Les Syracusanes/Bibliografia

BIBLIOGRAFÍA

Es necessitaría un volum molt més gros que tot lo present pera fer ab algún detall la llista dels manuscrits de Theòcrit, de les estampacions que se n'han fet y dels estudis que se li han dedicat. Ja hem parlat dels codis vaticans y ferraresos, d'hont s'han tret los textos, codis que deixarèm de banda, (com segurament han fet la majoria dels que modernament els han reeditat, doncs n'hi ha transcriptions impreses prou acurades), pera donar tant sols una idea de les principals estampacions.^[1]
L'edició prínceps es de Milà, y's creu de 1480, si bé no porta nom d'editor o recolector ni d'impressor, ni tan sols data.
Després d'aquesta, les edicions del text grech de les obres de Theòcrit, inspirades pels cenacles d'erudits o nascudes a l'ombra de les universitats y grans escoles, s'han vingut repetint, mes o menys completes, inclohenthi los idilis de duptosa atribució o bé rebutjantlos, anotantles profusament o donantles despullades de tot comentari, aparellantlo ab altres autors o estudiantlo monogràficament.
Les mes acuradament impreses son les del gran estampador y erudit romà, establert a Venecia, Aldus Manucius^[2], y després les dels editors-impressors francesos Wechel^[3], Henry Estienne^[4], el tipògraf tan anomenat, y Heinsius^[5], seguides de les alemanes de Brunck^[6], Walckenaer^[7] y Schaefer^[8], si be fins al segle xix no s'arriven a fixar d'una manera crítica els textos, mercès als mètodes d'investigació moderns y a l'abundor de documents ab que s'han pogut fer els coteijos; axís s'ha arrivat a la crítica de Ahrens^[9], qu'es va reimprimint de tant en tant, de Fritszche, Wendel^[10] y altres^[11], a Alemanya, y les de Firmin Didot, Boissonade, Ameis^[12] y Renier y les que d'ells es deriven^[13], a França.
A Anglaterra, terra de predilecció pels estudis clàssichs, també's comenta y s'edita Theòcrit desde'l segle xvii. Una de les mes modernes edicions escolars es la de Kynaston.^[14]
A la nostra península no sabèm s'hagi fet cap edició del text grech en volum apart, es a dir, formant unitat bibliogràfica, si bé està representat Theòcrit als reculls o crestomatíes dedicats a la joventut^[15] y sobre tot a la curiosa antología escolar del prèbere Bardón, d'Astorga, que conté íntegres Les Syracusanes y altres tres idilis curts.^[16]
L'autor advertex al començ del llibre que li ha costat: «dos años y medio continuos de estar en pie al lado de las cajas y de la prensa», sens auxili de ningú, per lo que prega «a los señores Profesores de griego economicen cuanto les sea posible el consumo de ejemplares de este libro», desitj que potser no's trova expressat en cap altre obra impresa.
Desde la primera edició (1842?) fins al 1889 va ser de text a l'Universitat Central. Ab aquest text estudiaren Cànovas, Menèndez Pelayo, Alexandre Pidal, Eduart d'Hinojosa, Atanasi Morlesin y'l bisbe Castellote, entre tants altres. En Canovas que, ademés de politich, era un gran bibliòfil, es recordava molt d'aquest llibre y de les circumstancies de l'estampacio.

