Les deus unides/El plany d'Hero

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


El plany d'Hero

Entre dos cors que baten enyorosos,
hi ha el freu, ara quiet, ara revolt.
Sospirs alats i besos neguitosos
van d'un costat a l’altre amb ràpid vol.

I quan el mar plàcidament oneja
i fa la lluna transparent la nit,
Leandre, impàvid nedador, braceja,
aigües endins, amb amorós delit.

Llisca suau damunt l’ona tranquil·la
—cada braç és un rem— vers l'altre port
on l'estimada, sota el llum, vigila,
cobejosa d’estrènyer-lo en son cor.

I quan, a voltes, sent desdir sos braços,
diu, fent encara un altre esforç: —Bregueu,
no defallíssiu abans d'hora, lassos,
que en el coll de l'amor reposareu.—

Oh, nits d’amor sota la lluna clara,
tendres afanys dins el recer amagat!
Curta és la nit que, confident, empara
l’instant d'amor que passa adelerat.

Hero, braços oberts, quina acollença!
Quin bell repòs damunt son pit de neu!
Per fruir de tan alta recompensa
cent cops Leandre ha travessat el freu.

Mes, ai!, llavors que la tempesta arriba
i el Bòreas sotraga el mar tan fort,
resta un cor solitari a cada riba
i les naus atracades en el port.

Dins l'avalot del tràmpol, s'extenuen
les vanes queixes, els superflus crits;
mes, si els cossos amants ara es desnuen,
s'uneixen, en l'espai, llurs esperits.

Leandre, els ulls a les llunyanes cales,
diu: —Quan ta fúria amainaràs, oh! vent?
Oh, si almenys Dèdal em deixés les ales!
Com volaria sobre el mar brument!—

I Hero, reclosa en la seva alta torre,
encén, al vespre, son inútil foc
i enganya el temps, que lentament s'escorre,
fent girar la filosa a poc a poc.

I diu, sotjant l'abandonada platja:
—Qui sap si, avui, s'arriscarà a venir?
¿Qui sap si, ja a mig freu, el seu coratge
solca les ones i no és lluny de mi?

»Torna-li, Venus, l'aigua més lleugera;
Neptú, dóna-li força al pit i al braç,
que jo l'eixugaré amb la cabellera
i amb el foc crepitant dels meus besars.

»No afonis, ai!, son cos sota l'onatge,
tu que d'amor saps el diví flagell.
No és el seu cos que entre perills viatja:
és ma esperança que navega amb ell!...

I una altra vetlla, i l'esperat no arriba;
i passa el dubte esgarrinxant son cor:
—¿Qui sap si una altra amada l'encativa
i ara els seus braços l'encadenen fort?—

I quan, retuda per la llarga espera,
s'adorm, somnia que ha vingut l'amat;
mes, quan desperta, veu que fou quimera
i els seus ulls ploren de la soledat.

—Per què no véns, avui? L'oratge passa,
la lluna plena s’esbargeix pel freu;
mon cor llangueix i si tardessis massa
morta ja fóra d'un penar tan greu.

»Té mel de besos per tu sol mon llavi,
atresorada en tants moments d’enyor.
Oh, vine, vine, ans que la nit s'acabi:
la gerra del meu cor vessa d’amor!

»Vine! La cala dels meus joves braços
contra els oratges et serà sopluig;
en ells reposaràs els membres lassos
i oblidaràs les llargues nit d’enuig.

«Vingui, llavors, la maltempsada forta,
el llampegueig i el torb udolador:
jo de ma cambra barraré la porta
i un cop de vent apagarà el faró...—

Sobtadament la llàntia s’aviva,
com avisant-la que l'amat ja ve.
Hero ataülla la deserta riba
i, al punt mateix que l'enyorat hi arriba,
reviu la flama del seu cor, també.