Les Multituts - Públich gelós
«Nena aviciada» l'havía anomenada algú; però 'l mot no era pas ben propi, perquè, més que «nena aviciada», la Guden—Mammi era la follía, l'encís, la temptació carnal, la condemnació adorable del públich del Gran Teatre de les Òperes. De les temporades en què hi havía cantat, se n'havía perdut el compte, y ara ja feya tres hiverns seguits que hi venía contractada, després d'haver passat triomfalment per les primeres escenes extrangeres. Y l'entusiasme, lluny de minvar, anava encara en amunt, com un acord en crescendo. Cada sortida en escena volía dir una remor de benvinguda; cada final d'acte, una ovació calorosa; cada obra estrenada, un concert d'aclamacions. ¡Atresorava tants encants, tantes bruixeríes per embadalir les multituts, aquell prodigi de criatura!
El metall de veu, potser no tant vibrant com els primers díes, però sempre pur, acristallat, dolcíssim, encadenava 'ls sentits desde 'l primer compàs. L'expressió somiadora ab què idealisava les heroínes del drama lírich, sobretot les del repertori wagnerià, seduía, així que 's penetrava, l'esperit del auditori. El cos nerviós, esvelt, però dibuixat ab ondulantes linies de culebra, donava esgarrifances de mirar. Y el cap de deessa septentrional, més propi per una escandinava que per una lombarda, com deyen que era; y els ulls entre blaus y verds, iguals que 'l fons d'un estany; y la cabellera fins als peus, crespada y daurada al foch; y la rosada primavera d'uns llavis voluptosos fets per riure y per besar... contorbaven l'auditori, quan ella eixía al prosceni, com si escampés per la sala una ratxada de temptació. Era una d'aquelles dònes exquisides que, a travers de robes, branilles y vestits, irradíen l'intimitat de les formes. Per ajustada y alta de cos que 's presentés, per llargues que portés les mànigues, donava sempre la sensació de la carn núa, com un secret massa amable que no 's pot tenir amagat.
L'idolatrada imatge de la diva, reproduida a totes hores en ilustracions, revistes y diaris, en cartells, anuncis y postals, exposada a dotzenes d'exemplars pels aparadors y kiosques, era, entre totes les belleses públiques, l'estampa més popular. Solemnialment habillada ab l'herminiat mantell de la princesa de Turingia, o vestint l'airós trajo mariner de Senta, o portant la blanca túnica d'Issota, la torbadora imatge de la Guden—Mammi, com un amulet que duu ventura, corría en mans de tothom. ¿Guden—Mammi?... No: Elsa, Elsa de Brabant, la gent li deya... perquè, després dels tempestosos triomfs conseguits ab l'estrena d'El Cavaller del Cigne, el públich, el públich paradisíach, la va deixar batejada per sempre més ab el nom de mèl de la poemàtica princesa. Per la munió fervorosa de la galería, la Guden era Elsa, encarnació viventa d'Elsa, Elsa evocada, Elsa apareguda, Elsa d'ànima y de cos...
Però, com que és d'homes el contradir, sembla que l'elogi xardorós acordat a la diva per universal sufragi, hi havía qui 'l trobava massa ditiràmbich, massa adulador. Entre 'ls músichs quintessenciats de la darrera tongada, entre 'ls aficionats descontentadiços, entre crítichs saberuts, no mancava qui insinués que, si s'havía de fer estreta justicia, calía baixar mitg to a lo menys la tessitura hiperbòlica de semblants admiracions. —En primer lloch, —objectaven,— per traduir ab halè les magnífiques dònes de Wagner, a la Guden li manca intuició per les frases enlairades, y esperit dramàtich en els grans moments. No 's pot oblidar, perxò, que posseeix seduccions irresistibles pels passatges de tendresa; però, adhuch en lo idílich, hi posa móltes vegades més melositat que sentiment. Això sense comptar, —afegíen els analistes,— que, per sota 'ls boirosos personatges wagnerians, quasi sempre treu el cap la sirena italiana, que, afanyosa de lluir les habilitats de gargamella, accentúa frases o destaca notes, sense gaire mirament ni devoció a la sobirana majestat de l'infinida melodía.
