Les Multituts - El simulacre de guerra
El plan, tantost conegut, va esser aclamat ab visques y cridories de cap a cap de campament facciós. ¡Bona idea, a fe de Déu! Mentre s'esperava l'hora de fermar el conveni que havía de posar terme a la guerra perfidiosa, s'ajuntaríen les partides acantonades a la comarca montanyenca, part—damunt de Puig Çabauma y de la Mola de Guiu, y totes plegades faríen un simulacre militar que demostrés a la lliberalada 'l braó que encara tenía l'exèrcit bosquerol del Rey llegítim. Ça com lla, la gent també 's pudría de neguit, sense saber aont dar falconada. Donchs, més valía ferla sirgar y trèureli 'l desfici de damunt!
No calía pas dir que 'l pensament havía sigut cosa del Nen de Rosanes, el capitost més popular de la facció. Era l'home dels cops arruixats, dels acudits imprevistos. Galan xicot, desinvolt, y tant fantasiós de tarannà que 's figurava la guerra com una bella festa d'aventures, sempre havía tingut punt en fer lluir les forces que manava, donàntleshi tot l'aire que podía d'exèrcit pintoresch, però regular. Ell era qui, ab músichs dispersos de cobles de per allí 'l volt, havía muntat la xaranga que, a les hores de nyonya, entretenía la gent, y en el tràngol de la lluita li encomanava coratge. Ell era també qui havía uniformat els séus minyons ab les vistoses mantes llistades de blanch y blau que tant famoses, per escayentes, s'havíen arribat a fer per les veínes encontrades. Un home així, res té d'extrany que fos el més estimat de tots els quefes, y que, quan ell cridava —¡Apa, minyons!— tota la faccia, com un vol d'aloses, li corregués a darrera, enlluernada per la fulla de l'espasa que li feya llampegar davant dels ulls.
Tant bon punt se li va ocórrer l'enrenou del simulacre, va anar a empendre a cada quefe d'un a un, per explicâls el projecte, per veure lo que 'n pensaven. Y tots li van contestar que sí, que trobaven la pensada bona y que podía comptar ab ells. No era pas gent de gaires cortesíes, ¡a fe de déuna!; però, així y tot, hi va haver rústech capdill, com en Borraçot, el comandant de la cavallería, que li va estrènyer la mà y li va donar l'enhorabona. Fins Mossèn Cilici, el garneu Mossèn Cilici, mirat sempre com a rival séu entre 'ls capdancers de les feréstegues partides, li va dir, miràntsel ab els ulls mitg cluchs, entre esbrinador y mofeta:
—¡Bo, Nen, bo!... ¡Això vols guarnir tot un pas de moixiganga!
Y aquells dos homes, tant diferents com la nit y el día, van acabar per entendres. Sabíen que l'un sense l'altre no podíen arribar enlloch, y que en les grans ocasions els havía calgut unirse si s'havíen volgut lluir. Ben triat y garbellat, ells dos eren l'ànima de la facció montanyenca; perquè, tocant al personatge foraster a qui tothom anomenava el general, en el fons no sel podía tenir ni per militar d'estudis ni per guerriller de casta, sinó per home entès en coses d'administració y política, y era per això, justament per això, que la Santa Junta l'havía enviat com a delegat séu en el país. Els homes de la guerra eren ells dos.
