La punyalada/Advertencia preliminar

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
← Pòrtic Advertencia preliminar
La punyalada
Prolech →


ADVERTENCIA PRELIMINAR


 Poch s'ho figurava l'autor de «La Punyalada» que sa novela havía de ser llegida pel públich tal com ara surt. No feya pas gayre que l'havía terminada de primera intenció y que la retocava per donarli forma definitiva, quan una malaltía terrible li prengué la ploma de les mans y deturà la feyna de correcció y de llima que son instint d'artista ab tant acert li havía fet empendre.
 Fou una malaltía ben traydora, tan traydora qu'ab tot y que, segons los metges, duya fatalment la mort a son costat, ni molestava ab sofriments gayre marcats, ni exigía del cervell altra privació que la d'un prudent descans intelectual; y justament per axò'l pobre d'En Marian Vayreda, desconexedor complert de son estat real, se dolía de tan monòtona inactivitat y li trigava l'hora de poguer continuar la reforma de sa novela y la espurgada que ja hi havía comensat.
 Cada visita que li feyam los amichs que anavam a vèurel a la espayosa sala del Hospital del Pilar, ahont sa consternada familia l'havía portat desd'Olot pera ensajar nous tractaments y conèxer noves opinions facultatives, era un espectacle trist y amarguíssim del que se'n sortía ab lo cor ben negre. Mentres los que tenía a son entorn feyan esforsos imponderables pera disfressar lo neguit que'ls rosegava, lo malalt serè, tranquil, ab lo seny ben clar y fins més animat y més comunicatiu que may, se complavía en comunicar les supressions que pensava fer en son llibre ò'ns entretenía ab la indicació de nous progectes literaris. Sa bona esposa, sobre tot, sostenía una lluyta verament sobrehumana. Ella, l'amiga fidel que tanta intervenció havía tingut en ses glories d'escriptor, dòna de gran imaginació y de gran cor y per lo tant enemiga de tot fingiment, se veya condemnada a ofegar les llàgrimes y a mostrarse ben serena, mentint esperanses, inventant encoratjaments y simulant mellores, fins qu'al dexar un moment a son espòs, rompía, ab les exclamacions de son dolor per la desgracia que s'atansava, aquella impossible tensió del esperit. Y mentrestant, la pròxima víctima, ben lluny de pensar en la desolació que'l voltava, seguía repassant ab la memoria'ls capítols de sa darrera novela y volía saber l'efecte que'ns produhían aquells episodis plens de trabucayres y lladregots y aquells passatges plens de crims y horrors y escenes de carnatge.
 La mort vingué, com havían predit los metges, no molt després d'haver retornat En Vayreda a sa llar benvolguda. Lo darrer d'aquells germans, que hah sigut la més alta representació de la vida moderna d'Olot en l'art, la ciencia y la literatura, moría també com los altres al bo de sa producció y quan ab major dalit y ab major forsa's disposava a treballar.
 Sa darrera novela no pogué, donchs, sofrir la revisió qu'ell tant desitjava. Tal com la dexà son malaguanyat autor, quedavan sols corretgits degudament y enllestits del tot los vuyt primers capítols, que l'olotí N. Planadevall tenía ja impresos, formant set fulls. Quedava també retocat lo novè y a punt d'anar a la imprempta. Desde'l X, lo manuscrit va ja sense modificacions.
 Lo Director de la Ilustració Catalana demanà al cap d'alguns mesos a la viuda de En Vayreda, D.ª María del Pilar Aulet, l'original de la obra pera publicarla en son periòdich, y aquesta senyora'ns feu a n'En Francesch Matheu y a mi l' honrós encàrrech de repassarla, autorisantnos perque, ja que son espòs no pogué ferho, en los capítols inèdits tallessim y cusissim a la mida del nostre gust.
 Llegida detingudament la novela, nosaltres hem de confessar que no'ns sentirem ab cor per ferhi ni la més petita esmena y no volguerem posar la mà en aquelles planes en que es un fill de montanya qui parla y qui pinta ab tal art y descriu ab tal domini, que cada retoch qu'hi fes un estrany semblaría una profanació. Axís, donchs, tal com quedà ha anat a honrar les planes de la Ilustració Catalana (sens altra supressió digna de set notada que la del pròlech) y axís la donem avuy, y ja del tot complerta, en lo present llibre; y En Matheu en la correcció de les probes ha portat l'escrúpol fins al punt de respectar algun buyt qu'ha trobat en la indicació de llochs y fins a copiar literalment les paraules de redacció dubtosa.