Més tot això eren filosofíes d'iniciats y tiquis—miquis de wagneristes fanàtichs. Perquè, diguessin els entesos lo que volguessin, lo que és el públich, el públich gros, seguía admirant, en l'adorada cantatriu, la transfiguració més poderosa de les donzelles idíliques o tràgiques del gran drama musical. ¿Qui sab si 'l furor fetixista que sentía la gernació, naixía, més que de res, de la superba figura de l'actriu, que tant prodigiosament s'harmonisava ab la bellesa ideal, mitg realitat etnogràfica, mitg fantasía mitològica, dels personatges representats? Perquè... això sí... profans y entesos, tots conveníen en què, ni somiantla, era possible trobar una plasticitat com aquella per suggerir l'hermosura extranya, opulenta y espiritual alhora, de les verges del Septentrió. Ni a Viena, ni a Munich, ni a Dresde, ni al mateix Bayreuth, s'havía may ofert als ulls de la multitut una dòna que ab l'ondulació d'unes formes serpentines, ab la flor d'una carn blanca, ab l'escuma d'uns cabells d'or y ab el tornassol d'uns ulls ni ben blaus ni ben verdosos, evoqués instantaniament en les imaginacions l'aparició de les nimfes del Rhin o de les walkyries del cel boreal.
Perxò és que ningú 's veya capaç de desxifrar si les aclamacions frenètiques del auditori fanatisat anaven consagrades a l'inspiració creadora o a la sexual bellesa de la diva. Davant d'una hermosura esplendorosa com aquella, és sempre arriscat plantar una fita que senyali allà ont acaba l'entusiasme per l'actriu y allà ont comença l'adoració per la dòna. ¡Se fonen tant estretament en tals fervors la sensació carnal y l'admiració del art, que 's fa impossible destriarles!
¡Oh! y encara hi havía una altra cosa!... La radiant criatura havía nascut, com qui diu, dins d'aquell públich, y entre ell s'havía criat, y entre ell havía crescut, y entre ell havía florit en gentileses y gracies, podentse dir quasibé filla adoptiva de la ciutat. Desde nena, mólt nena, ja havía vingut ab la seva mare, la cèlebre Carlotta Mammi, que per espay de tants anys va saber fer les delicies dels dilettanti de l'altra generació, apassionats pel bel canto. Adhuch van córrer veus, en aquella època, de que la nena, per part de pare, podía comptarse com veritable compatricia d'aquell públich filarmònich, a causa de les llargues intimitats ab què l'antiga estrella havía afavorit a un famós dandy de la ciutat, tant boig d'amor per la Carlotta, que ab ella va fugir, al acabarse la primera temporada, abandonant casa, familia, miraments, tot... Més altres negaven rodonament la paternitat indígena de la diva, y, tot donant per falsa la llegenda, parlaven d'unes fondes relacions sostingudes entre la vella Mammi y un noble dinamarquès, arribantse fins a assegurar que l'actual cantanta era 'l fruit heteròclit y exquisit d'aquella passió del Nort, desenllaçada a les riberes del Adda.
Fos quina fos l'autenticitat de les misterioses historietes, lo cert és que la ciutat vivía magnetisada per la fada d'ulls verdosos, y que ella, per la seva banda, no perdía ocasió may, a les taules y fòra de les taules, per acabar d'hipnotisar els cors de la multitut. Allí havía plantat son trono, y allí volía regnar, rebent el tribut d'una admiració un xich aspra y primitiva, però que no havía de compartir ab altres regines de la moda, com en les demés ciutats del món. Figura indispensable dels passeigs concorreguts, dels espectacles del día, de les solemnitats del art, la Guden decorava constantment els escenaris de la vida ab una distinció refinada y fàcil, que suggería 'l contacte de llunyanes civilisacions, y ab una bellesa rara, que feya néixer l'idea d'altres latituts mondials. Era una flor de pecat exòtich ubriagant día y nit, ab son perfum torbador, tot un món de burgesía que, frisós de coses noves, lluitava per desferse dels séus hàbits patriarcals, de les costums casolanes d'altres díes.
Ni 's donava festa en cap taller, ni hi havía vetllada entre la gent elegant, que ella no hi tingués marcat un lloch preferent en el programa. Generosa per temperament, mà foradada pel maternal exemple, sempre tenía l'escarcela oberta per sembrar el diner ab lliberalitat fastuosa. Y aquests aires esplèndits, que uns en deyen de gran senyora y altres de gran cortesana, li havíen portat l'admiració de les esferes socials, si no més selectes, més lluides. Fins les dames, que l'odiaven entranyablement per la seva bellesa, per la seva gracia, per l'encís que exercía sobre 'ls homes, se sentíen esclaves de l'universal fascinació. Com a missatgera avançada de la moda, no sols importava la Guden les toaletes de novetat, sinó que 'n decretava l'ús, ab seguretat d'esser obeida. Ella va imposar, un día, l'estil de les incrustacions de blondes en solapes y boca—mànigues, y l'altre día 'ls agremans clar—de—lluna que tant de furor van fer una llarga temporada. Ella va esser la primera en propagar les passamaneríes d'or y argent, fentles passar de l'escena als passeigs públichs. Y tant bon punt va arborar ella la capoteta «walkyria», o la capolina de grans ales batejada ab el séu mateix nom, les senyores van baixar el cap, sumises, y van adoptar els barrets, no sols perquè eren d'alt gust, seriosos y extremats alhora, sinó per por de merèixer, no portantlos, l'estigma infamant de cursis. Era un despotisme, un despotisme d'estils, de costums y de maneres, el que s'arrogava aquella dòna hermosa, eternament malehida y eternament imitada per tot el món femení.
