Les lliçons d'octubre/Capítol 4

Capítol 4: La conferència d'abril

El discurs de Lenin a l'estació de Finlàndia sobre el caràcter socialista de la revolució russa fou, per a molts dirigents del Partit, com una bomba. La polèmica entre Lenin i els partidaris de “l'acabament de la revolució democràtica” començà des del primer dia.

La demostració armada d'abril, en què ressonà la consigna “A baix el govern provisional!”, ocasionà un agut conflicte. Forní, a determinats representants de la dreta, el pretext per a acusar Lenin de blanquisme: el govern provisional, recolzat aleshores per la majoria dels soviets, no podria ser enderrocat més que forçant la voluntat de la majoria dels treballadors. Formalment podia semblar que el retret no mancava de fonament. En realitat no havia la més mínima ombra de blanquisme en la política de Lenin en abril. Tota la qüestió consistia per a d'ell en saber en què mesura continuaven els soviets reflectint l'estat d'ànim de les masses i en determinar si el partit no s'equivocava orientant-se per ells. La manifestació d'abril, que havia estat “més esquerrana” del que convenia, era un reconeixement destinat a verificar l'estat d'esperit de les masses i les relacions entre aquestes i la majoria del soviet. Mostrà la necessitat d'un llarg treball de preparació. A principis de maig, Lenin blasmà severament els mariners de Kronstadt perquè, amb el seu ímpetu, havien anat massa lluny i havien declarat no reconèixer el govern provisional.

Els adversaris de la lluita pel poder abordaven la qüestió altrament. A la Conferència d'Abril del Partit, Kamenev exposà les seues queixes: “En el número 19 de la Pravda, alguns camarades [es tracta evidentment de Lenin, LT] havien proposat una resolució sobre l'enderrocament del govern provisional, resolució impresa abans de l'última crisi, però l'han retirada de seguida per susceptible d'introduir la desorganització i l'empremta de l'esperit d'aventura. Hom ho pot veure, els camarades en qüestió han après alguna cosa durant aquesta crisi. La resolució proposada [és a dir la resolució proposada per Lenin a la Conferència, LT] repeteix aquest error.” Aquesta forma de plantejar la qüestió és força significativa. Una vegada efectuat el reconeixement, Lenin retirà la consigna de l'enderrocament immediat del govern provisional però la retirà provisionalment, per dues setmanes o dos mesos, segons que la indignació de les masses contra els conciliadors cresqués més o menys ràpidament. L'oposició considerava la consigna com un error. El retrocés provisional de Lenin no comportava la més mínima modificació de la seua línia. Lenin es basava no sobre el fet que la revolució democràtica no estava encara acaba sinó, únicament, sobre el fet que les masses encara eren incapaces d'enderrocar el govern provisional i que calia fer-les, ràpidament, capaces de fer-ho.

Tota la Conferència d'Abril del partit estigué consagrada a aquesta qüestió essencial: ¿Anem a la conquista del poder per tal de realitzar la revolució socialista o ajudem a acabar la revolució democràtica? Dissortadament l'acta d'aquesta conferència no està encara impresa; no obstant, potser no hi haja en la història del nostre partit congrés amb una importància tan gran, tant directament com per a la sort de la revolució.

Lluita irreductible contra el defensisme i contra els defensistes, conquista de la majoria en els soviets, enderrocament del govern provisional mitjançant els soviets, política revolucionària de pau, programa de revolució socialista a l'interior i de revolució internacional a l'exterior: aqueixa és la plataforma de Lenin. Com és sabut, l'oposició estava a favor de l'acabament de la revolució democràtica mitjançant una pressió sobre el govern provisional, els soviets haurien, així, d'haver restat com a òrgans de “control” sobre el poder burgès. D'aquí una actitud força conciliadora davant del defensisme.

Un dels adversaris de Lenin declarava a la Conferència d'abril. “Parlem dels soviets d'obrers i soldats com de centres organitzadors de les nostres forces i del poder... El seu nom ja indica, per ell mateix, que són un bloc de forces petitburgeses i proletàries al que se li imposa la necessitat d'acabar les tasques democràtiques burgeses. Si la revolució democràtica burgesa és acabada, aquest bloc ja no existirà... i el proletariat menarà la lluita revolucionària contra ell... Tanmateix, nosaltres reconeguem aquests soviets com a centres d'organització de nostres forces... Així, la revolució burgesa no està encara acabada, no ha donat tota sa mesura i nosaltres hem de reconèixer que, si estigués enterament terminada, el poder passaria a les mans del proletariat.” (Discurs de Kamenev)