Ab la seva cara de mustela revellida y ab el séu trajo negre d'escolà major, el veterà Cirici Alvern, o Mossèn Cilici, com li engaltaven per mal nom, encarnava l'esperit taujà y sornaguer de la guerra de guerrilles. Ab raó deya la gent que, sota la gorreta d'estam ab que 's tapava la calva, hi niaven més malicies que en una capcirola de guineu. Les hosts montanyenques que manava, en gran part farcides d'antichs bandolers, de bregats contrabandistes, de paquetaires y caçadors de furt, teníen una fe cega en l'estrella d'aquell home, tanta fe com en l'endiablada tàctica, a què 'ls tenía avesats, de reculades y contramarxes, d'aguaits y de sorpreses, d'emboscades y paranys, que 's tornava, a cada dos per tres, un trencacolls per l'enemich. Mossèn Cilici era l'experiencia, l'astucia, la perseverancia, així com el Nen de Rosanes era l'embestida, l'arruixadesa, l'atreviment. Lo que escassejava a l'un, sobrava a l'altre. Perxò, d'aquella facecia del simulacre en projecte, ells dos van tramarne 'l plan. Separats no hauríen fet res de bo: units podíen engiponar alguna cosa que sen parlés per mólt temps.
Per posar mans a l'obra, no més mancava tenir llicencia del general, y la llicencia no 's va fer esperar. Desde l'Hostal de la Gou, aont ja començaven a articulejarse les condicions del conveni ab l'Estat Major de les tropes lliberals, el general reyalista va trametre un ajudant al camp facciós ab l'ordre oficial autorisant lo que 's demanava. Y encara va fer més: per sota mà va escriure quatre mots al Nen de Rosanes encoratjantlo a enllestir el plan. —Nen, —li deya;— haveu estat, com sempre, l'home de les grans pensades. Tireu al dret, tireu al dret; que, si la cosa surt airosa, pot esser de mólt profit per tots nosaltres.
Y era clar que sí: una lluida ostentació de forces com la que en aquells preciosos instants podía conjuminarse, si 's portava ab pericia y ardiment, vindría que ni l'anell al dit per treure such de les capitulacions de pau. Veyam... ¿què li podríen plànyer, què li podríen regatejar, a una gent armada com aquella, que després d'una campanya a sang y a foch, tant astuta com valenta, tant llarga com fermament sostinguda, encara 's trobava de prou platxeria per entretenirse en gallejar simulant, a tall d'esbarjo, operacions de guerra? ¡Oh! sí: el cas era aguantar l'halè, ferse témer y arrencar del conveni tota l'estella que 's pogués; perquè lo que era la guerra... ¡pobre guerra!... segons les males noticies que veníen d'altres punts de la facció, ja era cosa vista que ni per miracle 's podía sostenir. Fins els quefes més reconsagrats, que tres mesos enrera juraven y perjuraven pel sant nom de Déu que may de la vida voldríen sentir parlar de pasterades ni conxorxes ab la lladregada lliberal, reconeixíen a les hores d'ara que prosseguir la campanya era un desvari.
Tant sols botzinava algun cap calent de darrera fila, dels que havíen entrat a la facció per no aclarir comptes ab la justicia. O devegades era algun montanyench toçut, ab el cervell entenebrat per la creença de que la causa que defensava era la causa del mateix Déu y que perxò no 's podía perdre, el qui gosava mormurar en veu baixa 'l mot «¡traició!» Però, en móltes ocasions d'aquestes, s'hi acostava Mossèn Cilici, y, agarrant el toçut pel braç y saccejantlo com si 'l volgués deixondir, el renyava ab to burleta:
—¿Què vols fotxe? ¡Ira de Déu! ¿Que no ho veus, que estem xonats?
Y aquesta era la veritat pura. Les divisions reyalistes del Centre, un día tant famoses y envalentonades, acabaven de desferse com polsim, embestides frech a frech pel generalíssim en persona. L'exèrcit del Nort, animat fins aleshores per la presencia del Rey, no havía tingut altre recurs que gambar dret a la frontera, acorralat com se veya per tots cantons. El Rey mateix, ningú sabía aont parava... y aquell brillant estol de militars sobrevinguts, que per un moment semblava que havía d'eclipsar per sempre la sort de les armes lliberals, s'havía, en un tancar y obrir d'ulls, fet fonediç, en part fugitiu al extranger y en part amparat a l'amnistía que 'l govern acabava de donar. Calía esser orb, orb com la nit sense estrelles, per no veure que la guerra s'havía de plegar a montanya, com s'havía plegat a tot arreu.
