Les Minves del Janer

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Disambig.svgAquest text tracta sobre una versió de 1912. Per a d'altres versions, vegeu Les minves del gener.


 LES MINVES DEL JANER


 Com al mitj de l'hivern la primavera,
aixís el cel avui, i el sol i l'aire,
obre de bat a bat balcons i portes
i omple la casa de clarors, aimia.
Gloria dels ulls el cel, del pit les aures
són avui. Fins a cada moment sembla
qu'han d'esclatâ en verdor les branques nues,
que l'horitzó ha d'omplir-se d'orenetes,
i que s'ha d'embaumar tota la terra.
No sents una frisança, dòna? Digues:
no't sents la primavera a les entranyes?
Llença-t, doncs, al carrer: si t'hi trobessa,
te donaria un bes al mitj dels llavis,
al devant de tot-hom, sense vergonya
de besâ i ser besat, qu'avui n'es dia.

Som al mitj de l'hivern: ahir glaçava,
demà les neus blanquejaràn la serra.
La primavera es lluny del temps endintre,
prò un dia com avui n'es la promesa.
Si promesa tu'm fosses, estimada,
ja cap mena d'hivern en mi cabria,
ni are, ni després, ni mai, que portes
tu a dintre els ulls la primavera eterna.