La inconsistència d'aquest raonament és evident: en efecte, la revolució no estarà mai acabada completament fins que el poder no passe a d'altres mans. L'autor del discurs ignora l'eix veritable de la revolució: no dedueix les tasques del partit del reagrupament real de les forces de classe sinó d'una definició formal de la revolució considerada com burgesa o democràtico-burgesa. Segons ell, cal fer bloc amb la petita burgesia i exercir un control sobre el poder burgès mentre la revolució burgesa no estiga acaba. Heus aquí netament un esquema menxevic. En limitar, doctrinàriament, les tasques de la revolució nomenant-la “burgesa” hom havia, fatalment, d'arribar a la política del control sobre el govern provisional, a la reivindicació d'un programa de pau sense annexions, etc. Per acabament de la revolució democràtica hom sobreentén la realització d'una sèrie de reformes mitjançant la Constituent, on el partit bolxevic havia de fer el paper d'ala esquerra. La consigna “Tot el poder als soviets” perdia, així, tot contingut real. És per això que Noguine, més lògic que els seus camarades d'oposició, declarava a la Conferència d'Abril. “En el curs de l'evolució, les atribucions més importants dels soviets desapareixen i una sèrie de les seues funcions administratives li són transmeses als ajuntaments, zemstvos, etc. Considerem el desenvolupament ulterior de l'organització estatal: no podem negar que hi haurà una assemblea constituent i, a continuació, un parlament. En resulta d'aquí que, progressivament, els soviets seran desproveïts de les seues principals funcions; però això no vol dir que aquests acabaran deshonrosament la seua existència. No faran més que transmetre les seues funcions. No serà pas amb els soviets del tipus actual que ens arribarà la república-comuna.”

En la Conferència d'abril tots els adversaris de Lenin no arribaven fins a les conclusions de Noguine però tots, per la lògica de les coses, es veieren forçats d'acceptar-les alguns mesos més tard, a la vespra d'octubre. Dirigir la revolució proletària o limitar-se al paper d'oposició al parlament burgès: tal era l'alternativa davant de què es trobava el nostre partit. La segona posició era menxevic o, més exactament, havia estat la posició que els menxevics es veieren forçats d'abandonar després de la revolució de febrer. En efecte, durant anys els líders menxevics havien afirmat que la futura revolució seria burgesa, que el govern d'una revolució burgesa no podia acomplir més que les tasques de la burgesia, que la socialdemocràcia no podia assumir les tasques de la democràcia burgesa i devia, “pressionant alhora la burgesia vers l'esquerra”, confinar-se al paper d'oposició. Martynov, en particular, no deixà de desenrotllar aquest tema. La revolució de febrer dugué molt prompte els menxevics a participar en el govern. De la seua posició de principi no en conservaren més que la tesi segons la qual el proletariat no havia de fer-se amb el poder. Així, aquells bolxevics que condemnaven el ministerialisme menxevic enfrontant-se, alhora, a la presa del poder pel proletariat, s'atrinxeraven en les posicions pre-revolucionàries dels menxevics.

La revolució provocà desplaçaments polítics en els dos sentits: les dretes esdevingueren cadets i els cadets republicans (desplaçament ver l'esquerra); els social revolucionaris i els menxevics esdevingueren partit burgès dirigent (desplaçament ver la dreta). És per aquests mitjans que la societat burgesa intenta crear un nou esquelet per al seu poder, la seua estabilitat i el seu ordre. Però quan els menxevics abandonaren el seu socialisme formal a canvi de la democràcia vulgar, la dreta dels bolxevics passà al socialisme formal, és a dir a la posició que ocupaven, el dia anterior, els menxevics.

El mateix reagrupament es produí en la qüestió de la guerra. A excepció d'alguns doctrinaris, la burgesia (que, per altra banda, no esperava pas la victòria militar) adoptà la formula “Ni annexió ni contribució”. Els menxevics i els social revolucionaris zimmerwaldians, que havien criticat als socialistes francesos perquè defensaven la seua pàtria republicana burgesa, esdevingueren defensistes des que es sentiren en una república burgesa: de la posició internacionalista passiva passaren al patriotisme actiu. Al mateix temps, la dreta bolxevic lliscà cap l'internacionalisme passiu, de “pressió”, sobre el govern provisional en vistes d'una pau democràtica “sense annexions ni contribucions”. Així és que la formula de la dictadura democràtica del proletariat i del camperolat es dislocà, teòricament i política, en la Conferència d'Abril i feu aparèixer dos punts de vista oposats: el punt de vista democràtic, dissimulat per restriccions socialistes formals, i el punt de vista socialista revolucionari o punt de vista bolxevic veritable.