La tradició catalana/Pròleg

PRÒLEG DE LA SEGONA EDICIÓ

A

lgunes vegades, anys després d'escrit aquest llibre, sobretot un cop adquirit el caràcter episcopal, havíem pensat si les seves idees, la seva teoría o la seva filosofía social, armonitzaría amb el nostre esperit actual com a l'hora en que'l componguérem. En nosaltres, els homes, el caràcter de que estem revestits influeix trascendentalment en el nostre esperit; i l'episcopat dóna a l'home una manera distinta de ser del que abans tenia. Dóna un caràcter internacional i cosmopolític, perquè l'Episcopat constitueix una magistratura espiritual i moral de l'universal Humanitat cristiana, L'Episcopat és hú, diuen els teòlegs, i de consegüent no és una institució regional, sinó humana, no propria d'un país determinat, sinó de tot el món, ni indígena o nascuda espontaniament de la terra, sinó implantada divinament en el cor de tota l'Humanitat civilitzada.

Abans de donar per segona vegada a l'estampa el present llibre, de nou l'havem llegit, i sobre d'ell havem reflexionat, l'havem contemplat a la llum del criteri episcopal, cosmopolític, per a veure si la nostra concepció de la societat que's manifesta en el llibre resultava esquifida i si contrariava la noble aspiració moderna i cristiana d'una societat universal i internacional, integrant al llinatge humà en aquella unitat de vida pràctica i social, que necessàriament ha de precedir a la fraternitat de tots els homes que'l dogma cristià anuncià ja desde son origen, i que'l desenrotllament històric del nostre llinatge, entre penes i dolors, ha d'anar realitzant.  Temíem que l'afecte intens a la terra aon fórem engendrats i nasquérem i que'ns nutrí comunicant-nos la propria vida, no hagués limitat l'horitzó de la nostra intel·ligencia, no hagués seduit el nostre enteniment privant-lo de llibertat, i que ell, encadenat amb el dolç llaç de l'amor, no'ns hagués fet formar un concepte menut del patriotisme, virtut que sempre han apreciat els homes i que avui, davant de les sectes, convé afirmar amb noble energía per a honor del llinatge humà.
 Temíem que ara, amb l'aixamplament sobrenatural de l'enteniment i del cor que deriva del nostre modo d'ésser eclesiàstic, en la nova situació del nostre esperit, no'ns trobàssem a nosaltres mateixos exclusivistes, víctimes d'una passió pura, però cega; i que examinada de nou la Tradició de la terra, indígena, no resultàs atentatoria a l'organització universal del nostre llinatge per la qual sospira la Civilització cristiana. Però de nou ens havem convençut de que la tradició és un element essencial del patriotisme, i que'l concepte patriotisme difícilment pot subsistir aniquilada l'idea de tradició. Fins en els pobles que careixen de tradició, formats per ciutadans de diferentes nacions i que s'han reunit en un mateix país a l'influx dels estímuls necessaris de la nostra naturalesa, com passa amb els estats de la Confederació Nord-Americana, fins en aquests pobles, el concepte patriotisme enclou com et germen de la tradició; i fent-lo consistir en la solidaritat moral i afectiva dels ciutadans, se constitueixen apologistes de la tradició tal com la comprenem els vells pobles d'Europa: és a dir, com una solidaritat immensa, com una transmissió i comunicació de vida entre'ls homes passats, presents i futurs que viuen en un país; perquè la generació espontania que la ciencia moderna nega que existesca en els sers individuals, tampoc existeix en els sers col·lectius, o en els pobles i nacions. El procés de la vida enclou per necessitat intrínseca el procés de l'historia. Per 'xò tota edificació social o política reclama per basa la tradició, i fins els enemics d'ella senten la seva sugestió, no poden retraure's de sa influencia que invadeix l'esperit amb una finura irresistible, constituint un dels casos continguts en aquell tant sabut vers:

chassez le naturel, il revient à galop.

El qual no és altra cosa que la manifestació d'una llei de la naturalesa, constant i indestructible, segons l'expressió del major filosop dels convencionalismes socials i polítics, i de consegüent testimoni de major excepció, en J. J. Rousseau: «Si le législateur, se trompant dans son objet, établit un principe different de celui qui nait de la nature des choses, l'État ne cessera d'être agité jusqu'à ce qui'l soit détruit ou changé et que l'invincible nature aura repris son empire.» L'atavisme, de que tant han usat i abusat els moderns, no és altra cosa que l'etern principi de la tradició sovint exagerat, que resulta aleshores monstruós i destructiu de la lliure personalitat humana. Es una proclamació significativa de l'essencial relació entre la naturalesa dels homes i la tradició.