 Y, ben mirat, les prevencions del bon Vayreda no eran pas justificades. Potser sí que tenía rahó al dir que la darrera meytat de la obra guanyaría en interés alleugerida d'algun capítol, però no hi hà cap perill de que tal com và quedi desmerescuda la importancia del conjunt. Y encara que'l perill hi fos, hi hà tanta veritat en l'estudi psicològich dels personatges, tan fonda impressió de la naturalesa en les descripcions, y, quan altre nó, tanta riquesa d'estil y de llenguatge, que sempre pagarían de sobres la lentitut que pogués trobarse en lo curs de l'acció.
 De tota manera, sense conèxer ben be'ls intents del autor, era impossible que ningú que l'estimés, al veure una obra tan ben texida, gosés trèurehi ni afegirhi un fil; però tal impossibilitat no ha produhit altre mal que'l d'haver contrariat al pobre Vayreda, encara qu'aquexa contrarietat, prou expressada per ell en la seva malaltía, anava sempre seguida d'aquella sumissa resignació qu'era la gran virtut distintiva de la seva ànima tan generosa y tan bona.


 «La Punyalada» es la obra literaria superior d'En Vayreda. Vigorosament concebuda, ab l'alenada selvatge que tota ella respira y ab lo tirat aspre y ferreny de son argument y dels llochs ahont passa, porta un brahó desconegut en los altres llibres del autor y fins representa un esfors en sa naturalesa d'escriptor suau y tranquil, esfors no sense perills dels que sols son temperament d'artista de debò lo fa sortit victoriós.
 Lo lloch de l'acció es l'alta Garrotxa, allà per les escabrositats del Bassegoda, niu de facinerosos y segrestadors coneguts ab lo nom de trabucayres, que la guerra carlina dexà com a escorrialles pels anys que corren desde'l 1840 al 45.
 La trama de la obra es senzillíssima. Dos antichs companys, d'aficions semblants, encara que de caràcters molt oposats, l'un, l'Ibo, fret, cínich, valent, malentranyat y temible festejador y seductor de dones, lo que li val lo sobrenom de L'Esparver; l'altre, l'Albert, bo, generós y no gens cobart, encara que fàcil de desviarse y de caure en los vicis per encongiment del esperit ò per curtedat de geni en saber resistirse a extranyes influencies, viuen en estretíssima amistat lligada primer per uns matexos estudis de noy y després per una matexa idea desenfeynada y aventurera de facciós y de contrabandista.
 Amistat tan llunyana y tan ferma, que per part del Albert se traduheix en una verdadera sugestió exercida damunt d'ell per l'Ibo, sols era possible que la trenqués una dòna. Y axís succeheix: La Coralí una xicota fresca, viva, enjogassada, potser una mica fluxa de cervell, però gelosa de sa dignitat y conexedora per instint del home en qui pot confiar, es la encarregada de treure al Albert de sa vida de desordre y aqueix, en efecte, s'entrega a la seva adoració ab tot l'apassionament propi dels caràcters encogits y reconcentrats. Però la filla del moliner de Balasch, encara qu'alegroya y riallera y franca, los mals temps que corren l'han ensenyada a mostrarse una mica feréstega y recelosa. Un día, quan al bo de son festeig idílich ab lo Albert, visità la ermita del Coral, vol que son estimat la firi d'un punyalet, y perque la ben defensi si'l cas arriba, 'l fa tocar per les mans de la Verge entre les medalles y 'ls rosaris.
 Enemistats los dos companys per causa de la Coralí, l'odi esclata entre ells ab una violencia esferehidora quan l'Albert la sorpren al bosch debatentse contra les urpes de Lo Esparver que l'ha escomesa bestial y traydorament. L'Albert l'ha salvada, però nó sense una lluyta encesa per la gelosía, de la que'ls dos rivals ne surten esgalabrats, ni sense que l'Ibo's retiri vomitant juraments de venjansa y imprecacions terribles. No passa gayre temps que, al arribar l'Albert al molí de Balasch, lo troba cremant, assessinat lo moliner, y desapareguda sa promesa, robada pels trabucayres dels que l'Ibo s'ha fet ja'l capità. L'Esparver s'ha sortit ab la seva.
 Y desde aqueix punt, trenat ja'l nus de la acció, comensa'l llarch calvari del infelís enamorat y tot l'interés se tanca en la persecució fadigosa, interminable y lo qu'es pitjor, sense cap fruyt, dels avorribles criminals. Los incidents de la lluyta son abundants, les topades sovintejan, la partida organisada pels perseguidors treballa ab molt coratge, però l'Ibo te'l servey d'espíes molt ben montat y sab desfer tots los progectes, y passan setmanes y mesos y'l malaventurat Albert, que no ha pogut en tant temps heure ni'l més mínim rastre de la seva Coralí, creyentla ja vensuda y prostituída en mans de son rival, després de desesperarse y desertar de sos companys y córrer pels boscos, cau aclaparat y defallit en tal postració moral y material, que sos pensaments y sos actes son ja'ls d'un degenerat ò d'un boig.
