li he dit:
 —Gentil sabateta de crestall, ja pots contar-me la rondalla de «La Ventafocs» i, si és tan bonica com me sembla, et posaré sobre un cuixí de seda i aniré pel mon cercant de casa en casa una donzelleta que tingui el peu tan petit com la Dolça gran i la Dolça petita. I el cor em diu, gentil sabateta de crestall, que, a despit de la rondalla, trobaré una altra Dolça perquè jo't pugui calçar, agenollat sobre el teu cuixí de seda.