En quant als homes, —no cal pas dirho— l'obsessió era cada día més tirànica. La Guden feya víctimes d'amor, no sols entre la joventut daurada de gardenies y monocles, sinó entre 'ls varons d'aspecte sever y reposat. Arruixada, expansiva, ajogaçada, amiga de festes y de bullicies, va arribar a esser, en mitg de la ciutat bon xich encarcarada aont vivía, l'ideal de la vida fàcil, la capitana endiablada de les sortides joyoses, l'ídol victorejat d'un món alegre. Els díes sense funció, convocava l'assamblea dels amichs en les sales del Hotel, convertides en paradís de gloria, tot perfumat de flors rares, tot enjoyat de bibelots. Les nits d'òpera, la guardia d'esclaus adoradors es muntava en el mateix camerino de l'actriu, que la direcció del Teatre havía engrandit y decorat, per què fos un temple digne de la divinitat idolatrada.
Per allí desfilava, sense distincions ni preferencies, lo més granat de cada classe, de cada jerarquía, de cada agrupació social; perquè, independenta com era y bohemia fins a les entranyes, la diva acullía ab el mateix somrís, ab la mateixa caricia, els homes d'origens més diversos, sempre que fossin ben cotisats. Al costat de la petita noblesa del pergamí y de la gran noblesa del paper, hi concorría l'aristocracia escabellada dels tallers y dels cenacles; els senyors feudals de la manufactura hi anaven de parella ab les sumitats del art de la ploma; els cap—pares de la política 's confoníen ab l'estat major dels clubs, la crema de guant blanch ab el chor angèlich de donzells snobs, els tenors de la premsa diaria ab algun que altre príncep de la milicia... Y això sense comptar ab els enfurismats embaixadors de les diverses escoles líriques, que, com els veterans rebechs de la melodía italiana, els partidaris acèrrims dels clàssichs alemanys, els devots pelegrins de la Meca de Bayreuth y la colla esperitada dels franco—belgues innovadors, convertíen la llotja de la diva en camp de palestra sempre encesa.
Homes sortits de les capes socials més heterogenies, eren rivals en les lluites de la vida, eren adversaris per la raça, pels instints, per la vocació, per les idees; més la cantanta posseía 'l poder màgich de mantenirlos tots sotmesos, tots de genolls, tots units en una oració mateixa, tots fermats al jou de la seva carn blanquíssima, dels séus ulls verdosos, dels séus cabells d'or... A voltes, durant les hores de toaleta teatral, els esclaus fruíen el privilegi d'admirarla en l'esplendor de sa hermosura quan les donzelles li treyen les pintures de la cara o li aixugaven la suor del cos. Ni cínica ni vergonyosa, sinó més aviat indiferenta, serena, com si, a guisa de grega clàssica, no tingués conciencia del pudor, deixava triomfar sa nuesa, temptadora com la d'una sirena, noble com la d'una estatua antiga. Y, ubriagats pel perfum que irradiaven la carn mitg molla y la cabellera mitg desfeta, els amorosos sirvents es trobaven cada hora més junyits al imperi de la diva.
¡Dò maravellós el d'aquella dòna! Ab una autoritat feta de dolçura, ab una tiranía tota suavitat, sabía sostenir l'equilibri d'aquella adoració perpetua, distribuint, entre 'ls vassalls, voladiços somnis d'ilusió. Pel qui no tenía una menuda prova de tendresa, tenía una mirada de consol; pel qui no tenía una mirada de consol, tenía una paraula falaguera. És veritat que may otorgava un sí per avuy; però allargava, en cambi, una promesa per demà... y així mantenía lligats els adoradors pel respir d'una esperança. Recompartía 'ls lleus favors ab una gracia previsora que semblava l'amor sense preferencies d'una mare pels séus fills o, potser millor, la majestuosa imparcialitat d'una regina encarregada de fer per un igual la felicitat de tots els súbdits. Sí, això era: reina veritable; però no de les severes y crudels, com les que passen per les llegendes tràgiques, sinó reina amable y riallera d'opereta, tant carregada d'endiabladures, tant plena d'alegroys, que a lo millor se la veya sortir solemnialment d'escena ab la corona de Turingia sobre 'l cap y, traspassant d'un salt l'espay dels bastidors, entrar en el camerino fent piruetes, entre rialles y aplaudiments dels amichs.