 Al fi, després de sanchnants episodis y de la desfeta general dels trabucayres en un parany en que han caygut, però del qu'encara s'ha lliurat l'astut y temerari Esparver, l'Albert recobra per un moment tot son valor y la possessió de sí mateix al poguerse topar ab lo causant de ses desgracies. Es una agarrada de feres famolenques, però que sols dura un instant. L'Ibo ha mort, però'l vencedor queda tan malmès y rebregat, tan sens esma ni sentits, que per alguns díes corre'l perill de ser tan mort com l'altre.
 Al poguer donarse compte d'ahont es, veu que qui'l vetlla dintre d'una casa y l'assisteix com una germana de la caritat no es altra que la seva estimada, la Coralí, esllanguida, trista, malaltissa però encara bella. L'Albert sent renéxer sa passió forta y violenta, però embrutida pel rebaxament en que ha caygut, y suposant a sa promesa com una dòna envilida y un rebrech de son rival, aprofita un moment de descuyt per abrahonarse damunt d'ella. Inutilment la noya'l rebutja y prega y crida, y al veure impossible la defensa, ella, la verge feréstega, que per son estimat ha perdut lo pare y la casa, qu'ha sofert captiveri y s'ha sabut defensar de tots sos perseguidors, treu lo punyalet ab que l'Albert la firà a la ermita del Coral y li clava aprop del cor. La sanch corrompuda per tant temps d'embrutiment, al vessar per la ferida, dexa al infelís Albert desfet de la farda que l'ofuscava y li dona temps pera admirar en tota sa grandesa'ls sacrificis de sa estimada. La terrible punyalada li ha retornat la rahó perduda.

 Tal ve a ser en substancia l'argument de la novela. Aqueix, com es natural, va complicat y arrodonit per nous components y accessoris, sempre encertadament trobats.
 Lo que li dona major originalitat es la intervenció dels trabucayres ab tan afany perseguits per lo protagonista y sos companys d'armes. L'autor, ab un tacte esquisit, fuig tant com pot de presentarlos a nostra vista més qu'en últim terme y sols de passada y per referencia conexem les esborronadores escenes de burdell y de carnatge que passan a dintre de sos caus y'ls esgarrifosos torments de les víctimes, que repugnan a la rahó humana; però quan es necessari que'ls vegem d'aprop, no'ls atenua en rès y'ls presenta tal com son.
 Estem ben lluny dels temps romàntichs. Nostres trabucayres no tenen rès que veure ab aquells facinerosos idealisats, ni ab aquells malfactors convertits en hèroes per les noveles de Walter Scott y Bulwer, de Zschokke y Van Lennep, de George Sand y del Dumas, pare, interminable dinastía de lladres glorificats per son valor, qu'arrenca dels Bandolers de Schiller y de la poesía byroniana y que te prou antecedents en lo antich teatre castellà y en los cants populars de totes les nacions. Los bandolers de La Punyalada son criminals de debò, molt arriscats, molt astuts, però gent sense ànima, que troba tots sos plahers en lo pillatge y lo assessinat. En Vayreda'n te prou en posarnos al devant alguna de ses infamies pera fernos endevinar tota la baxesa de sos instints y de sos indignes actes.
 No menos trassa s'observa en lo dibuix dels caràcters, si devegades no més que apuntats, sempre sostinguts sense desmerèxer un punt. L'Esparver es un rigorós exemplar de perversitat moral, brutal, egoista, lasciu y sanguinari, a qui solsament dona grandíssim relleu sa fermesa de voluntat enèrgica y indomable. L'Arbós, l'axut mosso d'Esquadra, bondadós de cor, y crudel y inflexible ab los criminals, reflexiu, expert, impertorbable; l'Avi, lo trabucayre envellit en les malifetes, barreja estranya de devoció y de maldat y que renega fins en mitx de sa última confessió; l'espía Bilot, lo gollut que fingeix imbecilitats pera anar pescant lo que's diu; lo Roig ab sa estúpida mitja rialla murriesca que no dexa ni al morir; lo moliner, en Rafel, en Pep, tots en una paraula, nos fan l'efecte de copies exactes de sers coneguts en la vida real.
