Les lliçons d'octubre/Capítol 5

Capítol 5: Les jornades de juliol, el motí de Kornilov, la conferència democràtica i el pre-parlament

Les decisions de la Conferència d'Abril donaren al partit una justa línia però no liquidaren les divergències al cim de la direcció. Pel contrari, aquestes divergències revestirien, en el curs dels esdeveniments, formes encara més concretes i assoliren la seua major agudesa en el moment més greu de la revolució en les jornades d'octubre.

La temptativa d'organitzar una demostració el 10 de juny, temptativa suggerida per Lenin, fou comdemnada com una aventura pels bolxevics que havien desaprovat el caràcter de la manifestació d'abril. La demostració del 10 de juny no es realitzà puix fou prohibida pel Congrés dels Soviets. Però el 18 de juny el partit tingué sa revenja: la demostració general de Petrograd, organitzada a iniciativa, per altra banda força imprudent, dels conciliadors s'efectua quasi enterament sota les consignes dels bolxevics. Tanmateix el govern intentà guanyar el capítol: encetà una estúpida ofensiva en el front. El moment era decisiu. Lenin posà el partit en guàrdia contra les imprudències: el 21 de juny escrivia en la Pravda “Camarades, en l'hora actual, una intervenció no seria racional. Ens cal franquejar una altra etapa en la nostra revolució.”

Vingueren les jornades de juliol que marcaren un moment important en la via de la revolució i del desenvolupament de les divergències de punts de vista en l'interior del partit. En aquestes jornades la pressió espontània de les masses de Petrograd feu un paper decisiu. Però és indubtable que Lenin es preguntà aleshores si no havia arribat ja el moment, si l'estat d'ànim de les masses no havia depassat la superestructura soviètica i si, hipnotitzats per la legalitat soviètica, no arriscàvem d'endarrerir-nos-en i separar-nos d'elles. És molt versemblant que determinades operacions, purament militars, durant les jornades de juliol resultaren de la iniciativa de camarades sincerament persuadits de què no estaven en desacord amb l'apreciació de la situació per Lenin. Més tard Lenin digué: “En juliol vàrem cometre força bestieses.” En realitat, també aquesta vegada, la qüestió es reduïa a un reconeixement però de més gran envergadura i en una etapa més avançada del moviment. Haguérem de batre'ns en retirada. Preparant-se per a la insurrecció i la presa del poder, Lenin i el partit no veieren en la intervenció de juliol més que un episodi en què havíem pagat molt car el reconeixement, en profunditat, entre les forces enemigues però que no podia desviar la línia general de nostra acció. Pel contrari, els camarades hostils a la política de la presa del poder veurien en l'episodi de juliol una nociva aventura. Els elements de dreta reforçaren la seua mobilització; la seua crítica esdevingué més categòrica i, conseqüentment, el to de la resposta canvià. Lenin escrivia: “Totes aquestes lamentacions, totes aquestes reflexions tendents a provar que no s'havia d'haver participat, o bé provenen de renegats, si emanen de bolxevics, o bé són manifestacions d'esglai i de l'habitual confusió dels petitburgesos.” Aquesta paraula de renegat, pronunciada en semblant moment, aclaria amb un força tràgica les divergències dels punts de vista en el partit. Seguidament esdevingué cada vegada més freqüent.

L'actitud oportunista en la qüestió del poder i de la guerra predeterminava, evidentment, una actitud anàloga envers la Internacional. Els dretans cercaren la forma de fer participar al partit en la Conferència d'Estocolm dels social-patriotes. Lenin escrivia el 16 d'agost: “El discurs de Kamenev en el Consell Central Executiu, el 6 d'agost, amb motiu de la Conferència d'Estocolm, ha de ser reprovat pels bolxevics fidels al seu partit i als seus principis.” Més avant, amb motiu d'una frase en què hom deia que la bandera revolucionària començava a flotar sobre Estocolm, Lenin escrivia: “És una declaració buida en l'esperit de Txernov i de Tseretelli. És una nauseabunda mentida. No és la bandera revolucionària sinó la bandera de les transaccions, dels acords, de l'amnistia dels social-imperialistes, de les negociacions dels banquers per al repartiment dels territoris annexats, que comença a flotar sobre Estocolm.