Y tant lleugera com en la vida social, era la Guden durant les hores que passava lluny del món. May va voler conèixer altra intimitat que l'intimitat fonediça d'un moment. Era com petó volàtil, com abraçada fugitiva, com contacte d'un segon... goigs més ràpits que un llampech, efímers, alats, escorrediços, que s'evaporen en un tancar y obrir d'ulls, com s'evapora la ditxa al creuar, volant, damunt la terra. Era tant curt l'instant de la caricia, que ni temps tenía de sentirne la tebior. Dels braços febrosenchs que volíen enllaçarla, ella n'escapava somrient, rosada, fresca, sense que 'l bes furtiu li deixés guspira dins de l'ànima, ni apenes màcula damunt la pell.
Per definir la tenuitat d'uns favors tant microscòpichs, un home espiritual va dir, ab frase enginyosa, una vegada, que la Guden havía resolt el problema de la divisibilitat infinitessimal del amor.Més aleshores va succeir, ja cap a les darreríes de la temporada, que les exterioritats festoses de l'actriu, sempre ajogaçada, sempre expansiva, se van anar apagant a poch a poch, igual que una decoració de día que per graus es fa de nit. La diva 's retreya, la diva s'amagava, la diva desapareixía, com darrera un núvol, de l'adoració dels séus fidels. Llevat de l'escena, les nits de funció, enlloch se li veya l'ombra, ni a l'Avinguda de les Magnolies ni en els indrets habituals. Va córrer una veu vaga, entre 'ls amichs, de què se sentía un xich malalta. —Però ¿què té? —preguntaven. No sen sabía donar raó. —Si està indisposada... ¿com surt a cantar en les seves obres?— Ningú podía aclarirho. —Potser és la fadiga d'una campanya tant llarga —insinuava algú— lo que la té abatuda. —Potser sí.— Però tot allò no passava d'una hipòtesi. Eren teoríes per explicarse, d'una manera o una altra, el fenomen que 'ls tenía capficats. De positiu, res... ni indici. D'hora en hora deveníen, els íntims, més inquiets, com si 'ls minés per dins el rosech d'una amenaça. Un dels adoradors, el qui va notar primer els símptomes del eclipsi, explicava que una nit, al retirar del Teatre, s'havía ofert, com tants altres cops, a acompanyar la diva al Restaurant de l'Acacia, y que ella, torbada, s'havía excusat, pretextant no trobarse massa bé. Altres contaven que havíen pujat a visitarla al Hotel, però que 'l servey els havía dit que no estava visible en aquella hora... que descansava... que no s'havía aixecat... que emprovava ab la modista... Y al camerino passava igual. Quan s'hi feyen anunciar, els donaven, per resposta, alguna excusa imprecisa que 'ls allunyava sense convèncels. Els més amorosos dels amichs, els qui vivíen esperant el mot de gracia que 'ls havía de fer feliços, apareixíen sorpresos y desolats, lo mateix que un nin que està a punt d'agafar un aucell y tot plegat li fuig dels dits. A uns altres, tant o més curiosos que apassionats, els intrigava, abans que tot, el misteri que entranyava l'incomprensible desaparició. Més, com ve que al capdavall tot s'aclareix, també l'impenetrable misteri 's va aclarir.
Una nit, al Gran Teatre, se trobava un rotlle de frachs y smockings filosofant sobre 'l tema que preocupava a tots els íntims, quan compareix en Montral, el «gran clubman», com li deyen, ab aires de triomfador. Parroquià de les penyes més documentades, freqüentador per dret propi de les millors tertulies y habitant de totes les peixeres, era, de la capital, la materia més bona conductora de noticies. En la manera majestuosa de ficarse al rotlle, ja 's va conèixer que duya una nova de sensació. El rostre li brillava ab la claror satisfeta del home que està en possessió del saber. Y... ¡és clar!.. tots els monocles de la concurrencia 's van clavar en el rostre iluminat de revelacions, com preguntantli: —¿Què portes?
—¡Porto solucionat el jeroglífich! —va deixar anar el «clubman», ab tal aplom de pitonisa inspirada, que fins van estremirse les gardenies en les solapes dels frachs.