El mateix país, cansat de pagues, cansat de damnatges, cansat de tribulacions, posava als facciosos cara de tres déus. Ja no era com abans, que, quan una partida entrava a un poble, semblava festa major, perquè 'ls diners hi corríen, perquè 'ls minyons festejaven ab les moces, ilusionades ab l'esperança d'un triomf més o menys proper. Ara l'alegría s'havía fos, y de diner no 'n corría. Els batlles dels pobles, els regidors, més s'estimaven sentir amenaces d'esser fusellats que no pas afluixar un cabal que, per altra banda, no trobaven ni a sol ni a ombra d'ençà que la pagesía adinerada s'havía esmunyit cap a ciutat, escapnada per tants tributs. Perxò, quan entraven ara an algun poblet, ja no 'ls rebíen, com en altra època, ab la marxa de la Proclamació ni ab l'himne del senyor Rey, sinó ab alguna cobla tant plena de llàstimes que semblava la cançó del enfadós:
¡Ay que 'ls blanchs no guanyen
ni 'ls negres tampoch...
y entre blanchs y
sens ho fotxen tot!
Allavors si que podría la tropa acordonar la comarca y estrènyer el cèrcol de foch fins a caçar els facciosos com conills. Ara encara era hora: encara podíen imposar condicions, ferse reconèixer els graus y tractar al militar de tu a tu, sobre tot si l'instancia anava acompanyada d'un simulacre de guerra que deixés ben sentat el pavelló.
¡Quin plan més maco! Ajuntar al pla de Çabauma lo més triat de les forces reyalistes: els minyons llistats del Nen, les hosts montanyenques de Mossèn Cilici, l'esquadró den Borraçot, les partides den Tomeu y en Tallacer, y mitja dotzena d'altres escamots que corríen pels voltants; partir aquell contingent en dúes divisions, y, després de posarles cara a cara, fèrleshi jugar l'acció de guerra a les mateixes barbes del enemich, com volent dir: —Tingueu entès que encara 's conserva coratjosa y ferma, ben ensinistrada y ben obedienta a la veu dels quefes, aquella facció que durant anys ha sigut la mestressa de la montanya y el terror de la patuleya lliberal.Quan la nova del simulacre en projecte va començar a esbombarse pel país, mólts no enteníen fotil·la de lo que allò venía a esser. ¿Simulacre?... ¿Simulacre?... Més, així que 'ls van haver esmenuçat bé que allò fóra com una cerimonia de batalla que 'ls facciosos faríen ells ab ells, a tall de diversió y fatxendería... ¡amichs de Déu!... ¿ne voleu de rebombori y alegroys per tot arreu? Hi va haver home que d'aquella hora endavant ja no va somiar altra cosa que pujar al pla de la Bauma per presenciar una funció que potser persona nada no tornaría a veure més. Viletans y camperols, gent de Torradelles y Les Gleves, de Tapiols y Sant Sever, de La Gou y Comarrasa, fins menestrals y senyors de Vilomar, s'esmolaven per anarhi, emmenantsen de per avall carros y tartanes proveits de teca, com aquell qui va a un aplech. Era la tornada, la ditxosa tornada de la pau, solemnisada ab un combat vistós y alegre, sense perills de mort ni sang; una mena de batalla de per riure, que tothom podría contemplar ab el cor tranquil, igual que un pas de comedia entre moros y cristians. Y els comediants que faríen el paper aquell día, seríen els mateixos homes de la faccia, un temps festejats com a hèroes salvadors de les creences del poble, y ara temuts com a selvatges feres, perquè, d'ençà que la tropa 'ls perseguía de debò, no més sortíen dels cataus quan la fam els empaitava, passant aleshores per la terra com llops freturosos de carnatge, com llamps de maledicció.
