Les deus unides/El plany de Polifem

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


El plany de Polifem

Elle est là, toujours là... Je ne puis l'arracher!
Albert Samain (De Polyphème) 

Viu sol en fosca espluga, sota la roca viva;
conra les seves terres, pastura el seu arment;
fins ara, que una bella nereida l'encativa,
lliure visqué son cor de l'amorós turment.

És fort i res no tem, ni Júpiter; tan fort,
—i tan cruel, alhora—, que les mateixes feres
l'esquiven, quan el topen del bosc per les senderes.
I lluitar amb ell, pels altres pastors, fóra la mort.

I és lleig: enmig del front té un sol ull per faró;
son cap és una roja crinera esborrifada;
el tronc d'un pi escorçat li serveix de bastó;
sa veu retruny pels cingles com una gran tronada.

Mes, ara prou voldria que fos de bon sentir;
ara l'hirsut cabell amb el rascle es pentina
i, quan la llonga barba s'ha retallat, s'inclina
a un toll i el fosc visatge prova d'assuavir.

—Oh, Polifem! Quin màgic poder t'ha canviat?
Per què, curós, t'agences com per anar a una festa?
¿On és la teva indòmita i altiva llibertat,
tu, l'esquerp avesat a solitud fe resta?

—Fins la més alta torre —diràs— pot caure un dia;
l'heura més feble, estrènyer i occir l'arbre robust;
en l'erm més desolat pot néixer una flor pia
i el neguit de l'amor en el cor més adust.

»Així fou com un dia, de sobte, vaig sentir
quelcom que fou la culpa del dol que m'aclapara:
aquells ulls i aquells llavis i aquella dolça cara
han trasbalsat mon viure, s'han fet senyors de mi.

»I, si ans fui com un roure que el torb rabent no abat,
ara impotent em sento, com un pollancre tendre.
Com ell es vinclaria la meva voluntat
si un jorn volgués l'esquiva el meu amor comprendre.

—Oh, malastruc! L'estimes, mes, ai!, que l'estimada
és tota esfereïda del teu encalçament
i fuig, fuig del teus braços com una esperitada,
com cérvola acaçada, més ràpida que el vent.

Jo sé que, des d'un aspre penyal, amb forta veu,
tu li tramets —on sigui, al bosc o a l'àuria sorra—
promeses temptadores i precs fervents, arreu,
o, engelosit, pels aires mous la ciclòpia porra.

Però en l'amor no basta el sentiment d'un sol;
son cor t'és més difícil que una ciutat murada;
per molt valent que siguis no venceràs l'amada
i ni precs ni amenaces no et portaran consol.

Deixa, doncs, Galatea; cessi l'inútil plant
que una altra veu amiga sempre amatent la troba
i, mentre tu la crides, en ignorada cova
ella reposa, dolça, sobre el pit de l'amant.