—Senyors, —va rependre l'home;— a mi ningú 'm treya del cap que hi dançava un galan, dins del enigma... y tal com creya ha sigut. Ab el galan descobert, tinch l'enigma desxifrat. Dos díes, dos mortals díes, he estat en observació, pacient però ab certa ansietat, com un astrònom que, ab els ulls fits al mirall del telescopi, espera que passi un astre. Dos díes, dos mortals díes, he passat fent centinella darrera 'ls vidres del Casino que donen a la fatxada del Hotel, esperant, resignat, que sortís o entrés Elsa, la dels ulls verdosos. ¡Si l'he vista, de vegades, pujant o baixant del automòbil!... Uns cops sola ab el chauffeur... altres acompanyada de la cambrereta. ¿Aont anava? ¿A les Magnolies? ¿D'ont venía? ¿Del Teatre? ¡Què sé jo! Però 'l cas és que tantes anades y vingudes no 'm senyalaven cap rastre de galan, que és lo que jo perseguía. Senyors, ja començava a perdre la fe en els meus mètodes d'observació científica, quan, aquesta tarde, cap al tard, veig sortir un groom del Hotel, fent senya a un cotxe de punt de què s'acosti al vestíbol. El cotxe va, s'acosta, y al cap d'un moment apareix la diva, envolicada ab un gran abrich y seguida... d'un galan!... un galan insospitable, inverossímil... ¡el més impensat del món!
—Y ¿qui era? ¿quin galan era? —va interrogar, ansiós, el rotlle de frachs y smockings.
—¿Qui? Donchs... el mateix Assurbanipal en persona, el compositor, el maestrino!...
—¿En Robert Faure?...
—En Robert Faure, senyors... el petit mestre revolucionari, com irònicament li diu la premsa... el músich innovador, ab la seva barba quadrada de rey assiri, ab els séus cabells estofats, ab el séu levití de sempre... La diva y Assurbanipal s'han ficat al cotxe, han baixat els stors y... trota, cavall, cap al passeig de la Glorieta.
El raconto den Montral va deixar les gardenies totes mústigues. Qui més, qui menys, cada un dels frachs florits es creya haver arribat a la confiança de la Guden o estar a dos dits d'arribarhi... y, al trobarse sobtadament desbancats per un aventurer, un bohemi que, encara que formés part del batalló sagrat del camerino, hi havía sols obtingut un grau modest, secundari, se van sentir ferits en lo més delicat del amor propi. Però tothom va callar: mentre 'ls uns es proposaven comprovar per sí mateixos la certitut del fet, d'altres rumiaven plans tenebrosos de venjança; y tots es van dispersar en silenci, com fent la digestió difícil de la propia humiliació. Perxò, de la gran noticia, apenes ne va heure esment, aquella nit, la gernació del Gran Teatre.
Quan va propagarse va esser l'endemà. Se cantava per última vegada El Cavaller del Cigne, y, desde mitg primer acte, així que la sala va començarse a omplir, ja 's notava un rum—rum d'ebullició en els rotlles de la joventut daurada. Y, al arribar, al cap d'un moment, el «clubman» de les noticies, tots van rondarlo ab la mirada plena de preguntes.
—Senyors, això és un fet, —va dir en Montral. —He estat al Hotel, y ab tota diplomacia hi he obert una informació. A mitjos mots he preguntat, a mitges paraules he enquirit... y el resultat de les investigacions és com segueix: que 'l rey assiri s'ha instalat en una habitació veína a les de la nostra amiga d'altres temps... ab totes les solfes, la batuta, el cap estofat, la barba carrada y el levití. Desde aquesta hora y instant, la diva és morta per nosaltres. Ab això, tinch el disgust d'acompanyar en el sentiment a tots els íntims...
—¡Oh! potser no serà tant tràgica la cosa... —va replicar un del auditori que no volía perdre l'esperança. —¿Qui sab si tot això no passarà d'un rapte, d'una fuga?...
—¡Ah, senyors!... —va saltar el «clubman».— Sento havervos d'arrencar l'ilusió darrera. Els amants ja tenen passatge pres per empendre 'l vol cap al país idílich així que s'acabi la temporada. No 's tracta d'una rauxa passatgera: se tracta d'una passió definitiva, fonda... d'un amor de l'ànima ab què la diva vol, no solament aixecar el cor a goigs més purs, sinó esbandirse l'esperit de culpes petites... —vosaltres ja ho sabeu tots— de pecats menuts, menuts, que hagi comesos altres díes. ¡El poema simfònich La Redempció!
Esclafint la rialla, els del rotlle van destriarse per aquí, per allà, escampant per tot el Teatre la gran noticia. Pels passadiços, per les escales, per les sales de descans, no 's mormurava d'altra cosa durant el primer entreacte. Els detalls més picants dels amors de la diva y el maestrino, les exclamacions de sorpresa, els maliciosos comentaris, les paraules de censura, començaven a formar una atmósfera carregada de dolça xafardería. Lo que promovía més escarafalls d'extranyesa, fins al punt d'indignar els indiferents, era que l'elecció de la cantanta hagués recaigut en semblant home. Ningú sabía explicarse com podía haver fet néixer tant dramàtica passió un subjecte com aquell, autor com qui diu inèdit y quasi quasi xiulat... un home que no 's distingía ni pel port, ni per les formes, ni pels dots de tracte: més aviat esquerp que correcte, més aviat excèntrich que original...