⁂

Tantes impressions y reimpressions, destinades, naturalment, a la gent sabia, donaríen una idea més aviat migrada de l'interès estètich, més encara, de l'actualitat viventa dels escrits de Theòcrit, si al costat dels anotadors y comentaristes no poguéssim afilerar els innombrables literats que s'han engrescat ab els idilis y han provat de conservarne tota la flaira, al traduhirlos en prosa o en vers a alguna de les llengues modernes. Entre els traductors temptats per l'encís de Theòcrit hi ha varis excelsos poetes, de gust refinadíssim y alta inspiració, que dónen ab llurs sufragis la més segura garantia del valor d'inmortalitat enclòs en les breus composicions del protegit de Ptolomeu.
Si Alemanya es segurament la que s'en porta la palma en el terreny de l'investigació filològica y erudita, fins a semblar qu'els investigadors teutònichs s'han proposat apurar la materia, de tant que la perfilen^[17]; a Fransa es ahont més honors s'han retut a Theòcrit, tan literaria com bibliogràficament.
A principis del segle xvi, un jurisconsult, Forcadel, traduhex un dels idilis^[18] y Claude Turrin en 1561, Cotel en 1578, dónen en versos francesos el primer Els Charites, el segon Els Bucoliastes; Daphnis y Menalkas, en 1688 Longuepierre^[19], M. de Châteauneuf en 1794, Cros^[20], Servan de Sugny^[21] en 1822, Firmin Didot en 1833^[22], Guillet en 1884, dónen traductions en vers de les obres completes.
André Chenier y Lebrun adapten l'Oarystis, Gacon, Moutonnet de Clairfond, Pessonneaux y Giard^[23] també l'han traduhit, ab diversa fortuna y ab major o menor aprobació dels crítics. L'obra del primer ha incorporat al domini poètich la paraula Oarystis, després molt repetida.
El poch rendiment en fidelitat del vers francès, aconsella l'us de la prosa y Jacques Hardion inicia aquest sistema traduhint Els Bucoliastes, publicat al IV volum de les Memories de l'Academia Francesa, Chabanon^[24] en 1775, Claude Gin en 1788, Gail^[25] l'any IV de la Revolució, Geoffroy^[26], Planche, Léon Renier, Jules Girard, Leconte de Lisle,^[27] en diferents dates del segle xix, publiquen versions en prosa, ja completament originals, ja sols renovades de les anteriors. Es curiós qu'aquest darrer, que comprenia d'una manera magnifica les civilisacions mortes y tenía el poderós geni literari necessari pera lluhirse en una empresa tan difícil, adoptés deliberadament la planera prosa, si bé animantla ab un alè poètich potser superior a la cadència y a la rima.
Una de les darreres edicions es la dels germans Barbier, que no's pot demanar més complerta^[28], doncs sembla que s'hagin proposat contestar en ella per endevant a totes les interrogacions que a un lector se li poden ocorre sobre Theòcrit, sobre son temps y sobre tots els personatjes mitològichs y històrichs que surten anomenats o aludits en algún dels idilis y epigrames.
En anglès, citem les traduccions de Fawkes^[29] y Polwhele^[30], en alemany la del erudit helenista y llatinista Joan Enrich Voss^[31], gloria oficial de l'ensenyament y en italià les de Regolotti, de la senyora Pagnini y de Luigi Rossi^[32], avalorades aquestes dos per les destres mans del mestre tipògraf Bodoni, que l'ltalia venera com un regenerador de l'art d'imprimir. Recordem nosaltres qu'un dels seus protectors fou en Melzi d'Erill, en qui anà a parar l'herencia de l'antiquíssima casa catalana.^[33]
En la nostra llengua hi ha tambe varies traduccions y en castella encara mes.
Entre les versions, estudis o editions en llengua castellana, hi han les de Vicents Mariner, Poetas bucolicos griegos, (Madrid, 1647); Manuel Martí, degà d'Alcoy, Notae in Theòcriti Idyllia, (Valencia, 1740); Joan Francisco Sandoval, de la Companyia de Jesús, Los Idilios de Theócrito, (edició feta enfront de trenta manuscrits de la Biblioteca Vaticana). En la Bibliothèque des Ecrivains de la Compagnie de Jésus, de Backer, (Lieja, 1658), se descriu exa edició.
Ignasi S. Montes de Oca, Poetas bucólicos griegos (Teócrito, Bión y Mosco). (Madrid, Biblioteca clásica, 1882).
Marcclino Menéndez y Pelayo, Odas, epístolas y tragedias, (Madrid, 1887). — Estudios poeticos, pagina 17 y siguientcs. La Hechicera, idilio traducido de Theócrito.
L. Segala y Cosme Parpal, Biblioteca de autores griegos y latinos (Barcelona, 1910).
López de Sedano (Juan Jose), Parnaso Español. Coleccion de poesias escogidas de los mas célebres poetas castellanos. Tomo II, pags. 122-127. El Bucoliasta de Theócrito, Idilio, traducido por don Esteban Manuel de Villegas.
En lo volum I.^er del any 1875 de la revista catalana La Renaixensa (Barcelona), hi ha la versió en vers del idili Lo Ciclop, deguda a D. Magi Verdaguer y Callís, fidelment interpretada. En lo II volum, del any 1874, de la matexa, hi ha una versio en vers de Les Syracusanes deguda a D. Joseph M.ª Pellicer y Pagès.
Les versions de Verdaguer y Callís prengueren forma de volum: Dos idilis de Theòcrit traduhits del grech. (Mahó. Fàbregues y Orfila, 1877).