 Estam encara més convençuts de que la tradició no és una preocupació, sinó una necessitat de la naturalesa humana, una irresistible i perpetua exigencia de l'Humanitat, la mare de la multiplicitat dels pobles que hi ha en el món; i de consegüent de l'armonía i de la bellesa de la societat universal. Parlam de la restauració, del despertament, de la renovació, de la llibertat dels pobles, i sota d'aquests noms i conceptes que signifiquen diferentes situacions d'un poble hi viu necessariament la tradició; i la restauració, la renovació i la llibertat no són altra cosa que la reivindicació de la tradició d'un poble, o sía d'un esperit propri que's resisteix noblement a desaparèixer; d'un modo d'ésser humà qui no vol confondre's amb una forma universal, teòrica i sens vida, com la que prediquen els doctors socialistes, perquè, com digué un il·lustre filosop polític, per més que cerquem en l'immens camp de l'historia mai en ella hi trobarem a l'home, sinó al grec, al llatí o al germànic, és a dir, a l'home nacionalitzat.
 Oportet haeresses esse, diu la Sabiduría cristiana, i en efecte hem de creure que les grans heretgies socials qui s'han apoderat de l'esperit de les multituds tenen providencialment el fí de cooperar a l'unitat orgànica del llinatge, de fer més viva la solidaritat humana; un dels principis fonamentals del Cristianisme que l'heretgia, viciant-lo, ha constituit basa de la seva doctrina destructora. I en aquesta part el nostre llibre no's vol oposar a la solidaritat humana, però sí s'oposa a l'acció disolvent de les sectes socials, qui, proclamant la solidaritat, desfàn tots els vincles i disolen els principis aglutinants de l'humà llinatge.
 Ens ratificam, i per 'xò de nou publicam aquest llibre, en la necessitat de fer reviure els sentiments que amb una armonia dolça i providencial lliguen als homes entre sí i fan de la societat un ser orgànic; i lo que començàrem per instint íntim, ho reproduim per convicció reflexiva.
 A tot cos, quan pert l'esperit li sobrevé la descomposició; un cos molt desenrotllat i de grans proporcions necessita un esperit potent; sinó, convertit en massa inerte, sens energía propria, acaba necessariament i es desfà en la corrupció. Així passa en el cos social, i la terminació de la vida d'un poble ve quan aquest ha perdut son esperit vivificant i característic. En el temps modern, Catalunya ha crescut molt considerablement i té un lloc preeminent entre'ls pobles ibèrics; els antics gèrmens amagats a la terra, dins de l'humus català que està constituit per la nostra tradició, l'amor i la constancia del treball, la modestia de la vida, l'esperit pràctic i sensat, poc donat a fantasíes, el respecte a la gerarquía familiar i altres virtuts fecundades per les condicions potents i expansives de la vida moderna, han determinat i produit una faç esplèndida de la vida catalana; el país ha multiplicat, i la nostra gent té un bon lloc en el gran laboratori modern.
 Però tota exuberància externa és perillosa. En la literatura, en l'art, fins en la política, les èpoques d'exuberància tenen, generalment parlant, pròxima l'època de l'excés, del desequilibri, de la corrupció i de la mort. A proporció del cos ha de créixer l'ànima, sinó aquesta queda ofegada per l'excés corporal.
 Per 'xò nosaltres, convençuts de que aquest llibre pot, encara que sía molt mòdicament, contribuir al sosteniment i a l'energía de l'esperit catalanesc qui és tant necessari que's sostinga en la nova faç de la nostra vida social, si aquesta ha d'ésser perseverant i noble, el publicam de nou, pensant que no és agè al càrrec apostòlic i espiritual, sinó molt propri d'ell, contribuir a fertilitzar la vida pública i social del país aon s'exerceix el sagrat ministeri. Es certament aquest llibre un breviari del cultu a la patria-terra; però que de cap modo s'oposa, ans al revés, al cultu d'Espanya, conjunt de pobles units per la Providencia, i al cultu de l'universal Humanitat, a la qual amam, ens sembla, molt més intensament que'ls sans patrie que's gloríen d'ésser humanitaris per excel·lencia; i al predicar el respecte a l'integritat personal de les regions, l'amor als diferents pobles, formats baix l'eficacia de la Llei de la Providencia qui governa el món moral, la societat humana, amb tanta precisió com el món físic, l'univers material, creiem també practicar una especie de cultu a Aquell qui formà tots els pobles de la terra, i de consegüent al poble català.

 Vich, desembre de 1905.

† JOSEP, Bisbe de Vich