—¡És un estúpit! —exclamava un periodista.
—¡Un cursi! —deya un gomós.
—¡Un descamisat! —responía un financier.
—¡Un cínich! —mormurava un pare de familia.
—¡Un ordinari! —feya un marqueset.
Quan van tocar pel segon acte, les gardenies van córrer a dur la novetat a la sala d'espectacles, enlluernadora, en aquells moments, de llum, de joyes, de flors, de pentinats alts, d'espatlles núes... Frachs y smockings florejats s'inclinaven a l'orella de les dames escotades, y, ab graciosos eufemismes y estudiades reticencies, els feyen la relació dels amors, més que escabrosos, que tant donaven què dir. Y els bustes de carn s'ho escoltaven, ab els ulls oberts per la fruició, encar que no sabent en certs passatges si riure per l'aventura que deixava tant desairat a l'altre sexe, o bé si mostrarse esfereides a causa del pudor. En el dubte de l'actitut a pendre, acabaven totes per recriminar, ab la severitat que 's mereixía, la vida escandalosa de l'actriu, magnificada ab un tren luxós que humiliava les senyores. Tots els pits escotats s'inflaven d'indignació ; de tots els llavis rosa sortíen frases d'anatema.
—¿Ont s'és vist, una saltimbanquis?...
—Però... ¡senyor!... —deya una, ab aires despreocupats; —¿és que també hem d'exigir tresors de virtut a una cantanta?...
—¡Oh! y a una cantanta —responía una altra, ab intenció,— que darrera les disbauxes va perdent les facultats...
—Les facultats y... sumes respectables... —recalcava una senyora de la gran manufactura.
—¡Una fortuneta com podría tenir! —afegía una viuda de la burocracia.
—¡Filla digna de sa mare! —exclamava filosoficament una dama de certa edat.
Tot el Teatre era una deliciosa xerradiça... —«Mormuris de la selva», —deya, joyós, un wagnerià. Entre la barrejada turbamulta d'espectadors advenediços, de transeunts, de forasters, de passavolants cosmopolites o de llampantes mondanes que poblava la plateya; per les mitges fortunes dels palcos baixos, per entre la goma ben enguantada del amfiteatre, per l'aristocracia vella o nova del primer pis, per la gran burgesía industrial o borsàtil del segon; entre 'ls dandys jubilats de prosceni, y els artistes y joventut inquieta del tercer, s'assaboríen, com un menjar sibarítich, els comentaris anecdòtichs sobre 'ls amors de la diva, que veníen tant a punt per animar un xich la monotonía de l'inacabable temporada. Perxò no 's parava esment en els sabuts y ressabuts episodis d'Elsa de Brabant y el Cavaller del Cigne, que 's desenrotllaven pausadament en escena.
Quan la Guden va aparèixer a la terraça del castell y, ab expressió somiosa, va entonar el séu recitat:
¡Oh aures, que us confiava
fins ara 'l meu dolor!...
tothom va clavar els binocles sobre la blanca figura d'Elsa, però ningú va fer cas de la tendresa d'aquella frase que cada nit desvetllava remoreig d'aprovació. Extranyada d'una reserva que quasi tenía aspectes de desaire, la diva va notar al instant la marejada que dominava l'auditori.
—¿Què tenen, aquesta nit? —se preguntava, sorpresa. —¿Estan distrets? ¿Estan malhumorats? Me miren y no 'm saluden...
Y, mentres Ortrudis deya les insidioses paraules del séu plany, ella cercava ab el pensament els motius de l'actitut extranya que mostrava 'l públich.
—M'han sentit tant, —rumiava,— que ja no 'ls faig cap efecte. La meva figura encara 'ls impressiona, però 'l meu cant ja 'ls fadiga. Me miren y no m'escolten... me miren y segueixen conversant...
Als espectadors y espectadores els agradava mólt més parlar dels escandalosos amors de la vida real que sentir els puríssims amors del poema, y perxò no paraven atenció en uns passatges dramàtichs que tothom sabía de memoria. Tot allò del trench d'auba, de les guerreres trompeteríes, dels chors de nobles, del dúo d'Elsa y Ortrudis, de l'acusació traidora, del solemne cant d'iglesia y de la marxa nupcial, tot va passar per l'escena sense tocar l'esperit del públich. Ab el binocle davant dels ulls, la gent més s'estimava resseguir la temptadora figura de la diva y imaginarse secretes afinitats entre 'ls amors que 's contaven y aquell cos de voluptat, esvelt, ondulant, agraciadíssim, que 's trasparentava, poderós, a travers de la blanca túnica. Y els uns es comunicaven ab els altres les sensuals impressions.