Al Nen de Rosanes ja 'l coneixíen bé prou, ab els séus tirats d'hereu—escampa, senyorívol y galant. ¡Com que era 'l quefe que, al fort de la facció, més anava venía per tots indrets, desitjós de ferse veure! Però no 'ls desplauría tornarlo a contemplar, qui sab si per darrer cop, muntat en son cavall piguellat de blanch y negre, l'espasa núa brillant al sol, y comandant els minyons de les mantes llistades, que eren la flor del jovent reclutat un día entre la gent més brava de les terres de per avall. Les moces ja 's foníen pensant ab el goig que podríen fer davant l'ardida jovenalla, lluint les gales, els bonicoys, que no havíen pogut estrenar a les darreres fires per mor de la ditxosa guerra, que ara anava a acabarse, si Déu vol. Y el famós esquadró den Borraçot, fort, en els bons temps, de més d'un centenar de places, ¿no havía també d'endursen les mirades de la gent? Tothom sen recordava prou, d'aquella cavallería bosquerola que ab les seves furioses cargues havía arribat, sempre que havía volgut, fins a les mateixes portes de Vilomar. ¿Y en Tomeu de Torradelles? ¿Y en Tallacer?... Però, si la veritat s'ha de dir, el qui entre tots desvetllava curiositats més misterioses era Mossèn Cilici, l'home negre, que, per estarse quasi sempre encastellat en el nus de la montanya, part—damunt de Puig Çabauma y de la Mola de Guiu, no eren pas mólts els qui 'l coneixíen, encara que grans y xichs parlessin d'ell. La gent de per avall sel pintava com una cucafera, un monstre extrany, mitg sagristà, mitg banyeta, que, per ferse obeir dels homes desanimats que comandava, l'una hora 's valía d'oremus y parenostres, l'altra hora de flastomíes y renechs, may sentits en boca humana. Contaven que un día, per conjurar unes baralles de les que 's congriaven tot sovint entre 'ls mals esperits del séu seguici, va presentarse davant de la partida revoltada, cobert ab la custodia del altar, que havía anat a cercar a missa, y, amparat ab el Santíssim Sagrament, havía començat a engegar trets y més trets contra 'ls revoltosos, fins a ferlos caure a terra, de genolls.
És clar que, ab totes aquestes histories, escampades arreu pels vents de la fantasía, ja sentíen les multituts foranes passió de cor per assistir al simulacre. Allí 'ls tindríen com qui diu a tocar y en mitg d'una acció de guerra, an aquells homes que 'ls havíen encaboriat durant tants anys, perquè un día havíen sigut esperança y joya, y després terror y desolació. Ademés, gran part dels facciosos eren del país, y els lligams de familia, la sang, que may se torna aigua, l'amistat, la coneixença, eren sentiments prou grossos per somoure una comarca. Hi havía mare que no havía vist el fill de qui sab els mesos, y comptava els minuts de tornar a abraçarlo. Hi havía xicota que, per recobrar el promès, esperava ab candeletes la funció, la sospirada funció que havía de designar l'acabament de la guerra, ja que no havía permès Déu el triomf de la santa causa.
Perxò semblava una pelegrinació, un romiatge, un jubileu, la corrúa sortida de viles, pobles y masos que, la vigilia del simulacre, s'enfilava cap al campament facciós.
L'endemà, de bon matí, feya respecte, potser tant com goig, contemplar la gran gentada, sense compte, sense fi, com les ànimes del Darrer Judici, que s'estivava per altells, vessants y comes, desde aont l'espectacle 's vegés bé. Els roquicers de Puig Çabauma y de la Mola de Guiu, els dos gegants de pedra que dominen el terrer per la banda de montanya, teníen els relleixos y els graus, que donen cara a mitg—día, farcits d'una gernació frisosa de gaudir el tripijoch de la fingida batalla. Allí, allí davant mateix, desde 'l pla que la munió tenía sota 'ls peus, fins allà lluny, prop l'ermita de Santa Agna, aont el terreny s'aixeca fent pendiç, s'extenía 'l teatre immèns en que havíen de representarse 'ls passos de la lluita més vistosos y granats. Entretant, la gent omplía de bullicia aquelles soletats avesades a la quietut. Els uns cantaven, els altres reyen, els d'ací cridaven als d'allí; y n'hi havía que, a tall de xangla, xisclaven, udolaven, com per entretenir el desfici d'esperar.