 La Coralí, sobre tot, es una troballa felicíssima. Riallera, festosa, nascuda per escampar la felicitat a son entorn, apetitosa ab sa puresa de coloma selvatge, y, després de la mort de son pare, misteriosament velada per la desaparició fins a ressurtir tota casta en mitx de tanta malvestat y sublimada per la escena tràgica final, es una figura d'una superba bellesa, digne de Prosper Merimée. Pera major semblansa, fins la narració fàcil, clara, serena y vigorosa de En Vayreda recorda sovint l'estil del gran mestre francès, a dir tota la veritat, sense sa immaculada netedat de marbre, però també sense sa fredor.
 Proba del calor ab qu'En Vayreda sent sos personatges, es la fonda simpatía ab que's deté a comptar la llarga historia dels sofriments de l'Albert excitant contínuament la commiseració del lector per sos infortunis. Justament aquexa compassió benigna'l fa ser minuciós en excés en l'admirable estudi del procés psicològich perque'l fa passar sa mala sòrt, y tinch per segur que si l'autor hagués viscut, en alguna de les situations a que'l porta son defalliment y en los anàlisis del estat de son esperit, es ahont hi hauría fet córrer alguna estisorada. Mes lo cert es que'l caràcter, encara que complexe, no decau may, vegentshi clar l'home de bona inclinació malejat per l'atmòsfera en que viu y de la que per si sol no te forses per sortir, necessitant qui l'encamini, sia'l dimoni del Ibo ò l'àngel bo de la Coralí.
 A primera vista, en la exposició de ses miseries hi sobran cavilacions y subtileses massa metafísiques en boca d'un escopeter. Però s'ha de tenir en compte qu'encara que la novela te forma autobiogràfica, no es sols l'Albert qui parla, sinó qu'aquest, segons figura'l pròlech, entregà ses memories al autor pera que les coordinés y convertís en narració. Pera ferse ben be càrrech de la justesa ab que ha sigut tractat, es molt convenient repassar lo pròlech després de lectura del llibre.
 Però ahont se manifiesta en sa major extensió tot lo talent d'En Vayreda es en les descripcions. Quíns quadros més richs de color, quína amplitut de paysatges! L'aplech de Sant Aniol vessa de frescor y de vida: la sentada de lladregots al molí de la Frau es d'una realitat exactíssima; la descoberta per part del Arbós del cadavre de son nebodet penjat a una creuera de fusta, vestit de mosso de la Esquadra ab lo barret de copa al cap y una pipa entre les dents, es d'un patètich corprenedor. Y quí, sinó un pintor de gran alè, podría reproduhirnos aquell bosch cremat, ahont foll de dolor s'ha refugiat l'Albert en una nit de lluna y ahont cau tan extenuat y en tal estat de miseria que ni'l llop l'ha volgut per ell; aquells penyalars esgarrifosos ahont s'estimban los trabucayres lo día de la estenellada de Bruy y desde'ls que un sacerdot, lligat ab una corda, baxa a dar l'absolució a un criminal que tot morint lo reclama; aquella deliciosa aubada de Maig que sembla preludiar lo día desitjat de la venjansa del Albert!
 Finalment, acaba de fer estimable la obra l'abundancia y la bellesa de llenguatge y d'estil. Apart de la riquesa de locucions territorials, hi hà tanta justesa y propietat en l'aplicació dels termes, que desseguida's coneix les bones fonts en que ha begut lo autor. L'estil també es sempre animat y oportú, però quan lo cas ho demana, arriba fins al extrem de lo feréstech. Los insults dels trabucayres, les imprecacions del Ibo y l'Albert, son renechs espantosos, escupinades de fel, ahuchs de llops aquissats. En aquexos diàlechs crusos y descarnats, en los que s'hi esbrava tot lo verí arreplegat en tantes y tantes jornades de sanch y de persecució y de desitjos de venjansa, es ahont En Vayreda empayta bravament ab arriscades embestides la més viva y cohenta manifestació de tals horrors, y la veritat es que triomfa y que son llenguatge es de lo més ferreny y expressiu que pot llegirse en català. A tanta forsa d'expressió y energía de frase no hi havía arribat entre nosaltres més que la ploma desfermada y valenta, fibladora y foguejant d'En Víctor Català.
 Aquexos m'han semblat los mèrits més notables de «La Punyalada», sense qu'axò vulga dir que no'n tinga d'altres. Potset he fet mal d'allargarme tant al parlar d'ella, entregantme a una feyna inútil perque de tota manera lo qui desseguida va a llegirla es qui'n farà son judici sense necessitat d'estrany aussili. Però be puch demanar que se'm perdoni, si al tenirla al devant y al complir ab l'encàrrech de qu'hi fes una deguda aclaració preliminar, no m'he sabut estar de dirhi per mon compte la forta impressió que m'ha dexat la darrera obra de mon plorat amich, que jo tinch per ben segur qu'ha de quedar com un dels llibres clàssichs de la moderna literatura catalana