Ab les rialletes de palco a palco, ab els signes de fila a fila, ab els mots sobreentesos d'una butaca a l'altra, ab la conversa íntima de veí a veí, el segon acte, que generalment se trobava massa llarg, massa feixuch, aquella nit, ab la xerradiça, va semblar menys pesat que d'habitut. Tant sols el públich de les altures paradisíaques, que no estava en antecedents del fet sensacional que removía a la gent de sota, se mostrava queixós del rum—rum, rum—rum, que pujava de palcos y plateya. Filarmònichs fins al paroxisme, volíen, els de dalt, fruir de l'òpera ab la beatitut de costum. Y, nerviosos per la bullicia que 'ls destorbava el plaer, de tant en tant feyen «ziiiit...», com tractant de cridar al ordre 'l senyoriu de baix. Y... és natural... protestes d'uns y garleríes dels altres, tot plegat formava una remor confosa que enterbolía l'audició y entelava l'espectacle. Per fi, el teló va davallar entre l'inquietut distreta de tot el públich, sense un ¡bravo!, sense fer sortir els actors y sense altre picament de mans que 'ls de la clach benemèrita.
Durant tot el darrer entreacte, el rebombori va anar creixent a la manera d'un concertant que cada cop se nodreix de noves veus y ressonancies. Al aixecarse 'l teló sobre la cambra nupcial dels excelsos nuvis, els espectadors, inquiets, es miraven els uns als altres, com preguntantse: —¿Què passarà?— Surt Elsa acompanyada de les donzelles, y... res: ningú va dir aquesta boca és meva. Surt, quasi al instant, el Cavaller del Cigne, rodejat del rey y dels guerrers, y... és rebut ab senyals de simpatía. Aquelles demostracions favorables a un tenor que no passava de mediocre, van acabar d'alarmar la diva. Comprenía que 'l posat que li feya 'l públich no era indiferencia ni distracció, sinó una cosa més temible... hostilitat declarada. Cantava 'l Cavaller: —¡Bravo! bravo!... —Responía Elsa: glacial silenci. Esporuguida per l'amenaça, la Guden recorría la sala ab els ulls esverats, com interrogant la gent pels motius del séu rigor. —¿Què teniu? ¿Què voleu? —semblava que demanés ab la vista. —¿Què us he fet?... —Però en aquell mateix instant li va creuar, com un llampech, pel pensament, una sospita que li aclaría 'l misteri —¡Ah, sí! ¡Sí! ¡Ja sé!... ja sé!...— Y tremolosa, desde allavors, com un culpable que sab descobert son crim, sentía mortals angunies. La ficció del personatge, el ritme del cant, la situació del drama, se li escapaven de la voluntat y dels sentits. Desorientada, confosa, ja no sabent aont era ni per quina aigua bogava, va venir un compàs en què li va fallir una nota. Y immediatament l'auditori va deixar anar un «¡ziiiiit!...» terrible, com si ab un vímet monstruós hagués fuetejat l'aire espessit de la sala.
La tempesta s'anava condensant. A bots y a empentes, el gran duetto de tenor y de soprano, corejat de tant en tant pel xiuxejar del públich, va seguir el séu curs tumultós, fins al punt que arriba 'l traidor Frederich y Elsa ha de caure desmayada sobre un pilot de coixins. Aquella situació era sempre esperada ab dalè pels fidels adoradors; perquè, ab la positura lleugerament arquejada que hi adoptava la diva, deixava endevinar com may la voluptosa plasticitat de les seves formes. Però, aquella nit, va passar una cosa rara. Vista en semblant posició, a móltes senyores els va semblar que la cintura de la Guden ofería extranyes apariencies. Li trobaven engruixit el trench del cos, y la linia del ventre més combada. Les unes ab les altres es comunicaven a cau d'orella l'observació. —¿Se repara bé? —¡Oh! sí, sí! —se deyen elles ab elles. Y desseguit la veu va córrer com una exhalació per palcos y per butaques. Dames y cavallers, bustes de carn viva y frachs florits de gardenies, semblava que ab els ulls despullessin la cantanta y li escorcollessin el cos de cap a cap. ¡Era una dissecció saborosa per tota la part baixa del teatre! un xerroteig de mormuracions! Els uns comentaven ab delicia, els altres condemnaven ab severitat. Hi va haver familia que, sense esperar a veure l'últim quadro, va alçarse de les localitats y va sortir ab ostentació, protestant del escàndol que donava aquella dòna.