La via que duia a Estocolm menava, en realitat, a la II Internacional, al igual que la participació al pre-parlament menava a la república burgesa. Lenin estigué a favor del boicot a la Conferència d'Estocolm, com ho estigué més tard pel boicot al pre-parlament. En el moment àlgid de la lluita no oblidà, un sol instant, la tasca de la creació d'una nova internacional, d'una Internacional Comunista.

Ja el 10 d'abril Lenin intervé per demanar el canvi del nom del partit. Aprecià així les objeccions que li foren fetes: “Són els arguments de la rutina, la torpor i la passivitat.” Insisteix: “És el moment de tirar la nostra camisa bruta, és el moment de posar-nos roba neta.” Tanmateix, la resistència en les esferes dirigents fou tan forta que calgué esperar un any per a que el partit es decidís a canviar de nom, a retornar a les tradicions de Marx i Engels. Aquest episodi és característic del paper de Lenin al llarg de tot l'any 1917: en el tombant més brusc de la història ell no cessà de menar en el partit una acarnissada lluita contra l'ahir, pel demà. I la resistència de l'ahir que es manifesta sota la bandera de la tradició ateny per moments una agudesa extrema.

El motí de Kornilov, que comportà un gir sensible en favor nostre, atenuà temporalment però no feu desaparèixer els desacords. En un moment donat es manifestà entre la dreta una tendència a l'apropament del partit i de la majoria soviètica al terreny de la defensa de la revolució i, en part, de la pàtria. Lenin reaccionà al principi de setembre en la seua lletra al Comitè Central: “Admetre el punt de vista de la defensa nacional o (com alguns bolxevics) anar fins i tot a fer bloc amb els socialistes revolucionaris fins a sostenir el govern provisional, és, en tinc la profunda convicció, l'error més groller alhora que és donar prova d'una manca absoluta de principis. No esdevindrem defensistes més que després de la presa del poder pel proletariat...” Més avant: “Inclús ara, no hem de sostenir el govern Kerenski. Això seria faltar als principis. Però com és això, ens dirà algú, no cal combatre Kornilov? Certament sí. Però entre combatre Kornilov i sostenir Kerenski hi ha una diferència, hi ha un límit i aquest límit determinats bolxevics el franquegen caient en el ‘conciliacionisme', deixant-se dur pel torrent dels esdeveniments.”

La Conferència democràtica (14-22 de setembre) i el pre-parlament que en nasqué, marcaren una nova etapa en el desenvolupament de les divergències de punts de vista. Menxevics i social revolucionaris cercaven nuar els bolxevics amb la legalitat burgesa. La dreta bolxevic simpatitzava amb aquesta tàctica. Ja hem vist abans com els dretans es representaven el desenvolupament de la revolució: els soviets remeten progressivament les seus funcions a les institucions qualificades: municipalitats, zemstvos, sindicats i, finalment, Assemblea Constituent i, per això mateix, deixen l'escena pública. La via del pre-parlament havia d'encaminar el pensament polític de les masses vers l'Assemblea Constituent, coronament de la revolució democràtica. Però els bolxevics tenien ja la majoria en els soviets de Petrograd i Moscou; la nostra influència en l'exèrcit creixia cada dia. No es tractava ja de prognosi ni de perspectives, es tractava d'escollir la via en què calia anar immediatament.

La conducta dels partits conciliadors en la Conferència Democràtica fou d'una baixesa lamentable. Així i tot, la nostra proposició d'abandonar ostensiblement aquesta conferència en què perillàvem de relliscar, topava amb una categòrica resistència dels elements dretans que disposaven encara d'una gran influència en la direcció del nostre partit. Les col·lisions amb motiu d'aquesta qüestió foren una introducció a la lluita sobre la qüestió del boicot al pre-parlament. El 24 de setembre, és a dir després de la Conferència Democràtica, Lenin escrivia: “Els bolxevics s'han d'anar en senyal de protesta i per tal de no caure en la trampa de la Conferència que cerca desviar l'atenció popular de les qüestions sèries.”