Els qui n'eren sabedors, explicaven per peces menudes el plan que seguiríen els facciosos. Les partides baixaríen boy formades de per munt, passant per la carretera oberta dins del congost que serpenteja entre la Mola y el Puig. Un cop arribessin totes al pla, se partiríen en dúes divisions : una d'atach, a les ordres del Nen, que acamparía davant Çabauma; y una altra de defensa, manada per Mossèn Cilici, que tiraría al dret, pujaría pel pendiç y aniría a pendre posicions més enllà de l'ermita de Santa Agna. Perquè tothom ja sabía que apoderarse d'aquesta ermita havía d'esser la gran jugada y l'acabament de la funció. El Nen de Rosanes l'atacaría ab els séus minyons llistats, y Mossèn Cilici la defensaría ab les seves hosts de ferotges montanyenchs. Y la gent n'esperava una cosa grossa, una cosa que faría fer trip—trap als cors, d'aquella gran agarrada de montanyenchs y llistats.
Però, en això, l'espinguet d'unes cornetes va esquinçar l'aire, apaivagant de sobte les frisances de la multitut.
—¡Ja 'ls tenim aquí! —va clamar ab dalè la gent, mentres la desfilada començava.
Un escamot de trabucaires, a tall de gastadors, va obrir la marxa. Eren homes alts, sapats, triats a posta per fer presencia. Darrera d'ells venía la banda de cornetes, recargolanthi un aire tot marcial. Després va treure 'l cap la xaranga; y, així que arribava al mitg del pla, reprenía la tocata de la banda, engreixantla ab la faramalla de noves sonoritats.
Tara la—là, laral la la ra,
tara la la, laral la—là!
Era la marxa de la Proclamació; y, com que grans y petits la sabíen de memoria, la gentada se la va posar a cantussejar:
Al príncep adorat nostre
per Rey hem de proclamar,
tornantlo al trono de gloria
que 'ls negres li van robar.
—¡Mireu! ¡Els llistats! ¡Són els llistats! —anunciaven uns, coneixedors de les forces.— Porten les mantes rotllades a l'esquena. ¡Y el del cavall pigat és el Nen! ¿Eh, com s'hi brinca y s'hi cabriola?
—¡No fan tanta patxoca com abans!... —s'exclamaven, un xich desencantats, d'altres que 'ls havíen vistos en els bons temps de la faccia, quan el sol y les pluges no havíen encara deslluit les vestimentes.
—Però, perxò, tenen bon aire... —n'hi havía que replicaven, més acontentadiços. —¡Se veu que és gent jove y deseixida!
—¿Que si és deseixida? Ja 'ns ho sabreu dir quan la vegeu a la tasca, —recalcaven alguns, decantantse a l'admiració.
Y encara duraven les gallardes maniobres dels llistats al afilerarse, per companyíes, d'esquena al roquicer de Puig Çabauma, quan va comparèixer un altre devessall de gent armada, tant diferenta d'aquella com la tenebra del día.
—¡Els montanyenchs! ¡Els montanyenchs! —va mormurar tothom ab cert respecte.
Era una allau de gent fosca, terrenca, renegrida, que s'escampava pel pla com una riuada tèrbola. Homes de totes edats, ab fusells de tota mena y trajos de tots estils, feyen un eixam bigarrat, estràmbol, però extranyament agermanat per iguals capes de pols, per iguals rastres d'intemperia, pels mateixos aires feréstechs en que 's confoníen tots. Semblaven el bestiar d'una remada monstrosa, parit dels cataus de la montanya, que, mal esbandit encara de la màcula del naixement, portés el baf y la taca de la terra d'ont acabava d'eixir. Més que de gent de partit, teníen els andamis desarrapats de bosquerols facinerosos, de pastors empeltats de bandolers. La figura escardalenca y negra de Mossèn Cilici, estramboticament muntat en una bestia de bast, acabava de donar al selvatge estol aires de rústega extranyesa.