Mentre començaven les escenes de la darrera mutació, el bum—bum era tant espès que quasi ofegava la veu dels cantants y les ressonancies de l'orquestra. Fins les multituts dels últims pisos, ab tot y no saber de què 's tractava, feyen chor ab les d'abaix, y es dalíen per ensenyar les ungles a la diva, que, aquella nit, talment els semblava que 's mofés del públich ab les ensopegades que donava a cada punt. Y com que tothom parlava enfebrosit, qui ab accents d'indignació, qui ab paraules de sarcasme, ningú va entendre un sol mot de lo que deyen els nobles de Brabant y de Saxonia quan van tornar a sortir aclamant el Rey. Unicament al aparèixer Elsa hi va haver un instant de silenci, ple d'expectació, d'angoixa. La diva va veure que tots els ulls de la sala se li clavaven assobre com sagetes, y, pàlida, ab els ulls esfereits, va avançar alguns passos per l'escena tremolant de cap a peus igual que un sentenciat que va al patíbol. Era tant forta la commoció que sentía, que, al venir la desolada frase
¡Déu clement, me fuig la terra!...
¡Sento un glaç que 'm gela 'l cor!...
sense saber per ont anava, desconcertada, perduda... va fer l'entrada abans de temps. ¡Quin terratrèmol al acte! Un reny ressonant com ronch de tro, va retrunyir per les altures, mentre ella, d'un moviment instintiu, reculava cap al fons del escenari, com si fugís aterrada del cop de mar que li venía damunt. Va esser un instant de maror espantosa. Semblava que vents d'odi, de malignitat y de venjança s'haguessin desencadenat per fer rodar la tempesta. Fins entre 'ls nuclis d'espectadors més correctes, més frets, més admiradors de la distinció britànica, hi havía personatge perfetament enguantat que 's frisava per queixalar la víctima. No mancava perxò qui 'n protestés, de la crudeltat del públic contra una feble dòna; però, les veus disperses de pietat, aviat van esser apagades per la rabior de la multitut en aquella hora dels instints selvatges.
Rancunies d'escola, ressentiments de mascle luxuriós, picades d'amor propi, malhumors, aburriments, totes les baixes passions que durant els díes triomfals de la cantanta covaven, com caliu somort, en el fons de móltes ànimes, se van encendre com fogueral al moment de la caiguda. Els pelegrins de Bayreuth, que no sabíen perdonar a la Guden la tara d'esser italiana ni les escapades atàviques al belcantisme, de sobte van fer les paus ab els melodistes, que tampoch podíen absoldre a la fada dels ulls verds de la parcialitat per la música tudesca. Per uns y altres havía arribat l'hora de les vindicacions artístiques. L'abonat a diari, justament aburrit del ensopiment de tant llarga temporada, també olorava ab plaer el moment d'una emoció nova que no figurava en els cartells. Al revister de teatres, embafat d'anotar perpetuament les ovacions monumentals tributades a la gran diva, li venía que ni pintat aquell cambi d'actitut del públich, que li permetría variar un xiquet la tònica de la ressenya. —¡Ha arribat l'instant! —se deyen ab fruició 'ls autors preterits y els adoradors poch correspostos. Cavallers de monocle y gran plastró, que no havíen obtingut els favors que somiaven, també posaven el coll a l'embestida. Y sobre tot les dames, les dames dels pits escotats, que de tant temps rosegaven l'humiliació de veures eclipsades per la bellesa y l'elegancia d'una dòna que semblava que tingués la privativa de les grans toaletes; d'una dòna que 'ls sostreya marits y adoradors; d'una dòna que triava les gardenies que volía en el jardí de la joventut daurada... no van plànyer seduccions ni encisos per ajudar al desfet. Les unes feyen senyes d'aquiescencia als agressius; les altres llençaven mirades incendiaries als apocats... La Posta dels Déus era arribada.
Al últim va esclatar la tempesta de ple a ple... tant de ple a ple que fins va rebassar els límits que havía calculat la gent prudenta. Gran part dels iniciadors mateixos volíen que fos una lliçó exemplar, fins enèrgica, si convenía... però no un escàndol groller de poble. Però l'empenta era donada y no 's podía aturar. Va esser tant horríssona, tant retrunyidora, la xiulada, que va deixar aixordats els propis espectadors. Al sentir el terrabastall, la diva 's va moure convulsa per l'escena, a tall de fera acorralada per mastins. Semblava que volgués rompre a cantar y que no pogués, igual que les notes, abans de sortir, se li glacessin al coll. Després va plegar les mans, en actitut de demanar clemencia, y, pàlida, groga, afinada com si 's trobés a les portes de la mort, cercava aire per respirar, fins que, donant dos o tres toms per les taules, va caure en rodó sense sentits. Els cantants van córrer a auxiliarla, l'orquestra va parar, y el teló va davallar majestuosament, séns que 's poguessin sentir les darreres frases del poema.