Les deus unides/Possessió

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


Possessió

Dona un temps estimada i no assolida;
dona de negres ulls fascinadors:
junts aleshores no ens volgué la vida;
camins diversos vam seguir tots dos.

On és anada ta beutat? ¿Quin sostre
arrecera tos anys de plenitud?
¿Quines mudances han marcat ton rostre
d'ençà dels dies de ta joventut?

¿Vius encara, tal volta, en l'esperança
de l'amor somniat, que mai no ve,
rosa trista d'octubre desfullant-se
dins la calma oblidada d'un verger?

¿O ets, de novelles gràcies agençada,
vora el marit sol·lícit i amorós,
la clàssica mestressa aciençada
amb tot de bells infants al teu redós?

Sia amable o adversa la fortuna,
¿record no serves d'aquell temps llunyà,
quan, fetillat per ta bellesa bruna,
inútilment et vàreig estimar?

¿Qui sap si al cor et fibla la recança
i et planys avui del teu desdeny d'ahir?
¿O bé no tens, de tanta benaurança,
ni un sol instant per fer record de mi?

Car jo mateix —del temps la correntia
s'enduu el record que ens sembla més segur—
t'he oblidat ja fa temps —tant que et volia!—;
res no hi ha en mi que em tomi cap a tu.

Mes, tot allò que el fat desaparella,
allò que és allunyat als ulls del món,
en el regne dels somnis s'aparella
per un art subtilíssim i pregon.

I, vet ací com, a desgrat dels dies
i de tot el que ens pugui separar,
en el meu somni anit apareixies,
oh, pretèrita amor sense demà!

No t'ha calgut encendre un flam, com Hero,
perquè el freu travessés en fosca nit:
tu has vingut fins a mi sense saber-ho
i un idèntic afany ens ha junyit.

L'amor que, adés, esquiva, em refusares
ara me l'has ofert a plenes mans:
he posseït tos ulls, oh, gemmes clares!,
l'àvida boca, inaccessible abans.

I així, en un món de faula i d'encanteri,
el goig inassolit m'era avinent...
Tot restarà, però, dins el misteri:
ni tu mateixa no n'hauràs esment.