Y, estalonant an els montanyenchs, va davallar la partida den Tomeu de Torradellas, y, darrera d'aquesta, la den Tallacer, y després l'esquadró den Borraçot, junt ab altres escamots de gent desapariada, que desfilaven formats, com tropes formals que anessin de revista, passant per davant del general y d'uns oficials de virolat uniforme que feyen d'Estat Major. Acabada la parada, va venir la partició de les forces en dúes divisions: l'una manada per Mossèn Cilici, l'altra a les ordres del Nen. ¡Quina bellugadiça més airosa quan els montanyenchs, ab les partides den Tomeu y en Tallacer, van empendre 'l camí de l'ermita de Santa Agna, aont teníen el campament! Donava bo de veure com una part de les hosts de Mossèn Cilici trascava, igual que un remat de cabres, pendiç amunt, mentre una altra part s'encaminava al mateix indret, agafant per la carretera y ficantse pel desmont que, gairebé davant la Mola, parteix en dos troços l'aixecament del terrer. Y mentrestant, l'altra divisió, formada pels minyons del Nen y per l'esquadró den Borraçot, anava y venía evolucionant pel pla, com disposantse a pendre per assalt les posicions dels montanyenchs. La gent contemplava ab la joya als ulls els pintoreschs moviments de les partides reyalistes, y els espectadors situats més a la vora del camp d'operacions cridaven pel nom als facciosos coneguts quan s'esqueyen a passar per davant d'ells.
—¡Oh!... Janet de Tapiols!...
—¡Toni de la Mola!... ¡Adéu!
—¡Tu!... l'hereu de Mas d'Estaca!
Y els facciosos passaven, passaven, boy responent a la benvinguda, els uns ab crits y gatzara, els altres ab compostura, silenciosos, movent tant solament la testa, com posseits de llur paper de soldats.Més, quan el simulacre facciós havía de somoure l'ànima de les multituts espectadores, era a la tarde, a la tarde, al prepararse la presa del pendiç. Aquella comba de terra, que venía a esser la primera defensa natural de l'ermita de Santa Agna, per força hauría de presenciar un dels passos més hermosos del esperat combat. Tothom hi confiava, en que allí esclataría una topada de les més maques entre llistats y montanyenchs. Perxò, així que 's va veure que les hosts de Mossèn Cilici començaven a ferse fortes dalt del pendiç, y que doblaven les linies de batalla, y que 'l flanch dret extenía ales fins a tocar al peu mateix de la Mola, la gernació seguía, ab els ulls oberts de curiositat febrosa, els bèlichs preparatius. ¡Y quin salt va fer el cor de la gentada al posarse les forces d'atach en moviment! ¡Ja 's veya bé prou el plan que duyen!... un plan més airós que complicat, aproposit per fer lluir els uns y els altres: atacar a l'hora per tots cantons, a fi de presentar una linia de combat tant llarga com pogués esser.
Perxò, mentres la cavallería den Borraçot, maniobrant a camp descobert, s'enfilava pendiç endalt per fer recular el flanch esquerre dels contraris, l'infantería dels minyons llistats marxava cap al desmont a fi y efecte d'obrirse pas entre les linies de la dreta. Però, tant els de cavall com els de peu, van trobar ferma resistencia, perquè Mossèn Cilici havía defensat bé aquells dos punts. Lo que és que, els montanyenchs de sobre 'l pendiç, ni ab valls obertes al terrer, ni ab obstacles de feixines, van poder aturar l'embranzida dels cavalls... y l'esquadró va travessar la primera linia. Pels llistats no anava tant bé la cosa. A l'altra banda del desmont s'havíen apilotat tantes forces montanyenques, que volía ronyons ferles desdir. Els minyons roncejaven, roncejaven... fins que la multitut va respignar.
