Les veus de la nit/La cambra closa

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


La cambra closa

El meu cor és irat de tanta prosa;
esquiva el tràngol, tem la multitud;
ama el repòs, la nit, la cambra closa,
l'hora difícil de la solitud.

Ama elevar-se al món de la beutat
—diví recer dels esperits selectes—
i sentir-se, en secret, acompanyat
dels poetes i els músics predilectes.

En el nocturn recolliment, llavores,
resto insensible al trànsit de les hores
i es va allargant l'espera de Morfeu

puix que, al llindar mateix del seu imperi,
més forts que ell, em retenen —oh, encanteri!—
els lligams de Polímnia i d'Orfeu.