⁂

Ara bé, de totes les obres de Theòcrit qu'ens son conegudes, quina senyalen com a millor els historiadors de la literatura grega? Quina trien els bibliòfils pera dedicarli la major cura editorial, quan volen retre homenatje al pare de l'idili? Quina composició encisa més poetes y traductors? Es precisament Les Syracusanes, la qu'hem escollit pera vertir en prosa catalana, ab l'esperanca de que quelcom restara en la versió del fort regust popular que'l mestre grech exhala, del sà realisme, arrelat en la naturalesa humana... per axo els segles passen y l'idili no envellex.
Vegi's l'excelent judici que'n fa el professor Alexis Pierron en sa «Histoire de la Litterature grecque» al capitol xxxix, dedicat als escriptors Sicilians. Vegi's lo que'n diu nostre Brauli Foz. Abdós mestres son dels que sospesen lo que diuen, dels que revisen els judicis admesos pera elogiar o censurar a consciencia.
Filles de l'universal apreci que d'aquest idili s'ha fet sempre, son les tres edicions independents que's conexen. Una en francès, maravella tipogràfica deguda al editor Eduart Pelletan, en 1900, ab ilustracions de gust exquisit y ab un prefaci degut a Andreu Bellessort, ab dinou dibuxos originals de Marcel Pille, delicadament grabats al box, per E. Froment, L'altre es deguda a Jenaro Alenda y Mira, el catalogador de les obres sobre festes reyals espanyoles. La traducció es en vers y les notes critiques son excelents.
Per fi, retèm homenatje a l'escriptor català ja citat que s'ens avençà en nostra tasca. Sa traducció té un gran interès per l'historia dels estudis clàssichs en la nostra terra.

⁂

Qui vulgui ferse càrreg de l'ambient sicilià dels temps grechs d'aquesta ilia, de les creencies religioses y de l'estat de les belles arts, per entendre millor a Theòcrit, sobre tot en el cas concret de l'escena que passa a Alexandría entre personatjes de la Magna Grecia, pot consultar les obres seguents:
Valcken, Ad Adonias, (Gottinga, 1904); Stobaeus, Florilegium; Winckelmann, Histoire de l'art chez les anciens, (t. III, lib. VI); Dugas-Montbel, Observations sur les Idylles de Theòcrite, (Paris, 1874); Spitzner, Excursio ad XXX Ilias; Lobeck, Paralipomena; Doederlein, Lectiones Theocriteae, (Erlangen, 1843); Fritzsche, De poetis Graecorum bucolicis; Hermann, De Elipsi et Pleonasmo; Hensterhuis, Scholia in Idyllia Theocriti; Boissonnade, Idylles de Théocrite, (Paris, 1880); Boileau, Reflexions critiques; Boeckh, Corpus inscriptionum graecarum, (Berlin, 1779); B. Bourquenoud, Mémoire sur les monuments du culte d'Adonis, dans le térritoire du Palebiblos, (Paris, 1861); Poetae graeci veteres, (Orleans, 1861); Duch d'Estouteville, Les vrais plaisirs, ou les amours de Venus et d'Adonis, (Paris, 1748); Girard, Etudes sur la poesie grecque, (Paris, 1879); Shcoenart, Une Comedie de Théocrite, (Paris, 1869).

