Les veus de la nit/Jo i l'infinit

← Autoal·legoria

Jo i l'infinit Les veus de la nit

Tot serà igual →

Jo i l'infinit

...mais c'est un roseau pensant 
Pascal

Sol en la nit, contemplo l'estelada
i em ve el record de Leopardi. Oh,
com em sento minúscul, comparada
ma poquedat amb l'infinit! Però,

¿no sóc, jo, més que la petita flor
i que l'ocell de ràpida volada?
Llurs vides van cap al desésser. Jo
tinc una sort que a l'home sols és dada:

de carn i d'esperit és ma natura;
com l'ocell i la flor, la carn no dura:
mor, en espera d'un destí més alt.

Àtom perdut sota la nit immensa,
jo sóc més que l'estrella que no pensa:
jo sé que l'esperit és immortal.