Els debats en la fracció bolxevic de la Conferència Democràtica sobre la qüestió del boicot al pre-parlament tingueren, malgrat el seu camp restringit, una importància excepcional. En realitat, era la temptativa més gran dels dretans d'agullonar el partit en la via de “l'acabament de la revolució democràtica”. L'acta estenogràfica d'aquests debats probablement no es va fer; en qualsevol cas, que jo sàpiga, ningú ha trobat fins ara una sola nota del secretari. La redacció d'aquest llibre m'ha fet descobrir entre els meus papers alguns material extremadament restringits sobre la qüestió. Kamenev desenrotlla l'argumentació que, més tard, sota una forma més violenta i neta, fou exposada en la carta de Kamenev i Zinoviev a les organitzacions del partit (11 d'octubre). Fou Noguine qui exposà de la forma més lògica la qüestió. El boicot al pre-parlament és en substància, deia, una crida a la insurrecció, és a dir a la repetició de les jornades de juliol. Ningú gosarà de boicotejar la mateixa institució únicament perquè porte el nom de pre-parlament.

La concepció essencial dels dretans era que la revolució menava inevitablement des dels soviets al parlamentarisme burgès, que el pre-parlament representava una etapa natural en aquesta via, que no havia raó per a que refusarem de participar-hi des del moment en què ens disposàvem a seure'ns en els bancs de l'esquerra del parlament. Calia, es sobreentén, acabar la revolució democràtica i “preparar-se” per a la revolució socialista. Però, com preparar-s'hi? Mercès a l'escola del parlamentarisme burgès; en efecte, els països avançats són per al país retardatari la imatge del seu desenvolupament. L'enderrocament del tsarisme es concebia revolucionàriament, com si s'hagués produït realment; però la conquista del poder pel proletariat es concebia parlamentàriament, sobre les bases de la democràcia acabada. Entre la revolució burgesa i la revolució proletària hi havien d'haver llargs anys de règim democràtic. La lluita per la participació en el pre-parlament era una lluita per “l'europeització” del moviment obrer, per la seua canalització, el més ràpidament possible, en el llit de la “lluita” democràtica “pel poder”, és a dir, en el llit de la socialdemocràcia. La nostra fracció en la Conferència Democràtica comptava més de cent membres i no es distingia gens, sobretot en aquella època, d'un Congrés del Partit. Bona part de la meitat d'aquesta fracció es pronuncià per la participació al pre-parlament. Per ell sols, aquest fet era de tal natura que havia de suscitar serioses inquietuds i, en efecte, Lenin, a partir d'aquell moment no cessà de fer sonar l'alarma.

En els dies de la Conferència Democràtica, Lenin escrivia: “Seria, per la nostra banda, un gran falta, una manifestació de cretinisme parlamentari sense parangó, comportar-nos front a la Conferència Democràtica igual que front a un parlament puix, àdhuc si ella proclama el parlament sobirà i la revolució, ella no decidirà res: la decisió està fora d'ella, en els barris obrers de Petrograd i Moscou.” L'opinió de Lenin sobre la participació al pre-parlament ens la mostra les seues nombroses declaracions i, particularment, la seua carta del 29 de setembre al Comitè Central, carta en què parla de “revoltants faltes dels bolxevics, com la vergonyant decisió de participar al pre-parlament.” Per a d'ell aquesta decisió era la manifestació de les il·lusions democràtiques i dels errors petitburgesos en la lluita que ell no havia deixat de combatre. No és veritat que la revolució burgesa haja d'estar separada de la revolució proletària per llargs anys. No és veritat que l'escola del parlamentarisme siga l'única escola, o l'escola principal, de preparació a la conquista del poder. No és veritat que la via que duu al poder passa necessàriament per la democràcia burgesa. Tot això no són més que abstraccions inconsistents, esquemes doctrinaris el resultat dels quals és únicament l'encadenament de l'avantguarda a fer, mitjançant el mecanisme estatal “democràtic” de l'oposició, d'ombra política de la burgesia; tot això són únicament manifestacions de la socialdemocràcia. Cal dirigir la política del proletariat no d'acord a esquemes escolar sinó pel corrent real de la lluita de classes. No cal anar al pre-parlament sinó organitzar la insurrecció i arrabassar el poder a l'adversari. La resta vindrà d'escreix. Lenin proposava inclús convocar un Congrés extraordinari del partit la plataforma del qual fóra el boicot al pre-parlament. A partir d'aquest moment, tots els seus articles i cartes desenrotllen exclusivament aquest pensament: no cal passar pel pre-parlament i anar a remolc dels conciliadors, el que cal és descendir al carrer per tal d'engegar la lluita pel poder.