⁂

Els estudis de conjunt sobre Theòcrit, sobre la seva vida y els seus trevalls, son molt abundosos; ja hem indicat al començament ahont se poden trobar noticies dels més monogràfichs, sobre tot d'autors alemanys, y en un moment passarèm revista d'alguns de molt valuosos, en els que, pel títol només, potser no s'ocorreria a tothom buscarhi referencies de nostre autor.
M. Fritzsche, De Poetis graecis bucolicis, (Berlin, 1872); Fée, Flore de Théocrite, (Paris, 1902); Theodor Bergk, Rhein Musarum, (Leipzig, 1910); Naeke, De Theocrito principe et inventore poesis bucolicae, (Roma, 1842); M. L. de Sirmer, Recherches sur la poésie bucolique, (Paris, 1842); Stoben, Florilegia, (Venecia, 1562); Hermann, Ad orphicum, (pagina 720); Diodoro, Excerpta Vaticana, (ms. del segle xvii); Emili Bournouf, Method. Graec. (p. 364); Lobeck, De verborum graecorum technologia; Keil, Specimen Onomatologi Graeci, (Halle, 1799); Keil, Analecta graeca, (Halle, 1801); Ahrens, De dialecto dórico et aeólico, (apèndix, pàgina 255); J. L. Using, De nominibus vasorum graecorum, (Berlin, 1826); Plutarch, De Pithiae oraculis; Ammia, Epigrammata; Meineke, De Theocrito interpretando; Hermann, Opuscula, (Heidelberg, 1810); Calimach, Epigrammata; Firmin Didot, Théocrite et ses Idylles; (Paris, 1878); Dindorf, Ad Diodorum Siculum; Frederich Jacobs, In Theocritum Commentaria; Boeck, Economie politique des Athéniens, (Halle, 1842); Letronne, Topographie de Syracuse, (Paris, 1879); Planudas, Anthologia; Letronne, Lettres d'un antiquaire à un artiste, (Paris, 1892); Matter, Histoire de l'école d'Alexandrie, (Paris, 1912); Casaubon, Lectiones Theocriti, (Paris, 1799); Hermann, Ad Soph. Philoct; Sallier, Mémoires de l'Academie des Incriptions, (Paris, 1811); Burmann, Anthologia graeca et latina, (Leipzig, 1889); Tofel, Thesaurus linguae graecae, (Paris, 1873); Gregori Cor, De dialecto dorico, (Berlin, 1910); Tzetzés, Ad Lycophron; Gerhard, Lectiones Apollinis; Meinecke, Delectus, (Berlin, 1845); Dubner, Bibliothèque Grecque, (Paris, 1879); Letronne, Observations sur les noms propres grecs, (Paris, 1902); Junemann, Historia de la literatura, (Friburg, 1900).
Notèm, per fi, que en los llibres d'historia general de la literatura s'hi troben devegades indications y noticies tan intcrcssants per l'estudi de la especialitat de la poesía bucòlica y més per la de Theòcrit, que no es pas convenient rebutjarlos, ab l'opinió preconcebuda de que en exos tractats generals no s'hi pot anar a cercar materia útil o aprofitable. Per axò, ademés de l'obra de Junemann recomanèm al llegidor la Historia de la Literatura Griega, de Heiss y Muller, traduhida al castellà per Ricart de Hinojosa, (Madrid, 1887), y lo conegut Cours de Littérature, de La Harpe, ahont, lo matex que en los Estudis clàssichs del Abbé Batteux, hi han observations y idees mol aprofitables.