—¡Apa, llistats! —va començar a cridar una part de la gentada. —¡Apa, llistats!
Y els llistats, aquiçats per la cridoria, van apretar fort, ben fort, fins massa fort per una batalla de per riure. Tant coratjosa, tant valenta va esser l'escomesa dels del Nen, que 'ls de Mossèn Cilici, sorpresos de cop y volta, van haver de recular una mica.
—¡La mare que us ha fet!... ¡Quina manera de embestir! —mormuraven els atacats, tot fentse enrera.
Més, aleshores, la gent va atiar els altres:
—¿Què fan aquests montanyenchs? ¡Pit y fòra! ¡Y ara! ¿Que us acoquineu?
Y els llistats per pundonor, y els montanyenchs per toçudería, de cada banda van posarhi 'l coll. És clar: hi havía l'esperit de cos, hi havía les families, les moces, les coneixences... hi havía tota la comarca ab l'ànima en un fil, contemplant el batibull... y tot se podía fer, menys un paper desairat. Perxò, tot y essent fingida, l'acció en certs moments semblava de debò.
—¡Visquen les mantes llistades! —cridaven els espectadors del cantó de Puig Çabauma.
—¡Visquen els montanyenchs! —responíen els de la Mola, puix cadascú encoratjava les forces que tenía més aprop.
Al cap de pochs instants era tant forta l'ansietat de la gent, que no s'oía ni una mosca, lo mateix que si tothom s'aguantés el respirar, espaumat per un tràgich pressentiment. Surava un silenci esfereidor, ple de panteix, ple d'angunia, com precursor d'un oratge. Per fi, el silenci 's rompía tot d'un plegat, alçantse un bramul aterrador de crits, blasfemies, males paraules. Y qui bramula no és pas la gentada espectadora, sinó 'ls facciosos, els lluitadors.
—¡Enrera! ¡Enrera tot Déu! —cridaven, rogallosos, els llistats.
—¡Enrera valtros, fills d'una mala sorra! —vomitaven els montanyenchs.
—¡Pas als llistats, com mil dimonis!
—¡Pas a la montanya! ¡Sang de Déu!
Y el silenci aterrador va tornar a regnar de sobte. Les boques callaren, però les bayonetes devíen parlar prou, perquè al cap de poca estona van ressonar per l'espay ays de dolor y d'agonía.
—¡Ay, lladre, que m'has mort!...
—¡Mare meva! ¡Mare meva!...
Horroritzades pels clams de ferits y moridors, les multituts s'esvaloten, corren, fugen sense saber aont van, ab l'ànima afollada pel terror. Va esser un desori d'infern... un pànich de gentada boja... Els quefes, que desde llurs posicions havíen olorat l'abraonada de llistats y montanyenchs, feyen tocar alto y retirada, mentres volaven desbocats cap al seti de la catàstrofe. Més, al arribar al desmont, van veure, ab la rabia al cor, que allò ja era una carnicería.
—¿Què fèu, desgraciats?... —clamaven a crits. —¡No us mateu! ¡Tots sóu germans! ¡Tots sóu soldats d'una mateixa causa!
Però la feina d'assassinarse ells ab ells anava tant rabenta, que ni sants ni dimonis la podíen deturar. En comptes d'apaivagarse la rabior dels combatents, encara s'enverinava més a la vista de la sang vessada. Al capdavall no n'hi va haver prou ab l'arma blanca, y van començar a sonar trets de fusell. Les cornetes prou espinguetaven... les veus dels quefes prou retrunyíen... Més era en va, tot era en va. Fins que, a copia de carnatge, no 's va haver desfogat la furia desenfrenada dels facciosos, no va acabarse 'l drama sagnant que no havía de passar d'una comedia.