La punyalada/Capítol VII

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


VII


 Tot l'endemà vaig buscarlo al Ibo, ab l'intent de vèurens les cares, y no trobantlo en els llochs que li eran familiars, el dimars vaig arribarme fins a les tapies de sa casa, hont per un mosso vaig saber que sols hi havía estat el dilluns a primera hora, partint poch després al obgecte, digué, de preparar una entrada.
 ¿Quínes eran les meves intencions al buscarli'l cos? No podía jo mateix precisarho, donchs si be l'obgecte ostensible era saldar el compte pendent, no puch desconèxer que'l repòs havía fet renàxer en el fons de la meva ànima, axís, com un desitx vergonyant, si no de conciliació, per lo menos de transacció ò de treva, sempre ab la vista fita en el tranquil desenrotllo de mos plans. Era, senzillament un principi de lluyta entre l'amor propi ofès, que cercava reparació, y l'egoisme burgesot de la carn, cobejosa de benestar, única filosofía positiva que n'havía arrancat de les experiencies y desenganys de ma joventut, xorca pel be y pel mal.
 Es per axó, qu'encara m'afalagava la llunyana possibilitat de que, al revèurens, saltés ab algun estribot dels que'n trobava precedents en la historia de son geni llunàtich; per exemple, dientme:
 —¡Sempre tens d'esser animal y criatura! ¿Que no vares compendre qu'estavam de negoci, y que la teva presencia y la del teu company ens destorbava? ¡Vés al dimoni, ximple acabat!—
 Fins un tal Deu-te-guart conceptuava jo que podía donarme, decentment, peu pera entrar en esplicacions y establir una mena de statu quo, mal que pesés a mon amor propi rebregat. Axò sí; assolit mon ideal, y ben segur de que ja no podría perjudicarme més, allavors caldría rompre definitivament ab tan mal home, allunyantlo y inutilisantlo, anch que fos delatantlo a la justicia.
 Rumiant ab tan miserables predisposicions, me varen passar les hores que mancavan pera la cita del Alzinar vell, altra part del problema, que'm tenía enquimerat y de la que res de bo n'esperava. Ab tot, abans del mitxdia del dimecres, ja estava aclatat dins d'un bosch de tall, a un tirat de fona del molí, desde hont dominava la caseta, de poca tossa, però vistosa y alegroya, penjada en el pendís. Casi a nivell d'ull, veya la bassa, tota ombrejada de sàlzers y pomeres, d'hont l'aygua, saltant per sobre'l rodet, feya moure la primitiva y senzilla maquinaria, y s'escolava tota escumosa per un cluell que la tornava al torrent, després de joguinejar entre motes de sàlichs y crostons de pedra blava; al costat dret, veya la plasseta ombrejada de tells, y a sota, una fexa llarga y estreta, plantada de fruyters y de verdures arrenglerades. Per demunt de la casa, casi a ran de teulada, hi havía la era, batuda pel sol, y després alguns quintars, y més amunt bosch y més bosch, fins a sota l'espadat; bosch jove que's veya créxer, a mida que tirava fondalada amunt, fins a tornarse bosch feréstech allà al Alzinar vell.
 Desde mon aguayt, sotjava atentament totes les remors del molí, les que arribavan distintament a mes orelles. A la Coralí vaig vèurela aviat feynejar ayrosa; de primer, cusint a la ombra dels tells, y després, aconduhint al bestiar. A l'hora del dinar, desaparegué per llarguíssima estona, y al reaparèxer, a l'hora de dues, va semblarme que s'havía pulit una miqueta, si be no feya pas posat d'anar a cullir aglans; semblava estar neguitosa, anant y venint, sense obgecte aparent. Mes tart, aparegué a la era, ab un cistell al bras.
 — ¡Ara hi va!— vaig dirme, al veure que mirava dret al punt de cita; mes desseguida, reboté'l cistell, s'entornà a dins y reaparegué per la porta inferior, tornant a sentarse prop de la taula de pedra, ab una pessa de roba al dits.
 — ¡Se'n desdiu!— vaig exclamar interiorment; y, sense saber què fer, continuava clavat en mon lloch, contemplant la figura de ma estimada, corvada demunt la feyna, meditant, tal volta, sobre la mala partida que'm jugava. Per fi'm disposava a partir cap a l'Alzinar, ab la idea de poguer un día justificar que l'havía esperada, quan se sentí la veu del moliner cridant desde'l fons de la casa:
 —¿Y doncas, Coralí, que no vas per les aglans? Míra que's fa tart.—
 Lo que la noya va contestar, no vaig enténdreho, mes comprenguí que s'excusava; son pare insistí:
 —Que hi vagi la Rosich, si tu no pots, ò sinó, demà'ns trobarèm sense.
 —Nò, la Rosich nó, qu'altra feyna te. Ja hi aniré jo, si tant ho voleu,— feu ella vivament.
 Y entrant de nou a la casa, reaparegué per la porta de dalt, recullí'l cistell qu'abans havía llensat, y emprengué'l caminot que tot vorejant el rech, conduhía al clot amunt.
 Vaig seguirla d'ull, fins que'ls arbres del bosch me la prengueren, admirat de la gracia del seu andar. Allavors, sortint ab precaució del aguayt, vaig pendre també torrent amunt, cap al mateix indret; però, havent mal calculat les distancies, vaig trigar molt més de lo que havía cregut a arribar al Alzinar vell: llisera terruda y ufanosa, enclosa entre espadats que, devallant del peu de la cinglera soleya, anava endolcintse fins al torrent, passat el qual, reprenía la pujada de més en més ràpida, a mida que s'acostava al espadat de l'altra banda. Axís, formant una serie de cayres suaus que s'interposavan els de la una banda ab els de l'altra, traduhint les ondulacions del rierol, anava plà y amunt fins a Collterrer, hont tenía la gorja sortida. La part ubaga estava atapahida de faigs, y la soleya, de robustes alzines que donavan les aglans més famoses de la comarca. Els arbres centenaris se creuavan de branques, tapant la vista del cel; mes, per sota, era'l terrer esbrossat y's caminava be sobre un tou d'herba fina, y en les clotades sobre una gran tofa de fullaraca arremolinada pel vent; y encara que'l sol batía ab tota sa forsa les cingleres, regnava al bosch la misteriosa mitja llum verdosa, peculiar de la selva ombrívola.  Ja molt abans de passar el torrent, sentía la veu fresca y joyosa de la Coralí que cantava per divertirse ò espantar la basarda, ò tal volta pera donar, discretament, fe de presencia y del indret hont se trobava. Callà de sobte, y va passarsem més d'un quart d'hora caminant esmaperdut entre la boscuria. Per fi, vaig tornarla a sentir forsa prop, mes allavors no cantava sinó que semblava conversar ab vivesa, cosa que li era molt natural.
 ¿Ab quí se les haurà? anava pensant, tot dirigintme, ab alguna precaució, pera no ferme massa visible, vers el lloch d'hont la veu venía. Al tombar un petit repeu, vaig oirla tan aprop, que sols les branques baxes me privavan la seva vista, sentint quelcom dintre'l pit, com si un punyal me foradés les entranyes; alternava ab la d'ella una veu d'home, y aquella veu m'era tan familiar, que ni entre mil podía confóndrela: era la veu grassa y acompassada del Ibo, qu'anava buydant aquelles amoretes de son repertori, que tant be li servían pera fer bogejar a les mosses fluxes de cervell.  En aquells moments, la conversa semblava pujar de to, sentintse confosament, infiexions de veu com de protesta de resistenci enjogassada. Intrigat y desesperat per la gelosia, vaig atansarmhi més encara, y per entre una clariana del bosch, vaig veure a la Coralí escórrers com una dayna, ab xiscles d'esbojarrada, mentres que l'Ibo, que la seguía de prop, anava cridant, ab veu entre alegra y blexanta:
 —Te creus que no t'atraparé, esquerpa porquevrola? Vínam ací, que t'explicaré quantes fan quinze.
 —¡ Com jugan!— vaig refiexionar, ab dolorosa tristesa.— ¡Júgahi! ¡júgahi ab l'Esparver, coqueta malehida, que no trigarás gayre a sentirne les urpes. La que jo creya la mellor, ¡bèusela aquí! ¡Y que'n te de rahó aquest brètol, de tractarles totes per un igual!
 La noya parà per fi, de córrer, y abocantse a un cistell, qu'havía dexat al peu d'una soca, n'estirà frissosament quelcom, y plantantse garbosament, me donà la cara, dexantme esglayat del seu aspecte.
 Duya la cofia a la xamberga; anava va tota escollada, sense mocador al pit, y sa cara enquadrada per la negra y desfeta cabellera, blanquejava com la d'un mort, dibuxantse al centre de son òval com taques de tinta, sos ulls dilatats y fosfòrichs y sa boca entroberta per la fadiga y l'angunia. Tota ella tenía un posat provocatiu, però digne, com una vestal selvatge, sorpresa per un faune luxuriós.
 Fos imposat per aquella visió que tenía quelcom de sobre humà, ò fos per la eyna que brandava vigorosament ab sa destra, el cas es que l'Ibo, tot rotllejantla de prop, li feya vores.
 Allavors hi vaig veure clar. L'Esparvet anava a fer presa, mes l'aucella's resistía com una lleona.