1. Ademés de les moltíssimes que cita J. Ch. Brunet en son «Manuel du Libraire et de l'Amateur des livres», hi ha una bibliografia especial:
   «J. Petzhold. — Catalogus Bibliolecae Theocriteae», 1875, qu'es pot completar fins ben entrat el nostre segle mercès al
   «Catalogus Dissertationum Philologicarum. Zentralstelle für Dissertationen und Programme der Buchhandlung Gustav Fock.» Leipzig. 1910.
2. «Haec insunt in hoc libro Theocriti eclogae triginta; genus Theocriti &c. de inventione bucolicorum; Catonis... distichi: sententiae septem sapientium... Hesiodi theogonia... Impressum Venetiis, characteribus ac studio Aldi Manucii Romani, cum gratia, &c... MCCCC XCV.» (foli menor).
3. «Theocriti idyllia, graece, Parisiis, Ch. Wechel, 1543», in 4.°
4. «Theocriti aliorumque poetarum idyllia; ejusdem epigrammata, etc., graece et lat. in virgilianas et nas(onianas) imitationes Theocriti observationes Henr. Stephani. Excud. H. Stephanus. 1579». in 16.°
   Reimpressió millorada d 'una part del important recull: «Poetae graeci principes, studio H. Stephani», 1566, in fol. Text grech y traduccions llatines.
5. «Theocriti Idyllia et epigrammata; Moschi, Bionis, Simmii opera quae extant (graece) omnia cum interpretatione lat.: accedunt notae et emendationes Scaligeri, Casauboni, Heinsii in Theocritum. In Bibliopolio commeliano», (del llibreter Commelin), 1603, in 8.°
6. «Analecta veterum poetarum graecorum; gr., edidit Rich. Fr. Ph. Brunck. Argentorati (Strassburg) Heiton 1772-1776.». 3 vols in 8.°
   Es l'antologia de Cephalas, molt esmenada y afegida ab les obres de Theòcrit y altres poetes bucòlichs.
7. «Theocriti decem eidyllia gr. latinis pleraque numeris a C A. Wetstenio reddita, cum notis edidit L.-C. Walckenaer. Lugduni Batauorum. (Leyden) 1773», in 8.°
8. «Theocriti quae supersunt; ex recensione L.-C. Walckenarii emendatius edita, curante G. H. Schaefero. Lipsiae. Tauchnitz, 1810», in fol.
9. «Bucolicorum graecorum Theocriti, Bionis, Moschi reliquiae. Accedentibus incertorum idyllis. Recensuit Henricus Ludolfus Ahrens. Lipsiae. (Leipzig). Teubner, 1909».
   La primera edicio es de 1855-1869.
   Aquest autor, de la primera meitat del segle xix, té publicades apart unes «Emendationes Theocriteae» Gottinga, 1841.
10. «Scholia in Theocritum vetera. Recensuit Carolus Wendel. Adjecta sunt Scholia in Technopaegnia scripta. Lipsiae. Teubner, 1914».
11. «Theocritus, Bion et Moscus. Editio stereotypa C Tauchnitiana Lipsiae. Sumptibus succ. Ottonis Holtze».
12. Edició gregra y llatina. C. Fr. Ameis, a la colecció Didot, primera edició en 1851, després 1868.
13. «Theocrite. Idylles choisies. Edition classique publiée avec des notes en français par Leon Renier. Paris. Librairie Hachette et Cie. (1847)». Posteriorment es van repetint les edicions.
    «Morceaux choisis des principaux auteurs grecs, par A. Chassang. Paris. Garnier Frères».
    Cinch fragments d'idilis, entre'lls, un de les Syracusanes.
14. «Theocritus, the Idilis, edited for schools by H. Kynaston. Oxford, at the Clarendon Press».
    Acompanyat de traduccions. La quinta edició es de 1892. Cal esmentar també la edició de Warton: «Theocriti Syracusii opera quae supersunt». (2 vols. Oxonii, e Typographaeo Clarendoniano, 1770. In 4.°).
15. «Selecta ex optimis graecis auctoribus ad usum scholarum Societatis Jesu, (2 vols. Madrit. Typis Eusebii Aguado, 1829)». En 16.° 282 pags. y 230 pags. respectivament. Conté los Idilis de Theòcrit: «Thalisia, Menalkas, Daphnis et Aepolvs, Ciclops, Asphalion et hospes, et In mortuum Adonidem». Los segueixen unes versions llatines molt fidels y elegants, en hexàmetres y pentàmetres.
    «Selecta ex classicis auctoribus greecis ad usum scholarum Societatis Jesu». Barcelona. Rosal, 1879. Exa edició corite'ls Idilis de Theòcrit «Menalkas», «Asphalion » y «La Mort d'Adonis», se recomana per lo correcte dels textos y la claretat de l'impressio. Encara que no porta'l nom del col-lector, aquest fou lo P. Jaume Nonell. Fa quaranta anys que servex en los juniorats de la Companyia.
    «Nueva Crestomatia griega, o selectas en prosa y verso de autores clásicos de la antigua Grecia, con notas gramaticales por don Antonio Bergnes de las Casas». Barcelona, Juan Oliveras, 1861.
16. «Lectiones Graecae, sive manu-ductio hispanae juventutis in linguam graecam. Composuit, concinnavit, atque αὐτόχειρ typis expressit, presbyter Dr. Lazarus Bardon et Gomez de Initio,... Secunda editio... De manu auctoris, typis et prelo ipsius, Matriti, MDCCCLIX». (VIII+ 510 pi. 32.°
17. Vegi's, per exemple, el «Lexicon Theocriteum» de Rumpel.
18. «Oeuvres poétiques de Estienne Forcadel. Paris, 1579», in 8."
    Forcadel era un provençal, de Bèziers (1534-1574). Professor a l'Universitat de Tolosa. L'edició de les poesíes es pòstuma, deguda a un fill.
19. «Hylaire-Bernard de Roqueleyre, baron de Longuepierre. Les idylles de Théocrite, traduites du grec en vers françois, avec des remarques. Paris. P. Auboin, 1688», in 12.°
20. «Idylles de Théocrite, traduites en vers français, avec le texte en regard... par M. A. Cros. Paris, Ve Nyon. 1827», in 8.°
21. «Idylles de Théocrite, traduites en vers français, précédées d'un essai sur les poëtes bucoliques... par M. Servan de Sugny».
22. «Les Idylles de Théocrite, suivies de ses inscriptions, trad. en vers français par Firmin Didot (avec le texte). Paris. F. Didot. 1833».
23. Pera més details, convé veure l'obra de François Barbier y de son germà Charles, que citem a la pagina 84, nota 1.
24. «Idylles de Théocrite, trad. en prose, avec quelques imitations en vers de cet auteur, precedées d'un essai sur les poëtes bucoliques (par de Chabanon) Paris, 1777», in 12.°
25. «Idylles de Théocrite. Traduites en français par J. B. Gail, professeur de littérature grecque au Collège de France. Nouvelle édition ornée de figures gravées d'après les dessins de Le Barbier et Bouchot. A Paris de l'Imprimerie de Baudelot et Eberhart l'an IV (1796)», 2 vols, in 8.°
    Aquesta es una verdadera maravella bibliogràfica, un dels més preuats llibres d'estampes d'aquell segle xviii francès que fou tan pròdig en encerts dins d'aquest ram. N'hi ha varies edicions del matex any. Hi colaboraren els millors artistes del temps.
26. «Idylles de Theòcrite trad. en françois avec des remarques, par J. L. Geoffroy. Paris, 1800», in 8.°
27. Dels autors contemporanis de renom general ja no'n donarem detalls bibliogràfics, per ser els seus llibres facilíssim de trovar.
28. «Oeuvres complètes de Théocrite. Traduction nouvelle, introduction, table des noms propres historiques, géographiques et mythologiques et notes, par François Barbier, professeur au Collège de Perpignan. Avec une étude sur les idylles de Théocrite par Charles Barbier. Professeur au Lycée de Guéret. Paris. Garnier Frères (1898)».
    Un volum de 342 pagines en 16.°
29. «The Idylliums of Theocritus, translated from the greek, with notes critical and explanatory, by Fr. Fawkes. London, 1757 », in 8.°
30. «The Idyllia, epigrams and fragments of Theocritus, Bion and Moschus, with the elegies of Tyrtaeus, translated from the greek into english verse with notes by Rich. Polwhele, London, 1786».
31. «Johan Heinrich Voss. — Theokrit». 1.ª edició, 1808. 2.ª edició Tübinga, 1815, in 8.°
32. «Le Opere di Teocrito, Mosco e Bione e'l poemetto di Museo, volgarizz. in versi da Dom. Regolotti. Torino, 1728», in 8.º
    «Teocrito, Mosco, Bione, Simmia graeco. lat... etc. volgarizzati... de Eritisco Pilenjo (Maria Pagnini). Parma, nella Stampa Reale (imprenta de Bodoni), 1780».
    «Saggio d'idillj di Teocrito, Mosco e Bione in rime italiane, da Luigi Rossi. Parma, Bodoni, 1796».
33. Giambattista Bodoni era de Saluzzo, y dirigia l'imprempta reyal de Parma, distingintse, en temps de decadencia del gust, pel classicisme de tots els seus trevalls. En vida fou estimadíssim, prodigàntseli els honors, no tan sols de la seva propia terra, sinó de tot arreu del mon. En cambi un cop mort, fou ràpidament oblidat, mentres l'anomenada mondial retenia els noms d'Aldus, de Joan Gerson, y d'altres estampadors italians.